Czytaj książkę: «Curial i Güelfa II»

27. COMENCEN LES CAVALLERIES

Així van anar fent jornades de camí, fins que un dia, entre migdia i vespre, van arribar a casa d’un varvassor. Mentre Curial hi parlava, es va presentar una donzella, cavalcant en un palafrè amb la major pressa del món, tota escabellada, esgarrapant-se la cara, plorant i exclamant a grans crits:

—Ai de mi, que sóc morta!

El varvassor, que parlava amb Curial, va aixecar-se i va dir:

—Què us passa?

—Senyor —va dir ella—, jo anava amb un cavaller molt bo, germà meu, que em menava al torneig, quan dos mals cavallers, volent endur-se’m a la força, han assaltat mon germà, i penso que el deuen haver mort. Senyor, defenseu-me, que no em matin a mi després d’ell!

El varvassor, que era un prohom ja vell de molts anys, va mirar Curial a la cara i va dir-li:

—Vinga, cavaller, vós que porteu una donzella en la vostra companyia, aixequeu-vos i prepareu-vos per defensar aquesta; perquè us certifico que aquests dos cavallers, o diables que són, n’han agafat més de vuit, de vint dies ençà. I prenen els cavallers i els desarmen i els fan les majors ofenses que poden. I així, a veure què fareu, que podeu estar segur que la sort d’aquesta donzella serà la de la vostra.

Curial es va afanyar a aixecar-se i armar-se. Va agafar un cavall molt bo i fort i va voler sortir. Però l’Arta va cridar:

—No em deixeu!

I muntada a cavall, ja volia sortir de la casa, quan van veure venir els dos cavallers que perseguien la donzella i la pensaven trobar en aquella casa. I veient Curial amb una donzella, pensant que fos la que ells buscaven, van començar a anar cap a ella; però Curial va cridar:

—Deixeu-la, cavallers sense vergonya, que la donzella té protector i defensor.

Van respondre ells:

—I com? La defensareu vós?

—Sí, certament —va dir Curial.

I tot seguit Curial va dirigir contra un dels germans una llança grossa i molt forta que portava, i el va ferir tan impetuosament en la seva escomesa, que el va fer caure del cavall. El cop va ser tan fort, que el cavaller va perdre l’esma, de manera que no va poder ni aixecar-se.

Curial es va girar i va anar cap a l’altre, que, furiós de mala manera, venia cap a ell; i es van donar cops tan forts en les envestides, que el cavaller va trencar la llança a l’escut de Curial, però no va fer-lo caure de la sella. Ben al contrari li va passar a ell, perquè Curial li va donar un cop tan poderós pel mig de l’escut, que el va travessar tot, i el ferro de la llança li va sortir per l’esquena. El cavaller va caure a terra tan violentament que, amb els ulls entelats i els sentits perduts, va abandonar aquesta vida sense recuperar el coneixement.

Immediatament Curial va baixar del cavall i va anar cap al primer, que ja feia intenció d’aixecar-se; va posar-li el peu al pit i va dir-li:

—Malvat i cruel cavaller! És que vós i el vostre company voleu fer tornar al món els mals costums d’en Breus Sens Pietat? Vinga, va, alceu-vos ara mateix i doneu-me les donzelles que teniu preses, els cavalls i els arnesos dels cavallers que heu afrontat. I jureu que deixareu aquesta mala usança; si no, us costarà el cap.

El cavaller li va dir:

—Senyor cavaller, és veritat que mon germà i jo havíem jurat seguir aquest costum per provar les nostres persones amb els cavallers errants, però també és cert que mai no hem assaltat cap cavaller a traïció, ni hem combatut sinó cos a cos. Em plau donar-vos tot el que hem pres, ja que el nostre jurament no havia de durar sinó fins que trobéssim un cavaller que ens derrotés, al qual havíem de lliurar tot el que hauríem obtingut dels altres.

—Vinga, doncs —va dir Curial; i donant la mà al cavaller, va ajudar-lo a aixecar-se.

I quan va veure son germà a terra, que no s’aixecava, i li va veure l’asta de la llança al pit i el ferro que li sortia per l’esquena, va cridar a grans crits:

—Ai, germà! Què és de vós?

