Czytaj książkę: «Semiidèntics»

Ari

Canto per no parlar. Per no escopir.

Un bloguer gilipollas que no aixecava un pam de terra va escriure una vegada que quan canto escupo, que el meu rap no és música, que només soc una cria mimada fotent criaturades, com si em conegués de res, com si sabés una merda de la meva vida. No. Jo sé què i per què canto i ho faig així perquè em surt dels ovaris. I el que passa és que alguns tios no suporten que una tia amb poques tetes i amb un micro ompli un estadi i posi la penya a saltar com boja.

Jo no escupo, joder, jo agafo les paraules i les cuso en frases que formen com imatges i sé que foten mal però només vull que obliguin a pensar, a pensar de debò, sense xarxa, a cor obert. I si pensar fot mal no és cosa meva. Que s’hi posin fulles. D’afaitar. O ja s’ho faran.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Ara ja ho saps, que canto per no parlar perquè no tinc ningú.

Tinc un estadi desbordat, a petar d’un públic que salta i que aixeca els punys quan canto, però és com un mar dels de bandera vermella, que es remou i s’entortolliga i fa veure que respon als trons i fa veure que els putos llamps l’electrocuten, però que no escolta a ningú.

T’ho dic a tu, mirall, perquè jo sé que ets viu. Tu ets meu i jo soc teva, però ets líquid i hi ha algú a dintre teu, algú altre que no soc jo. I entre l’altre i jo no hi ha cap mena de boira.

Enganxo el nas a tu, fins a embrutar-te i tot. Llavors em miro als ulls. Em miro cada porus i cada puto error de l’epidermis, sento la pell tibant i les pestanyes em tremolen. I si em concentro molt puc quasi creure que el que hi ha a l’altra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que m’escolta, que em veu, que em diu que em mira i que és aquí. Algú a qui puc tocar.

No puc parpellejar. Si parpellejo tot se’n va a prendre pel sac, tot això se’m desintegra a les retines, fot un pet, desapareix. I em quedo sola, aquí, com sempre, un altre cop.

Aran

Balle per no parlar. Perquè, si no balle, em tombe a terra a mirar el sostre i el cap comença a fer-me voltes i llavors em pose a desvariejar.

Una crítica de dansa parisenca escrigué fa un parell de mesos que la meua dansa és única perquè combine la força dels ballarins amb la delicadesa de les ballarines. Reduccionista i conservadora, tot i les ínfules. Escrigué això sense saber el que només saben els meus amics més íntims, perquè per a la majoria soc un xic, perquè en aquest món només es pot ser o xic o xica, i jo no tinc ganes de discutir.

I a mi ballar m’encanta, clar que sí, però només ho faig per no parlar. Ben mirat, la dansa és la meua manera de parlar, perquè jo parle amb el cos, així, botant i girant i alçant el braç que tinc sencer i el braç que tinc a mitges.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Balle per no parlar perquè no tinc ningú.

Em faig meu l’escenari i deixe que em parlen els cossos, els cossos dels altres, i faig com que parle amb ells, sí, i els abrace, els alce, els imite i ens dobleguem els uns dins dels altres, ballem simetries i paral·lelismes, les xiques fan exquisideses, els xics ens tornem rajoles, i entre tots construïm miratges i el públic ens felicita però jo seguisc ficat en la meua quarantena infinita, en el meu silenci, que busca a la deriva altres silencis.

T’ho dic a tu, espill, perquè et sent meu i em sent teu, perquè eres líquid. Però hi ha algú dins teu, algú altre que no soc jo.

Apegue el nas a tu, quasi a tocar. Em mire als ulls. Em mire cada porus i cada error de l’epidermis, sent la pell estirada i les pestanyes em tremolen. I si em concentre molt m’adone que el que hi ha a l’altra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu que viu en tu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que m’escolta, que em veu, que em diu: «Et mire. Estic ací».

Si et travesse amb la mà, el toque.

«Estic ací, jo també, ací per a tu», li responc.

Miquel

No hi hauria anat mai, a veure un espectacle de dansa pura mariconada si no m’hi hagués convidat la Rut. (Li calculo poc més de cinquanta anys, així que me’n treu uns dotze o tretze, però està boníssima i em cau bé. De tota manera tothom sap que la Rut és bollera, encara que ella vagi dient que passa de les etiquetes i que només és una ànima lliure, així que amb ella no sucaré.)

