Czytaj książkę: «Comptes pendents»

U

Tenia vint anys el dia que un professor d’anglès em va fer a mans Sons and lovers. Fins llavors, mai no havia sentit el terme novel·la d’aprenentatge, però les sabia reconèixer; i D. H. Lawrence ho va exposar amb tanta claredat i dramatisme que, fins i tot en aquella tendra edat, vaig entrar en comunió amb el conflicte primordial al cor de la història. Em vaig empassar el llibre d’una tacada, vaig tornar a classe commocionada i des d’aquell dia que Sons and lovers m’és una bíblia. Vaig llegir-me la novel·la tres vegades en els quinze anys següents i cada cop m’identificava amb un protagonista diferent: l’heroi, en Paul Morel; la seva mare, la Gertrude; les seves joves amants, la Miriam i la Clara.

La primera vegada va ser amb la Miriam, la filla del granger amb qui Paul perd la virginitat. La vaig entendre immediatament. Se’n va al llit amb ell no perquè ho vulgui sinó perquè té por de perdre’l. Durant l’acte té tant de pànic que, en comptes de resignar-se a l’experiència, s’estira sota del Paul –perdut en el seu deliri sexual– i no para de pensar: «Sap qui soc? Sap que soc jo?». La necessitat primària de la Miriam és saber-se desitjada simplement per com és. El dilema era devastador: vaig sentir la calor, la por, l’ansietat que es menjava aquell parell, però sobretot ho vaig sentir com si fos la mateixa Miriam. Tenia vint anys: necessitava el que ella necessitava. La següent vegada que vaig llegir el llibre era la Clara, la dona treballadora que és apassionada sexualment, que vol tenir una vida eròtica però és conscient del potencial d’humiliació que amaga la seva necessitat de ser ella la desitjada i, altre cop, simplement per com és. La tercera vegada que vaig llegir el llibre, tenia uns trenta-cinc anys –casada dos cops, divorciada dos cops, acabada d’«alliberar»– i em vaig identificar amb el mateix Paul. En aquella època em preocupava més desitjar que ser desitjada, em vantava d’abandonar-me al plaer sorprenent de l’acte sexual en si –ric, ple, extasiant– i, com en Paul al final de la novel·la, m’imaginava a mi mateixa com l’heroïna de la meva vida.

Quan vaig tornar a rellegir Sons and lovers fa poc, en la meva diguem-ne maduresa avançada, vaig descobrir que no era que hagués entès malament molts detalls (que també) sinó que el meu record del tema principal –la passió sexual com l’experiència central en la vida– era erroni. El llibre, ara me n’adonava, no parlava d’això, en realitat; i encara em va fer més gràcia i em va semblar més entranyable que m’hagués passat tants anys considerant-lo un dels meus llibres més estimats per una sèrie de raons no errònies sinó insuficientment formades. També va ser una de les primeres vegades que vaig veure clarament que era jo, com a lectora, que havia hagut de fer el trajecte cap al sentit ple del llibre.

Situada al tombant del segle XX en un poble miner de les Midlands angleses, la història explica el progrés dels Morel i els seus quatre fills. La Gertrude (una professora amb sensibilitat romàntica) i en Walter (un miner eixelebrat) es coneixen en un ball, a ella en Walter l’atrau perquè és ben plantat, alegre i sap ballar, mentre que a ell la Getrude li agrada per com respon a la sensualitat d’ell. De mica en mica, creix la passió que senten i s’acaben casant. Ell li promet una casa pròpia, bons ingressos i una tendra fidelitat. Ella no triga a descobrir que ell no és capaç de complir res del que havia promès: «No tenia empenta, es deia amargament a si mateixa. El que li venia de gust en aquell moment, això era l’únic que li importava. No es podia comprometre a res. Darrere de tanta façana, no hi havia res». Per la seva banda, ell se sorprèn de descobrir que ella no suporta les decepcions: l’amarguen i la fan intransigent. Ell no triga gens, aclaparat per les acusacions constants que rep a casa, a escapar-se al pub cada vegada que pot.

Al cap de vuit anys (quan comença el llibre), la senyora Morel té trenta-un anys, està embarassada del seu tercer fill i viu en una pobresa moral i emocional que no s’hauria imaginat mai, rebutjada per un marit que ara ella (i els seus fills) només veuen com un borratxo barroer i violent.

