Czytaj książkę: «La creu sense Crist»

Capítol 2

El minut heroic és l’hora en punt de llevar-te.

ESCRIVÁ DE BALAGUER

Un home atlètic nedant nu, de bon matí, a la platja de la Mar Bella de Barcelona. És difícil saber quant de temps porta fent braçades, ell diria que gairebé una hora. Nota com li tiben els músculs de tot el cos, el pit inflat, l’abdomen pla, perfecte, ja pot tornar cap a la sorra i descansar una estona al sol. Ha baixat en Bicing des de Sarrià. Tot plegat, un bon exercici. En Sensat, l’enigmàtic recepcionista de la Psicòloga del Born, se submergeix breument, un moviment que ha repetit moltes vegades. Aconsegueix que l’onada li deixi el cabell estirat cap enrere i surt de l’aigua lentament, conscient que encara és un mascle que es fa mirar. Amb les espatlles amples, els braços forts, amb un Sant Jordi matant el drac tatuat a la cuixa dreta, el cos totalment bronzejat, sense marques de roba. Malgrat haver passat la cinquantena amb escreix, s’exhibeix com un paó reial, però amb discreció, com aquell qui res, sense desplegar les plomes. Avesat a les platges nudistes de mig món, coneix bé les dues normes bàsiques del saber fer naturista: la primera és no mirar-te el penis i, la segona, i encara més important, no remenar-te’l mai. No li cal fer ni una cosa ni l’altra; el membre, el té allí i és d’una mida que crida l’atenció. No és com el nas o les orelles, que segueixen creixent amb el pas dels anys, però tampoc es perd amb l’edat.

Encara no són ni les nou, hi ha poca gent i es coneixen tots. Un parell de veïnes del Poblenou, ben depilades, el culturista calb, el jubilat homosexual, l’indigent que viu darrere les mates de jonc. S’ho pren amb calma, la primera visita al consultori és la de la Gabriela Zuccolillo, a les onze. No cal que hi arribi fins a tres quarts. Estirat de bocaterrosa, s’endormisca el temps just per entrar en calor. Quan es gira, veu com se li apropa una noia grassoneta d’aspecte escandinau. Diposita els seus afers en un punt massa proper com per no ser la seva acompanyant, però massa allunyat per ser-ho. Estén la tovallola d’esquena, molt ajupida cap endavant, sense tenir cura de l’espectacle genital que li està oferint. La Universitat Pompeu Fabra té un campus al carrer de la Llacuna on reben estudiants d’Erasmus, i aquesta fa tota la pinta de ser-ne una. Un cop s’ha tret tota la roba, rossa genuïna, se li adreça amb un català amb accent: —Et fa res vigilar-me les coses mentre em banyo?

A en Sensat no li sap greu. Intercanvien somriures educats, la noia va cap al mar sabedora que és mirada. L’aigua està fresca a aquesta hora, no hi romandrà gaire estona. El galà madur encara és un home atractiu i la jove sembla que el vol conèixer. I intimar-hi? O s’ha apropat a un senyor gran amb cara d’honest per poder-se banyar tranquil·la? En Sensat, que és un home ordenat, té regles de conducta pròpies per a totes les ocasions. Si la dona pot tenir l’edat de la seva filla Mireia, no s’ha de prendre la iniciativa, el que hagi de ser, serà, cal evitar fer el ridícul. Va, Sensat —es diu a si mateix—, no veus que ja torna i com es mou tot ella?

—Gràcies!

—No es mereixen —decideix, tanmateix, aplanar-li una mica el camí—, si mai em necessites, vinc tots els dilluns a aquesta hora.

Ja està fet, bon moment per fotre el camp, fugir a temps no és covardia. Sense cobrir-se, convençut que ella també l’observa, camina amb tota la solemnitat que la sorra permet, cap a les dutxes que hi ha davant de la guingueta BeGay. Allí, podrà treure’s la sal i després, encara moll, posar-se els texans Levi’s 501 sense calçotets i la camisa de màniga llarga blau marí, de fil, arremangada fins a l’avantbraç.

L’esport i la filla d’Odin li han obert la gana. Tot i que vol esmorzar una mica, no ho farà aquí, sinó al bar de la Base Nàutica Municipal, a poc més de dos-cents metres pel camí de terra que voreja el passeig marítim. En Sensat, client habitual, acostuma a acudir-hi al migdia per fer surf de vela, durant tot l’any, amb malla de neoprè quan s’escau. A diferència de la resta de guinguetes de disseny que copen el litoral barceloní, uniformes, estandarditzades pels castradors plecs de concessió de l’ajuntament comunista, la Base disposa d’una àmplia terrassa amagada pels joncs, amb personalitat pròpia, que poca gent coneix. Tampoc és mal lloc per dinar o sopar a la fresca, bons arrossos i peix fregit. A més a més, tenen La Vanguardia en català sobre el taulell i, això, el recepcionista assenyat ho aprecia. També, hi ha El Periódico en castellà, per si algú necessita embolicar l’entrepà.