Ha estat a la sala de reunions, mentre esperàvem els equips respectius, un a cada punta de la taula, jo ja assegut, ella encara dreta barallant-se amb el projector. Miquel, què fas aquest vespre, tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i m’ha fallat l’acompanyant. Sensacional. Una excusa com qualsevol altra, però he dit que okey sense rumiar-m’ho un segon. Abans d’això no havíem parlat mai gaire, més enllà de l’ascensor i dels sopars d’empresa, perquè els nostres departaments fan tasques poc interdependents (bé, o són interdependents o no ho són, no es pot ser poc interdependents; això és: els nostres departaments fan tasques radicalment aïllades, probablement per això podem anar junts al teatre o al que sigui, dos caps de departaments interdependents no podrien anar mai de farra junts). Jo tenia claríssim que això d’avui acabaria en farra. Si no, per què hauria de xupar-me jo un xou de floretes i marietes de més de dues hores, eh?

Ens hem trobat a la porta del teatre. Ella ha baixat del taxi i jo, que soc un gentleman, m’hi he acostat amb el paraigua. Dos petons a les galtes. La Rut feia olor de perfum car. Gràcies, Miquel. Hem entrat del bracet per la porta daurada, deixant la pluja de les soles de les sabates a la catifa vermella, com un matrimoni de llarg recorregut (però d’aquells que encara follen (i follen bé)).

La sala, de les poques de Barcelona que no coneixia, no era immensa però tenia estil: seients de vellut amb braços de fusta tallada, llums d’aranya amb diamantets. Estava a parir. Teníem dues butaques estupendes, en una llotja de la primera planta, amb visió lateral, però molt a prop de l’escenari. La Rut estava impressionant (sensacional), vestit negre amb l’esquena descoberta, sabates de taló, cabellera castanya deixada anar, ben allisada, brillant. Jo intentava semblar a l’altura amb un trajo beix i una camisa gris perla, sense corbata. Abans de sortir de casa, m’havia repassat la barba i els cabells amb la màquina, al dos, com sempre. (Quan ella no mirava, em treia la suor de la calba amb un mocador que portava a la butxaca interior i corria a amagar-lo de nou.)

S’ha obert el teló i tothom ha callat. Llavors ha començat a sonar una música pretesament original, una bajanada electrònica, i un sol llum zenital ha il·luminat el centre de l’escenari. En aquell moment ha aparegut ell, sota la llum, vestit d’un blanc arrapat. De primeres no me n’he adonat. El seu moviment era hipnòtic, i només en veia el conjunt. Al cap de poc, però, quan ja n’havien sortit un parell més i tot l’escenari s’havia il·luminat, he pillat que no tenia l’avantbraç esquerre. El primer que m’he preguntat és per què no se n’havia posat un d’ortopèdic si havia de sortir a lluir-se davant de tanta gent. Entre aquesta pregunta i la següent, m’ha passat pel cap el meu germà Pol, no el seu nom ni el seu record ni el dolor per tot, sinó la imatge de la seva boca deformada. I el segon que m’he preguntat ha estat quina edat devia tenir el ballarí aquest, i si no tindria aproximadament l’edat del fill que vaig perdre; el fill que vaig perdre i que no tenia avantbraç esquerre. (He hagut de treure el mocador i assecar-me la calba, la cara i el coll.) Després m’ha passat pel cap la possibilitat boja que la meva pobra ex, tan ordinària ella, m’hagués mentit, aquella nit de Nadal fa tant i tant de temps. I a poc a poc, com un obsés, amb el mocador a la mà, he anat maleint cada pirueta, cada salt, cadascun dels altres vuit joves de la companyia, cada braç que passava per davant del seu rostre i tot allò que m’impedís de comprovar si s’hi assemblava (si s’assemblava mínimament a ella, a la noia que espio però que no em coneix).

No he maleït el teló. Quan s’ha tancat, jo ja ho havia entès tot i m’havia desmaiat.

Blanca

El telèfon sonà prompte, molt prompte, quan les faroles encara estan enceses però al cel ja claregen els primers taronges del matí. Jo ja estava alçada feia estona, el café a la mà, i a més feia setmanes que sabia que la telefonada podia estar al caure, però així i tot, quan vaig entendre qui era, vaig dubtar si no estaria encara somniant. Em vaig tornar pedra, una estàtua entre Rut, que encara dormia, i el vidre gelat del balcó del dormitori, darrere del qual els plataners i els taxis de la Gran Via es tornaren glaç i es quedaren immòbils.

—Em sents? —La veu profunda de Francesc pareixia vindre d’una dimensió paral·lela—. Suposo que estàs en estat de xoc, oi?

No m’eixien les paraules, però vaig agafar aire i vaig intentar paréixer una persona en ple ús de les seues facultat.

—Sí, sí, perdona.

—Estigues tranquil·la. Ell està bé. Però agrairà tenir companyia a l’hospital el més aviat possible.

—Clar, clar.

Els ulls, empantanats, se me n’anaren cap al calaixet en què havia guardat el tirallet inútil amb què feia tant que provava d’estimular-me els pits. Feia setmanes que havia deixat el tractament farmacològic, i tampoc no hi havia cap garantia d’èxit, però havia volgut provar-ho. El braç de Rut penjava nu davant de la tauleta, a mode de forrellat.

