Czytaj książkę: «Els valencians, poble d'Europa»

La formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?

Vicent Baydal Sala

Universitat Jaume I de Castelló

Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per l’horta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de l’horta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblà’ns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.¹

Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des d’un puig l’horta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet d’haver-se decidit a conquerir-la: un goig d’esperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre l’espai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava l’apropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de l’emirat andalusí de Còrdova fins a l’imperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra d’islàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement l’expulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars d’habitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn d’una tercera part del total de la població valenciana.²

Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians –des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques–, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums d’origen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de l’islam es pertany.³

De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a l’actual País Valencià –en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants–, ni cap d’elles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida d’una consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats d’arribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena d’anys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en l’actualitat.⁴ En concret, els protagonistes d’aquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne d’Aragó.

Un país de barreja poblacional

És el 12 de juny de 1383. S’inicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre l’honor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment –des del nostre punt de vista actual–, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de l’orde de Montesa i qui seria oncle d’Ausiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que l’encarregat siga l’infant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»⁵ Però l’acció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa d’arrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als d’Aragó –mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans–, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca –mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.⁶

Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents d’aquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.⁷

D’una banda, els altres súbdits del rei, els catalans, també s’hi van veure atrets per les noves oportunitats; fet i fet, eren més, amb una estructura més urbana i mercantil i la via marítima els facilitava les coses. Consegüentment, en quasi tota la part del país habitada per cristians –llevat de la zona interior fronterera amb Aragó i Castella–van acabar sent majoria els pobladors d’origen català, en proporcions del 65%, 70% o 75% per un 35%, 30% o 25% d’aragonesos (a banda de certs reduïts percentatges de navarresos, castellans, occitans o altres grups ibèrics i europeus). La llengua quotidiana d’aquelles localitats, doncs, va esdevindre el català, parlat de manera majoritària i que va adquirir unes característiques occidentals com a fruit de la barreja de nouvinguts que s’expressaven en diverses variants del català oriental, el català occidental, l’aragonés i el castellanoaragonès.⁸ D’altra banda, de manera independent a aquella mescla demogràfica i cultural, entre 1238 i 1261 Jaume I va prendre dos decisions que van generar efectes polítics i identitaris cabdals: promulgar els Furs de València i governar el regne amb l’ajut, el consell i la legitimitat que li atorgaven unes Corts valencianes.

La bandera foral

El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven l’administració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi d’estratègia s’havia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar d’un text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis d’Aragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres d’un nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les d’origen aragonés que s’havien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.

Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar d’una potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir d’aleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. L’objectiu: fer, precisament, que els Furs de València s’estengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els d’Aragó. Però els nobles i cavallers, d’origen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials –encara que no totes, puix que també n’hi havia algunes de fur aragonés– es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.

Així, des d’aquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de l’estament urbà –encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia– tractaven d’estendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa d’origen aragonés. El punt àlgid de l’enfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar l’any 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud d’Aragó i l’interior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors d’uns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.⁹

La formació de la identitat valenciana

La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades –la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs– va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn d’un objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs d’Aragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot l’enfrontament. Així, l’aspiració d’aplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València n’havien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians.¹⁰ Això succeiria un poc més tard.

De fet, l’anàlisi de cadascun d’aquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i l’aragonés havien aparegut durant el segle XII i s’havien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes.¹¹ En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors d’uns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després d’una setantena d’anys d’enfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal d’atorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs d’Aragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a denominar el conjunt d’habitants del regne, des del Sénia fins a Oriola.¹²

No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa d’origen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt d’estaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, s’hi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, l’organisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja s’emprava amb normalitat, especialment en l’àmbit de la Corona d’Aragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I l’acció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.

Van ser les generacions de les dècades centrals del segle XIV les que primer es van adherir a eixa nova solidaritat col·lectiva i inclusiva, que englobava el conjunt de pobladors cristians del regne independentment de les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià d’aquella centúria, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, alhora que desplegava nombrosos negocis de tota mena al llarg del regne, que es beneficiaven de la protecció legal i institucional que els Furs, les Corts i la Generalitat oferien en exclusiva als habitants del territori valencià. Sent ben conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passava, probablement, entre els que arribaven d’Aragó. Com en el cas del cavaller Aznar Pardo, qui era alcaid del castell d’Eslida –en una zona valenciana on predominava la població cristiana d’origen aragonés– i tenia la casa pairal en el senyoriu de La Casta, al nord del Regne d’Aragó. Però alhora, a més a més, també va exercir com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, va participar activament en les bandositats que es van produir al Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, va ser diputat de la Generalitat, es va casar amb la baronessa d’Albaida Carrossa de Vilaragut –d’orígens catalans– i es va integrar plenament en la vida cultural de l’època, com testimonia el fet que arribara a encarregar una versió valenciana de Los dotze treballs d’Hèrcules. No és estrany, doncs, que també ells, sense renunciar a les seues arrels aragoneses, acolliren de grat i amb certa naturalitat la nova consciència col·lectiva vinculada a la societat i el territori valencians que estava cristal·litzant aleshores.¹³