—Què hi posarem, Sensat? —La Marina, és una dona russa, de Kazan, que atén les taules en pantaló curt i sostenidors de biquini; li coneix tots els gustos.

—Què em proposes, per acompanyar el cafè amb gel?

—Tinc coca de Llavaneres, amb molta crema, de la que t’agrada.

—Dale... —respon mentre la seva ment divaga sobre els anys passats a l’Argentina i la seva relació amb la Noèlia.

La premsa en va plena, de la crucifixió de la directora d’ESADE, l’Eugènia Beitio. Diversos analistes interpreten la llegenda que tenia escrita als pits i a l’abdomen, amb sang.

—Non serviam és una expressió llatina que significa «no serviré» i s’atribueix a Llucífer en el seu rebuig a servir Déu —llegeix en Sensat sense adonar-se que ho fa en veu alta.

—No seràs el meu servidor? —La Marina li somriu mentre deixa el cafè i el got amb gel sobre el diari, just al centre de la imatge. Ell també somriu, i li pica l’ullet.

De les moltes imatges amb un excés de detalls que aniran sortint durant els dies següents, els diaris, dosificadors de la banalització de la violència extrema, més per motivacions estètiques que polítiques, il·lustren l’article amb fotografies preses de lluny. Ens estalvien pudorosament els detalls escabrosos per ressaltar alhora el quadre, el conjunt de l’exposició. Millor, pensa en Sensat, home respectuós. L’havia tingut de professora a l’edifici vell de l’avinguda Pedralbes, una dona dura, feta a si mateixa; de bona família. El pare, metge, va morir quan ella encara era molt jove i va deixar la mare i els germans petits en una situació econòmica precària. Per tirar endavant rellogaven habitacions a estudiants universitaris i l’Eugènia donava classes particulars de matemàtiques. Malgrat l’esforç que suposava estudiar i treballar des dels tretze anys, treia tan bones notes que va obtenir una beca d’ESADE. Ells en deien «crèdit a l’honor», sense cap mena d’avals, només amb la confiança que la persona el retornaria per les seves qualitats morals i la solvència que li proporcionaria graduar-se allí. En el cas de l’Eugènia, no es van equivocar; ella va donar la vida per la institució i, ara, també la mort.

Tot i que en Sensat és un menjacapellans i, com a bon exalumne, li agrada malparlar dels jesuïtes, en el fons sap que cap altra congregació hauria tingut el coratge de nomenar directora general una dona. A més a més, una professora vídua des del 2005 d’un antic jesuïta, que també treballava allí com a professor i secretari general, fundador de l’associació d’exalumnes i factòtum de la Companyia de Jesús. Lluny d’actuar com solen fer les sectes agressives, com ara l’Opus Dei, els seguidors de Sant Ignasi de Loyola no penalitzen aquells que abandonen el sacerdoci per casar-se, sinó que aprofiten la inversió que han fet en la seva formació i els conviden a fer docència a les seves universitats.

El pamflet espanyolista també recull les declaracions evasives d’en Pere Serra quan li pregunten sobre la possible participació de cultes satànics en l’assassinat. El sotscap de la Comissaria General d’Investigació dels Mossos d’Esquadra, tira pilotes fora dient que el component religiós és evident, però que és massa aviat per descartar qualsevol opció i que cal seguir investigant. Els periodistes no tenen clar que l’homicidi tingui cap relació amb la vida personal de la directora. Quant a possibles ultratges sexuals post mortem o violació prèvia, en Pere Serra és lacònic:

—Sense comentaris.

Ara sí que va sent hora de marxar cap al consultori, la part més complicada d’aquesta gimcana matinera. Acostumat durant molts anys a disposar de vehicle d’empresa, sovint amb conductor, fa temps que va renunciar a tenir cotxe propi. Si fas bé els números, si tens en compte la depreciació, l’assegurança i la benzina, et sobren diners per llogar-ne un quan cal fer un desplaçament llarg, i anar tirant de transport públic o taxis dins de la ciutat. Pel que fa a aquests darrers, en Sensat no és partidari d’aplicacions al mòbil, prefereix aturar-los pel carrer. És el que farà quan travessi l’avinguda del Litoral, per sobre de la ronda, si és que en passa algun. I si no, tampoc s’acaba el món, una passejada carrer Bilbao amunt fins a la parada Poblenou de la línia groga i metro a Jaume I. Des d’allí fins al consultori, són quatre passes. Deixa diners de sobres a la taula sense demanar el compte, s’enduu el diari sense ni tan sols fer-ne esment, drets adquirits com a client de la casa.

—Taxi!