—Podries anar-hi avui mateix? —vaig sentir a l’altra banda de la línia—. Jo vindria a rebre’t allà al vestíbul de l’entrada principal.

—Sí, sí. A... ara? Puc vindre de seguida, si et sembla bé. —Vaig deixar la tassa sobre el xifonier; res de café durant un temps.

—Ideal, Blanca. T’he trucat així que la mare biològica ha rebut l’alta. Em sap greu, perquè la renúncia porta signada ja tres dies, des del mateix dia del naixement, i semblava convençuda però va ser un part difícil i... Bé, que finalment he vist que no es retractaria. I no volíem... i tampoc volíem que tu...

—Ho entenc, Francesc, ho entenc.

No soc una boja que s’hauria plantat allà a fer el xou, eh?, vaig pensar, però no vaig dir-li-ho, perquè després de tantes entrevistes allò ell ja ho sabia. I vaig pensar: Sou molt espavilats, els funcionaris, i no heu caigut que aquests tres dies m’haurien anat de perles per a accelerar la inducció de la lactància. De tota manera, era cert que haurien estat els tres pitjors dies de la meua vida, o almenys els més insuportables, i allò sí que ho havien encertat.

El meu següent pensament fou: El meu fill porta tres dies sol, ha passat a soles els seus tres primers dies de vida, sense els meus braços, que fa tant que l’esperen, perquè la senyora que el va parir necessitava anar-se’n a casa amb els punts del cony ben secs. Maleïda filla de... Vaig respirar. Jo no solia emprar aquell vocabulari, sempre havia estat un model de llengua per als alumnes i... Vaig fregar-me el front ben fort. A fora, el dia anava guanyant claror. D’alguna cosa havien de servir-me tots els consells que m’havien brindat els cursos de preparació a l’adopció, advertiments sobre «la gestió de les emocions en els moments difícils». Aquella dona havia donat la vida al meu fill i amb allò era suficient. M’ho vaig repetir tres vegades abans de dir-me el següent. Sí. Ara jo rebria un gran regal i hauria de lloar-la, compadir-la i respectar la seua decisió. Et lloe, et compadisc i respecte la teua decisió. Amén.

—El nen té...

—Sí?

—Una petita malformació.

Vaig intentar tornar a la conversa. Això ja m’ho esperava.

—Entenc.

—Al braç.

—D’acord.

—Li falta l’avantbraç esquerre.

—D’acord.

—I... es veu que té uns genitals ambigus. Encara que els metges, de moment, han escollit parlar-ne en masculí.

—Hm.

—Et sembla... bé?

Quina pregunta.

—No cal que em parega bé, Francesc. És així. És el meu fill i és així.

—Tranquil·la, Blanca. Sé que vas marcar la casella d’acceptació de..., perquè això accelera el procés als que, com tu... Vull dir que ja en tens trenta-cinc i sempre costa més, ja saps. En fi, que si no ho veus clar estàs en el teu dret de...

Vaig esbufegar sense fer soroll, per no faltar-li al respecte, però sí que el vaig tallar.

—Escolta, ja vaig passar per tot això durant les entrevistes.

—Pensa que ets mare soltera. No passa res si no ets la superdona que...

—Ho tinc clar.

—Així doncs, endavant? Ens veiem allà d’aquí un parell d’hores?

Un parell de segles, m’havia paregut sentir. Se’m faria etern.

—Sí, gràcies —vaig dir.

—Portaré la paperassa. I ja te n’explicaré els detalls.

—I...

—Sí?

—Té nom?

—No. Això et toca a tu.

Vaig endevinar-li un somriure a l’altra banda.

En penjar, em vaig girar cap a Rut. S’havia despertat i em mirava amb cara de ja ho sé tot, no cal que m’expliquis res. El seu perfecte cos nu, aquell perfum hipnotitzant, la cabellera llisa i infinita envaïen l’habitació, però jo quasi bé no podia sentir-ho.

—Avui mateix? —em preguntà.

Vaig fer que sí amb el cap, sense poder fer eixir la veu, perquè sabia que era un sí que era un no per a nosaltres.

Isqué del llit, s’acostà a mi i m’abraçà fort. Només el setí roig de la meua bata separava els nostres mugrons. Els cors ens bategaven tan fort que ja no se sentien entre ells. Volia dir-li: Encara estàs a temps de repensar-t’ho i de participar en la criança i estic disposada a compartir amb tu aquesta maternitat i bla, bla, bla, però feia mesos que m’havia jurat a mi mateixa no insistir-hi més.

—Crec que me n’aniré a València —vaig anunciar, sense que la idea m’haguera ni tan sols passat pel cap abans.

—Què vols dir? No vindran els teus pares a coneixe’l?