Com que la sensibilitat romàntica no abandona la senyora Morel, és cap als seus fills –l’única filla no té cap protagonisme– que s’aboca inevitablement en cerca de la mena de companyia necessària per combatre la inanició emocional. Al principi en William, el més gran, sembla que serà l’amic de l’ànima que ella espera, però de seguida es veu que serà en Paul, el fill mitjà i el nostre protagonista, amb qui ella estava realment destinada a fondre’s. Quan ell encara és un infant a la seva falda, «es va sentir estranyament atreta cap a l’infant... Se’l veia prou bé, però va adonar-se de l’arrugament particular de les celles i del pes particular de la mirada, com si intentés entendre alguna cosa que era dolor... Tot d’una, mirant-lo, al seu cor de mare va sentir una pena fonda». L’ansietat de la seva ànima havia entrat en el nadó: als tres o quatre anys, plora per qualsevol cosa i s’entristeix per no res. Però el lector ho entén: la raó és que des del naixement en Paul i la seva mare són u.

I ara sabem que no és exactament «amor matern» el que hi ha aquí. Aquests són els pensaments i els sentiments d’una dona que veu la seva salvació espiritual unida a la d’aquest nen, el qual, sotmès a l’adoració materna, quan sigui adolescent declararà que no l’abandonarà mai, però a mesura que creix i es fa adult, descobreix inevitablement que la mateixa vida l’empeny cap a una mena d’autoconeixement que exigeix deixar-la enrere.

La metàfora que Lawrence fa servir per al dilema lacerant que pateix en Paul és, esclar, l’amor eròtic. A mesura que creix la necessitat d’amor eròtic d’en Paul –i les dues dones, la Miriam i la Clara, esdevenen els instruments del despertar i de la iniciació–, furga encara més endins en el seu poder extraordinari fins que s’adona que la passió té la capacitat de fingir l’alliberament (d’això me’n recordava bé), però que de fet no el provoca (d’això no me’n recordava gens ni mica). La pugna al cor de la novel·la no és entre en Paul i la seva mare sinó entre en Paul i la il·lusió que l’amor sexual allibera. Això és el que vaig trigar una eternitat a entendre.

De petita, als anys cinquanta, la cultura encara combregava amb les restriccions burgeses que marcaven distàncies amb tota experiència sexual. Aquesta distància alimentava un somni de transcendència vinculat a una promesa de descoberta personal entrelligada a la força de la passió sexual. Només que aleshores no en dèiem passió, en dèiem amor; i el món sencer creia en l’amor. La meva mare, comunista i romàntica, em va dir: «Ets llesta, fes el teu camí, però sempre recorda que l’amor és el més important en la vida d’una dona». A l’altra banda del carrer, la mare de la Grace Levine, una dona que encenia espelmes els divendres a la nit i a qui li feia por tot el que es movia, xiuxiuejava a la seva filla: «No facis com jo: casa’t amb un home que estimis». A la cantonada, la mare de l’Elaine Goldberg ficava els braços en un abric de llana persa i arronsava les espatlles: «És igual de fàcil enamorar-se d’un ric que d’un pobre», però la seva veu era amarga precisament perquè ella també creia en l’amor.

En la vida ideal –la vida educada, la vida valenta, la vida pel gran món–, es creia que l’amor no només es perseguia, sinó que s’aconseguia; i que un cop s’aconseguia, ens transformava l’existència; extreia una prosa rica, profunda i plena de matisos de les experiències inarticulades de la vida interior que ens transmetíem cada dia els uns als altres. La promesa de l’amor ens bastava per gosar somiar que abandonàvem aquests tancats carregats de precaucions i ens encaràvem a l’experiència genuïna del defora. De fet, només si ens abandonàvem a la passió romàntica –és a dir, a l’amor– sense escatimar res i sense cap seguretat contractual, tindríem aquesta experiència.

Ho sabíem perquè nosaltres també ens havíem passat la vida llegint Anna Karènina, Madame Bovary i L’edat de la innocència, juntament amb deu mil versions conservadores d’aquests llibres i les novel·letes barates que les acompanyaven. En literatura, els bons i els grans escriptors, així com els mediocres comercials, havien sondejat unes profunditats emotives que feien que els lectors se sentissin vius en presència de les paraules escrites per celebrar la força de l’amor. Com tota la resta que va llegir Sons and lovers, a mitjans del segle vint –i per tota la resta vull dir el lector comú educat–, vaig rebre el llibre com l’essència d’aquesta convicció que coneixe’s a través dels sentits era arribar al cor de l’existència humana.

