Czytaj książkę: «La regió de l'Exposició»

Czcionka:

LA REGIÓ DE L’EXPOSICIÓ

LA SOCIETAT VALENCIANA DE 1909

Ferran Archilés Cardona, ed.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Coordinació editorial: Josep Cerdà (MuVIM) i Maite Simon (PUV)

Maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Il·lustració: Palau Municipal de l’Exposició Regional Valenciana de 1909 (targeta postal)

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8024-6

Realización ePub: produccioneditorial.com

INTRODUCCIÓ

Per a Romà de la Calle

En complir-se l’any 2009, el centenari de la celebració de l’Exposició Regional, diverses institucions públiques i privades de la societat valenciana van valorar l’oportunitat d’organitzar algunes activitats en commemoració de la data. S’ha de destacar, en primer lloc, la tasca de l’Ajuntament que, pel volum de les activitats i els recursos esmerçats, es pot dir que ha capitanejat el centenari, amb una exposició a l’antiga Fàbrica de Tabacs (un ediﬁci entre la reforma i la demolició) i l’edició de diversos llibres commemoratius. Es tracta de treballs luxosos, llibres de gran format farcits d’il·lustracions, per bé que amb un interés prou més limitat pel que fa a les aportacions al coneixement.1 Aquesta funció ha correspost als treballs col·lectius –acompanyats també d’importants exposicions en els dos darrers casos– promoguts per la Cambra de Comerç, l’Ateneu Mercantil i la Universitat de València.2

És en el mateix esperit d’aquestes darreres contribucions en el que s’emmarca la celebració els dies 14 i 15 d’octubre del 2009 de les jornades «La regió i l’Exposició: la societat valenciana del 1909», organitzades pel Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) a proposta de Romà de la Calle, i sota la direcció acadèmica de Ferran Archilés. Aquelles jornades es van plantejar no tant com una anàlisi de l’Exposició mateixa (tasca que creguérem que les activitats en marxa estaven ja cobrint a bastament) com de la societat valenciana del 1909, i més en general del primer terç del segle XX. És a causa de l’enorme interés de les ponències presentades que naix la decisió d’editar aquest volum que recull la participació de gairebé tots els autors que participaren en les jornades.

Tot plegat, i aquest volum mateix no és aliè al nou context, cal afirmar que la commemoració de l’any 2009 ha despertat l’interés per una justa i necessària reconsideració del lloc i el valor que l’Exposició tingué per a la València del moment i per al futur. Fet i fet, cal destacar la publicació de dos treballs, de naturalesa ben diferent, que en els anys precedents van obrir foc per a la reconsideració del lloc que corresponia a l’Exposició. En primer lloc, el treball de Fernando Vegas López-Manzanares, que plantejava una rigorosa anàlisi de l’abast real de les construccions que conformaren l’Exposició.3 En segon lloc, l’assaig València i Barcelona de Josep Vicent Boira, que plantejava, al si d’una reﬂexió més àmplia sobre l’arc mediterrani, una nova valoració del signiﬁcat que per a la societat (i l’economia) valenciana tingué l’Exposició.4

En realitat, aquesta no és la primera vegada que l’Exposició ha estat commemorada. L’any 1959, l’Ateneu Mercantil va commemorar-ne ja els cinquanta anys, amb un abast destacable pel que fa al ressò en la premsa de la ciutat de València del moment, quan encara alguns testimonis estaven vius. Resultat d’aquells esforç fou l’edició d’un exemplar especial, profusament il·lustrat del Boletín Informativo y Cultural Ateneo Mercantil, dedicat monogràament als cinquanta anys de l’Exposició, amb una extensa nòmina de col·laboradors, que incloïa des de les autoritats civils i religioses del moment fins a ﬁgures del món intel·lectual –Joan Fuster, Xavier Casp o Eduard López Chavarri, tot passant per Simon Cano, Vicent Ventura o Sabino Alonso. L’Ateneu es trobava aleshores sota la presidència de Joaquin Maldonado –la qual cosa en part explica la nòmina tan diversa del treball commemoratiu–, un altre patrici valencià d’alçada no menor que Tomás Trenor. Era una València que feia tot just dos anys que havia patit els efectes de la riuà i l’Ateneu, a través del seu director, tractava de reﬂexionar des del desatés present de la ciutat. Per això Maldonado insistia, sobretot, en el sentit d’unitat que Tomás Trenor havia sabut infondre, deia, a la societat valenciana del moment. «Y puesto que la Providencia nos ha señalado con la advertencia de la riada, la obra común que debe realizar Valencia, si no quiere desertar del importante puesto que le corresponde, unámonos todos para obtener dicho logro y nos haremos dignos de tal ejemplo» eren les paraules de Maldonado, formalment molt correctes però que entre línies prenien un sentit precís.5 D’aquesta manera, l’Ateneu situava la commemoració en el marc d’un nou repte per a la societat civil valenciana. Podríem dir que quan més s’exaltara l’Exposició, més clar seria el contrast amb la València del 1959.