—Vull dir a viure, Rut. Igual una permuta o... De vegades fan concursos de trasllats i... El xiquet necessita una família i jo sola...

—I nosaltres?

Seguíem abraçades i jo mirava el llit desfet per damunt del seu muscle llisíssim. Vaig separar el meu cos del seu. Aquella havia sigut la nostra última abraçada però jo encara no ho sabia.

—Ai, no sé —vaig dir—. Estic feta un embolic. Si no vols viure ací i no vols...

—Ara no és moment de pensar en això, Blanqueta. —Em va agafar pel mentó per a fer que la mirara—. Avui és el teu dia. El vostre dia. Viu-lo i en parlem més endavant. Puc esperar-vos aquí o prefereixes que no hi sigui quan arribeu?

—No ho sé. Després t’escric i et dic.

—Però vaig recollint les meves coses o...?

Vaig sacsejar el cap per a desfer-me dels seus dits.

—Que no ho sé, et dic. Si vols anar buscant un altre lloguer, tu mateixa. Ai, jo què sé.

Vaig obrir el calaix. Vaig agafar el tirallet i, per dins meu, vaig dir-li: Hui és el gran dia i tu i jo tenim faena. Inútil, espavila.

—Vaig a dutxar-me —vaig dir—. Sola, per favor —vaig aclarir en intuir que Rut em seguiria.

Manuela

Estic sagnant, estic sagnant, estic sagnant.

Encara no he trobat la manera de dir-li que m’ha deixat prenyada i que ja estic de vuit setmanes, i ja estic sagnant. No el puc perdre. Ara no. Aquest no.

Aquest fill és del Miquel i ara sí que no el vull perdre.

Això és un càstig del cosmos per haver-me tret aquell altre als setze anys, per no haver volgut tenir la criatura d’aquell bavós de cambrer que em va arrambar al pinball del bar quan ja no quedava ningú i sense demanar permís.

I ara estic sagnant.

No podia ser, no podia ser, si és que no podia ser.

Com havia de ser possible que l’executiu més jove i amb més futur de l’empresa s’enamorés de l’escanyolida de cabells aixafats que als vespres els treu la merda dels despatxos i passa les escombretes als vàters en què caguen, eh? Com havia de ser?

La sang és un missatge del cosmos perquè baixi de la nòria i posi els peus a terra.

Taxi!

A urgències. A l’hospital més pròxim.

Ni una compresa, m’he posat. M’he espantat tant amb la idea de perdre el Miquel que ni m’he canviat les calces i vinc aquí amb les taques de sang resseca enganxades, amb els pèls del cony ajuntats per la sang solidificada.

De tota manera, si l’embaràs falla i no li explico res, doncs no sabrà mai res i tampoc no passa res, oi?

Pago el taxi amb un grapat de monedes. M’agafo la panxa per baixar del cotxe, com si en tingués, com si servís de res. M’acosto a les portes de vidre, i en veure’m s’obren soles, com si jo fos algú.

El noi del mostrador em mira amb cara de peix bullit, del pal que aquí en venen moltes a fer-se ecos de gratis amb l’excusa de les pèrdues. Si vols m’abaixo els pantalons aquí mateix, imbècil.

No em fan esperar gaire. No em creuen, de moment, però tenen un protocol, això sí, i no se la juguen amb les prenyades. Cadira de rodes i tot, com un papa de Roma.

Per sort deixen que em tregui les calces a soles, en un lavabo maco i net, i em donen una esponja màgica que la mulles i treu sabó tota sola. Intento netejar-me bé però sobretot no deixar això fet un Cristo, perquè la companya que ho netegi no té cap obligació d’aguantar segons què, no fotem. Repasso la pica amb l’esponja, i amb paper de vàter eixugo del terra les gotes d’aigua bruta. En incorporar-me em veig el careto al mirall i foto pena. M’he engreixat un altre cop i estic pàl·lida com sempre, no hi ha manera. Quins cabells de merda. Em faig una cua amb la goma que porto al canell però ni així.

Embolicada en un llençol de cintura en avall, surto del lavabo i em fan seure i obrir de cames. Tranquil·la, Manuela, respira, serà un momentet. La polla aquesta de plàstic congelada que em fiquen a dins per mirar què passa porta condó, quins collons. A mi no em ve d’aquí, doctora, però faci, faci. Ella i un tio de pràctiques, crec, es miren la pantalla, es parlen fluix entre ells, després em somriuen amb la típica puta condescendència. Està tot bé, Manuela, estigues tranquil·la. De vegades les pèrdues a l’inici de l’embaràs ens espanten però has tingut sort, està tot bé.

