Czytaj książkę: «Germanet»

Primera part

1

Jo vaig néixer a Guinea, però no a Guinea Bissau, ni a Guinea Equatorial, sinó a aquella altra Guinea que té com a capital Conakry. Fa frontera amb sis països. Te’n diré tres: Senegal, Sierra Leone i Mali. Allà va ser on vaig néixer.

Soc de l’ètnia fula; la nostra llengua és el pular, que també s’anomena ful, i també parlo mandinkà. També em puc fer entendre en susu. A Guinea es parlen vinti-cinc llengües. I també el francès. Vint-i-sis. També el sé, perquè el vaig aprendre a l’escola. Però jo soc fula i conec totes les paraules del pular. En susu, me’n sé unes mil. I en mandinkà, una mica menys que en susu. En francès, no sabria dir quantes paraules em sé.

En llengua susu, pa es diu tami i pare, baba. En mandinkà, mare es diu na i dolor, dimin. Quan em va portar al món, la mare va estar a punt de morir perquè estava molt grassa i va perdre molta sang. En pular, sang es diu yiiyan i món, aduna.

El meu naixement va ser a Conakry, perquè el pare hi vivia, però just després ens en va tornar cap al poble, Thiankoi. Thiankoi queda lluny del mar i prop de Kankalabe. El nom de la regió és Mamu i el de la prefectura, Dalaba. Jo hi vaig viure fins als cinc anys, amb la mare. El pare venia a l’estació de les pluges, al març, per ajudar la mare amb els conreus. Després de mi, venien altres tres germans.

A casa teníem dotze o tretze vaques i jo ajudava la mare a cuidar-les. Altres vegades, la mare m’enviava a buscar aigua, i jo me n’anava al pou, puiser de l’eau. També feia altres feines, com rentar la roba, i m’estava amb ella. Aquests són més o menys els records que tinc de la meva mare. Quan tenia cinc anys, el pare em va venir a buscar.

II

El pare venia sabates. Les venia al carrer, però les sabates eren d’estar per casa, des repose-pieds. Muntava la parada a cinc-cents metres de casa, una taula a la vora de la carretera. S’hi estava tot el dia. De tant en tant, s’hi acostava algú i es posaven a parlar, primer de les sabatilles i després dels diners. Aleshores, el pare es posava molt content. Però l’alegria no és una cosa que mai duri gaire. Després de parlar de diners, agafava de sota la taula dos trossos de bambú i hi feia un foradet a cadascun. Una part la guardava el pare i l’altra se l’enduia el comprador. L’ample del forat depenia de la importància del deute. Tenia molts bambús com aquells sota la taula. Deia que un dia deixaria les sabates i es posaria a tocar la flauta, però continuava venent sabates.

De tant en tant, se n’anava a resar i jo em quedava sol a la tauleta. La gent feia rotllana al voltant per mirar les nostres sabates, però jo els deia: «No te’n puc vendre. El vell no hi és, i l’he d’esperar». En aquella època, no coneixia gaire els colors dels diners, ni sabia quin preu tenien les de cada prestatge. Era molt petit. Aleshores, ens quedàvem esperant el vell. El vell és el meu pare, es diu Mamadou Bobo Balde.

Vaig viure amb el meu pare a Conakry des dels cinc anys fins als tretze. De cinc a tretze hi ha vuit números, però de Conakry fins al nostre poble són molts més, aproximadament quatre-cents trenta. Massa per anarhi sol. Amb les sabates que veníem no es pot caminar tant. És el que em deia el pare, que no hi arribaries. Per això, em quedava al seu costat a la paradeta de la vora de la carretera, sense veure la mare.

Jo tenia un amic més gran que jo i que m’estimava molt. Sempre em deia que li podia demanar tot el que necessités. Alguna vegada li vaig demanar unes sabates i ell me’n va donar. Altres cops li demanava alguna cosa per menjar i ell me’n portava. Em cuidava com si fos el seu germà petit. Aquest amic es deia Muhtar. Una vegada li vaig demanar que escrigués una carta per a la meva mare i ell la va escriure. Després, vam anar plegats amb bicicleta fins a l’estació de Conakry i allà l’hi vam donar a una altra persona perquè la portés fins al poble. No sé si hi va anar amb bicicleta o amb autobús, però sé que hi va arribar. La distància no és cap problema per a una carta.

