Czytaj książkę: «Figura d'assaig», strona 4
1952
_______________
7. Si creiem Charles du Bos, l’ideal del francès mitjà, que, segons ell, representa Boileau, és una instintiva tendència igualitària «fins i tot en el santuari de la desigualtat», vol dir, el domini de la creació literària. Pot afirmar-se que, si en general això és cert per a tota la cultura francesa, ho és més per a les etapes al·ludides en el text. Ben mirat, en els anys dels ismes, la literatura i les arts de França, que aleshores semblen contradir «l’horror de la gran originalitat», van rebre enormes aportacions estrangeres, un llevat ètnic i intel·lectual estranger molt notable.
8. Jean-Paul Sartre ha dedicat frases despectives a qualsevol teoria que insisteixi sobre la impotència de l’idioma per a fer-se vehicle de certes vivències intransferibles, i se’n burla acusant els poetes de voler atteindre à l’absolu par la combustion du dictionnaire. Hauríem d’exposar ací alguns dubtes respectables tocant a la finesa de la llengua francesa, si no fos perquè el malentès sartrià prové de l’ús de clixés lèxics, adoptats sense gaire escrúpol per la majoria dels escriptors francesos. Un cas —el cas concret— d’això és el del mot pensée. Deixant de banda l’ambigüitat amb què Sartre s’ocupa d’aquell tema (en el segon volum de Situations), resulta evident que quan, seguint l’abusiva tendència gal·la, escriu pensée, desvia a consciència, i fins i tot amb «mala consciència», la trajectòria de la qüestió. Ell es queixa que, després de la guerra del 14, es creia que les mots ne pouvaient pas exprimer la pensée: se’n queixa, amb raó, amb bastant raó, però desfigura el problema. Perquè no es tracta de la pensée. El «pensament», en tant que ho és, construcció racional, admet una formulació quasi exacta amb les paraules del diccionari, sense necessitat de les brûler: hi és suficient un mínim de recursos sintàctics i, sobretot, la prèvia condició del «pensament» clar. Però la poesia, ¿pot ser referida, sense més ni més, a la pensée? Una certa intimitat amb la poesia —Sartre ha estat denunciat d’«antipoètic»— el convenceria que no, el convenceria que els mots, nascuts en funcions distintes —les relacions pràctiques o la formulació de la pensée—, no acaben d’exprimer coses que són més profundes o més primàries, com es vulgui, dins l’home. Però fins i tot fora de la poesia la dificultat subsisteix. No ho deixa de reconèixer Sartre, i de contradir-se per tant, en escriure: aucun prosateur, même le plus lucide, n’entend tout à fait ce qu’il veut dire. I encara que ho arribi a entendre, no per això ho té tot resolt: Sartre ha hagut d’inventar-se tot un vocabulari filosòfic —bé introduint neologismes, bé apariant mots distints per a un sol concepte, bé canviant-ne l’accepció d’altres—, perquè el vocabulari dels altres filòsofs no li aprofitava completament. Quant a l’engagement temporal, que propugna com a «preceptiva literària» i com a «fet» apreciable, també hi ha en l’escrit de Sartre un punt de confusió. Tot i que l’escriptor, i com l’escriptor els altres artistes, es pot comprometre fins al màxim amb l’època i amb la classe de què forma part, això no significa que, si realment és un gran artista, no toqui un fons intemporal. L’existencialisme, per exemple, moviment de l’última postguerra i fill de la descomposició de la burgesia, engagé a més no poder amb el nostre temps, mostra, segons confessa Sartre, certains aspects de la condition humaine i fa possibles certaines intuitions métaphysiques, aspectes i intuïcions que cal considerar, en efecte, permanents.
9. Josep Pla ha explicat, en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al «missatge personal i exclusiu» de l’escriptor. És clar que, si per «missatge personal i exclusiu» es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fora menys pretensiós ni pueril l’excés en el sentit contrari, com ell fa, afirmant que «la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure». Que la literatura és «el reflex d’una societat determinada en un determinat moment», com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha de produir el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un —bon o mal— subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflecteixi o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista —com el poeta, el pintor i el músic— és tan protagonista de la societat i de l’època seves, com ho pugui ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més variable, puix que ho és a consciència. Trobo que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot «reflex» —sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant—, jo optaria pel de «testimoniatge».
10. Ja queda dit, doncs, que, en referir-me a l’originalitat «natural» de cadascú, no intenti de fer cap democràtica equiparació de valors. Per altra banda, si en dic «natural», no és perquè consideri l’originalitat com un mer accident biològic: va implícit en això el reconeixement de factors no natius, de formació, d’atzar, de voluntat, que hi contribueixen tant, i a vegades més, que el mateix «talent» espontani de l’artista.