Diu això i després em pregunta que si estic preparada per a una notícia bomba i que respiri, que hi ha qui se n’alegra i hi ha qui s’espanta, però que a ella li sembla una gran alegria. Somriu, mira l’altre, que també somriu. A veure si s’està de rotllos i ho deixa anar ja, coi, tanta intriga, tanta intriga. Aleshores em mira amb cara de fada padrina i somriu massa i diu coses com placenta única i sacs amniòtics i bessonada i bessons idèntics.

Bessonada. Ha dit bessonada? Ho ha dit. Com collons m’ho faig per mantenir una bessonada? Em venen basques, el cor em puja a la gola, provo de respirar, tanco els ulls, em tremola un genoll.

No estic sola, no estic sola, no estic sola, aquest cop no.

Penso en el Miquel, en els pares tan macos que diu que té i que diu que me’ls vol presentar, penso en ells i en si no el desheretaran per voler ser pare als vint-i-dos amb una pobra noia de vint-i-un que no té ni per a pipes i en com els caurà la bava quan pensin en una bessonada i evito pensar en el meu pare, que semblava mut, i evito recordar una mare de qui en realitat no recordo res més que els colzes enganxats a la barra de qualsevol bar.

Penso en el Miquel i penso en bessonada i tanco els ulls i somric i deixo caure el cap sobre la butaca, encara oberta de cames.

Ari

Una altra nit d’hotel. Una altra habitació de cinc estrelles, avui amb vistes a un riu que sembla una autopista, probablement ple de cadàvers de rates, que em passa pel davant i no s’atura ni a saludar. Un altre botó d’ascensor d’ús exclusiu, un altre full plastificat que, en arribar a l’última planta, m’anuncia: Ira’s Staff. Aquesta gira pels Estats Units m’està matant. La majoria no m’entenen les lletres, però pel que veig a les xarxes hi ha pirats que s’han posat en sèrio a traduir-me per saber què dic i tot. La resta només fan bots. Per què salten i fan veure que els agrado? M’endevinen? Em veuen rere la boira?

Abraça’m.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

El llit sempre és calent, no el tinc mai buit, això m’és fàcil, però i què? Aquesta nit hi tinc una preciosa chicana tota tendresa i un barbut pèl-roig deliciós, i sí, ha estat molt, molt bèstia. Després s’han adormit abraçadets i me n’he anat, amb tu, al supersofà de la sala.

T’ho dic a tu, coixí, perquè et sento meu i em sento teva. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera d’aclucar l’ull i descansar una mica.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.

Pobra Manuela. Només té dues dèries: que li digui mama i que li deixi rentar el coixí que porto a tot arreu des que em va deixar caure com una burilla a la llar d’infants. Li he dit molts nos en aquests dinou anys, però aquests dos són els més ferms. No em rentarà el coixí. I m’és igual, que em parís. Ella no sap fer de mama, ni que ho provi. La meva mare és un peix.

Què merdes faig pensant en ella en aquest sofà enorme, en una habitació que sembla una mansió, en un hotel que fa pampallugues en una ciutat flegmàtica?

Hauria de fer-ne una cançó, d’ella, però em vaig jurar no hi sortiria mai, als meus temes.

Tu tampoc hi sortiràs, em sap greu. Em fa vergonya, coixí meu, oi que ho entens?

Potser podria parlar de les mares solteres que van d’autosuficients, que engeguen els pares i els roben els drets a punta de pistola, que això sí que és un tros de tema, i no cal dir noms.

Ara penjaria un selfie abraçada a tu, somrient tots dos, que vegi tothom que bé que estem així, tan enganxats. En menys de quatre hores tindria cinquanta mil likes i mil comentaris dient que en pilotes estic molt bona. Però no et vull compartir. A tu no. Tu i jo som el que som.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella, i canta’m amb la meva veu: Preservo molt la meva soledat, com un gran bé l’acaricio i tempto. Ningú no sap el que a ella li dec. Ningú no sap el que a ella li dec.

Aran

Un home del públic s’ha desmaiat en plena actuació. Ha caigut de la butaca, en una llotja del primer pis, i el soroll ha sigut espectacular. El seu cap contra el terra ha sonat a coco partit en dos. Hi ha hagut tal rebombori que hem perdut el compàs, hem hagut d’eixir de l’escenari i rebobinar un tros de l’obra, com si en comptes de ballarins fórem personatges dins una pantalla. Quan l’home ja havia eixit de la sala i el púbic s’havia anat calmant, la directora ens ha demanat: «Reprengueu des del silenci llarg d’abans dels frappés». Però no sabíem d’on treure la concentració. Almenys jo.

Quan he tornar a eixir a l’escenari, els ulls de tots els espectadors havien desaparegut. Només hi restaven dos forats negres, a les seues conques oculars. Ja no ens miraven. Almenys no a mi.

Tota l’atenció del públic estava posada en l’eco de l’espetec que el cos de l’home havia fet contra el parquet de la llotja en caure redó. Almenys la meua.

