Czytaj książkę: «Dins el riu, entre els joncs»

Antoni Munné-Jordà

Czcionka:

DINS EL RIU,

ENTRE ELS JONCS

A. Munné-Jordà

DINS EL RIU,
ENTRE ELS JONCS

Ed. Males Herbes

2018

Primera edició: febrer 2018

Guilleries, 26, 1, 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN:978-84-125058-0-1

PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab

Fotografia de portada: arxiu personal d’Antoni Munné-Jordà

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Maria Cabrera Callís

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

C’est peut-être ça qu’on cherche à travers la vie, rien que cela, le plus grand chagrin possible pour devenir soi-même avant de mourir. Louis-Ferdinand Céline, Voyage au bout de la nuit.

Potser és això el que cerques al llarg de la vida,

res més que això, la més gran tristesa possible

per a esdevenir tu mateix abans de morir.

Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit.

Justificació de l’edició

He de fer constar que el desllorigador per a dur a terme l’edició d’aquests papers, que fa massa anys que tenia al calaix, me’l va donar el llibre Il torto del soldato d’Erri de Luca, que s’obre amb una nota que comença «Come certo saprà, i diritti editoriali dello scrittore Israel Yehoshua Singer, fratello maggiore del premio Nobel Isaac Bashevis Singer, scadranno nel 2014. La nostra casa editrice intende avviare una pubblicazione selezionata delle opere in yiddish di questo autore sconosciuto ai lettori italiani. Vorremmo pertanto affidarle l’incarico di scegliere nella vasta produzione di racconti quelli a suo giudizio più interessanti». De la mateixa manera passava que, m’ho mirés des del punt de vista que m’ho mirés, també feia més de setanta anys que havien mort els autors anònims de les notes que havia anat aplegant des de feia força temps i, així, els seus drets editorials, si n’hi havia, havien passat a domini públic i, doncs, en podia fer ús lliurement. Ningú no me n’havia fet cap encàrrec editorial, però així i tot em sentia autoritzat a endreçar el material amb la intenció de publicar-lo.

Aquest text és només un aplec de dades i documents, enfilats per una narració poc o molt unitària, o per tres narracions poc o molt unitàries, i completats amb la imprescidible informació embolcalladora que els justifica. Per a contextualitzar les notes esparses i omplir les llacunes he utilitzat, o potser hauria de dir que he afusellat descaradament, els llibres més recents i solvents que tracten dels fets que van protagonitzar els autors de les notes. En primer lloc, la història general dels fets La División Azul de Xavier Moreno Juliá (Crítica, Barcelona, 2004) i l’anàlisi detallada De héroes e indeseables de José Luis Rodríguez Jiménez (Espasa, Madrid, 2007), i també la monografia Rússia és culpable! de Carme Agustí Roca (Pagès, Lleida, 2003) i l’edició crítica dels Cuadernos de Rusia de Dionisio Ridruejo (Fórcola, Madrid, 2013), que juntament amb altres obres divulgatives i documentals, com 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial de Daniel Arasa (Laia, Barcelona, 1998), i la premsa de l’època, tot plegat m’ha permès confegir una certa línia cronològica i treballar amb el coixí d’una relativa garantia històrica. Als autors d’aquests llibres, els agraeixo tota la informació i els demano disculpes pels manlleus imprescindibles, i als lectors, els recomano la lectura directa d’aquestes fonts.

Només he d’afegir una nota final per a completar la justificació. Aquest invent meravellós de la ment humana que es diu literatura és sobretot un art o un ofici de fabular i d’inventar mons i personatges, de crear situacions fictícies, de descriure en un àmbit irreal allò que no és possible al món real. Entre les classificacions arbitràries que són els gèneres literaris, n’hi ha un que és l’anomenat potser impròpiament gènere realista, un gènere tan fictici i imaginari com tots els altres, com el policíac, el de fantasia o el de ciència-ficció, i igualment artificiós i enganyós; potser el que més, perquè fins i tot pot induir a l’autoengany de l’autor, que ingènuament pot confondre la seva obra amb la realitat que pretén narrar. Algun malentès provocat pel gran auge del gènere anomenat realista sobretot a Rússia i a França a la darreria del segle XIX va induir alguns tractadistes a pensar que el realisme és l’essència de la literatura, que n’és la branca central, que és «la» literatura, i que la resta de gèneres en són només satèl·lits subsidiaris. Però la tinta no es va fer perquè expliquéssim la realitat, sinó perquè no sabéssim on s’amagava el calamar. Aquesta obra pretén descriure només fets reals, transcriure fidelment testimoniatges i informacions de primera mà, o sigui, ser un espècimen del que podem anomenar novel·la-document, la mínima unitat narrativa, potser per a compensar excessos anteriors; per consegüent, és un producte del gènere narratiu més sofisticadament fantasiós i irreal.

