Llum de lluna

IGNASI MORENO

LLUM DE LLUNA

Inspirada en una novel·la curta de SICO FONS

ACADÈMIA DELS NOCTURNS ESCENES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XIV Premi de Teatre El Micalet (2008), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Mari Carmen Sáez Lorente, Mar Fernández Vergara, Josep Manuel Gil Baquero, Josep Cortell Moya i Joan Vicent Cubedo i Capella

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Ignasi Moreno, 2008

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2011

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: xxx-xx-xxx-xxxx-x

Realització de ePub: produccioneditorial.com

De vegades, les històries d'amor acaben com la lluna...

A la dona que més m’estime (lluna plena) i al meu amic Sico Fons

PERSONATGES

JOAN

LAURA

FERRAN

DECORATS

Tres espais escènics: dreta, centre i esquerra. En cadascuna de les zones, dreta i centre, hi haurà una cadira diferent mentre que a l’esquerra hi haurà un tamboret com els de les barres dels bars.

NOTA:

Tant els detalls de moviment dels personatges, la distribució, la il·luminació, la decoració o les músiques, poden (i han de) ser canviades a criteri de la direcció de l’obra o per qualsevol lector-lectora que vulga imaginar-la d’una forma diferent. Només he intentat plasmar fidelment com imagine jo una hipotètica representació.

Dreta i esquerra les de l’espectador.

ESCENA 1

Assegut, a la part esquerra i cordant-se les sabates, està Joan. Parla al públic.

JOAN. La primera vegada que la meua dona em va parlar d’ell m’hi vaig mostrar sincerament interessat i, sense cap motiu, també gelós i envejós de l’èxit d’un personatge desconegut per mi, però conegut de Laura, la meua dona. La veritat és que estava gelós de qualsevol que tingués èxit en la seua feina, perquè a mi, malgrat que la meua esposa no havia parat esment encara, les coses estaven torcent-se’m a gran velocitat. Aquest era un antic amic d’ella d’abans de casar-nos. Un roder. Un tipus d’eixos que es passen tota la vida d’aquí cap enllà fent mil feines per no treballar, però que ara, a la fi, havia aconseguit publicar la seua primera novel·la...

JOAN s’aixeca i es posa una camisa mentre parlen. Apareix per la dreta Laura amb alguna cosa a les mans.

JOAN. Collons! Et relaciones amb la gent important del món de la cultura a la ciutat. Ferran m’has dit?

LAURA. Sí, Ferran Pellicer... El vaig conèixer a l’institut. Després, quan jo vaig començar a treballar amb el pare, ell va marxar a Bellaterra, a la Universitat Autònoma, per estudiar periodisme, però no va acabar mai els estudis...

JOAN. No em sona de res eixe nom... No serà dels Pellicer que tenen els horts devora els de la meua germana al terme de Potries?

LAURA. I jo què sé. Tu ets el que sempre coneix tothom...

JOAN. Pellicer? Doncs no seran d’aquí...

LAURA. Crec que t’agradaria conèixer-lo. És molt tímid, però és una persona agradable i amb una conversa intel·ligent i amena...

JOAN. (Fent broma) Laura, tots els que viuen pel morro són sempre molt amables i simpàtics i amb una conversa genial. Mira els argentins...

LAURA. No digues més brofegades. Després, si vols, pots llegir algun dels articles que publica com a col·laboracions en la premsa local, parla de...

JOAN (Interrompent-la) La premsa local! Eixe és el cementeri on se soterra a tots els escriptors incapaços d’anar més enllà dels reduïts límits del terme...

LAURA. Joan! Ja està bé! Em molesta que parles i opines de coses de què no en tens ni idea. Primerament llig-li alguna cosa i després opina. Ja veuràs com et resulta intel·ligent i informat, amb una ploma esmolada i mordaç, arribant de vegades, fins i tot a un posat revolucionari.

JOAN. Un idealista d’esquerres.

LAURA. Un encant!

JOAN. I, a més a més practicant, a aquestes edats i en aquesta època? Un anacrònic. (Fent burla) Segur que, a més a més, és nacionalista!

LAURA. Quan vols et poses molt burro i no es pot ni parlar amb tu...

LAURA fa mutis per la dreta. JOAN ajustant-se la corbata mentre parla altra vegada, amb complicitat, al públic.