He ballat per ballar, he ballat per a ningú, amb ningú, sabent-me sol a l’escenari, sabent la platea buida, buida i fosca com una immensa conca ocular sense ull.

Mentre ballava, només veia els ulls embogits de l’home de beix mirant des de la llotja just abans de desmaiar-se. Mirant-me a mi.

Rut

Em pensava que el Miquel era un cretí i justament per això l’he convidat a veure l’Aran però no li he dit anem a veure l’Aran esclar només li he dit què fas aquest vespre jo provava de fer anar el projector i ell em mirava des de l’altra punta de la taula de la sala de reunions encara no hi havia ningú més li he dit tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i m’ha fallat l’acompanyant era mentida a mi no em falla mai ningú però m’ha dit la psiquiatra que cal tractar aquesta supèrbia que provi d’acostar-me a gent que em repugna i que provi de mirar-los de ben a prop i de respondre’m a mi mateixa a la pregunta per què em repugna tant aquesta persona?

El Miquel és calb i sua molt a més és un home i un homòfob però no em repugna només per tot això sinó per com tracta l’equip del seu departament malgrat això quan l’he vist allà estirat a terra desmaiat amb les mirades de totes les llotges posades en ell he pensat que va de xulo però que no és ningú el pobre a sobre fa pocs mesos que s’ha separat de la seva dona de tota la vida i se’l veu fotut no és ningú i quan he vist que els ballarins es perdien i que la gent de platea començava a aixecar el cap fins i tot m’han vingut ganes de riure del patetisme de tot plegat m’ha sabut molt de greu per l’Aran això sí.

La qüestió és que hem hagut de sortir al hall del teatre i assumir que si l’actuació seguia ens la perdríem no em podia creure que jo que soc una ànima lliure hagués convidat aquell sac de carn que ara estava estirat al banc de l’entrada amb les potes enlaire i m’hagués de perdre una actuació tan importantíssima per a l’Aran era la primera vegada que actuava a la ciutat en què va néixer i jo havia vingut per fer-li una sorpresa i no havia tingut temps ni de saludar-lo i ara hauria de marxar en un taxi amb un idiota o en una ambulància ves a saber.

L’acomodadora de la sala feia servir un programa de mà per ventar el Miquel i jo m’he rendit al seu costat ell no tornava en si estava blanc com una paret.

A poc a poc el meu col·lega ha començat a balbucejar paraules inintel·ligibles me n’he adonat de seguida que repetia alguna cosa la mateixa frase un cop i un altre sense parar al cap d’un minut o dos la seva parla s’ha anat fent entenedora o potser jo he aguditzat l’orella el que deia era el noi sense braç el noi sense braç es referia a l’Aran esclar.

M’he posat de genolls al seu costat per tenir el cap a prop del seu no sé per què però se m’ha acudit de prendre-li el mocador aquell que amaga tan bé i d’assecar-li el front la noia del teatre s’ha allunyat una mica es deu haver pensat que s’acostava una escena romàntica i ens ha volgut deixar intimitat li he preguntat Miquel què dius del noi sense braç i m’ha respost totalment alienat és el meu fill crec que és fill meu Rut segurament et semblo un boig però és idèntic a... el Miquel s’ha posat a riure com posseït pel dimoni i després només repetia semiidèntic semiidèntic i anava rient desencaixat seguia blanc com una paret.

Jo sé de sobres que l’Aran va néixer amb una bessona que deu ser en algun racó del planeta i que no sap ni que té un bessó i ell tampoc sap que té una bessona i la Blanca de moment no l’hi vol dir i això que ja és grandet i jo aquí no hi puc fer res i no m’ha semblat moment de dir-li al Miquel doncs mira resulta que el teu fill perquè jo soc una ànima lliure que si no seria fill adoptiu meu i a més havia mig captat que el Miquel sí que coneix la noia també m’ha passat pel cap bufetejar-lo per haver abandonat l’Aran i he pensat ets repugnant però m’he dit que no el conec que no el puc jutjar i que havia de mirar-me’l de més a prop també crec recordar que la Blanca només parlava de la mare dels bessons com si no hi hagués cap pare implicat en el tema i la part que jo sé és també massa complicada com per explicar-la en el hall d’un teatre m’ha semblat que la prioritat era treure’l d’allà vols que cridi un taxi i et porto a casa?

I llavors el Miquel s’ha eixorivit m’ha buscat la mà i l’hi he donada i ha dit sisplau Rut porta’m a prendre alguna cosa passegem una mica que em toqui l’aire necessito parlar i emborratxar-me molt però molt et dic que aquest noi és el meu fill i que me’l van robar.

Blanca

M’havien donat uns paperots que havien de garantir la bona gestió de cada fase i de cada emoció apareguda mentre m’estimulava els pits. Dels requisits que una dona havia de complir per a aconseguir l’èxit del procés d’inducció de la llet materna, complia amb escreix el primer però em mancava, i molt, l’últim. És a dir, em sobrava desig per alletar un nadó però em faltava una àmplia, així com una d’escassa, xarxa de suport.