Em recordo molt de la mare. Es diu Fatimatu Diallo i fa mesos que no parlo amb ella. Ni tan sols sap que he arribat a Europa.

III

No m’agrada gens dir-ho, però el pare em feia por. Em deia: «Ibrahima, no facis això», i jo no ho feia. Però alguna vegada no hi pensava i ho feia. Quan això passava, el pare solia fer una cosa. Es descordava el cinturó i em manava: «Ibrahima, estira’t a terra». Jo li deia «d’accord» i ell em clavava cinc cops. O deu. Comprenia perfectament per què em pegava i procurava el pròxim cop no tornar-ho a fer.

El meu pare mai no havia anat a escola, per això s’enfadava tant quan jo no hi anava. A la nit, sempre em preguntava: «Ibrahima, avui has anat a escola?» I jo li deia la veritat: «Sí, hi he anat», o bé «No, pare, no hi he anat, m’he quedat amb els amics jugant a futbol». Però abans que jo ho digués, ell ja ho sabia, perquè m’havia vist els pantalons bruts. Aleshores, quan tornava de l’oració nocturna, entrava a casa i em deia: «Ibrahima, ja saps». M’estirava a terra i es descordava el cinturó. Em clavava cinc cops. O deu. Fins a escalfar l’esquena. Després, es cordava el cinturó, resàvem una oració i anàvem a dormir.

Jo m’estimava el pare i el pare també m’estimava a mi.

Cada matí, em venia a despertar. Es posava al meu costat i em deia: «Ibrahima, és hora de llevar-se». Jo m’aixecava, resava i anava cap a l’escola. L’escola no era gens fàcil. L’únic que ens ensenyaven era francès. Francès i altres tres coses. La primera, com travessar el carrer. «Mires a dreta i esquerra i després travesses». D’això me’n recordo. La segona, vam aprendre a respectar les persones. Cal respectar una persona parce que c’est comme ça. I la tercera... no la recordo, me n’he oblidat, però em sembla que era important. Són les tres coses que vaig aprendre a l’escola.

Era una escola pública, però la vaig deixar abans de passar a sisè perquè no tenia manteniment. Manteniment vol dir diners, i els diners són sempre necessaris. Jo hauria volgut continuar a l’escola, però no va poder ser.

IV

El pare era un bon home, però tenia una malaltia, la diabetis. En qualsevol moment, podíem haver d’anar a l’hospital. I si anàvem a l’hospital, no podíem ser a la nostra paradeta. Al final, les vendes van baixar molt i se’ns van acabar els diners.

Aleshores, el pare va començar a fer-me preguntes difícils: «Ibrahima, què farem ara? Jo no tinc salut i tu encara ets un nen». Jo li deia: «No pateixis, vell, deixaré els estudis i em posaré a guanyar diners». Ho deia, sí, però no era el que volia. «Ets massa petit», em contestava, «per a tu és d’hora, ja tindràs temps més endavant». Però aquest més endavant no sempre arriba.

Una tarda, vaig tornar de l’escola a les quatre en punt. Vaig entrar a casa, vaig fer una mica de neteja i vaig baixar al carrer per veure el pare. Però aquell dia, el pare no semblava ell. «Ibrahima, tinc fred», em va dir. «D’accord», li vaig respondre, «aniré a casa a agafar-te un abric, dona’m tres minuts». «Afanya’t», em va dir ell. Li vaig baixar un abric i una cadira i es va quedar allà assegut. Jo vaig començar a recollir la mercaderia, però aquell dia el pare no semblava ell.

Quan vam tornar a casa, em va preguntar si tenia gana. «No, estic bé», li vaig respondre. «Aleshores, aniré a la mesquita. Tu resa una oració i de seguida torno». Quan va tornar a casa, em va preguntar si havia resat. Jo li vaig dir que sí, però era mentida.