Aquest exemple del cinquantenari ens serveix per a recordar que, certament, tota commemoració forma part de manera inevitable, d’una o altra «política de la memòria», o de polítiques rivals de la memòria, quan s’escau (que sol ser quasi sempre). La «memòria» en una societat donada (allò que s’entén, amb més o menys precisió, per «memòria col·lectiva») no és, o no ho és una manera simple, un intent d’abocar-se al passat amb voluntat de coneixement. No cal ni dir que qualsevol commemoració, i així les de l’Exposició Regional del 1909, pot acomplir també aquesta funció. Però una commemoració respon sempre als interessos, necessitats o expectatives del present.6

És per això que no sembla exagerat aﬁrmar que la imatge que s’ha volgut traçar des d’algunes de les institucions públiques, i especialment des de l’Ajuntament de València, de la commemoració del centenari de l’Exposició està veritablement molt marcada pel presentisme. No crec que poden interpretar-se d’una altra manera les paraules preliminars de l’alcaldessa Rita Barberá al llibre que fa, d’alguna manera, de catàleg dels actes i exposicions:

Cuando D. Tomás Trénor –en aquel entonces recién nombrado Presidente del Ateneo Mercantil de Valencia– consiguió la aprobación unánime de su propuesta para organizar una Exposición Regional que exaltara la capacidad de iniciativa, creación y dinamismo de la economía valenciana, comenzaba una nueva y apasionante etapa que, cien años después, nos sitúa por méritos propios en la vanguardia y la modernidad que caracteriza este siglo XXI.7

Evidentment, aquesta mena de lectura historicista estableix una connexió directa, necessària entre el passat i el present, entre 1909 i la València del 2009. Des d’un punt de vista estrictament històric això no és possible, ja que els qui van dissenyar i desenvolupar l’Exposició no ho van fer pensant en cent anys després ni podien fer-ho. Però, aquesta vinculació entre el present i el passat sí que ens diu molt sobre la voluntat d’interpretació i d’apropiació mitjançant la commemoració, dels esdeveniments de 1909. No sembla casualitat que l’acte al qual, ﬁns ara, s’hi ha donat més ressonància haja estat una massiva interpretació de l’Himne Regional al passeig de l’Albereda.8 És molt dubtós que aquell himne fóra escrit amb voluntat d’esdevenir un himne més enllà de l’acte per al qual havia estat sol·licitat, i encara més que fóra pensat com un himne que mai havia de tenir un sentit polític –malgrat que l’autor de la lletra almenys, Maximilià Thous, era, o prompte ho seria, un valencianista convençut. Calgué esperar una conjuntura distinta, la dictadura de Primo de Rivera, perquè es convertira en un himne «oﬁcial», i encara els seus avatars pel segle XX serien molt diversos. No pretenc negar el fet que, amb el temps, esdevingué, a la ciutat de València, un himne amb un cert grau de popularitat. Però, és igualment cert que de no haver estat per la manera com la Transició va anar, la seua conversió en tòtem (i tabú) de la identitat valenciana no s’hauria produït de la mateixa manera. Res de tot això, però, te a veure amb 1909. El fet que, un segle després, l’himne constituesca una de les peces principals, si no la principal, de la «commemoració» és, òbviament, sobre el que cal pensar. L’autor del llibre-catàleg esmentat, Fran cisco Pérez Puche, en descriure l’himne (i la primera interpretació en públic) diu, a propòsit del primer vers, que

era una deﬁnición inequívoca, característica: era todo un modelo de relación con la nación española de la región que estaba poniendo en marcha la Gran Exposición. Valencia y su Reino, entendían España así; y eso le diferenciaba de otras concepciones, ya presentes en la vida política, particularistas, egoístas o incluso nacionalistas.9