Havia notat créixer els pits, gràcies als fàrmacs, i probablement tenia la prolactina pels núvols, però no havia estat mai embarassada i la mare natura no em feia costat.

Odiava el tirallet.

No havia sentit mai a la vida tanta ràbia. Jo no soc així.

Odiava molt el tirallet però em contenia d’estampar-lo contra la paret, perquè sabia que en el fons era el meu millor, per no dir únic, aliat.

Havia començat a les nits, al llit, amb massatges amorosos als pits i pessics subtils als mugrons. Després havia afegit un segon intent diari, en alçar-me; en pijama i amb una infusió acabada de fer, em ficava al despatx i m’amorrava a l’ordinador, on buscava fotos de bebés encantadors. Però no eren fills meus. Sabia que no els alletaria mai i no em motivaven gens, per més carnosos, suavets i afamats que semblaren. Si m’assignaven una criatura en edat de lactar, encara que fora molt menuda, si no l’havia parida, ¿aconseguiria, només amb les seues ganes, treure llet dels meus pits tossuts?

No sabia quin era el moment adient per a passar dels massatges manuals al tirallet, així que vaig tirar d’intuïció, o del que fora; bàsicament em vaig cansar que Rut em diguera, cada vegada que em veia fer-me aquelles fregues:

—Blanqueta, si es tracta de fer massatges i pessics, jo m’hi aboco encantada, i amb la boca si vols. —I amb la punta de la llengua es repassava els llavis.

I jo pensava: D’acord que no vulgues fer de mama de ningú, que preferisques perdre’m que ser mare al meu costat, però no em faràs de filla, i menys de filla sexi, ni parlar-ne. Però no li deia res, només li girava la cara i ella em llegia el pensament.

Vaig provar el tirallet al lavabo, a la saleta, al dormitori, a la cuina, al balcó, al lavabo de l’institut a l’hora de l’esbarjo, amagada en algun racó de casa dels pares quan baixava algun cap de setmana... concentrada en imaginar que eren els llavis d’un bebé, concentrada en vídeos de parts curts i llargs, concentrada en qualsevol novel·la per tal de no pensar-hi més... cada quatre hores, cada tres, cada dues... cinc minuts per pit, sis, vuit, deu, dotze... I res. Odiava el tirallet.

I ara estava allà, a la meua cambra de bany cúbica i blanquíssima, asseguda sobre la tapa del vàter, sentint el zumzeig etern del petit electrodomèstic, mirant els meus mugrons enrogits, temptada de trucar a Francesc per a dir-li: Vinga, envia’m una foto del meu xiquet, que sabent que serà fill meu segur que les glàndules aquestes es motiven. Però no ho vaig fer. Perquè per a anar a buscar el mòbil havia de tornar a l’habitació i no tenia ganes de veure la cara sereníssima de Rut, fumant al balcó com una Greta Garbo, la seua cara de: Jo, Blanca, és que soc una ànima lliure, és que no soc ni lesbiana, perquè no soc res, jo, jo només soc jo, i punt, i no vull formar una família homoparental i anar a reunions de famílies homoparentals a demostrar que nosaltres també som famílies com les altres. Ves a cagar, Rut, ves a cagar, a tu el que et passa és que visualitzes la cara de ta mare mentre li expliques que la teua amiga Blanca és més que una amiga i que voleu procrear i et cagues en les bragues.

M’estava agafant fred. Vaig desconnectar el tirallet i em vaig posar dreta. L’espill em va tornar una figura fonedissa.

Probablement en sentir que el zumzeig de l’aparell es rendia un cop més, la Rut es va acostar a la porta i, sense obrir-la, em va dir des de l’altra banda:

—Ei, neni. Sobretot no et castiguis si no arribes a l’hospital rajant pels pits com una vaca lletera. Tampoc passa res si no ets la mare perfecta des del dia u, vale?

No pensava respondre a això.

Em vaig treure la bata, vaig col·locar l’estora a terra i em vaig ficar a la dutxa. Vaig passar la cortina blanca i vaig decidir que la canviaria per una de peixets, o d’ossets, o de globus aerostàtics de molts colors, entre núvols i estrelles.

Vaig obrir l’aigua i vaig penjar el telèfon allà dalt. Per uns segons vaig viure la il·lusió que, si m’escalfava els pits sota el raig d’aigua calenta i m’hi feia unes friccions precises pensant que en hora i mitja tindria el meu fill en braços, encara podria arribar a l’hospital dient amb la cara ben alta: Tinc llet, tinc molta llet, desborde llet, i vull alletar el meu bebé.

Però la il·lusió em durà el que dura l’aigua d’un termos elèctric.