Llavors, girant-se cap a Curial, va agafar l’espasa i va anar contra ell dient:

—Mort ell, jo no vull viure, sinó que cal que jo mori o vengi mon germà!

I va començar a donar-li grans cops amb l’espasa contra l’escut. Curial va aguantar molta estona els cops del cavaller, i no es preocupava sinó de cobrir-se; per això el cavaller s’enardia i colpejava tan fort com podia. Curial, cobrint-se sempre amb l’escut, s’abstenia d’atacar, i no volia lluitar amb el cavaller per no matar-lo a ell també, tal com havia fet amb son germà. El cavaller s’esforçava tant com podia, i tant va picar sobre l’escut de Curial que es va quedar exhaust sense que Curial li hagués donat ni un sol cop. Com que es va veure cansat, va fer-se enrere per recuperar la força i l’alè. Curial va mantenir-se quiet, sense moure’s d’on era.

Quan el cavaller va trobar que ja havia reposat prou, volent anar contra Curial, va parlar i va dir:

—Cavaller, ja veieu que vull tornar a la batalla, amb intenció de vèncer o de morir; i així, us prego que em digueu el vostre nom, a fi que jo sàpiga qui ha tret mon germà d’aquest món i qui me’n traurà a mi, si és el cas que jo mori.

Curial va respondre:

—Al vostre germà l’han tret d’aquest món els afronts i els grans abusos que vosaltres fèieu als cavallers errants, i el costum vil i forassenyat que havíeu començat, el qual, encara que jo no hagués passat per aquí, tampoc no hauria durat gaire. El meu nom ara mateix no podeu saber-lo per la meva voluntat, ni us veig capaç de fer-me’l dir a la força. Us prego que us estimeu la vida més que no feu; ja que, si no, em forçareu, contra la meva voluntat, a fer de vós el que voldríeu fer de mi.

El cavaller, que va sentir parlar Curial d’aquesta manera, va mirar-lo i en va tenir por, però tot i el temor, no va deixar d’atacar-lo tant com va poder i de donar-li grans cops a l’escut, amb el qual ell es cobria admirablement. I Curial va dir-se que el cavaller era molt ardit, però que el cos no responia al seu cor valerós. Per això, veient que els cops no eren tals que gaire mal li poguessin fer, ja que sortien d’un braç ja flac i molt cansat, i cada vegada tenien menys força, encara es va abstenir d’atacar-lo, cosa que torbava molt l’altre cavaller.

I encara estaven més admirats els qui miraven la batalla, i no podien imaginar per quina causa Curial no volia combatre. Quan ja feia molt que durava i el cavaller no podia més, constret pel cansament, va fer-se enrere, va deixar l’escut a terra i va aixecar-se la ventalla de l’elm per recuperar l’alè i refrescar-se una mica.

Mentrestant Curial no es va moure, i encara s’estava al seu lloc quan l’Arta va fer-se endavant i va dir-li:

—Cavaller, esteu encantat o què és el que feu? No us adoneu que aquest cavaller no deixa de combatre-us amb totes les seves forces, i, si pot, us matarà? I, si no us compadiu de la vostra vida, almenys tingueu pietat d’aquesta donzella i de mi, les quals, si la crueltat d’aquell cavaller us arriba a vèncer (que Déu no ho vulgui), no podrem evitar patir amarga mort o viure dolorosament en llarga servitud. I jo no vaig ser encomanada a vós per a això, ni vós així ho vau prometre, quan vau prendre el càrrec de fer tot el possible per conduir-me segura de tot perill. I jo no veig que ara feu tot el possible per defensar a vós ni a mi; i així, us prego que us desperteu i recordeu aquella senyora que em va encomanar a vós.

—Donzella, torneu en nom de Déu al vostre lloc, que almenys d’una cosa podeu estar-ne segura: que encara que us prenguin no us mataran. No us preocupeu per la meva vida, que jo no puc viure més del que Déu ha ordenat, i vós heu de pensar que jo no puc fer més del que faig; si no, ja ho hauria mostrat.

A l’Arta, creient que Curial no podia més, va agafar-li molta por, però va callar, esperant veure com acabaria tot plegat.

