Czytaj książkę: «Viure escrivint»

I

No tinguis pressa; no descansis.

GOETHE

Quan escrius, compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià. La sostens enlaire i la línia va excavant un camí que tu segueixes. Aviat et trobes immers en un territori nou. És un atzucac, o has trobat la matèria autèntica? Ho sabràs demà, o d’aquí a un any just.

Vas obrint el camí amb coratge i el segueixes amb temor. Vas allà on el camí et porta. Al final del camí, trobes una gorja. Redactes informes a correcuita, envies comunicats.

A les teves mans, i en un tancar i obrir d’ulls, l’escriptura ha passat de ser una expressió de les teves idees a una eina epistemològica. L’indret nou t’interessa perquè no és clar. Pares atenció. En la teva humilitat, vas col·locant les paraules amb cura, observant tots els punts de vista. Ara l’escriptura prèvia sembla tova i descuidada. El procés no és res; esborra el teu rastre. El camí no és l’obra. Espero que sobre les teves petjades hi hagi crescut herba; espero que els ocells s’hagin menjat les molles; espero que et desempalleguis de tot plegat i no miris enrere.

La línia de paraules és un martell. Piques contra les parets de casa teva. Vas donant copets per les parets, amb suavitat, pertot arreu. Després de parar compte a aquestes coses durant molts anys, saps el que busques. Algunes de les parets són parets mestres; s’han de quedar dretes o tot s’esfondrarà. D’altres es poden tirar a terra amb impunitat; pots sentir la diferència que hi ha entre elles. Per desgràcia, sovint la que cal tirar a terra és una paret mestra. No s’hi pot fer res. Només hi ha una solució, que t’esgarrifa, però és així. Fes-la caure. Aparta’t.

El coratge s’oposa amb totes les forces a l’agosarada esperança que aquest material sigui tan bo que l’obra el necessita, o el món. El coratge, exhaust, parla des de la crua realitat: aquests fragments debiliten l’obra. Has de destruir l’obra i tornar a començar. En pots salvar algunes frases, com si fossin totxos. Serà un miracle si en pots salvar uns quants paràgrafs, per més excel·lents que siguin en si mateixos o per més que hagin costat d’escriure. Pots perdre un any amoïnant-te per això, o pots treure-t’ho de sobre ara mateix. (No siguis poruga, dona!)

La part de què t’has de desfer no és tan sols la més ben escrita; també és, estranyament, aquella part que havia de ser precisament l’essencial. És el passatge clau original, el passatge que havia de fer d’eix per a tota la resta i a partir del qual tu mateix havies reunit el valor per començar. Henry James ho sabia bé, i ho deia millor que ningú. En el seu prefaci a El botí de Poynton es compadeix de l’escriptor en un parell de frases còmiques que s’eleven fins a ser un udol: «Quina és l’obra en què no ha renunciat, enmig d’unes dificultats extremes, a la cosa millor de les que volia conservar? En quina obra, realment, abans de l’espantós punt final, no es pregunta a si mateix què se n’ha fet, d’allò que era l’únic motiu per arribar a tal extrem?».

És així que un escriptor escriu molts llibres. En cada llibre pensava expressar unes quantes coses urgents i distintes, i moltes d’aquestes coses les ha sacrificades a mesura que la forma del llibre se solidificava. «El jove reuneix els seus materials per construir un pont fins a la lluna», comentava tristament Thoreau, «o potser un palau o un temple a la terra. Al final, l’home de mitjana edat decideix utilitzar-los per fer una cabana de fusta». L’autor retorna a aquests materials, a aquests temes que l’apassionen, com si es tractés d’una feina deixada a mitges, perquè són l’obra de la seva vida.

∴

És el començament d’una obra el que l’escriptor elimina.