Ara, a l’edat avançada, meravellada pel relat turbulent que fa Lawrence d’aquest engany que mou el món, em preguntava, mentre llegia, com podia ser que no hagués vist que els personatges de Sons and lovers estan completament amargats per les conseqüències d’una vida basada en la passió sexual, i gairebé des del principi. Quan encara està embarassada d’en Paul, la senyora Morel comença a rumiar. Li costa molt entendre com ha arribat on és, «i, mirant endavant, la perspectiva de la seva vida la feia sentir com si estigués enterrada viva». Per què enterrada viva? Perquè reclosa tal com viu en la solitud espiritual, s’ofega en la dissociació. «Què hi tinc a veure?, es preguntava. Què hi tinc a veure, amb tot això? Fins i tot amb la criatura que espero! No sembla que ningú m’hagi tingut en compte, a mi».

Aquest tros no el recordava gens ni mica. I per què l’hauria d’haver recordat? Semblen més els pensaments d’una dona dels setanta, immersa en la cultura de la psicoanàlisi, que del 1910, quan la idea freudiana del jo tot just naixia. Veia la senyora Morel com una dona amb cara de pomes agres a qui l’obsessió per rabejar-se en les expectatives frustrades de vida havia deixat totalment descol·locada; però heus-la aquí, immersa en un dia a dia sense fi, conscient de la més mortífera de les mancances: una vida interior perduda.

I llavors tenim el mateix Morel. El recordava com un Caliban, però només és un home infantil amb el do (l’únic que té) de la sensualitat innocent, un do erosionat amb constància per la manca d’allò que, precisament, podria haver-lo fet una persona millor: una camaraderia solidària. De jove havia estat un gran ballarí, duia la passió per la música al cor, un cor que només es delia per ser llum. Però a ell també l’havien deixat plorant sol a la intempèrie, amb el cap ple de cabòries perquè és una persona sensible que no sap expressar-se, no té paraules per abordar una existència sense alegries. (I jo què hi pinto, en tot això?) És precisament aquesta incapacitat que li fa difícil tornar a casa després de la feina, i que consegüentment li fa deixar la seva dona, que ara ja no el pot ni veure, doblement atrapada en la misèria d’una normalitat violentada: «[Ella] seia sola. Al foc, l’olla bullia; els plats esperaven a taula. Tot l’espai indicava pura espera, l’espera de l’home que seia encara brut de la mina i sense haver sopat a poc més d’un quilòmetre de casa, bevent fins a emborratxar-se, mantenint uns costums bruts i desagradables només per afirmar la seva independència. El detestaven».

«El detestaven» no para de repetir-se en aquest llibre. A la pàgina tres, la senyora Morel odia en Morel; a la pàgina cinc, el menysprea; a la pàgina vuit, el detesta. I sant tornem-hi. Aquestes repeticions es donen a bona part de la novel·la. Per ser un llibre dedicat a «l’amor», déu-n’hi-do la ràbia incessant que supura cada pàgina.

Sí, el detestaven, però també eren ell. En Paul preferiria arrencar-se la pell a tires abans d’admetre que comparteix algun tret de caràcter, però –i això realment no ho recordava– és tan imprevisible i té la pell tan fina com el seu pare. «Era d’aquells nanos que es tornen pallassos o reneguen tan bon punt no se’ls comprèn, o tenen la sensació que els menystenen; però és adorable a la primera que rep afecte». En algun lloc de dins seu, en Paul deu saber que tota la sensibilitat –la tendresa o la ràbia, sempre a flor de pell– li ve d’en Morel. Però si s’hagués permès pensar sobre aquesta escissió dins seu, hauria emmalaltit. Per això Lawrence no deixa que hi pensi però permet que els lectors sí que hi pensem.

També tenim en William, en William normal i corrent, amb una vida desafortunada que és un petit presagi dramàtic dels desastres eròtics que han de venir. En William té ànima de comptable: absorbit per una feina d’administratiu a Londres, que espera que li donarà diners i el farà pujar d’estatus, amb una certa alegria cada vegada torna menys a casa, com fan els nanos entestats a obrir-se camí a la ciutat. Però un Nadal, quan encara té vint-i-pocs anys, porta a casa la Lily, una secretària amb qui s’ha promès. És bonica i ell n’està enamorat, però alhora sempre sembla que l’irriti perquè és presumida i estúpida i –ara que la veu amb els ulls de la seva mare– el treu de polleguera considerablement. Devastat pel conflicte intern que pateix, en William s’enganxa amb la Lily per no res, a l’instant es penedeix del seu mal comportament i llavors li torna a pujar la sang al cap. «Se’n va penedir, li va fer un petó i la va consolar, [però] al vespre, després de sopar, dret a la catifa mentre ella seia al sofà, tenia la sensació que l’odiava».