I, mentre estaven així, van veure venir dos escuders muntats en sengles bons rossins, i un vailet que menava un bon cavall per les regnes, amb les armes d’un cavaller lligades sobre la sella. Quan van arribar, després de saludar tothom, van veure el cavaller, que era el seu senyor, a peu, amb l’espasa a la mà, i son germà que jeia mort a terra. Això els va afligir molt i van començar a mostrar molt gran dol.

No va trigar gaire que va venir un home, en camisa i a peu, i, quan va ser allà on es feia la batalla, veient el cavaller mort, va agenollar-se davant Curial i va dir:

—Senyor cavaller, prego a Déu que beneïda sigui l’hora que heu vingut aquí, perquè haureu abolit el pitjor costum que mai hi hagi hagut en aquest reialme entre cavallers errants. Heus-me ací, jo sóc un cavaller d’Alemanya que, per ma ventura, amb una donzella, que és ma germana, anava al torneig de Melú, i aquests cavallers que vós veieu aquí m’han assaltat l’un després de l’altre, i, quan un estava cansat de combatre, l’altre em combatia, que venia fresc a la batalla; de manera que m’han vençut, pres i robat, i m’han deixat en l’estat que veieu. D’aquell que jeu a terra, i crec que és mort, no en dic res; però aquest, que és viu, és el pitjor cavaller i més descortès que hàgiu vist mai; i així, per la vostra mercè, deslliureu-vos-en, i que aquest mal costum sigui erradicat d’aquesta regió.

La donzella, que era germana del cavaller, corre als escuders, dient:

—Deixeu, mals homes, les armes i el cavall, i doneu-me la roba del cavaller, que, certament, avui és el dia que s’acabarà el mal costum que aquests falsos cavallers havien instaurat aquí.

Tan bon punt va haver recuperat la roba, el cavaller es va vestir i es va armar; i, agafant el seu cavall per les regnes, es va quedar a esperar què passaria amb els dos cavallers.

Curial, després d’haver vist tot això, va dir al seu cavaller:

—Què penseu fer amb aquesta batalla? ¿La voleu deixar, amb la condició que em torneu les donzelles que heu pres, les armes i els cavalls dels cavallers que heu assaltat, i jureu no mantenir més aquest costum, o la voleu continuar? Perquè, segons que veig, encara que jo no us doni ni un sol cop d’espasa, vós mateix us derrotareu abans no es faci de nit, i si es dóna el cas que la nit ens sorprengui, penseu que vós no vencereu en aquesta plaça, sinó que us certifico que el mal costum s’acabarà, i amb major perjudici vostre.

El cavaller va respondre:

—Ara, cavaller, digueu-me el vostre nom, com a condició perquè jo després faci tot el que maneu.

Curial li va dir:

—El meu nom no podeu saber-lo ni vós ni ningú, ara mateix; i així, preocupeu-vos per la vostra vida i poseu seny, mentre encara hi sou a temps, i feu de la necessitat virtut.

El cavaller, d’una banda, volia morir, veient son germà mort davant seu; d’altra banda, se sentia el cavaller més avergonyit del món, per tal com veia que aquell cavaller l’havia vençut sense atacar-lo, i, el que era més greu, que veia que combatre no li servia de res; així que no sabia quina decisió prendre.

Adonant-se’n, el varvassor, que era un cavaller vell i molt savi, se’n va anar a Curial i li va dir:

—Ah, cavaller, per Déu, mercè! No vulgueu que aquest cavaller, després del mal que ha patit per la follia d’ell i de son germà, digui tan vil mot com el que vós li demaneu; i així, heus-me aquí: jo em dono a vós per ell, i deixem córrer d’una vegada aquest cas.

I tot seguit se’n va anar a l’altre i li va pregar que tornés l’espasa a la beina i no combatés més. El cavaller ho va fer a l’instant.

El varvassor va reunir els cavallers, els va dur a casa seva i els va assignar una cambra a cadascun. Aleshores els va fer desarmar, els va donar roba neta i els va fer portar sopar, cadascú al seu lloc. Entretant, va enviar a buscar les donzelles, les armes i els cavalls dels cavallers que havien desposseït; i va fer retirar el cavaller mort de la plaça, i un cop desarmat, el va lliurar als dos escuders que havien vingut, els quals se’l van emportar, i, en una església d’un castell seu, amb general dolor de tots els seus vassalls, va ser enterrat prou honorablement.