Efectivament, té raó Pérez Puche quan assenyala que l’himne, com en realitat tota l’Exposició, plantejaven una relació ben concreta entre la regió i la nació. El que l’autor oblida és que això es feia, també, en el marc d’un nacionalisme: l’espanyol. Perquè l’Exposició Regional de 1909 va tenir lloc en un pe ríode molt concret de l’evolució de la societat valenciana i espanyola. Fou al si del marc de la Restauració borbònica que va tenir lloc el procés de construcció identitària més poderós de la contemporaneïtat. Va ser el moment en què es van redeﬁnir el nacionalisme espanyol i la identitat nacional espanyola, i la construcció –i «invenció»– de les regions i identitats regionals hi va jugar un paper decisiu. D’altra banda, com a la resta de l’Europa veïna. En el cas valencià, podríem dir que entre 1879 (data de la fundació de Lo Rat Penat) i precisament 1909, és quan té lloc la construcció dels imaginaris de la identitat regional valenciana moderna.10 Aquesta és, en deﬁnitiva, una de les funcions més importants, si no la més important de l’Exposició. En la meua opinió és precisament aquesta funció d’invenció d’una identitat «regional» el que fa que, cent anys després, siga commemorada i apropiada per la dreta valenciana.

Certament, l’Exposició Regional ha tingut mala premsa en la tradició del valencianisme polític de postguerra, i en gran mesura en el món intel·lectual i acadèmic des d’aleshores. Així, tot i que Joan Fuster amb motiu del cinquanta aniversari hi va dedicar alguns textos en què la seua valoració de l’Exposició era prou matisada –ﬁns i tot al Nosaltres podem trobar una lectura un tant ambivalent–, el que n’ha quedat és la seua crítica més àcida. I no tant a l’Exposició en si, com al que representava: una burgesia carrinclona i una societat endarrerida. L’«agrarisme» ha estat el mot de la denúncia que ha fet més fortuna. A hores d’ara sabem que la societat valenciana de 1909 no podia caracteritzar-se d’una manera tan esquemàtica. L’Exposició regional va ser, així mateix, més complexa: ni era l’expressió de l’agrarisme –sense anar més lluny perquè els expositors comercials i industrials n’eren la majoria–, ni va ser l’aparador d’una «burgesia» tronada. O, en tot cas, no més tronada que qualsevol altra. En ﬁ, l’Exposició era l’expressió –com el mateix Fuster va assenyalar en algun moment– d’una economia puixant i d’una ciutat que buscava canvis i creixement. Sense que resulte paradoxal, això era possible en el marc «regional», ja que aquest ha estat el vehicle de la «modernització» de la societat valenciana als segles XIX i XX –d’una certa «modernització», contradictòria i insuﬁcient de vegades, potser, però no menys eﬁcaç d’altres. Que no haja estat –ni siga– el model que el nacionalisme valencià, o que l’autor d’aquestes ratlles, desitjara, no ens ha de portar a equívocs. D’altra banda, si convé no menystenir aquesta lectura corregida és també pel fet que en cas contrari queda obert com a ﬂanc que pot ser interpretat (completament al marge dels debats acadèmics o correccions de les interpretacions fusterianes) i apropiat per la dreta. És el que ha passat amb l’èmfasi reiterat en la «modernitat» que acompanyaria l’Exposició i la societat valenciana, explotat per les autoritats locals com a tòtem d’un discurs autocelebratori i que fa una lectura molt limitada del que cal entendre per modernitat i, no cal ni dir-ho, de les seues contradiccions.

En tot cas, l’Exposició de 1909 va ser una ﬁta important de la València de la Restauració i d’un país contradictori i fragmentat que, almenys per una vegada, es va mostrar com un tot. Que això haja estat ﬂor d’un dia o una ﬂor pansida és una altra història, i no té sentit culpar-ne l’Exposició. Certament, si la dreta local intenta mostrar-se com a hereva directa d’aquesta Exposició i apropiar-se’n de la legitimitat que comporta, tampoc no s’ha de creure que aquesta és l’única lectura possible. Les commemoracions poden servir, o haurien de poder servir, per a la disputa i la discussió, i no només per a fabricar consensos. Qui fabrica i monopolitza un consens al voltant de la identitat (valenciana), prou sap què fa i per a què.