He recordat moltes vegades aquella mentida. No li vaig dir la veritat, perquè la veritat era molt trista. Mentre ell resava, jo m’havia quedat pensant: «Si em quedo sense pare, la meva vida s’haurà acabat. Ell és l’únic que em pot ajudar, l’únic que té una mica de diners per pagar els estudis». Havia pensat tot això, però no l’hi vaig dir. Vam resar una altra oració i vam anar a dormir. Devien ser les nou en punt.

A les onze en punt, el pare es va despertar. Jo encara no dormia. «Tinc molt mal de cap», em va dir. Em va donar un bitllet de mil francs i em va enviar a comprar el medicament. «Paracetamol», va dir. Quan vaig baixar al carrer, tot estava a les fosques, les botigues eren tancades. Vaig continuar per l’avinguda fins avall de tot, devien ser uns tres kilo, però no hi va haver res a fer. Vaig tornar a casa sense paracetamol. «No hi fa res», em va dir el pare, «ja em passarà». Però el vaig tocar i estava bullint. Ens vam quedar una estona així, junts, i jo em vaig adormir.

Em vaig despertar a les sis del matí. Em vaig adonar que el pare encara dormia. «Pare», li vaig dir, «ja és el matí, normalment tu em despertes, però avui no m’has despertat». No em va contestar. L’hi vaig repetir tres cops i no em va contestar res. Després, li vaig picar el matalàs amb els dits per veure si es despertava, però no es va moure. Li vaig posar la mà sota la barbeta i va ser com tocar glaç. Li vaig tocar tot el cos. Tot glaç. «Pare», hi vaig tornar, «ja és de matí, tu em despertes sempre, però avui no m’has despertat». No em va contestar, i vaig començar a espantar-me.

Jo no sabia què fer en una situació com aquella, i vaig sortir de casa cridant «faabo, faabo», que és com es demana ajuda en la nostra llengua. Els veïns van sortir de seguida i em van preguntar: «Ibrahima, què et passa?». «Que al pare li passa alguna cosa. Entreu i ho veureu», els vaig explicar jo.

Un veí en va cridar un altre i aquest altre encara un altre. Quan me’n vaig adonar, teníem la casa plena de gent. A la fi, algú es va decidir a anar a buscar l’imam. Quan aquest va arribar, va mirar primer el pare i després a mi. Després, un altre cop el pare. Aleshores, es va acostar a mi i em va dir: «Ibrahima, has de venir amb mi». «No puc», li vaig contestar jo. «M’he de quedar aquí». «No, Ibrahima, vindràs amb mi, no pot ser que et quedis aquí», va insistir l’imam. «M’és igual», li vaig respondre jo; «passi el que passi, jo em quedaré aquí amb el meu pare».

Em va fer l’efecte que tots plegats m’estaven amagant alguna cosa i els vaig dir: «Soc jo qui ha sortit de casa demanant ajuda. Si passa alguna cosa, em sembla que he de saber quin és el problema». I va ser aleshores que em van dir que el pare havia perdut la vida.

V

Ara sé que quan algú es mor, es queda glaçat. O potser es glaça primer i després es mor, no n’estic segur. Aleshores, el que volia era anar a explicar-l’hi a la mare i demanar-li alguns consells. Per exemple: «Mare, i ara què faré amb la meva vida?».

Jo tenia a Conakry un oncle ja vell, el germà gran del pare, i el vaig anar a veure. Vaig explicar-li que el meu pare havia mort i que volia anar al poble a veure la mare, però ell em va contestar que no tenia diners. «Oke», li vaig dir, i vaig tornar a casa.

La nostra casa era petita, d’una sola habitació. Ni tan sols tenia cuina. Un racó per a resar i un llit per estirar-se. Jo dormia a terra, damunt la catifa.

El pare pagava pel lloguer de la casa cent mil francs guineans al mes. Cent mil francs guineans són deu euros. Sí, deu. Dit així, sembla més senzill, però per a mi no ho era gens ni mica. Com els podria pagar? I com podria pagar l’autobús per anar a reunir-me amb la mare? Vaig seure a l’escala i em vaig quedar pensant en aquestes dues coses. Sobretot en la segona. I també tenia un tercer pensament que no m’abandonava: el meu pare i la seva mort glaçada. Aleshores, em vaig posar a plorar.