Ha tingut sort, un perdut que ve del Fòrum. Tant de temps vivint a l’Argentina, no ha perdut el costum de donar instruccions als taxistes, sobre quin itinerari cal seguir. A casa nostra, n’hi ha que s’ho prenen malament. Els taxistes argentins donen conversa amb condescendència, volen arreglar el món dins del cotxe, donen lliçons quan noten l’accent estranger, expliquen com funciona un país que no funciona. En Sensat pensa que això hauria d’anar a l’inrevés, ell va arribar amb una maleta de roba i quatre quartos al banc i ara en té per donar i per vendre; potser els taxistes farien prou bé d’escoltar els seus consells.

—Segueixi fins al Port Vell, pugi per la Via Laietana i deixi’m a l’entrada del carrer Bòria —millor caminar des d’allí i no emmerdar-se en cotxe pel mig del Born.

Són molts els hàbits que li han quedat: sabata marró amb vestit gris, repartir bones propines i engegar la gent a prendre pel sac a la més mínima. Vint-i-cinc anys a Sud-amèrica, ocupant diversos càrrecs executius en acabar la carrera d’administració d’empreses a ESADE i el servei militar. Després d’una breu estada al Paraguai i de passar per Xile, de seguida el van dur a la seu regional argentina. Déu és a tot arreu, però té l’oficina a Buenos Aires. Va guanyar molts diners, no només amb el sou, no tots legals, i en va gastar encara més. Els seus pares li van deixar alguna cosa i va rebre una bona herència de la seva dona, quan va enviudar.

Quan arriba a la plaça de la Llana, treu el cap per la porta de La Usina. No costa gens saludar un moment i que les treballadores se sàpiguen controlades. Li agrada agitar el vesper, l’aviram, les noies saben que és vidu i que viu sol. Una broma aquí, un comentari picant allà. N’hi ha que s’ofereixen per sortir amb ell, a veure quan em convides a prendre una copa, l’encarregada li diu papasito, i li repenja el pit al braç sense voler però volent, només per tocar el voraviu a la psicòloga explotadora. Les dones som unes llobes per a les dones. El recepcionista, que no està per orgues ara com ara, continua caminant pel carrer Corders, gira a la cantonada de Jaume Guitart, en el moment just per veure la Noèlia en patinet elèctric que esquiva pels pèls una senyora gran que l’engega a dida i arriba triomfalment a la porta del consultori clavant roda. De poc no se la fot. S’ha acabat la tranquil·litat.

—Has vist què m’he comprat? —pregunta desafiant.

—Ulleres noves?

Ella no fa cas, li ensenya l’artefacte, tota cofoia.

—És un Scooter PRO, arriba als 25 quilòmetres per hora i pot fer 45 quilòmetres sense carregar. Té far per la nit, frens ABS, brutal. No és per gent de la teva edat, clar.

Ni de la teva, li respondria, però no té esma per barallar-se amb ella eternament. Deu ser cosa de l’edat o d’allò que va descobrir quan van anar a Mendoza. Va sortir escopetejat cap a l’aeroport i es va oblidar que havia quedat per sopar al Xampanyet amb la Noèlia. Volien celebrar-ho, amb els diners que s’havien embutxacat al final del cas anterior en què van extorquir aquell pocavergonya de Singapur, el propietari del València. La psicòloga va marxar del restaurant empassant-se una llàgrima. En Sensat la veu d’una altra manera, ara sap que és mare. Ell també hauria de fer un pensament. Ha madurat? Es fa gran? Què collons! Ja està pensant a comprar-se un patinet amb més prestacions, només per fotre-la. Tanmateix, sap per experiència que si la Noèlia vol gresca, res que ell pugui fer o dir l’aturarà. La psicòloga excel·leix en l’art de posar el seu interlocutor en situacions impossibles. Per exemple, ara mateix, si el recepcionista s’ofereix a carregar-li el trasto fins al principal per ajudar-la, l’acusarà de masclista ridícul. En cas contrari, si refrena la seva cortesia natural, la mala bèstia li dirà que és un mal educat. Posats a rebre tant si com no, que el pugi ella.

—Què, Sensat? T’espolses les puces? Pesa catorze quilos —reclama la doctora, quan passen l’entresol. Bé que quan et convé… —En Sensat la interromp i l’avança.

—Passo al davant i començo a obrir.

El consultori de la Psicòloga del Born s’ha anat ampliant gradualment i ara ja inclou les dues portes del principal. Han tirat a terra un parell d’envans i han connectat els dos pisos per dins. La reforma en negre i sense llicències d’obra sobreres, va quedar a càrrec de l’Andro Mezurnishvili, home fort de Ciutat Vella, georgià, amb un munt de propietats a Airbnb, que igual t’organitza una banda de paletes compatriotes, et ven una alarma de Securitas Direct o rebenta un local de la competència, amb la competència dins. El jove i dinàmic emprenedor de Tbilisi ha aprofitat amb molt bon gust els detalls modernistes del cel ras, les sanefes, algun vitrall original i les àrees on les rajoles del terra es podien mantenir. Pel que fa a la resta, han optat per una decoració minimalista amb fusta clara, pintura blanca i detalls d’acer inoxidable mat.