L’Exposició Regional va ser un esdeveniment important en l’evolució col-lectiva de la identitat valenciana contemporània. No va marcar cap necessitat històrica, cap herència indefugible, ni podia estar –aleshores com ara– al marge de la crítica i la contradicció. La seua commemoració (o la de l’himne) com a font de totes les virtuts és una operació d’abast molt concret. Seria un error tant caure en aquestes xarxes com, a l’inrevés, convertir-la en una expressió col·lectiva mancada i minimitzar-la.

Aquest volum recull treballs sobre la societat i la identitat valenciana del primer terç del segle XX que pretenen oferir lectures renovades i sobre alguns aspectes ﬁns ara poc o mal treballats. La intenció no és altra que contribuir a donar més densitat al nostre coneixement de la realitat valenciana que va quallar el 1909 en la peculiar imatge-mirall-espectacle de l’Exposició. No em resta sinó agrair a tots els autors la seua col·laboració en aquest volum, i la seua participació en les jornades que l’han originat. Així mateix, he d’agrair al MuVIM i especialment a Vicent Flor que fera possible el desenvolupament de les jornades i l’edició d’aquest llibre. Una edició que sense l’habitual professionalitat de Publicacions de la Universitat de València seria impossible.

FERRAN ARCHILÉS CARDONA

Universitat de València

1 Els treballs més representatius són la crònica periodística que signa F. Pérez Puche: Valencia 1909. La Exposición Regional Valenciana, València, Ajuntament de València, 2009, així com l’obra-catàleg, amb un important volum d’il·lustracions, de R. Solaz: La Exposición regional valenciana de 1909, València, Ajuntament de València, 2009. Té un gran interés documental la reedició facsímil de la revista oﬁcial de l’Exposició, Valencia y su exposición, aplegada en un volum.

2 Vegeu els diversos treballs recollits en El Ateneo Mercantil y la Exposición Valenciana de 1909. El espectáculo de la modernidad o la modernidad como espectáculo, València, Ateneu Mercantil, 2009; Economía, empresa y sociedad. La exposición regional valenciana de 1909, València, Cambra de Comerç, 2009. Tot i que no directament dedicat a l’Exposició Regional, cal destacar el treball dedicat a la família clau en l’organització de l’esdeveniment, comissariat per Justo Serna i Anaclet Pons: Trenor. L’Exposició d’una gran família burgesa, València, Universitat de València, 2009, que inclou a més importants estudis.

3 F. Vegas López-Manzanares: La arquitectura de la Exposición Regional Valenciana de 1909 y de la Exposición Nacional de 1910, València, Ediciones Generales de la Construcción, 2003.

4 J. V. Boira: València i Barcelona: Retorn al futur. L’Exposició regional de 1909, València, Edicions 3 i 4, 2006.

5 Cf. «La Exposición fruto de la unidad», signat per «El Presidente del Ateneo Mercantil», Boletín Informativo y Cultural Ateneo Mercantil, València, maig de 1959, s/p.

6 Reprenem les reﬂexions plantejades a F. Archilés: «Memòria de 1909: commemoracions i identitat (regional) valenciana», Saó, 339 (2009), pp. 19-21.

7 F. Pérez Puche: Valencia 1909..., op. cit., p. VI.

8 «Para ofrendar nuevas glorias a España», Levante-EMV, 22 de maig de 2009.

9 F. Pérez Puche, op. cit., p. 42. A més, el mateix Pérez Puche ha participat en l’edició per part de l’Ajuntament d’una carpeta monogràﬁcament dedicada a l’himne. (No deixa de tenir gràcia la gradació «egoístas» i el que encara és pitjor, «nacionalistas».)

10 Vegeu F. Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en T. Carnero, F. Archilés (eds.): Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, València, Publicacions de la Universitat de Valencia, 2007, pp. 143-186.

SOBRE LA NACIÓ DELS VALENCIANS I ELS SEUS RELATS

Ferran Archilés Cardona

Universitat de València

Plantejar que la història importa a l’hora de reﬂexionar sobre la construcció de les identitats col·lectives, i especialment les territorials, és, probablement, una aﬁrmació que pocs discutirien. Però, per ser més precisos, allò que realment importa, i sobretot quan s’argumenta en els termes de les identitats nacionals, són els relats –elaborats per historiadors o no– sobre la història i la seua connexió amb una o altra deﬁnició de què és la nació que actua com a referent. Pocs dubtes caben, doncs, que en el cas valencià els relats sobre la història importen, i molt.