Aviat, va sortir un veí. I després un altre. I un altre més. No eren pas rics, vivíem tots en un gran bloc d’habitatges, dans la haute banlieue de Conakry. Però eren gent de bon cor. Van organitzar una col·lecta i entre tots van poder reunir els diners perquè jo pogués anar a veure la meva mare. «Jaarama buy», els vaig dir. Jaarama buy, en la nostra llengua, vol dir moltes gràcies. «No cal que ens ho agraeixis», em van dir. I també «Bona sort». Vaig recollir tota la meva sort en una alenada i vaig baixar al carrer.

VI

A Conakry hi ha una gran estació, que nosaltres anomenem gare-voitures, gare-voitures de Bambetto. Els autobusos que van al nostre poble en surten els dilluns i els dijous a les sis de la tarda. Però no arriben fins allà, sinó que s’aturen a Kankalabe. Des d’allà fins a Thiankoi cal continuar a peu. Són nou kilo més. Jo vaig sortir de Conakry un dijous i vaig arribar a Thiankoi divendres a la tarda, quan ja era fosc.

Quan vaig entrar a casa, no vaig ser capaç de dir res, però quan la meva mare em va veure de seguida es va adonar que passava alguna cosa. «Ibrahima, què tens?», em va preguntar. «No estic bé, mare», li vaig dir, i vaig callar. «Em sembla que m’estàs amagant alguna cosa», va dir ella.

Va agafar una cadira i va seure al meu costat. Ens vam posar a parlar. Jo vaig parlar una bona estona de la diabetis del pare, i després de tot el que estava aprenent a l’escola. «Ibrahima, si li ha passat alguna cosa al teu pare, ho vull saber», em va dir. «És clar», vaig contestar, i ho va comprendre tot. Aleshores, es va posar a plorar i a sanglotar i va començar a explicar històries del pare. Jo em vaig penedir una mica per haver parlat. Havia decidit de no dir-li aquella nit que el pare havia mort, perquè sabia que ploraria molt i que despertaríem tots els de la casa. Però no vaig ser capaç de callar. I ens vam quedar tots dos allà fins a la matinada, asseguts cadascun en una cadira, l’un al costat de l’altre.

L’endemà al matí, les primeres que es van despertar van ser les meves germanes petites, la Fatumata Binta i la Rouguiatou. Després, el meu germà petit, l’Alhassane. Quan els vaig veure, em va caure l’ànima als peus, perquè em vaig adonar que érem una casa sense esperança. Jo era el més gran de la família. I ja saps el que això vol dir.

VII

La mare té molta paciència, però no gaire força. Quan dic força vull dir possibilitats i quan dic possibilitats vull dir diners. És una camperola senzilla que cria una mica de bestiar. Té unes quantes vaques, i també cabres, i un hort de primera. Res més.

Quan li vaig dir que el pare havia mort, la seva proposta va ser: «Vendré dues vaques, Ibrahima. Amb el que en traguem, podràs començar en alguna cosa». Jo li vaig contestar que no, que necessitàvem les vaques perquè darrere meu venien tres criatures, però no em va fer cas.

Al cap de tres dies, em va dir: «Ibrahima, té els diners. Nou-cents mil francs». Nou-cents mil francs guineans són noranta euros. «Ara, hauràs de fer produir aquests diners», va apuntar, i jo ja sabia el que em volia dir amb allò. «Mare, jo no tinc traça per al comerç», li vaig explicar. «A més, hi he estat pensant i em sembla que el millor que podria fer seria marxar a un altre país: aquí no tinc opcions de futur». Ella es va agafar el cap amb les dues mans i es va posar a plorar. Va preguntar-me si el que volia era fugir de casa. «No, mare, no és això».

Al final, les meves paraules la van convèncer i va dir «Oke». Oke i altres dues coses. La primera: «Ibrahima, cuida’t molt». I la segona: «Pregaré cada dia perquè Déu et guardi». «Jaarama buy», vaig contestar jo, moltes gràcies. I vaig marxar de tornada a Conakry.