—Conserva tot el que puguis, afegeix-hi poca cosa i sobretot, que no brilli —van ser les recomanacions d’en Sensat, àrbitre del bon gust i la sobrietat catalanes, quan la psicòloga va tenir un moment de debilitat i es va deixar aconsellar.

Nogensmenys, fou impossible evitar que la Noèlia emmarqués algunes frases d’en Jorge Bucay, famós terapeuta gestàltic i escriptor argentí de llibres d’autoajuda que omplen els quioscos barcelonins, al costat dels còmics de Marvel. De tant com en fa èmfasi i les repeteix durant les consultes, sembla que aquestes dites buides i pomposes siguin l’única cosa que hagi estudiat la psicòloga. Això sí, les deixa anar amb gran solemnitat i convicció. Al rebedor, només entrar, et trobes amb un quadre gros que diu: «Cada cop que quelcom se’n va, deixa lloc a allò que segueix». Darrere del taulell, en Sensat, home sarcàstic, volia penjar-hi la frase de l’infern de Dante «Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate», però la Noèlia va insistir que havia de ser d’en Bucay. Finalment, en va trobar una que li feia patxoca, una mena d’última advertència als pacients: «Si et trobes en un carreró sense sortida, surt per on has entrat».

—Dona’m la joguina —diu el recepcionista, i col·loca el patinet a dins de l’armari de l’entrada—. La clienta deu estar a punt d’arribar. Si és tan religiosa com dius, serà puntual. Jo, amb les missaires, em trec la cigala. Si vaig ben depilat, els dic que és l’Esperit Sant, si no, Jesucrist.

—Sensat, porta’t bé, que és companya meva de classe.

—Seré sensat.

—Veig que, avui, com a cal sogre... Texans, vermell de cara... Vens de la platja?

—Sí, avui seria Esperit Sant. No pateixis, guardo una americana blau marí, darrere del taulell.

Truquen a l’intercomunicador, la Noèlia va cap al seu despatx, no sense fer-li un recordatori:

—Que signi l’autorització per a la hipnosi.

És una pràctica força habitual entre els psicòlegs més dinàmics, especialment durant la primera consulta, combinar la teràpia Gestalt amb tècniques d’hipnotisme ericksonianes, d’acord amb els principis de l’il·lustre psicòleg nord-americà Milton Erickson. La doctora coneix bé els mètodes d’aquest metge poliomielític que s’autohipnotitzava, basats en metàfores que afavoreixen el pensament creatiu i reflexiu. La seva capacitat de suggestió, de posar els pacients en estat de trànsit, és molt potent, superior a la hipnosi clàssica en persones refractàries, amb un nivell de suggestionabilitat baix o escèptiques pel que fa al procediment. A diferència de la teràpia freudiana, que es basa en trobar la causa del problema i suposa que així es resol, a la Noèlia i als terapeutes Gestalt se’ls en refot esbrinar les causes de res. De què cony serveix saber-ne els motius? Això, és perdre el temps; ella va directe a mobilitzar els recursos inconscients del pacient per encarar els problemes de la vida. La doctora. Arrotea, només és una ajudadora professional en tot aquest procés; ho diu la seva targeta de visita, no enganya ningú. Tampoc té un protocol preestablert, sinó que adapta les tècniques a cada client. Hi ha professionals tradicionals que dubten d’aquest enfocament, pensen que tot això és una manera pseudoterapèutica de prendre el pèl a la gent, de dir faig el que em rota i no tinc per què donar explicacions. Qui conegui una mica la Noèlia, sap que els crítics no van desencaminats.

—Bon dia, tinc hora a les onze amb la doctora Arrotea.

—Senyora Zuccolillo?

—Gabriela, Gabi, millor.

—Gabi, doncs, jo soc en Sensat —abans que se li acudeixi preguntar-li el nom de bateig, obre un somriure encisador i segueix parlant—. La doctora l’està esperant, omplirem la fitxa ràpidament, són quatre coses.

Viu al carrer Pàdua 88, Sant Gervasi és un bon barri, discret. No té patologies prèvies, consulta privada. No s’espanta amb els vuitanta euros que costa la visita, tampoc posa cap mena de problema per signar el que calgui. Li demana la data de naixement amb una caiguda d’ulls, a tall de disculpa, trenta-un anys, sembla més gran. És una dona alta, de carns abundoses sense estar grassa. Li vindria bé perdre tres o quatre quilos. Morena, amb els cabells pentinats cap enrere i recollits en una cua curta que porta lligada amb una cinta del mateix color blau plom que els ulls i el vestit de màniga curta, cenyit fins a la cintura i amb la faldilla ampla que li arriba fins a sota el genoll. Les sabates, cares, també fan joc amb la resta. En conjunt, va ben posada, però hi ha alguna cosa que grinyola, no es vesteix com les dones de la seva edat. Té una rebregada, però aviat s’espatllarà del tot si no comença a tenir cura del seu cos.