L’objectiu d’aquest treball és plantejar una proposta de diàleg –que l’autor voldria plantejar als especialistes en altres marcs temporals de la història valenciana– sobre l’elaboració dels relats sobre la identitat valenciana a l’època contemporània. En primer lloc, partirem de l’obra de Joan Fuster, ja que fou ell qui en va establir l’elaboració contemporània més inﬂuent, en considerar la dels valencians com una identitat de caire nacional –al si d’una identitat nacional catalana, especíﬁcament. Però, en realitat el seu relat –tot i que no en la seua traducció política– té arrels més profundes, que cal situar en el segle XIX, en el marc identitari establert per la Renaixença valenciana. La meua intenció serà doble: d’una banda, discutir l’elaboració en l’obra de Fuster del relat de la identitat valenciana com a anomalia. No és objectiu primordial del present tre ball proposar una discussió dels plantejaments de la tradició fusteriana per argumentar en el sentit d’una versió alternativa d’una identitat nacional «estrictament» valenciana. En comptes d’això, es tractarà, en segon lloc, d’explorar com es desenvolupà la construcció d’una identitat valenciana, del segle XIII endavant, que no va ser ni nacional ni «protonacional» –la qual cosa, d’altra banda, no és una anomalia valenciana, ja que seria així en qualsevol altre cas, tant en el de Catalunya i Aragó com en el de Castella.

En aquest sentit, tractaré d’aprofundir en el fet que aquesta forma d’identitat no va ser nacional, però a més, tampoc no va ser sempre igual a si mateixa, sense canvis. Això és el que el relat identitari contemporani aﬁrmarà des del segle XIX fins a Fuster. La meua tesi és que tant com continuïtats hi hagué fractures i discontinuïtats, i difícilment una forma estable que puga ser emprada al llarg dels segles com a pedra de toc per a deﬁnir-la. A més a més, aquesta funció no va poder correspondre a la llengua. Tampoc la transmissió d’una «memòria col-lectiva» a partir d’una o altra forma de deﬁnició de la identitat valenciana no va ser uniforme ni permanent. Serà amb l’aparició en la contemporaneïtat –en l’era de les nacions, i per tant, en un marc nacional espanyol (que Fuster capgirà en el sentit nacional però no com a base d’un relat nacionalista)–, amb l’aparició d’un relat homogeni sobre la identitat, quan es construirà la idea d’una continuïtat sense canvis. Per tant no és des del segle XIII que cal mirar al present sinó a l’inrevés: des dels segles XIX i XX cap endarrere, i esbrinar com es va construir la idea d’aquesta identitat i els seus relats. Amb tot això, no es pretén negar en cap moment que haja existit una identitat col·lectiva valenciana en el passat, però sí que cal discutir com s’ha traçat la seua trajectòria, les inestabilitats i els components. Al remat, el manteniment d’aquesta identitat hagué de fer front al tall decisiu que suposà la Revolució liberal i la construcció del nou Estat-nació espanyol. És per això que cal aﬁrmar que no hi hagué cap essència ni cap moment originari o «autèntic». Les fractures i redeﬁnicions, tant com les continuïtats, han de formar part de la deﬁnició. La «nació», però, no pogué ser el fil conductor.

NOTA: Aquest treball s’inscriu en el projecte HAR2008-06062 del Ministeri de Ciència i Innovació. Vull agrair a Jesús Millán, Josep Ramon Segarra i Carme Garcia Monerris els seus comentaris i suggeriments; ara bé, la responsabilitat de l’ús que n’he fet, és totalment meua.