La mare es queda garratibada quan veu què li passa a en William –així l’hi sembla a ella, que és una cosa que li passa a ell, com en una tragèdia grega. «Ella va atiar el foc. El cor li pesava més que mai». Ella mateixa s’havia acabat casant per pura atracció sexual, però la mena de desesperació que causa el seu poder esclavitzador –una desesperació crua, franca, incontrolada– la seva generació no l’havia vist mai. De seguida en reconeix la força destructiva.

En William tampoc triga a adonar-se’n. El desig que li desperta la Lily li fa fàstic: l’humilia i el fa actuar d’una manera que ell menysprea. Sap que la Lily no és culpable de res més que de ser ella mateixa, i malgrat això no pot estar-se de culpar-la de la seva pròpia misèria. En un atac de desesperació que és incapaç de controlar, crida a la seva mare horripilada que, si ell es morís, la Lily l’oblidaria en pocs mesos, de tan superficial com és.

Passió, passió, passió: dura, vil, destructiva, ni sensual, ni romàntica, tan sols –com me’n podia oblidar– passió efervescent que és més semblant a la guerra que a l’amor, la cruesa que hi ha darrere de les ganes de l’èxtasi sexual, la profunditat de l’angoixa, la por de la ruïna, la conseqüència del que mai pot desfer-se. És una mirada descarnada i sense compassió la que hi ha aquí sobre el preu que podia exigir el desig sexual fa cent anys. Sense escapatòria possible, com ara llegeixo a Sons and lovers, em vaig trobar recordant totes aquelles novel·les mediocres sobre el matrimoni que escrivia en aquella època H. G. Wells, novel·les on sovint el mateix conflicte és el pinyol de la història: un noi de classe treballadora que vol prosperar en el món, però mentrestant es mor de ganes de tenir una vida sexual i es convenç a si mateix de casar-se amb la primera noia que vulgui allitar-se amb ell a canvi de casar-s’hi. Invariablement, el protagonista d’aquestes novel·les se sent fatal per haver-se enredat en aquell matrimoni, però aquesta sensació terrible es veu sobrepassada pel desig incontestable. És una situació que Wells coneix perfectament; qualsevol lector entén de què parla, però la seva escriptura no pretén fer-nos sentir l’angoixa intrínseca a la situació. És en Lawrence, amb quatre pàgines agudes sobre en William i la Lily, que el tema agafa una vida plena. En William és molt més com els protagonistes de Wells que com el seu germà Paul, però és quan parla d’ell que Lawrence ens esgarrifa perquè el que veu en ell ho veu pertot i en qualsevol.

Afortunadament per al llibre, en William mor poc després de la visita problemàtica de Nadal i a en Paul li tocarà resoldre-ho tot. És a través seu que Lawrence investigarà exactament quanta devoció per la carn o l’esperit es requereix per abordar el que ara veig com el tema subjacent de Sons and lovers: com construir un jo de dalt a baix.

Pobra Miriam –i, altre cop, d’això no me’n recordava gens ni mica–, quina repassada que rep en aquest llibre. Ella també es mor de ganes de tenir una vida real, que li permeti experimentar la seva identitat. La Miriam té setze anys quan es coneixen amb en Paul, té els ulls marrons, els cabells negres i rinxolats, és preciosa i té inclinacions religioses perquè –com ha estat per a milions de dones abans i després– és l’únic text que té a l’abast per escapar-se de la claustrofòbia sòrdida d’una existència amb l’horitzó enganxat als nassos. Lawrence veu clarament la situació, però –com que s’identifica tant amb el seu protagonista– no és capaç de donar-li a ella la simpatia que faria que el seu personatge tingués el pes que ell necessitaria que tingués. Així que ens la pinta així:

[Ella era com] aquelles dones que duen la religió al cor com un tresor, la respiren pels narius i contemplen la vida sencera a través d’aquesta boirina . . . S’estremia i s’apassionava quan un sol ponent espectacular cremava el cel de l’oest . . . o quan seia sola al seu dormitori i nevava. Això era vida per a ella. Pel que fa a la resta, feinejava per casa, . . . s’estremia, angoixada, de la vulgaritat de les altres noies del cor i de la veu ordinària del capellà . . . [i] els seus germans els considerava uns males bèsties . . . Detestava la feina de porquera. Volia que se la tingués en consideració. Volia aprendre . . . Si pogués llegir, veuria el món amb uns altres ulls i un respecte més profund . . . La seva bellesa –de persona tímida, ferrenya i d’una sensibilitat agitada– li semblava no res. Fins i tot la seva ànima . . . no li era prou. Li calia alguna cosa que reforcés el seu orgull, perquè se sentia diferent dels altres.

Aquest sentiment de diferència de la Miriam és, per a Lawrence, una moneda de dues cares. A en Paul el repel·leix la religiositat, però quan la veu a l’església «l’ànima se li esvera» perquè ella li sembla «més meravellosa, menys humana, inabastable».

És interessant –i dolorós depèn de com– veure com aquesta immaduresa de la Miriam és tractada amb suspicàcia mentre que la mateixa –de fet, molt pitjor– immaduresa dels seus germans –aquests pagesos treballadors i ferrenys que la Miriam i la seva mare no paren d’intentar civilitzar a través de l’escriptura– és rebuda amb equanimitat. «Encara que aquests nanos es ressentissin tan amargament d’aquesta constant apel·lació als seus sentiments més profunds . . ., d’alguna manera, els acabava afectant . . . Els semblava que la gent normal era superficial, banal i insignificant. I així els costava molt relacionar-se amb els altres, patien, i no obstant, eren insolents i se sentien superiors» (exactament com la Miriam). «I per sota de tot això, hi havia l’anhel d’establir una mena de connexió espiritual que no podien aconseguir perquè eren massa burros i cada intent d’aproximació íntima l’entrebancava un menyspreu matusser cap als altres. Volien relacions properes i genuïnes però ni tan sols eren capaços d’acostar-se amb normalitat a ningú, perquè no es dignaven a fer el primer pas, es reien de la banalitat que caracteritza la vida social».

Aquests eren els sentiments amb què Lawrence va identificar-se tota la vida –ara desdenyant-los, ara compadint-se’n–, sentiments que temia quan s’aplicaven a ell o a la gent amb qui va créixer. Per això, pels seus propis objectius, com a escriptor, ell estimava, odiava i s’aprofitava de les Miriams, però era incapaç de donar- los o negar-los el que se’ls devia. En comptes d’això, permet que en Paul Morel embogeixi amb el seu dilema. D’aquí aquest paràgraf: «Era un plaer formidable, parlar de la seva obra amb la Miriam. Abocava tota la passió, tota la sang ardent en aquestes converses, quan parlava i concebia la seva obra. Ella li despertava la imaginació». Però aleshores, la intensitat de la Miriam, «que treia de mare qualsevol emoció, l’irritava tant que perdia els estreps. . . . Per què ets incapaç de riure?, va dir. Mai no rius de debò. Només rius quan passa alguna cosa estranya o incongruent i llavors gairebé sembla que et faci mal . . . Quan rius, quasi ploraria. És com si fos una mostra del teu patiment. Oh, és que se m’encongeix el cor... Amb tu sempre em poso tan transcendent! . . . i no m’agrada gens». Llavors, afectat per la seva pròpia conducta perversa, li veu «l’ànima . . . despullada als ulls grossos i negres, i ella tenia el mateix encant seductor».

Aquest costum de Lawrence de fer que un personatge canviï dues o tres vegades d’opinió en l’espai d’un sol paràgraf és molt present a Sons and lovers. No només evidencia la inestabilitat quotidiana de l’humor de cadascú, sinó que clava el turment al cor de tota decisió arrelada en les emocions ambivalents, i la segona –no, no la segona, la tercera– vegada que vaig llegir el llibre, em va tocar de debò. Ja era prou gran per haver viscut diverses vegades el desconcert alarmant del meu comportament erràtic –el matí que em vaig casar per primer cop, una mica més i m’atropella un camió perquè mentre creuava el carrer encara m’anava dient sí, no, sí, no i no vaig saber aturar-me quan el semàfor es va posar vermell– i sentia visceralment el xoc de la lucidesa de Lawrence en delimitar el desgavell del caos emocional.