JOAN. Malgrat l’enveja que em provocava la suposada brillantor d’aquell vell conegut de la Laura, Ferran Pellicer, alhora també sentia una gran curiositat per conèixer-lo. Un escriptor famós entre les nostres amistats. Déu n’hi do! D’això no pot presumir tothom. I menys el propietari d’un concessionari d’automòbils d’una marca de tercera que estava fent aigua per totes les bandes i descarregava, d’aquella manera velada i irracional, les pròpies frustracions a sobre d’aquell desconegut i presumpte escriptor famós!

JOAN es col·loca la jaqueta, agafa el maletí, fa un gest de satisfacció com si es veiés reflectit en un mirall.

Laura, marxe ja! Adéu!

JOAN fa mutis per l’esquerra. Apareix LAURA amb un llibre a les mans i va cap el centre d’escena. FERRAN estarà assegut al tamboret a la part dreta.

LAURA. Deu ser fantàstic poder deixar la ment en blanc i no pensar en cap cosa. Res de res. No pensar en res ni en ningú. Donaria mitja vida per poder-ho aconseguir, això. Però no puc deixar de pensar-hi. El tinc incrustat dintre del meu cervell, un hoste que l’ompli de gom a gom, arribant fins i tot a formar ja una part molt important d’ell... Tanmateix, oblidar-lo seria tant dolorós com amputar-me al viu un bocí del cor, tan difícil que no puc ni arribar a imaginar-ho... Seria com deixar de respirar...

LAURA, ja asseguda, llig el llibre.

FERRAN. Oh Déu meu! M’hauria agradat tant ensumar la flaire d’aquella pell tèbia i suau. Perquè, fet i fet sempre l’estimada. Però ha estat aquest un amor en silenci, un amor soterrat, secret i ocult dintre el meu pit i, malgrat percebre els seus esguards carregats de complicitat amagada i afectes dissimulats, no he sigut mai valent, sí estúpid, però, tant com per no declarar-li mai el meu amor escollint la defugida com l’única solució. Una dolenta i covard solució, per l’altra banda. Aleshores, continua sent aquest un amor en silenci...

LAURA. (Deixant de llegir) Recorde la primera vegada que vaig veure el Ferran. Jo anava amb Ximo. Me’l van presentar unes amistats comunes. Era petit i tímid, poqueta cosa... El que em va cridar l’atenció, però, era el seu posat sempre trist i capficat. I tot i que mai arribàrem a intimar gaire, sempre vaig sentir que connectàvem bé, que ens atrèiem mútuament. M’agradava eixa mirada seua, tan dolça i alhora tan mancada d’afectes...

FERRAN. ... I jo, resignat i autocompadit, vaig desar el meu amor covant com una llavoreta esmorteïda que espera l’arribada de la pluja, fresca i humida, que carregada de vida i joia la farà reviscolar. Em vaig dedicar senzillament, si és que la complexitat d’un ésser pot ser mai senzilla, a viure i escriure, amb aquest ordre, a l’espera d’esdeveniments. Simplement transcorrent a la deriva en el temps. Sabent per endavant, que els esdeveniments sempre, tard o d’hora, arriben...

LAURA. Algú em va comentar que Ferran estava flirtejant amb les drogues i vivint a la vora d’un perillós i lliscadís estimball, sense cap de respecte per la seua salut. Però, això, en lloc d’allunyar-me, em va fer sentir, potser per l’atracció del que ens és desconegut, un desig encara més palés de conèixer-ho tot d’ell. Jo havia trencat amb Ximo i vaig intentar un apropament. Dissortadament, no em va semblar que el cor d’aquell nou Ferran estiguera receptiu a les meues pretensions. Sens dubte, jo li agradava, però supose que no tant com per fer renúncia del seu estil de vida perillosa o d’altres dones.

LAURA s’aixeca i es dirigeix vers la part dreta on està FERRAN.

LAURA. Hola Ferran!

FERRAN. Hola! Quina sorpresa!

LAURA. Què fas per aquí?

FERRAN. Esperant uns amics... Quant de temps sense veure’t! I tu? Què és de la teua vida?

LAURA. Avorrida! Com sempre. Treballant en el despatx del meu pare...

FERRAN. I el Ximo? Ja fa molt de temps que no el veig...

LAURA. (Rient) I jo també. Uns tres mesos... Vàrem trencar...

FERRAN Ho sent. No ho sabia...

LAURA. (Amb intenció) No et preocupes gaire. Ja ho he superat. Així que em trobe altra vegada soltera i sense cap compromís...

FERRAN. Ja!

LAURA. I tu? Què et contes?

FERRAN. Doncs ara treballe... Bé, millor dit, col·labore en el diari local amb una columna setmanal...

LAURA. Això està molt bé, no?

FERRAN. Si tu ho dius. Però és el que hi ha...