TRES ADVERTIMENTS
INTRODUCCIÓ A DIARIS 1952-1960
«Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials». Repeteixo ací la declaració. En repensar-la, ara, potser m’inclinaria a corregir els dos últims adjectius. Les anotacions del meu diari, en efecte, no sempre han estat realment «assídues», i sobretot, mai no han tingut una autèntica vocació —diguem-ne vocació— «confidencial». L’«assiduïtat» no podia no ser sinó ben variable, subjecta a l’atzar dels estímuls i de la feina, i per tant, amb alternances més o menys marcades. És probable que, en un recompte final, el conjunt representi una certa aplicació, una relativa constància: al cap i a la fi, aquest «diari» m’ha servit de tot, de memoràndum i d’exercici, de lloc per a la digressió i per a l’acumulació de materials, i l’he aprofitat amb una freqüència bastant voluntariosa. Però, tot i això, hi ha hagut temporades que l’he deixat de banda, setmanes senceres sense escriure-hi una ratlla. I, particularment, l’operació descartava, ja per ella mateixa, d’entrada, qualsevol vel·leïtat de «confidència». No es tracta de cap «diari íntim»…
Dubto que un «escriptor» arribi mai a produir un sol paper que sigui «íntim» de debò. El simple fet d’escriure ho comporta: l’«escriptor» escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d’hora algú acaba per llegir-lo. La «intimitat», en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra. No importa, doncs, que de vegades el tema de l’escrit sigui personalíssim, emplaçat en les misèries o en les alegries més secretes de l’autor. Des del moment que «redacta», ell ja sap que es projecta de cara al públic: en el fons, el busca. Si en ocasions adopta algunes cauteles, serà per pura fórmula o per evitar-se maldecaps imminents; però el destí últim de la «redacció» és el de caure a mans d’un lector. Samuel Pepys —que ni tan sols era «escriptor»— cal·ligrafià el seu diari amb els signes del sistema Shelton, i emprà un argot enigmàtic, mescla d’anglès, de portuguès, de francès i de llatí, en els passatges més indecorosos: tanmateix, ¿no pensava que un dia o altre serien desxifrats aquells fulls, i que obtindrien l’audiència que provisionalment eludia?
No, no hi ha «literatura íntima»: no hi ha ni «escriptura íntima». Quan escrivim —literatura o no—, ens lliurem als altres… Sigui com sigui, tampoc no anaven per aquí les meves predileccions. En decidir-me a dur un «diari», no em movia la intenció de cultivar els trucs de la «intimitat». «Agenda pública» era el títol que vaig voler donar a la frustrada publicació d’una tria de les seves pàgines, fa un parell d’anys. Però, en definitiva, me’l proposava com alguna cosa més que una «agenda pública». Havia de ser, més que res, un instrument de treball, per a mi. Exactament: una mena de dipòsit d’apuntacions, calamo currente, directes, a partir de les quals, després, em fos possible d’esbossar reelaboracions més àmplies o més estudiades. És el procediment que utilitzen la majoria de gent del ram, encara que no li donin la formalitat de «diari». En els meus càlculs, aquesta formalitat es presentava ben temptadora: m’agrada, per escrúpol, conservar l’ordre de les dates, i també, una mica, seguir la tradició del gènere. Però, fonamentalment, m’interessava el «dipòsit». D’aquest bloc de manuscrits podia sortir…
En podien sortir articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina impresa, en volum o no, té aquesta procedència. La inscripció en el «diari», és clar, no venia condicionada pel designi d’una publicació immediata. Això vol dir que, en prendre la ploma o el bolígraf, puc fer el que em ve de gust: no he de sotmetre’m a cap «limitació» greu. Un article de premsa ha de tenir una extensió determinada, un to mesurat, un motiu actual; la monografia presumptament erudita té les seves lleis; els llibres han de construir-se d’acord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el «diari» no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera d’escriure «d’anar per casa»: l’escriptura en samarreta, si puc dir-ho així, i al capdavall, aquesta era l’única «intimitat» viable. A l’hora d’acudir a la impremta, calia adaptar-se a les regles del joc: l’article, la monografia, el llibre. M’hi he llançat tant com he sabut. I he de confessar que el «dipòsit» m’ha servit de molt en la tasca.