EL RELAT D’UNA IDENTITAT ANÒMALA: JOAN FUSTER

En el pensament madur del Joan Fuster d’inicis dels anys seixanta –però amb el substrat d’una dècada de reﬂexions parcials sobre el tema–, el relat sobre la identitat dels valencians podia desplegar-se, així com la seua trajectòria històrica, com el d’una «anomalia» a través del temps: el resultat d’un seguit de desviacions i defectes.1 Com diria a inicis dels anys setanta, la identitat valenciana era una «singularitat amarga». En deﬁnitiva, la identitat valenciana hauria estat la manifestació d’un fracàs el 1962, certament, però amb profundes arrels en el temps. Aquesta perspectiva es mantindria des d’aleshores ja per sempre al llarg de tota l’obra de l’assagista de Sueca, i es pot aﬁrmar que fou la columna vertebral de la seua anàlisi. Però, si el País Valencià era anòmal, això volia dir que devia haver-hi trajectòries «normals» –reeixides, podríem afegir. Si més no, Fuster devia pensar que n’hi havia, que hi podia haver hagut una trajectòria distinta que els valencians no havien seguit. Però cal adonar-se que això signiﬁcava apuntar una via d’accés a la pròpia –i vertadera– identitat. Molt probablement aquesta posició pot semblar paradoxal, però és que ho és. Fuster interrogava la identitat dels valencians, una identitat no clara, no assolida amb èxit, des d’una deﬁnició precisa d’aquesta que el portava a poder establir i lamentar el contrast entre allò que havia de ser i el que era. Però alhora detectava –en les dècades dels anys cinquanta i seixanta– l’existència d’una identitat valenciana «realment existent», que no era –bé, que era i no era– la identitat «vertadera». Els valencians, doncs, el 1962 –ni en cap moment previ?– no havien arribat a ser, parlant amb propietat, ells mateixos en «plenitud» –una expressió que, com veurem, Fuster emprarà repetidament.

Tot sembla indicar, en deﬁnitiva, que Fuster devia pensar que una situació de crisi «identitària», de no ser «ni carn ni peix», com dirà en una formulació que esdevindria cèlebre, era una peculiaritat –una «singularitat»– dels valencians.2 L’ambivalència constitutiva, l’ambigüitat, seran fórmules que Fuster emprarà per a deﬁnir la identitat dels valencians.3 Una qüestió clau, i mai no resolta per Fuster, és si aquesta ambigüitat és realment «essencial», o només històricament donada; les possibilitats de resoldre-la, de tancar aquesta ambigüitat podrien dependre d’això –en cas contrari, cap acció intel·lectual o col·lectiva podia capgirar la situació.

En deﬁnitiva, uns i altres, francesos, espanyols o catalans, sabien el que eren, tenien una identitat col·lectiva netament definida, estable, ﬁxada en el temps, «normal». Era d’aquest contrast d’on Fuster extreia el convenciment intellectual –però, també, moral–que calia que els valencians aspiraren a resoldre la situació d’indeﬁnició i crisi i obtingueren una resposta clara i decidida al «Què són –què som– els valencians?», a saber, quina és la seua «entitat de poble». Així ho expressava, precisament, a Nosaltres els valencians, l’obra decisiva en aquest sentit. Estem davant d’una pregunta introspectiva sobre la identitat que, en Fuster, es desplegava sobre la base d’una reﬂexió essencialista com a fonament de la deﬁnició de la identitat valenciana, que feia de la llengua el marcador decisiu de la identitat col·lectiva i nacional.

Fuster va construir tota la seua arquitectura teòrica confrontant-se –i enfrontant-se– amb l’herència del debat al si del nacionalisme espanyol derivat del 98, i les seues reinterpretacions posteriors, des d’Ortega i Azaña ﬁns al pensament de la postguerra –ja fóra amb Laín i Calvo Serer, com amb Sánchez-Albornoz i Castro. Fuster quedà així atrapat en un laberint d’essencialismes –que incloïa la resposta del nacionalisme català davant del nacionalisme espanyol–, i en concret d’uns essencialismes de base lingüística.4 Per això davant del nacionalisme espanyol de base lingüística, Fuster oposarà un altre nacionalisme lingüístic, i així una altra nació.

Tot i que ha escapat habitualment als analistes de l’obra fusteriana, en realitat, Fuster no només prendrà del discurs del nacionalisme espanyol la imatge inversa en el mirall del nacionalisme lingüístic. En realitat, gairebé tan important com això, és el fet que Fuster va interioritzar la idea de la trajectòria històrica frustrada –i especialment en la modernitat– espanyola construïda a partir de la narrativa apareguda amb les generacions d’intel·lectuals finiseculars –aquells vinculats al món del regeneracionisme i encara de l’anomenada generació del