AMJ

[Vilanova, 8-VII-2014 – 8-VIII-2015]

1. Dins el riu, entre els joncs

El cadàver era dins el riu, surant de bocaterrosa, retingut pels joncs que hi creixien, a l’aigua i a la riba. Tot a l’entorn l’aigua era de color de teula vella, barreja del llot del riu, poc profund a la vora, de la terra argilosa que havia arrossegat el cos en rodolar, i de la sang. Així l’havia trobat ell, feia prop de cinc anys, i així el tornava a veure en el record cada vegada que baixava a l’hort, vora el riu. Ara l’aigua del riu lliscava clara, però en aquell indret, entre els joncs, regolfava i sempre mantenia el color de les teules velles, com un record de la sang.

El pare era un bon home. No era cap gran propietari. L’hort donava més feina que benefici, tot i que el ple de la família s’hi escarrassava, també ell, des que havia deixat l’escola. I al temps de la collita de fruiters no donaven l’abast i havien de llogar jornalers. Van ser uns que havien estat jornalers els qui el van venir a cercar. Cap dels pagesos de la riba no havia volgut col·lectivitzar les terres. Van venir a trobar-lo al mas i la mare els va dir que el pare feinejava a l’hort vora el riu. Se n’hi van anar, i des del mas van sentir els trets, més enllà de l’hort dels presseguers. Cada nit durant quatre anys i onze mesos ell ha sentit ressonar els trets.

Quan ha tornat al mas, la ràdio estava engegada. El locutor explicava que hi havia una gran concentració d’estudiants i de falangistes davant la secretaria general del partit, a Madrid, i aleshores ha pres la paraula el president de la Falange i ministre d’Afers exteriors del govern franquista, Ramon Serrano Suñer, concunyat de Franco, fill dels Serrano de Tivissa i els Sunyer de Gandesa, a banda i banda del riu.

—Camaradas: No es hora de discursos, pero sí de que la Falange dicte en estos momentos su sentencia condenatoria: ¡Rusia es culpable! ¡Culpable de nuestra guerra civil! ¡Culpable de la muerte de José Antonio, nuestro Fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo ruso! ¡El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa!

Ha estat una revelació. Ell no havia pogut fer res quan van matar el pare ni quan els van saquejar el mas, quan van destrossar tot el planter; ell havia treballat d’amagat per ajudar la mare i els avis i a les acaballes de la guerra s’havia hagut de tornar a amagar perquè no el mobilitzessin per força. Havia sabut com havien mort els amics dels pares, els petits propietaris i la gent de missa al principi de la guerra, falsament acusats de feixistes, i després els feixistes de veritat van començar a bombardejar des de l’altra riba del riu i van ensorrar mig poble i així havia mort molta més gent. Tant els qui pensaven d’una manera com els qui pensaven d’una altra, tant els qui volien que guanyessin els uns com els qui volien que guanyessin els altres. I també els qui tant se’ls en donava qui guanyés, que només volien que s’acabés la guerra. I quan van dir que per fi ja s’havia acabat, que uns havien guanyat i els altres havien perdut, van continuar les represàlies, les denúncies, les desaparicions i les morts al poble. Eren els altres, els qui manaven, els qui ara anaven per les cases i els masos a cercar els qui havien de matar, i eren els qui havien manat abans els qui ara morien. Cada dia fins ara. Ahir, avui, demà. No deien que s’havia acabat la guerra? És clar que el dia abans ell havia llegit a La Hoja del Lunes que a la matinada del diumenge més de tres milions de soldats de la Wehrmacht, juntament amb divisions finlandeses i romaneses, havien atacat la frontera soviètica de cap a cap, des de la mar Bàltica fins a la mar Negra, i Mussolini també havia declarat la guerra a Rússia i es preparava a afegir-se a l’atac, en la més gran operació militar que s’havia fet mai. I aquell dimarts mateix havia llegit al diari:

«Pero Dios ha abierto los ojos de los estadistas y, desde hace 48 horas, se combate contra la bestia apocalíptica, en la lucha más colosal que registra la Historia, para abatir la más salvaje opresión de todos los tiempos; que ya recibiera gravísimas heridas a lo largo de los 32 meses de la ruda batalla que libraron los gloriosos soldados de España, al mando de su glorioso e invicto Caudillo, primer cruzado mundial del combate sin tregua contra el Komitern y sus diabólicas maquinaciones.»