Un quadre esborra el seu rastre. Els pintors comencen a treballar partint de la tela en blanc. La versió final està feta sobre les versions primerenques, i les cobreix. Els escriptors, d’altra banda, treballen d’esquerra a dreta. Els capítols prescindibles són a l’esquerra. La versió final d’una obra literària comença en algun punt proper a la meitat, i se solidifica cap al final. La versió anterior es queda acumulada a l’esquerra; el començament de l’obra saluda el lector amb la mà equivocada. En aquelles primeres pàgines i aquells primers capítols hom hi pot trobar salts intrèpids que no porten enlloc, llegir aguerrits principis de temes descartats, sentir un to posteriorment abandonat, descobrir carrerons sense sortida, seguir el rastre de pistes falses i familiaritzar-se treballosament amb un ambient que ara és fals.

Hi ha diverses il·lusions que soscaven el determini de l’escriptor de desfer-se de material. Si ha llegit les seves pàgines massa sovint, aquelles pàgines tindran una qualitat de cosa necessària, un regust d’inevitabilitat, com passa amb la poesia que es coneix de memòria; encaixaran a la perfecció amb els ritmes que els són propis. L’autor les conservarà. És possible que conservi aquelles pàgines si posseeixen certes virtuts, per exemple si tenen vigor en si mateixes, encara que els manqui la virtut fonamental, que és la importància respecte a la idea essencial del llibre i la cohesió amb aquesta idea. De vegades l’escriptor preserva els capítols inicials per gratitud; no hi pot pensar ni els pot llegir sense tornar a sentir el deliciós alleujament que el va envair quan van aparèixer aquelles paraules, l’alleujament d’estar escrivint alguna cosa, la que fos. Aquell començament li va permetre arribar on volia anar, al capdavall; segur que el lector també el necessita, com a treball preliminar. Però no.

Cada any, l’aspirant a fotògraf portava un feix de les seves millors obres a un fotògraf reconegut perquè les hi valorés. Cada any, el vell estudiava les fotos i les distribuïa minuciosament en dues piles, les dolentes i les bones. Cada any, l’ancià col·locava certa foto d’un paisatge a la pila de les dolentes. Al final es va girar cap al jove:

–Em portes aquest paisatge cada any, i cada any te’l poso amb les dolentes. Per què t’agrada tant?

El jove fotògraf va contestar:

–Perquè vaig haver de pujar una muntanya per obtenir-lo.

A Nova York, un taxista em cantava les seves cançons. Algunes les vam cantar plegats. Havia apagat el taxímetre; conduïa pel centre de la ciutat i cantava. Va cantar dues vegades una cançó llarga; era l’única cançó ensopida. Li vaig dir, Ja l’has cantada, aquesta; cantem-ne una altra. I ell va dir:

–No saps el temps que vaig necessitar per fer-la, aquesta.

Quants llibres llegim als quals l’escriptor no va tenir el coratge de tallar el cordó umbilical? Quants regals desemboliquem que encara porten l’etiqueta amb el preu que l’autor no va pensar a treure? És apropiat, és cortès, que ens assabentem del cost que van suposar personalment per a l’escriptor?

∴

Ho escrius tot, i ho descobreixes al final de la línia de paraules. La línia de paraules és una fibra òptica, flexible com un cable; il·lumina el camí que queda just al davant de la seva fràgil punta. La fas servir per explorar, amb la delicadesa d’un cuc.

∴

Hi ha poques escenes tan absurdes com la d’una eruga mesuradora¹ fent la seva vida poca-solta. Les erugues mesuradores són les larves de diverses arnes o papallones. L’eruga de la col, per exemple, és d’aquesta mena. En veig sovint, d’erugues mesuradores: són uns animalons prims i de color verd brillant, pàl·lids i fins com venes, d’uns dos centímetres de llargada, i en aparença del tot inadaptats a la vida en aquest món. Dilapiden els seus dies en un pànic constant.