Quan al final en Paul convenç la Miriam d’anar-se’n al llit amb ell és un desastre, esclar. Follen durant una setmana –perquè és això el que fan, follar, no fer l’amor– però després del sexe cadascun se sent sol, sol i desesperat. No sabem què li passa a la Miriam, però a en Paul: «Sempre actuava, gairebé expressament, seguint la força bruta dels seus sentiments. No ho podia fer sovint, i encabat sempre li quedava sensació de fracàs i de mort. Si volia estar de debò amb ella, havia de bandejar-se a si mateix i al seu desig. Si el que volia era posseir-la, era a ella a qui havia de bandejar».

La segona vegada que vaig llegir el llibre tenia gairebé trenta anys i només ara m’adono que en cap moment veiem la Miriam com ella es veu. Des del començament fins al final, la Miriam no deixa de ser l’«altra», una criatura que únicament i tota l’estona és un instrument per a la batalla d’en Paul amb les seves frustracions. No sap què vol d’ella, però sigui el que sigui, no ho aconsegueix i només es pot concentrar en això. «Tu no vols estimar», li etziba, «la teva ànsia perenne i anormal és ser estimada . . . Absorbeixes, absorbeixes, com si t’haguessis d’omplir d’amor, perquè te’n falta en algun lloc». Exactament el que la seva mare pensa de la Miriam, per les seves raons: «No és una dona normal i corrent, que em deixarà compartir-lo. Vol absorbir-lo. Vol buidar-lo i absorbir-lo fins que no en quedi res . . ., el deixarà sec». I era exactament el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir el llibre, tal com feia amb totes les dones de tots els llibres que llegia –l’única raó de viure era frustrar el protagonista masculí, que era amb qui m’identificava. La possibilitat que la Miriam estigués supeditada a la mateixa estretor mental que entorpia en Paul i la senyora Morel, aquesta idea quedava massa lluny de totes nosaltres.

Apareix la Clara, una feminista de classe treballadora de la dècada del 1880 que té prou educació i experiència per considerar-se, ella també, diferent. Al contrari de la Miriam, la Clara manté una reserva altiva que la fa misteriosa i excitant –tot i que és un garbuix de contradiccions enervants: assedegada de vida i alhora poruga i suspicaç amb qualsevol que se li apropi. No obstant això, s’enamora d’en Paul i se’n va al llit amb ell. Amb la Clara, finalment coneix l’èxtasi del sexe; amb la Clara, ell i la seva companya s’enfonsen plegats. És aquí al llit amb la Clara que es completa la seva separació de l’adolescència –en té vint-i-tres!–, i la complexitat alarmant de la vida, amb tota la seva inestabilitat resplendent, comença a atrapar-lo.

Quan finalment en Paul i la Clara se’n van al llit, l’amor que fan no és només un èxtasi, la terra es mou: «I després d’un vespre així tots dos estaven molt quiets, havent conegut la immensitat de la passió, infantils i encuriosits, com Adam i Eva quan van perdre la seva innocència i es van adonar de la magnificència del poder que els allunyava del Paradís i els menava per la gran nit i el gran dia de la humanitat . . . Conèixer la formidable riuada vital que sempre se’ls enduria els donava pau. Si un poder tan magnífic els podia sobrepassar i s’hi podien identificar per comprendre que només eren engrunes de la força formidable que alçava cada bri d’herba, i cada arbre, i cada cosa viva, per què amoïnar-se per ells mateixos? Podien deixar-se endur per la vida . . . Ho havien comprovat plegats. Res no ho podia anul·lar. Res els ho podria arrabassar».

Ah, no?

Al cap de només uns quants mesos i deu pàgines: «La Clara sabia que això el lligava a ella i per això confiava totalment en la passió. Tanmateix,» li va començar a fallar . . . «En poques ocasions van tornar a arribar a les cotes» de les vegades que havien experimentat l’oceànic . . . Gradualment, alguna mena d’esforç mecànic espatllava el seu amor, o . . . sovint a en Paul li semblava que s’ho feia sol; sovint s’adonava que havia estat un fracàs, no el que volien». Una nit, «la va deixar, sabent que aquell vespre havia obert una petita escletxa entre tots dos. El seu amor es va anar tornant mecànic, sense aquell encant meravellós». Al cap d’un any, s’havien separat.