Tot i que el diari ho deia ben clar, aleshores ell no havia entès que tot era la mateixa guerra. La guerra. Però ara comprenia que també les morts d’aquells dies, la fam i la por, tot era perquè la guerra encara no havia acabat, ho deia la ràdio, i hi havia un culpable, també de la mort del pare, i ara li havien de fer pagar tot el mal que havia fet. La ràdio deia que havia arribat l’hora de la venjança i de combatre el comunisme al seu terreny mateix, a Rússia.

Ell no ho sabia, però la vigília de l’atac, el dissabte 21 de juny de 1941, a la nit, Ramon Serrano Suñer, sopant a l’Hotel Ritz de Madrid amb els seus homes de confiança, el poeta i ideòleg falangista Dionisio Ridruejo i el militar i vicesecretari general de la Falange Manuel Mora Figueroa, governador civil de Madrid, els havia exposat el projecte d’organitzar un cos expedicionari de falangistes per a anar a fer costat a la Wehrmacht hitleriana així que Alemanya declarés la guerra a la Unió Soviètica. L’havia ajudat a tenir la idea l’ambaixador alemany Eberhard von Storner. La batalla d’Anglaterra s’allargava, i Hitler, per a demostrar als britànics que era inútil resistir, havia decidit que en un parell de setmanes ocuparia Rússia. Quan l’endemà va començar l’atac contra el front rus, Serrano, després d’entrevistar-se amb Franco, va comunicar a l’ambaixador alemany que el Caudillo oferia algunes unitats de voluntaris, en reconeixement de l’ajut rebut durant la guerra civil, i perquè la destrucció de l’URSS era la causa d’Espanya.

El dilluns 23 al consell de ministres Serrano va explicar el projecte d’enviar el contingent de voluntaris falangistes, el ministre falangista José Luis de Arrese va dir que es diria División Azul, el color de la camisa de la Falange, i el general i ministre de l’Exèrcit Enrique Varela va cridar:

—¡Qué División Azul, ni qué tontería! ¡Será una de las divisiones del ejército español!

El general no volia que els protagonistes al costat del victoriós exèrcit hitlerià fossin els falangistes, que no havien estat sols a guanyar la guerra civil ni eren la majoria dins el règim, sinó els militars que havien combatut el comunisme durant la guerra, i Serrano li va replicar:

—Mire usted, mi general, no diga usted tonterías. Se necesita ser muy ignorante y muy irresponsable: si es una división del Ejército español estamos en guerra, la nación española, y yo lo que quiero es no estar en guerra todavía.

I al final Franco, que nedava entre totes dues aigües i s’havia passat la sessió clavant puntades de peu d’advertència per sota la taula al seu cunyadíssim Serrano, va fer veure al general Varela que l’Estat no estava en condicions d’enviar una unitat regular de l’exèrcit, massa delmat després de la guerra civil: havia de ser una divisió de voluntaris, però comandada per caps i oficials de l’exèrcit nacional.

El dimarts 24 el diari Arriba, òrgan oficial de la Secretaria general de la FET i de les JONS, publicava l’editorial «Guerra por la causa de Europa»:

«La noticia de la iniciativa alemana viene a encendernos la sangre y a alistarnos moralment en las filas de la ofensiva. Es demasiado reciente nuestra experiencia para que esta no sea para nosotros la batalla preferida: la de la defensa y la de la venganza.»

Aquell mateix dimarts, a Madrid, després que l’ambaixada alemanya va haver transmès l’acceptació de la unitat de voluntaris, els falangistes amb camisa blava i els estudiants de la milícia del SEU amb uniforme negre, amb pancartes amb els lemes «Voluntarios falangistas contra Rusia» i «Devolvamos a Rusia la visita que nos hizo en 1936», després d’escoltar el discurs de Serrano i de cantar el «Cara al sol» davant l’edifici de la secretaria general del partit, se’n van anar en manifestació cap a l’ambaixada britànica, símbol de l’únic estat que havia condemnat la invasió, hi van reclamar Gibraltar per a Espanya, en van apedregar els vidres, van estripar les banderoles dels cotxes oficials i els van rebentar les rodes, i després van anar davant l’ambaixada alemanya per a proclamar l’adhesió a la iniciativa de l’Eix i reclamar que Espanya hi participés. Perquè la manifestació fos multitudinària, la policia havia fet tancar els cafès, els teatres i els cinemes. El ministre d’Afers exteriors, Serrano Suñer, va telefonar a l’ambaixador britànic:

—He dado órdenes de protección al máximo ¿Cuándo quiere que le mande más fuerza?