Totes les erugues mesuradores que he vist estaven enganxades a llargs brins d’herba. La malaurada eruga penja de la vora lateral d’un bri i mou el cap d’un costat a l’altre, com si plorés. Com! No es pot anar més endavant? Els dos peus nuosos posteriors s’aferren a la tija; els tres parells de peus davanters estan aixecats cap enrere i s’agiten en l’aire com si busquessin un agafall. Com! No es pot anar més endavant? Com? Pertot arreu busca la resta del bri d’herba que té just davant dels nassos. Per pura sort entra en contacte amb la tija. S’hi agafa amb les potes del davant, eleva i doblega el cos verd fent-lo avançar els seus dos centímetres de longitud i deixa les potes posteriors just darrere de les anteriors. El cos se li arqueja fent un bucle, un llaç. L’únic que ha de fer, ara, és deixar que les potes del davant llisquin per la tija. Però en comptes d’això, es perd. Aixeca el cap i les potes del davant, aboca la part superior del cos al buit i li torna a agafar pànic. Com! No es pot anar més endavant? És la fi del món? I continua així fins que realment arriba a la punta de l’herba. A hores d’ara és possible que el seu pes minúscul estigui vinclant el bri cap a alguna altra herba. Les seves pregàries apocalíptiques, a la manera jueva, fan que l’extrem del bri s’inclini i xoqui contra alguna cosa. Ho he vist moltes vegades. Cec i frenètic, el capsigrany deixa enrere un bri i aterra en un altre, que es dedicarà a escalar durant diverses hores en un estat d’autèntica histèria. Cada pas que fa el porta al caire de l’univers. I ara... Com! No es pot anar més endavant? La fi del món? Ah, aquí hi ha terra ferma. Com! No es pot anar més endavant? Ostres!

–Per què no saltes i llestos? –li dic, fastiguejada–. Deixa de patir d’un cop.

∴

Admiro aquells hassids del segle divuit que eren conscients del risc de la pregària. Cada matí, el rabí Uri de Strelisk s’acomiadava ple de tristesa de la llar, perquè se n’anava a fer les seves pregàries. Explicava a la família què havien de fer amb els seus manuscrits en cas que la pregària el matés. Igualment, un home que realitzava sacrificis rituals d’animals s’acomiadava cada matí de la dona i dels fills i plorava com si no els hagués de tornar a veure més. Un amic seu li va preguntar per què. Perquè quan començo, va respondre ell, invoco el Senyor. Llavors prego: «Apiada’t de nosaltres». Qui sap el que em farà el poder de Déu després que l’hagi invocat i abans que li demani pietat?

∴

Quan estàs encallat en un llibre; quan ja n’has escrit un bon tros, saps el que ve a continuació i a pesar d’això no pots continuar; quan cada matí durant una setmana o un mes entres a la seva habitació i li dones l’esquena, el problema pot ser una d’aquestes dues coses. O bé l’estructura s’ha bifurcat, és a dir, que ha aparegut una fissura a la trama o a la lògica que aviat la partirà pel mig, o bé t’acostes a un error fatal. El que havies planejat no resultarà. Si continues com fins ara, el llibre esclatarà o s’esfondrarà, i tu encara no n’acabes de ser conscient.

A Bridgeport, Connecticut, un matí d’abril de 1987, un edifici de blocs de ciment de sis plantes que estava en obres es va ensorrar, i vint-i-vuit homes van morir en l’accident. Just abans de l’esfondrament, una dona a l’altra banda del carrer es va abocar a la finestra i va dir a un passant:

–Aquell edifici comença a ballar.

–Senyora –va dir ell, segons el Courant de Hartford–, és un cap de pardals, vostè.

Tu només t’adones d’això: el teu treballador –l’únic que tens, apreciat, ben cuidat i ple d’entusiasme– no vol entrar en aquesta obra. No pensa moure ni un dit, ni tan sols per vostè, patró. Fa prou temps que s’hi dedica per saber quan l’aire és malsà; pot percebre un tremolor a través de la sola de les botes. Ximpleries, dius tu; l’obra és perfectament segura. Però el treballador no hi vol anar. Ni tan sols vol donar un cop d’ull al lloc. Li acaba de sortir un problema al cor. S’estimaria més morir-se de gana. Disculpi.