Naturalment, no tot admetia la solució rigorosa i mudada. Una nota de quatre línies podria convertir-se en un article de quatre folis, i hi guanyaria en claredat i persuasió; una cita o una dada, un esborrany d’hipòtesi històrica o literària, serien susceptibles de derivar en investigació lenta i madura; mitja dotzena de planes d’especulació, ben explotades, esdevindrien un llibre regular. Però ha calgut renunciar-hi. Per falta de temps o per sobres de mandra, o perquè la cosa no s’ho valia. Afegim-hi, encara, els apunts condemnats a quedar-se en apunts, curts o llargs, inclassificables, difícils d’encabir en les rutines editorials. Tot plegat era un romanent o un residu que no gosava sacrificar. Ben al contrari, sempre he cregut que tenia el seu camí a fer. En el 1956, quan jo tot just «començava», ja vaig reunir una sèrie de textos del «diari», i els vaig posar en mercat. El llibre es deia Figures de temps. Després en vaig preparar un altre amb la mateixa estructura: Indagacions possibles. Darrerament hi he reincidit: Causar-se d’esperar —un cop fracassada l’Agenda pública— en recollia més fragments.
En el programa d’aquestes Obres completes, no hi havia més remei que afrontar la perspectiva d’una publicació global del «romanent», del «residu», a què m’he referit. En Figures de temps, que abraça el període 1952-1955, no vaig incloure, per raons diverses, molts papers escrits durant aquells anys. I entre el 1956, incorporat a Indagacions possibles, i el 1963, que aspirava a ser Agenda pública i es resignà a ser «només» Causar-se d’esperar, hi havia un paquet d’inèdits bastant gruixut. Ara ens trobem, els editors i jo, davant l’oportunitat de restituir un mínim de coherència i d’amplitud a la idea del «diari». És el que ací mirarem de fer. El present volum contindrà els diaris corresponents a l’etapa 1952-1960. Com el lector podrà comprovar, dos terços del tom, o més, són «novetat». És cert que hi hem prescindit de les «Tres notes marginals» que complementaven Figures de temps, les quals tindran el seu lloc en un volum ulterior. Però Indagacions possibles hi venen intercalades sense retalls, he ampliat considerablement els anys de Figures de temps, i els 1957-1960 apareixen ara per primera vegada a la llum pública. L’augment, doncs, té la seva entitat.
Dic «per primera vegada». Tot és relatiu, en aquest món. En el procés incessant d’«aprofitament de materials» a què l’escriptor professional es veu obligat, jo he hagut d’extraure moltes planes del «diari» per a vendre-les als altres diaris, als «vertaders» diaris. Refets en forma d’articles, han seguit la fugacitat intrínseca del vehicle que les acceptava. Potser, més endavant, procurarem salvar-ne una selecció, per si de cas encara s’aguanten davant l’amistosa curiositat dels lectors. Però unes quantes, deu o dotze, m’han semblat inseparables del «context» implícit del «diari», i les hi he reintegrades. Com que la seva publicació inicial fou en periòdics d’abast municipal, em penso que puc atribuir-los tranquil·lament la connotació d’«inèdits». I si no, tant me fot. La bona voluntat —meva— és òbvia. D’altra banda, tampoc no vull que cap dòmine de la crítica, sigui en tertúlia sigui en lletra de motlle, m’acusi de restrenyiment mental. Una trentena de notes per any és, si bé es mira, una quantitat irrisòria, i ací, com a màxim, no ultrapasso la xifra. Tanmateix, això només és el «romanent», el «residu». La resta ha tingut una aventura a part. En rescatar el que resultava rescatable probablement atenuo el possible mal efecte.
Una de les coses que tal vegada sorprenguin en la lectura d’aquest recull serà l’absència de comentaris a fets de l’actualitat «política». Entre el 1952 i el 1960 hem assistit a esdeveniments importants: Sierra Maestra i les seves conseqüències, Dien Bien-Phu, la defunció de Stalin, els principis de la guerra d’Algèria, la revolta d’Hongria, i tants d’altres, sense comptar-hi els domèstics. A les meves llibretes, el reflex i la glossa d’aquestes efemèrides omplen molt d’espai. I molt d’espai, també, la referenciació d’anècdotes i d’incidents igualment «polítics» d’abast reduït, locals. De moment, però, ho he postergat, tot això. Ni sé si mai m’atreviré a publicar-ho, fins i tot en la suposició de poder-ho fer in extenso. Són pàgines irritades, sovint d’una ingenuïtat clamorosa, mediocres, sense gaire interès. He preferit restringir-me a la part de temàtica essencialment «intel·lectual», que, de tota manera, és la que hi predomina. Corro el perill, així, de semblar un senyor que escriu tancat en la seva torre de marfil, i que, a tot estirar, guaita el món des d’una finestra. Què hi farem! L’avantatge serà, almenys, d’una notòria evidència: elimino bestieses, ira i puerilitat…
Per últim, diré que, en ordenar els originals, ara, no he sabut reprimir-me les ganes de «revisar», en alguns casos, les idees que hi exposo. Aquesta «revisió» no podia ser del text primitiu, el qual, per principi, havia de publicar-se com fou escrit, i com fou escrit el publico, si n’exceptuem petites esmenes d’estil o de puntuació. M’he limitat a afegir-hi annexos, prolongacions més o menys divagatòries, unes vegades per rectificar i d’altres per ratificar… Avui, en molts punts, em sento bastant lluny del que aleshores pensava o confiava, i encara que no sempre ho he fet constar, no he pogut estar-me de fer-ho de tant en tant. Les addicions van entre claudàtors i datades, a fi de suprimir equívocs. No m’agrada d’enganyar la clientela. Potser la preocupació és inútil, i tot plegat constitueix una pèrdua de temps bastant consternadora. Faig esforços per creure que no. ¿Resulta «encara» llegible, la paperassa ací acumulada? ¿No farà riure, o somriure, a hores d’ara, tal cita de Koestler o de Malraux, tal altra al·lusió a Unamuno, aquest o aquell problema, primàriament plantejat? Temo que sí. Però «això» era la trama de les meves obsessions, de les meves candoroses il·lusions «intel·lectuals», de fa deu, quinze, disset anys. No les renego, no cal dir-ho. Però tampoc no les exhumo amb orgull. Simplement, són el que són. Paciència!