—Puc fer una fotografia amb el vitrall de fons? —Ho deixa anar mentre posa la mà a la bossa i en treu una càmera Canon EOS amb una lent de 50 mil·límetres—. Estic preparant una col·lecció sobre el Modernisme.

—I tant que sí, endavant.

—Et faria res treure’t l’americana i seure a la saleta, com si estiguessis esperant el teu torn?

Semblava justeta, la llepaciris, i ja l’està despullant.

—Pots agafar una revista?

Com a bona fotògrafa, la Gabi no pararà de demanar i atabalar, fins que l’engeguin a pastar fang; la qual cosa és difícil que succeeixi amb en Sensat, ja que és incapaç de negar-li res a una dona amb qui encara no hagi tingut relacions sexuals. La psicòloga, ja són figues d’un altre paner. No entén per què tarden tant. Quan surt a veure què passa, es troba amb una escena insòlita, plàstica; en Sensat amb els braços i les cames oberts davant del vitrall, replicant la imatge de l’Home de Vitruvi, dibuix a llapis de Leonardo da Vinci que representa una figura masculina despullada. El recepcionista, almenys de moment, segueix vestit. Mentrestant, la pacient roman agenollada davant d’ell, fotografiant-lo en perspectiva. Ella li està explicant el sentit d’aquesta figura, símbol de la simetria del cos humà i, per extensió, de l’univers. Ell l’escolta fent veure que ho desconeix, la doctora sap que quan en Sensat fingeix que s’escolta una dona, és que se la vol follar.

—Vitruvi —s’esplaia la Gabi, acadèmica, sense deixar de fer fotos ni adonar-se de la presència de la Noèlia—, arquitecte de l’antiga Roma, ens marca les proporcions humanes a partir d’un cercle i un quadrat. El cercle irradia des del melic, però el quadrat té el centre als genitals.

Què li passa a aquesta? Està boja? Bé, això segur, no debades ha vingut a la consulta.

—Gabi, bon dia, entra d’una vegada, a les dotze tenim una altra visita.

—Oh, perdona, Noèlia, la fotografia em fa perdre el sentit del temps.

—Passa —li ordena la Noèlia amb una mà agafada a la porta.

—La fotografia, per mi, és la constatació que morirem —apunta tímidament la Gabi mentre entra a l’habitació.

—Què em vas dir que havies estudiat? —li pregunta la psicòloga després d’aquesta frase impactant, encaminant-la cap al despatx.

—Antropologia.

La Noèlia tanca la porta, la convida a seure o estirar-se al divan, com es trobi més còmoda. Quan la té asseguda davant seu, li deixa anar una tremenda bufetada. Convé aclarir que la doctora Arrotea utilitza aquesta tècnica, que pot semblar poc ortodoxa, a fi de marcar un abans i un després, un despertar de l’autoestima dels pacients. En aquest cas, tanmateix, pretén establir la seva autoritat com a terapeuta i limitar qualsevol iniciativa com la que ha presenciat a la sala d’espera. És un moment clau. Alguns pacients, pocs, s’aixequen i se’n van. Els que es queden, ja no abandonen la teràpia mai més. La Gabi està sorpresa, certament, però ha tingut una educació religiosa, respecta l’autoritat ben aplicada. La psicòloga aprofita l’instant de dubte per reforçar la seva posició:

—Aquí, seguirem les meves normes. Si no et sembla bé, ara és el moment de dir-ho.

—No, Noèlia, tens raó —acota el cap, com si estigués en presència del confessor—, et demano disculpes pel que ha passat a fora.

Per expressar que la perdona, la doctora li acarona el cap amb tendresa. El gest indica que li dona la benvinguda a PsiBorn i li fa saber que allà hi trobarà aixopluc; ja la té sota la seva influència. Tot i ser conscient que la crucifixió de l’Eugènia planarà sobre la conversa, prefereix no fer-ne esment encara i centrar-se en el cas de la pacient:

—Què et preocupa, Gabi?

—Penso molt en la mort, en la meva mort sobretot.

El suïcidi és probablement, el tema més sensible que un psicòleg ha d’enfrontar.

—Fot-li.

—Què dius?

—El suïcidi té mala premsa, però de vegades és la millor solució. I si no, pots viure.

Si aquesta dona es vol suïcidar, endavant les atxes. I si no ho fa, doncs, anem per feina i deixem-nos de collonades. La pacient també passa pàgina, jugada mestra.

—Em preocupa la relació amb el meu marit, estem tenint problemes conjugals; però, no és només això...

Fantàstic, és el plat preferit de la Noèlia. En aquests casos, la teràpia Gestalt consisteix a rebre dones emprenyades amb les seves parelles (totes ho estan), fer-les emprenyar encara més i inflar-les d’autoestima en el que ella anomena «procés d’argentinització» per, finalment, aconseguir que se separin en molt mals termes.