Què fas? Acceptar, d’entrada, que no pots estar-te de braços plegats. Desplega l’estructura que ja tens, sotmet-la a raigs X per detectar-hi una fissura, troba-la i pensa-hi durant una setmana o durant un any; resol el problema insoluble. O bé sotmet la part següent, la part en la qual el treballador no gosa entrar, a exàmens rigorosos. S’hi amaga una idea errònia que no ha estat revisada. Alguna cosa completament necessària és falsa o fatal. Quan l’hagis detectada, i en cas que puguis acceptar aquesta troballa, per descomptat que voldrà dir que s’ha de tornar a començar. És per això que molts escriptors experimentats animen els homes i les dones joves a aprendre un ofici útil.

∴

Cada matí puges uns quants trams d’escala, entres al teu estudi, obres les portes vidrieres i fas lliscar cap a fora el teu escriptori i la teva cadira, que queden suspesos en l’aire. L’escriptori i la cadira suren a deu metres de terra, entre les capçades dels aurons. Els mobles són al lloc que toca; te’n vas a dins a buscar el teu termos de cafè. Llavors, amb un estremiment, tornes a sortir per les portes vidrieres, t’asseus a la cadira i mires més enllà de l’escriptori. Des d’aquí, a l’hivern, pots veure tot el paisatge que s’estén fins al riu. Et serveixes una tassa de cafè.

Els ocells volen per sota de la teva cadira. A la primavera, quan les fulles de les capçades dels aurons s’obren, la vista es limita a la coroneta dels arbres arran de l’escriptori; a les branques altes hi ha bosqueroles grogues que xiulen i murmuren, i cacen mosques. Posa’t a treballar. La teva feina consisteix a fer girar la manovella que posa en moviment els engranatges que fan córrer la cinta del motor de creença que us manté, a tu i al teu escriptori, suspesos en l’aire.

∴

Compondre un llibre és interessant i estimulant. És una tasca prou difícil i complexa per acaparar tota la teva intel·ligència. És la vida en el seu estat més lliure. La teva llibertat com a escriptor no és la llibertat d’expressar-se a doll i de manera descontrolada; no és un desfogament. És la vida en el seu estat més lliure, si ets prou afortunat per provar-ho, perquè selecciones els teus materials, t’inventes la teva tasca i et marques el ritme tu mateix. En les democràcies, fins i tot pots escriure i publicar tot el que et vingui de gust sobre qualsevol govern o institucion, encara que es pugui demostrar que el que escrius és fals.

L’anvers d’aquesta llibertat, per descomptat, és que la teva feina té tan poc sentit, és tan exclusivament per a tu mateix i tan inútil per al món, que a ningú més que a tu li importarà que la facis bé o que la facis en absolut. Ets lliure de prendre uns quants milers de decisions crucials cada dia. La teva llibertat és una conseqüència de la trivialitat dels teus dies. Un venedor de sabates, que fa tasques per a altres persones, que ha de respondre davant dos o tres caps, que ha de fer la feina a la manera d’ells i posar-se a les mans d’ells i estar-se al lloc que li diuen ells durant les hores que treballa per a ells, fa, a pesar de tot, una feina útil. A més a més, si el venedor de sabates no es presenta a la feina un matí, algú se n’adonarà i el trobarà a faltar. Aquest manuscrit teu al qual dediques tantes atencions no té ni necessitats ni desitjos; no et coneix. Tampoc no hi ha ningú que necessiti el teu manuscrit; a tothom li fan més falta sabates. De manuscrits ja n’hi ha molts: n’hi ha de valuosos, de summament edificants i commovedors, d’intel·ligents i vigorosos. Si pensessis que El paradís perdut és excel·lent, el compraries? En realitat, per què no engegar-se un tret, en comptes d’acabar un altre manuscrit excel·lent amb què ennuegar el món?