Són passatges com aquests dos el que marca la modernitat del llibre. La modernitat empenyia tots els escriptors a posar a la plana tota la veritat del que fos que l’escriptor havia trobat infectant la psique humana: no només pena i desordre, sinó també sadisme, alienació i la brevetat de la passió. Ara crec que Lawrence va adonar-se d’això últim quan va publicar Sons and lovers –tenia vint-i-set anys–, però només amb això no n’hi havia prou per fer front a la força de l’altra cosa que també havia entès, i que es convertiria en l’obsessió de la seva vida: que el fet de privar-se de l’experiència dels sentits, com exigia la societat burgesa, era realment un pecat contra la vida.

Lawrence no en sabia més que Thomas Hardy, d’aquest tema, o que H. G. Wells o George Meredith: tots escriptors madurs. El que el distingia era simplement la urgència amb què insistia a revelar el que tots sabien però ningú tractava obertament. Era com un abolicionista entre antiesclavistes liberals que deien sí, l’esclavitud és terrible, però s’acabarà morint soleta, tingues paciència, mentre que l’abolicionista diu a la merda, ara o mai, i va a la guerra.

I era veritat: sentir-se malament però no esverar-se d’aquesta deformació espiritual és la norma mediocre; enfurismar-s’hi esdevé l’instrument del canvi revolucionari. En literatura, es fa donant nom als crims contra natura sense pena, precaució o eufemismes; abandonant les mitges tintes, tal com deia W. H. Auden, «la mandra o la por fan que la gent prefereixi experiències de segona mà al xoc de mirar i escoltar per si mateixos».

El tercer cop que vaig llegir Sons and lovers –ja a començament dels setanta–, m’estava divorciant del meu segon marit. La gent del meu voltant, els amics, els familiars i fins i tot els veïns se sentien legitimitats per cridar-me: «Per què ho fas? Què és el que vols?». Les meves respostes tampoc no em convencien. Per què l’havia deixat? Al capdavall, no estava casada amb un home que no estimés, no em veia forçada a escollir entre la feina i el matrimoni, la nostra vida sexual estava bé. Però el moment m’encoratjava a mirar amb ulls nous i menys porucs el que ara sentia que havia de fer i, d’alguna manera, tornar-me a implicar en la vida depriment dels Morel em semblava íntimament relacionat amb el que tenia entre mans.

M’havia casat –dues vegades!– perquè, quan era jove, una dona sola era una dona estigmatitzada com a no-natural, no-desitjable, no-tot. I tanmateix, cada dos per tres, descobria que m’esgarrifava ser considerada la meitat d’una parella –i encara que els meus parents em queien prou bé, la vida familiar m’avorria mortalment. El pitjor de tot eren aquells moments en què, durant un vespre acollidor a casa, sola amb el meu marit, em sentia enterrada viva. El fons de la qüestió era molt senzill: no volia estar casada. Passava les pàgines de la gran novel·la de Lawrence com si llegís Braille, amb l’esperança d’aconseguir alliberar-me de la ceguesa emocional, com el llibre esperonava els lectors.

Els set anys després de la publicació de Sons and lovers, Lawrence va escriure dues de les seves obres mestres més reconegudes: The rainbow i Women in love. Quan es va posar a fer-los, va dir que no tornaria a escriure com ho havia fet amb els Morel: gràficament i amb transparència. No, ara faria el que li sortís amb tota la densitat de sentit; salvatge, enorme i mític. I així ho va fer. En aquests llibres, certament, explica brillantment el crim dels sentiments reprimits –aquí el seu geni té un èxit incomparable. Però la part d’ell que vol creure en la bondat eterna de la llibertat sexual, aquí qualsevol pot veure com s’embolica de mala manera, l’escriptura d’a questes novel·les és febril perquè sospita que el que insisteix que és cert potser, de fet, no ho és.

Lawrence escrivia al començament del segle freudià, quan la cultura occidental estava a punt de validar el seu propi turment interior. La seva metàfora –la repressió de l’erotisme– es convertiria, de fet, en la falca que el modernisme faria servir per esbatanar el territori inexplorat de la consciència humana. Si Lawrence visqués avui, la seva metàfora ja no li serviria perquè avui tothom ha experimentat la llibertat sexual que abans es negava, i tothom ha descobert de primera mà que la construcció de la identitat no s’aconsegueix només a través dels sentits. No és només que l’èxtasi sexual no ens reveli el nostre interior, sinó que abans s’ha de tenir el jo a lloc per saber què fer-ne, si és que passa.