I l’ambaixador, sir Samuel Hoare, li va respondre:

—No me mande más policía, mándeme menos estudiantes.

[Dimarts, 24-VI-1941]

2. Mestre a Granollers

El dimarts 24 de juny de 1941, el dia de Sant Joan, l’endemà de la invasió nazi contra la Unió Soviètica, a la Rambla tu vas veure que els falangistes de Barcelona havien instal·lat altaveus, per a difondre les novetats de l’avenç dels alemanys, i després d’escoltar les notícies van anar davant del consolat alemany, a la plaça de Catalunya, cridant visques a Hitler, Alemanya i Espanya. El dimecres 25 van organitzar una manifestació, que des de la plaça de la Universitat i el carrer de Pelai va baixar per la Rambla fins al port i va tornar a pujar per la Via Laietana, i que el governador civil i cap provincial de la Falange, Antonio de Correa Véglison, va saludar des del balcó de la Jefatura provincial, al passeig de Gràcia:

—Camaradas del SEU: Después de las palabras de nuestro ministro presidente de la Junta Política, no puedo agregar más que resaltar, como él hizo, que el enemigo principal de España ha sido el marxismo comunista encarnado en la URSS. Ellos fueron culpables de haber destruído la unidad moral de España y de haber perseguido lo que para nosotros era más querido: los ideales de la Religión y de la Patria. Pero nosotros estamos dispuestos en todos los terrenos a hacer una vez más de España el enemigo infranqueable de las fuerzas destructoras de la sociedad que representa la Rusia comunista.

La resposta dels manifestants va ser el crit de ¡Muera Rusia! Hi havia aire de guerra al carrer, a la ràdio, als diaris, a la caserna. Tan recent que era la guerra. Tu encara les senties, les bombes, i les continuaràs sentint mentre visquis. Vas estar engarjolat, represaliat per aquest nou règim, i ara t’havien reclòs en un inacabable servei militar, aleshores encara a Barcelona en espera de destinació però demà qui sabia on. Deien que a l’Àfrica. Però ni quan t’arribés el llicenciament no et deixarien seguir la teva vocació. Eres un empestat. La teva vocació era fer de mestre. El gener de 1938 ho vas aconseguir, vas obtenir la plaça a Granollers, al Grup Escolar número 1, Ferrer i Guàrdia: tenies setze anys, no hi havia mestres, tots eren al front. Et vas haver d’afiliar al sindicat. Sobretot eres catalanista i t’havies fet amb catalanistes, i allà et vas fer antifeixista i favorable a la democràcia social i lliure, republicà. No vas haver d’anar al front, però vas patir el càstig de les bombes. Els bombardejos damunt les ciutats eren constants, sistemàtics, per a destruir materialment i moralment la resistència. Una acció criminal que no s’havia fet mai en cap altra guerra. Ja hi havia hagut més de dos mil morts a les ciutats catalanes, i el 31 de maig hi va haver els bombardejos que van destruir Granollers. Els vas viure dins l’escola, amb els teus caganers: si ells havien de morir, tu havies de morir amb ells. Però no vau morir. Després, vas escriure els articles, encesos i indignats, perquè no es podia perdre el testimoniatge d’allò que havies viscut sota les bombes, i en vas acusar els culpables, els facciosos. El crim que havien comès era massa gros. Això t’ho van fer pagar. T’ho fan pagar. Acabada i perduda la guerra, et van denunciar pels articles que havies escrit, vas ser jutjat i condemnat, i encara te’n vas sortir prou bé, perquè quan havies complert la cinquena part de la condemna havien de fer lloc a les presons atapeïdes per a encabir-hi nous represaliats i ja tenies edat perquè et mobilitzessin. Però mai no et deixaran matricular ni a l’escola normal ni a la universitat. El títol d’auxiliar de mestre de la República no té cap validesa. Mai no et deixaran ser mestre. I no és perquè no en faltin.