LAURA. Almenys escrius, que és l’important. Fer el que a un li agrada...

FERRAN. (Reflexionant en veu alta) Saps? El que de veritat m’agradaria és escriure una novel·la. Eixe és el meu somni.

LAURA. (Amb il·lusió) Fes-ho!

FERRAN. (Sorprés) Què?

LAURA. Fes-ho! Si és el que realment desitges has de fer-ho. Alguns somnien la seua vida, però els afavorits per la fortuna són els que lluiten per aconseguir viure el seu somni.

FERRAN. Això que has dit és molt bonic, Laura.

LAURA. No és meu...

FERRAN. (Sense parar esment) Sí. Supose que almenys hauria d’intentar-ho...

Pausa enutjosa i eterna.

LAURA. (Intentant llevar-li tensió al silenci) I de quina salut gaudeix la teua vida sentimental en aquests moments?

FERRAN. Estic sortint amb una xicota de dinou anys. És estudiant de Belles Arts, amb molt de seny malgrat la seua joventut. Estic convençut que, fet i fet, arribarà a ser una gran pintora... Mira! Per aquí vénen els meus companys... Ara te’ls presentaré...

LAURA. Potser millor un altre dia. Tinc molta pressa. Estan esperant-me i ja hi arribe tard. M’alegra molt veure que tot et va tan bé.

S’esguarden amb una mirada plena a vessar de malenconia. Ella parla tot just abans de marxar.

LAURA. I fes-me cas, escriu la novel·la...

FERRAN. (Sense massa convicció) Sí!

Es fan dues besades de compromís.

LAURA. Ja ens veurem, Ferran!

FERRAN. Sí! Per favor! M’agradaria parlar amb tu una estona més llarga... Sempre és delerós xerrar amb els vells i bons amics...

LAURA. Estàs dient-me vella?

FERRAN. Només bona amiga! Val així?

LAURA. Sí! Bona amiga... Ja ens veurem un altre dia.

FERRAN. Adéu Laura!

LAURA. Adéu!

ESCENA 2

Laura torna al centre, s’asseu i, amb el llibre a les mans, continua capficada en la lectura.

FERRAN. Mentides! (Pausa) Vivia molt de pressa i em va fer por la frenada en sec que suposava una relació amb Laura. Frenètic fins i tot en el meu treball. Només feia col·laboracions en el diari local, periodisme que a la fi no és més que literatura sovint feta de pressa...

LAURA. En eixe temps vaig conèixer Xavier, un xic foraster, molt polit, dinàmic i culte. M’hi vaig enamorar, però la cosa no va funcionar. Uns pocs mesos més tard ell va marxar amb una xicota, d’una família adinerada del seu poble, deixant-me més cremada que un sitiet. Finalment vaig conèixer Joan, i pocs mesos després vàrem decidir casar-nos. Per què no? Ens estimàvem.

FERRAN. Com més ho pense, més convençut estic; fer-se vell consisteix a sentir-se cada vegada més sol i més sol i més sol... I la gent es casa precisament per això, com una inversió, un bon pla de futur contra la solitud, per lluitar desesperadament contra l’inevitable aïllament.

LAURA. Des d’aquell moment vaig començar a seguir amb avidesa la seua carrera i llegia amb autèntic deler tots els articles que el Ferran escrivia per les publicacions locals. M’encisava llegir-lo...

FERRAN. Em va sorprendre quan algú en va dir que Laura s’havia casat. Amb certa malenconia vaig imaginar-la com l’ostatge d’un captaire pel seu pla de futur.

LAURA. Poques setmanes després del meu casament amb Joan, una antiga amiga comuna em va comentar que Ferran, per fi i després de molts esforços, havia publicat la novel·la...

LAURA, amb el llibre a la mà, s’apropa fins FERRAN.

LAURA. Hola Ferran!

FERRAN. Hola Laura! Quant de temps sense veure’ns...

LAURA. M’he assabentat que avui dedicaves el teu llibre i no m’hi he pogut resistir... Em sentia un poc actriu de repartiment d’aquest esdeveniment. Hi ha molta gent. Estaràs content, no?

FERRAN. Sí, però el millor de tot és que has vingut tu. És molt important per mi la teua opinió.

LAURA. L’opinió d’una burgesa pot interessar-li al rebel de Ferran Pellicer? No m’ho crec...

FERRAN. (Escrivint en el llibre i signant) Doncs sí, m’interessa i molt. Jo no oblide mai els meus amics...

LAURA. Ja! Amics...

FERRAN. Gràcies per estar aquí, Laura. En gran part tot és per culpa teua...