—Em vas dir que havia sigut sacerdot jesuïta. —La Noèlia, que no s’ha allitat mai amb un capellà, ja s’imagina escenes...— I, pel que veig, a ESADE n’hi ha molts.

—Sí, quan vegis al currículum d’algun professor que ha estudiat tres o quatre carreres i ha fet diversos doctorats a diferents països, vol dir que o encara és sacerdot o que ha penjat l’hàbit. Especialment, quan una de les carreres és teologia.

—És un home culte, llavors.

—Sí, això es pensa. A l’Ignasi li encanta explicar-se; el problema és que m’explica coses que ja sé; no s’adona que tinc opinions pròpies. Ens vam conèixer quan jo col·laborava amb Oxfam i treballava amb altres persones per combatre la desigualtat, la pobresa i la injustícia. Només tenia setze anys.

—Vas tenir relacions amb ell quan encara eres menor d’edat? —A la Noèlia, li ve salivera, sap que aquesta pot ser la carta triomfadora quan la cosa vagi pel pedregar.

—Sí, però no vulguis veure-hi res d’especial. Jo era una dona feta, amb el mateix cos que ara. El lliure albir no es regeix per construccions artificials, com la majoria d’edat legal…

La mateixa Gabi, que percep com en són, de fluixos, els seus arguments antropològics; es veu en la necessitat d’afegir:

—Tu coneixes Paraguai, allí és normal. Hem tingut un president bisbe, bon amic de l’Ignasi, per cert, que era pare de diversos fills amb noies diferents, totes menors. És un tret cultural.

—Llavors, no tens cap greuge contra ell? No consideres que es va aprofitar d’una situació de poder?

—Com a antropòloga, tinc molt clar que el sexe és poder. Tant és si ho fas per atracció física, per diners, per admiració o per cridar l’atenció, la relació sexual sempre és de poder. La nostra es va interrompre aviat, perquè ell se’n va anar a viure a Xile després d’acceptar una oferta del Banc Interamericà de Desenvolupament. Quan va tornar al Paraguai, jo ja havia acabat la carrera a la Universitat Catòlica d’Asunción i em mantenia fidel a les meves creences religioses, ell passava per una crisi de fe. Va començar a guanyar molts diners, feia negocis amb el pare Rubio, un sacerdot salesià molt estimat per la tasca que feia en suport dels més pobres, que anys després, va acabar a la presó per malversació de fons procedents de la Unió Europea. Construïen cases populars i pous freàtics. Sort que nosaltres vam marxar a temps, perquè encara ens hauria pogut esquitxar l’escàndol.

—Us vau casar al Paraguai?

—Sí, la meva família és molt religiosa, tots estaven encantats que em casés amb un jesuïta europeu, ben plantat, com va fer la duquessa d’Alba. A Asunción, la gesseú compra les revistes del cor espanyoles.

—Gesseú?

—GCU, «gente como uno», és a dir, la gent d’un cert nivell social i econòmic.

—O sigui, que va ser una cerimònia sonada.

—Gairebé mil convidats, al Yacht & Golf Club. L’Ignasi és d’extracció molt humil, aquestes coses l’enlluernen, pobret. Les escoles jesuïtes serveixen el propòsit de formar líders, en la seva vida personal i professional; s’omplen la boca parlant d’una missió de servei als altres, però reben una enorme pressió per tenir èxit amb tot allò que fan.

La Noèlia es posa bé les ulleres, li solen lliscar avall perquè fa el nas petit. Tot seguit, es palpa la piga protuberant que té al costat del llavi, en un gest nerviós habitual, senyal que els diners de la família Zuccolillo han despertat el seu interès.

—És més gran que tu... —obre joc la psicòloga.

—Sí, en té quaranta-quatre.

—El sexe, funciona?

—Jo estic bé, si no fos perquè ell em demana coses... —La Gabi torna a acotar el cap, amb posat de monja penedida.

—Quines coses? —pregunta la Noèlia. El tauró ha ensumat sang.

—L’Ignasi està obsessionat en veure’m tenir relacions sexuals amb altres homes.

—És un desig molt habitual, sobretot quan hi ha diferència d’edat. Combina la por de perdre’t amb el desig de fer ostentació d’allò que considera seu, demostrar-se a si mateix que té el control absolut del teu cos i del teu capteniment.

—Vol que li posi banyes perquè està gelós?

—Sembla una contradicció, però no ho és, ja que exigeix que ho facis davant d’ell. Aquí, però, també hi ha un fort component de maltractament. L’excita veure’t utilitzada, humiliada. Voldrà que et sotmetis a pràctiques sexuals vexatòries.

—Llavors, què em recomanes?

—Fes-ho.