Sueca, 6 de gener de 1969
ADVERTIMENT A FIGURES DE TEMPS
Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials. Pensava que, així, en tranquil·la llibertat, absent la pressa d’una publicació immediata, podria acumular temes i idees, procurar per la seva creixença, articular-los potser en un pla discret i al capdavall aprofitable. No em sabria queixar de l’experiència, tot i que no l’he ajudada amb les constàncies pertinents. Unes quantes coses, en efecte, n’he pogut extreure, ordenades, de mitjana cohesió, i ja circulen amb maneres i amb voluntat de llibre. D’altres, però, hi romanien a l’expectativa d’una aventura semblant, en el cas que el lleure o la matèria em permetessin de reelaborar-les una mica.
Tanmateix, ara, en mirar-me el manuscrit, no estic massa segur que en valgués la pena. Notes disperses, urgides, breus, sovint lligades a una anècdota o al rastre d’una impressió personal, probablement no guanyarien gens, ni en interès ni en envergades, si les sotmetia a un desenvolupament metòdic. ¿Què en trauria, ben mirat, d’allargassar-les, de parafrasejar unes línies en una pàgina, de convertir tres pàgines en un llibre? Per això m’he decidit a conservar-ne la forma originària: el seu caràcter d’esbós ràpid, d’esquema no sempre acabat, d’arabesc intel·lectual de vegades, sense confirmació i sense encarcaraments. És possible que, en molts punts, si no en tots, el resultat no sigui satisfactori. Confio, en canvi, que no serà del tot ensopit i que tindrà l’avantatge de prescindir d’insistències oneroses.
Figures de temps, els textos que he triat per a aquest volum, aspiraven a ser ressonància teorètica de les seduccions, ja oblidades, d’una hora qualsevol. Per comprendre-les, i per comprendre’m, vaig embarcar-me en la temptativa d’escriure’ls. No tenen més importància que això, però tampoc no en tenen menys. I si l’essència de l’assaig és —valgui el sinònim— la provatura, aquestes són provatures in statu nascendi, gairebé gèrmens de provatura. Per a mi, quedaven obertes a una revisió posterior, rectificadora o corroborant, a la qual, vull repetir-ho, renuncio, de moment. M’agradaria que el lector les acceptés, també, obertes, com una incitació, susceptibles de prolongar-se, pel seu compte, en les seves meditacions. Això fora, en definitiva, un bon senyal, el millor senyal.
Sueca, octubre de 1956
ADVERTIMENT A INDAGACIONS POSSIBLES
Les notes reunides en aquest llibre són extretes d’un llarg diari, no massa íntim en realitat, que porto d’ençà d’uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment. Es tracta d’apunts inconnexos, variats i levíssims, als quals no vull atribuir més pretensió que la d’haver-me servit, a mi, d’exercici meditador. En publicar-los ara, els ofereixo amb aquesta mateixa voluntat. Tant o més que el desig d’exposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, m’agradaria que s’hi veiés l’esquema d’unes indagacions possibles: perspectives, suggerències i subratllats que encaminessin el qui em llegeixi a preocupar-se d’allò que a mi m’ha preocupat i —és clar— com a mi m’ha preocupat. D’aquesta mena d’escrits, jo i els meus amics en diem «assaigs», i em penso que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic. Precisament, el que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit. No aspiraven a altra cosa els textos que segueixen.
Sueca, 31 de desembre de 1957