La depuració dels llocs d’empleats públics va ser implacable, i això va originar milers de vacants, que van ser cobertes exclusivament per addictes al règim. Per la llei del 25 d’agost de 1940 una cinquena part de les places havien de ser per als alferes provisionals o de complement, els universitaris que havien servit l’exèrcit facciós; una altra cinquena part per als mutilats de guerra, naturalment només del bàndol franquista; una desena part per a expresoners de guerra i una altra desena part per a orfes de guerra, sempre del mateix bàndol. L’experiència com a mestre de la República era un obstacle insalvable, no un mèrit.

El dijous 26 de juny de 1941 el ministre secretari general del Movimiento, Arrese, va fer difondre la circular, redactada per Ridruejo, que manava que s’obrissin centres de reclutament.

«Camaradas: Desde el mismo instante en que fue público el ataque alemán sobre Rusia, millares de camaradas de nuestra Falange han manifestado clamorosamente su voluntad de intervención en la lucha. No se trata ya como otras veces de simples manifestaciones de simpatía a quienes compartieron el riesgo con nosotros en horas decisivas, encarnan ejemplarmente formas revolucionarias semejantes a las que apetecemos para nuestra Patria y sufren o han sufrido como nosotros la injusticia y el despojo. Se trata en este instante de algo más profundo y también más vivo; de sentir como rigurosamente propia la batalla que Alemania emprende contra el comunismo. Rusia quiso destruir a España y la destruyó en buena parte; quiso apropiarse de ella como palanca para hacer saltar al mundo occidental y pasan de un millón los muertos que España tuvo que pagar en el rescate. Europa entera no tendrá paz ni sosiego mientras Rusia exista, y la verdadera revolución redentora del pueblo no triunfará del todo mientras persevere en las fronteras de Europa la sombra del comunismo. Tenemos que desagraviar a nuestros Caídos y tenemos que asegurar la existencia de nuestros herederos. Tenemos que vengar a España y tenemos que estar presentes en la tarea de salvar a Europa. No habrá en esto olvido alguno de nuestros caminos naturales, ni de nuestros legítimos intereses, pero España hoy se limita a libertar la pasión de juventud para que entre en la batalla preferida, en la gran Cruzada Europea.»

El dia 27 de juny els diaris van anunciar la constitució d’una legió de voluntaris falangistes, i l’endemà el ministeri de l’Exèrcit decretava la lleva específicament militar, que es va difondre a totes les casernes. Així et va arribar l’ordre a la caserna on et migraves. Es va constituir definitivament la División Española de Voluntarios, amb una competència ferotge entre militars i falangistes per a veure qui hi enviava més voluntaris i qui dominava l’expedició. Per les instruccions de l’Estat major central, havien de procedir de l’exèrcit tots els caps i oficials, dos terços dels sotsoficials i tota la tropa especialitzada; els falangistes hi havien d’aportar un terç dels sotsoficials i la tropa no especialitzada. Franco va nomenar cap de la divisió el general Agustín Muñoz Grandes, militar company seu des de les campanyes del Marroc, benvist pels alemanys i actiu falangista; pensava que així havien de millorar les relacions entre l’exèrcit i el partit, i de passada limitava el poder de Serrano Suñer. Muñoz va dir que volia militars, no soldats de joguina, i Serrano, que havia volgut una unitat exclusivament falangista, va quedar decebut. A més, durant el temps que Muñoz va tenir un alt càrrec al partit es va oposar explícitament al cunyadíssim, que no havia participat en cap front de la guerra, i el va assenyalar amb el dit:

—Los que en momentos difíciles por que atravesamos en la pasada lucha, debiendo hacerlo, no sirvieron con armas en la mano, están incapacitados para hablar de Patria, dirigir la Falange Española Tradicionalista y de las JONS y honrar a los que cayeron.

Us van fer formar al pati, l’oficial va fer l’arenga, però massa pocs soldats de lleva van fer el pas endavant. Necessitaven gent i més gent, i van decretar que seríeu voluntaris els qui teníeu antecedents o éreu fills de famílies poc afectes al règim. Un cop enfundada l’arma, que li havia servit perquè alguns s’acabessin de decidir a fer un pas endavant i per a infondre fervor bèl·lic a la tropa, el tinent va assegurar que, quan tornaríeu, els excombatents tindríeu preferència per a entrar a la plantilla d’empleats de l’estat i a l’hora de concórrer a les oposicions i als concursos de funcionaris públics. Era l’única manera que tenies de netejar-te l’expedient, i de poder-te treure el títol de mestre i exercir. No tenies cap altra opció. Per això en el fons vas agrair la imposició, perquè era l’única manera de poder-ho justificar davant dels de casa. I davant de tu mateix. I també davant d’ella.

[Dissabte, 28-VI-1941]