Per acabar amb una temptació, cal caure-hi de quatre potes. A més a més, els trios, els intercanvis de parelles i tot el que sigui incorporar terceres persones en una relació que no està prou ferma, és una garantia que aquesta rebentarà aviat. Que és, precisament, l’objectiu de tota bona terapeuta Gestalt. Un win-win, com en diuen al programa de lideratge d’ESADE. Davant de l’estupefacció inicial de la pacient, la Noèlia desenvolupa la seva posició:

—Hi ha dos factors perquè aquesta teràpia funcioni correctament. El primer és convertir la tercera persona en un objecte, la qual cosa només es pot fer si aquesta persona és d’algun col·lectiu molt diferent de la vostra quotidianitat. Per exemple, que sigui un home de raça negra molt ben dotat o un noi molt jove. També és aconsellable que porti un antifaç, per anul·lar la seva personalitat.

—En principi, posats a triar, preferiria el negre... Déu-n’hi-do, amb el primer factor, gairebé em fa por preguntar quin és el segon.

—El segon factor és el control de la situació, l’has de tenir tu. Molts homes es fan els valents, però, quan comença la gresca, s’enutgen, volen aturar màquines i si et descuides, encara et culpen a tu del desgavell. Així que, un cop el teu marit hagi donat llum verda, t’has d’assegurar que no pugui canviar de parer. Convé lligar-lo de cara a l’escena, que no pugui marxar, emmordassar-lo perquè no atabali i posar-li un aparell de cuckold als genitals.

—Perdona la meva innocència, però què vol dir cuckold?

—Cuckold significa «banyut amb consentiment». El nom s’ha popularitzat per a aquesta mena de pràctiques. Concretament si, com et recomano, li poses una gàbia de castedat amb forrellat al voltant del penis i els testicles, específicament dissenyada perquè li impedeixi l’erecció completa o arribar a l’orgasme sense que tu ho autoritzis.

—Veig que tens molta experiència, Noèlia, he fet bé de venir al teu consultori. La veritat és que no sabria per on començar, no em veig sortint a lligar pel carrer o arrossegant-me pels bars a la recerca de l’home adequat.

—Millor que contractis un professional o et posis en contacte amb algú que estigui acostumat a tractar amb parelles, hi ha un munt de pàgines d’intercanvi en les quals també trobaràs homes sols.

La Gabi es mossega el llavi i mira cap a una banda i l’altra. Està neguitosa. Aquesta dona vol i dol, la conversa està resultant més franca que no preveia i ha acabat buidant el pap. Encara amb certa recança, finalment opta per posar-se en les bones mans de la psicòloga; ja ha begut oli.

—Ja sé que potser no et toca, no voldria que t’ho prenguessis malament, però, ens ho podries organitzar tu? Aconseguir la persona idònia, els aparells, el local... Així seria més evident que no és una perversió, sinó que ho afrontem com a teràpia de parella.

La moral catòlica ja mira de fer entrar el clau per la cabota. Abans que la Noèlia pugui ni tan sols pensar a tirar pilotes fora, la paraguaiana pronuncia les paraules màgiques:

—Pagaré el que calgui, confio en el teu criteri, et puc fer una provisió de fons avui mateix.

La doctora Arrotea ja fa números: caldrà llogar la masmorra equipada que fa servir al carrer Copons. No cal comprar aparells, ella té de tot, no debades manté alguns clients exclusius des dels seus inicis a Barcelona, quan complementava ingressos fent d’escort sado. Pel que fa al negre (perquè aquesta euga vol un negre ben gros i el marit també), està cada dia més complicat a Barcelona. Abans, arreplegaves qualsevol manter, li compraves una bossa Louis Vuitton i s’apuntaven a tot. Ara tenen el morro fi, van molt buscats i són ells els que trien. Que si primer vull veure fotos, que si demà no puc, que si no permeto que l’home em toqui, només que em llepi; massa primmirats. És la llei de l’oferta i la demanda, això també t’ho expliquen a ESADE. Els subsaharians s’han organitzat en un Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, tot i que aquestes activitats atípiques les negocien de manera individual. D’alternatives n’hi ha, ja la convencerà d’acceptar-ne alguna. Allò que ara anomenen belleses ètniques, racialitzades. Per morenet, també pot ser algun cosí del Muchacho, el seu amant gitano. Un lleig guapot, la majoria ho són, que té un atractiu animal, molt masculí, tot i que el seu atribut principal, tanmateix, rau en una qualitat personal i intransferible. La psicòloga, amb un llarg recorregut internacional en aquesta matèria, mai havia vist un penis tan gros com el del Muchacho: ben bé com un braç de gitano. Que la Gabi s’entesta a demanar un estranger, en Sergei, el company de pis d’en Vassily. Si l’antropòloga es decantés per algú molt jove, igual s’hi apunta el Xavi, i tot queda a la universitat. Altrament, a les penes, punyalades, sempre pot comptar amb en Sensat.

—D’acord, Gabi, accepto el teu cas.