98.5 Aquest relat sobre la identitat (nacional) espanyola com a fracàs i anomalia, va transmetre’s al llarg de tot el segle XX, i va prendre un especial relleu en l’obra d’Ortega y Gasset, amb la qual cosa el seu impacte en el món intel·lectual hispànic esdevindria imparable. Però és que a més –i a través de mecanismes de transmisssió d’aquest discurs no sempre evidents però d’enorme força i capacitat de durada– a la segona meitat del segle, aquesta narrativa del fracàs seria assumida també per la renovació historiogràﬁca que s’estava produint.6 És a dir que autors com, per exemple, Manuel Tuñón de Lara –però també, des d’una trajectòria de procedència diferent però convergent en aquest sentit, Pierre Vilar– interpretaven la trajectòria recent espanyola en aquest sentit. No cal ni dir que en els autors d’aquesta generació el trauma de la Guerra Civil va contribuir, i molt –evidentment en un autor com Tuñón que estava a l’exili–, a conﬁrmar la imatge de la trajectòria històrica espanyola com un fracàs, fins al punt que la guerra del 1936 en seria la prova –i el franquisme, la conﬁrmació.7 En el nucli de tot això, hi havia una interpretació de la trajectòria socioeconòmica com a fallida, amb l’epicentre en el segle XIX. Per això es combinava, en el llenguatge marxista, el fracàs de la revolució «burgesa», amb el fracàs de la revolució industrial. Aquesta seria la base de la interpretació historiogràa de l’esquerra i de l’antifranquisme.

Però a més, ací trobarem també Jaume Vicens Vives, la inﬂ uència de l’obra del qual sobre Joan Fuster és impossible de minimitzar. En la seua obra historiogràﬁca –i com a llegat perdurable en les generacions de deixebles, de Josep Fontana a Jordi Nadal– la trajectòria economicosocial de l’Espanya contemporània seria vista com la del fracàs de la incorporació a la modernitat, mentre Catalunya actuaria com a eﬁcaç contrapunt –per cert, una perspectiva comparada que estava també present en els treballs de Pierre Vilar i en concret a la seua Catalunya dins l’Espanya moderna. Una interpretació que, d’altra banda, cal recordar-ho, era similar a la que el catalanisme de la ﬁ de segle –i ja des de Valentí Almirall, almenys– havia plantejat respecte de la realitat espanyola –i que, per exemple, Maragall i d’Ors havien recollit.

Es construïa, així, una narrativa de la peculiar via espanyola a la Modernitat, una via entesa en termes d’anomalia i fracàs. Aquest seria el marc interpretatiu en què es mouria per sempre Joan Fuster. Per tant, convindria interpretar la seua visió del fracàs i l’anomalia de la trajectòria valenciana en paral·lel a la de la narrativa sobre la trajectòria espanyola. No cal ni dir que el cas de Catalunya seria l’evident contrapunt, més encara, el contramodel per al cas valencià, exactament igual que ho era per al cas espanyol. La idea d’una «normalitat», o el seu contrari, doncs, s’inseriria plenament en aquest marc interpretatiu.

Certament, hi ha un element important a afegir-hi, ja que per a Joan Fuster, la identitat valenciana entesa en els termes d’una «identitat regional» –i per tant, tal com s’havia construït al llarg dels segles XIX i XX, i havia estat reapropiada, almenys en part, pel franquisme– és per se una anomalia. Ho és en tant que actua com una desviació respecte a un model normatiu –i cal afegir: normal– que es veu frustrat. Aquest seria el de la unitat «nacional» de les terres de parla catalana –com de fet havia argumentat en altres textos d’inicis dels anys seixanta, com ara, Qüestió de noms.

En realitat, tot plegat ens mostra l’existència d’un doble mecanisme explicatiu que Fuster anirà desenvolupant, especialment a Nosaltres els valencians. D’una banda, la desviació, ja des del segle XIII mateix en cert sentit, des del moment fundacional, i netament des del segle XV, d’una normalitat i plenitud: la de la catalanitat íntegra. Això s’explicava per la que Fuster anomenava «dualitat insoluble» en la conﬁguració poblacional original del regne: majoritàriament catalana però amb un important contingent que no ho era i que actuaria sempre com un cos estrany.8 Tot i que Fuster afegia altres elements sobre la naturalesa diversa de les comarques castellanoparlants –com un règim senyorial, diferent al del reialenc–,9 era la llengua la que esdevenia el marcador de l’essència de la comunitat. Aquesta dualitat, en deﬁnitiva, es convertia en la causa d’una identitat ambivalent i afeblida, respecte de la catalanitat originària i una «plenitud» identitària gairebé sempre en crisi. Fet i fet, Fuster elaborava a partir d’ací un model d’anàlisi sobre els valencians com a poble que s’assembla molt a una mena de «psicologia col·lectiva», com es pot apreciar a la introducció d’El País Valenciano, però també al Nosaltres. Un poble afeblit i indecís en tant que incomplet.