Mancada d’afecte, potser perquè es troba molt sola a Barcelona, la dona s’inclina des de la punta del sofà i s’abraça amb força a la psicòloga. A la Noèlia, només li agrada que la toquin quan hi ha marro; altrament, s’estima més que corri l’aire:

—Vols un brownie?

La doctora fa l’oferiment per treure-se-la del damunt i assenyala una safata amb petits daus d’aquest pastís, ben carregats d’haixix. Des que l’alcaldessa va fer tancar tots els clubs de cànnabis a Ciutat Vella, la psicòloga es va quedar sense el seu proveïdor habitual, al carrer Escudellers. Ara, ha de desplaçar-se fins al Sweet Oil del carrer Sepúlveda, que tampoc durarà gaire. Està situat paret per paret amb el col·legi Maria Auxiliadora i un convent de monges salesianes. Els pares dels alumnes es queixen dia sí dia també que quan obren l’escola al matí, tot fa olor de marihuana; és normal que reclamin els fariseus. Les vuit monges que hi viuen, mai han protestat.

—Gràcies, Noèlia.

—Ja veuràs que et relaxarà.

La Gabi devora un parell de brownies abans de seguir parlant, amb llàgrimes als ulls.

—No ho he volgut comentar abans, però estic molt trasbalsada pel que va passar dissabte al campus.

—Esfereïdor —afegeix la psicòloga.

—Ahir, diumenge, van cridar el meu marit al Centre Borja, li van preguntar si acceptaria que el proposessin com a director general, en substitució de la difunta. És molt fort, no creus, encara no l’han enterrada i ja s’ha posat en marxa el joc de trons. La Companyia de Jesús té el cinquanta per cent de la Fundació ESADE i del Patronat, l’òrgan de govern, però, la prerrogativa d’aquest nomenament és seva.

—M’imagino que s’hi va posar bé.

—I tant, l’Ignasi és un egòlatra, no s’ho va pensar ni un instant. Ho hauria d’haver consultat amb mi, tenint en compte els riscos que correrà. Ja has vist què ha passat amb la seva predecessora...

—Se sap qui ho ha fet?

—«Arribaràs fins aquí i no més enllà», Job 38:11. No en puc parlar, els meus llavis estan segellats.

Ja ho veurem, això. Veient que s’esgota el temps, la Noèlia decideix entrar a matar.

—Entesos, Gabi, relaxa’t, t’hipnotitzaré abans que no marxis.

Potser cal advertir que la doctora no es limita a perseguir finalitats terapèutiques a l’hora d’hipnotitzar i fer entrar en trànsit els seus clients. La doctora és molt eficient en l’execució d’aquestes tècniques, fa que les pacients es concentrin en un objecte peculiar i detona el procés amb una frase punyent, sempre expressada en argentí. La Gabi segueix amb la mirada una peça de roba negra, que oscil·la davant del seu nas. Sembla una peça de llenceria, podria ser que fossin unes calces?

—Dormite, hija de puta!

Ha caigut rodona. Ara li podrà fer les preguntes que calguin i treure’n tota la informació possible, però, abans, hi ha una qüestió de procediment, norma de l’empresa. Metòdica i professional, li regira la bossa fins a trobar les claus de casa. En Sensat, home eficaç, entra de pet en sentir el crit, per dur-les al manyà de la cantonada i fer-ne una còpia. Després, les guardarà etiquetades sota el codi establert i retornarà les claus originals abans que no acabi la sessió. Ja fa temps que ha desistit d’intentar convèncer la Noèlia de no fer-ho. Ella es limita a afirmar que algun dia poden ser útils i talla la conversa en sec.

La Gabi no és fàcil d’entendre quan està en trànsit; s’expressa en ioparà, una parla col·loquial resultant de la fusió morfosintàctica, gramatical i semàntica del castellà amb el guaraní, perquè la diglòssia paraguaiana porta aparellada la suggestió mútua d’ambdues llengües. A la Noèlia, li queda clar que la seva pacient culpa l’Opus Dei de l’assassinat, en la seva creuada contra el jesuïtes. També fa esment de la corrupció, de la venda de títols d’ESADE i d’unes talles de fusta que tindria a casa seva després que se les emportessin de Paraguai de manera irregular. No són rèpliques, insisteix. Quan es desperta, no recorda res d’aquest darrer episodi, però se sent reforçada, plena d’autoestima, ha estat una bona decisió venir a PsiBorn. La doctora acompanya la Gabi fins a la porta, vol evitar que s’entretingui fotografiant el recepcionista. La sala d’espera ja està plena de boges, esperant que comenci el taller de masturbació femenina de la doctora Jover, que sempre té un gran èxit d’assistència. Quan torna a passar per davant del taulell d’en Sensat, li demana en veu baixa:

—Esbrina tot el que puguis sobre talles jesuítiques de Paraguai i dels negocis de la família Zuccolillo.