Quan l’aigua es tornà gèlida em vaig quedar allà baix, amb el front contra la paret, refredant les llàgrimes, sorda a la tremolor. Ni gota. Ni rastre d’aquella primera gota blanca que només se m’apareixia en somnis, que es feia gran i enorme i ho inundava tot, aquella immensa gota blanca en què solia nadar com una papallona fins que sonava el despertador. Ni rastre.

Encara no el coneixia i ja em sentia mala mare.

Aran

De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.

Hem passat una setmana fent rodar l’espectacle per diferents sales, i se suposa que ha anat bé. Però a mi aquesta minigira m’ha matat. He provat de gaudir-ne, perquè, tal com diu la mare: «No tothom té la sort de tindre les teues qualitats físiques, la teua capacitat expressiva i una família que recolze una carrera artística». Però m’ha costat molt. Des de la primera nit, la de l’estrena a Barcelona, des que l’home eixe em mirà d’aquella manera abans de caure redó, no he vist més que conques buides en els ulls del públic, de cada persona de cada platea davant la qual hem ballat. No sé per què aplaudien, com si l’espectacle els agradara, si no ens miraven. Ens veien? Em veien?

Jo sent que només em veus tu. A casa s’està millor que enlloc.

Hauria hagut de portar-te de gira, però les habitacions eren compartides. La companyia té el pressupost que té. Per sort, estava a soles amb Àlex, però igualment... Ho entens, veritat, que amb dènou anys no puc anar passejant-me amb una nina de drap?

Abraça’m.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Avui m’han fallat els dos i només et tinc a tu. Sandra havia d’estudiar per al teòric del carnet de conduir i Àlex havia quedat a prendre una copa. De tota manera ella té els pits massa grans i ell té el tòrax massa dur. Són dues qualitats que m’agraden però que, quan vull abraçar-los, m’irriten. Encara que ves a saber quantes són les peculiaritats del meu cos que els incomoden a ells, quan m’abracen i quan no. I això que no se saben entre ells.

En canvi tu ho saps tot.

T’ho dic a tu, Gretel, perquè et sent meua i em sent teu. Amb el meu braç i mig m’aferre a tu tan fort com puc. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera que trobe de descansar un poc.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.

Pobra mare. S’ha matat per donar-m’ho tot, que no em faltara de res, i sobretot que no em faltaren abraçades, ni pit, molt de pit fins als tres anys, i jo seguisc enganxat a tu. Vaig dormir amb ella, al seu llit, fins als cinc. Jo t’abraçava a tu i ella als dos. I quan vaig tindre la meua pròpia habitació, que ella decorà amb vinils infantils, i el meu propi llit, s’esperava abraçada a nosaltres fins que m’adormia, i només llavors se n’anava a la seua habitació blanca i minimalista.

Una vegada em vaig enfadar amb tu perquè et vas passar el dia mirant pardalets feliços i núvols prims per la finestra sense fer-me ni cas i et vaig arrencar els ulls. I la mare regirà la casa de dalt a baix fins que trobà dos botons menuts i negres al fons d’un calaix i, ja més tranquil·la, s’assegué a la butaca del saló. Allà, sense haver-se enfadat un pèl amb mi però amb unes ganes de plorar molt evidents, te’ls va cosir a la cara per a que pogueres seguir mirant-me.

No ha provat mai de separar-nos. Per alguna estranya raó, ella ho entén. Jo no, Gretel. Però ella sí.

Ari

No em cal despertador. Em fot dels nervis, i no em cal. Estic programada. Les vuit del vespre, comença el meu dia. Surto del llit en pilotes, a aquesta hora, sola a casa, soc la puta ama.

Abans de pirar a la seva feina immunda, la Manuela em deixa un plat al microones. Jo el llenço a les escombraries i demano una pizza, o menjar xinès, o el que em roti. Avui sushi. «Vint minuts, senyoreta, i som aquí».

No és dia de convidar ningú ni de sortir a fer mal. Estic concentrada en temes nous.

Mentre espero el sushi em passo una aigua ben freda. Quan miro el plat de dutxa sota els meus peus, quan veig com ha perdut la brillantor, em venen al cap els jacuzzis resplendents dels hotelassos americans i em pregunto per què coi no m’he comprat ja un àtic assolellat al passeig de Gràcia o un xalet de quatre plantes a Sitges, amb un jardí de palmeres i rosers que desemboqui al mar. Corro aquesta merda de cortina de plàstic brut i em pregunto per què segueixo en un entresol de Sants sobre uns baixos abandonats, apalancada amb una mare tan penosa, per què no foto el camp i li assigno una pensió perquè deixi de passar el motxo, per què sento que li dec alguna cosa.

«La vida, em deus, em sents?», em diu. «Si tu sabessis el que em deus no em parlaries com em parles».

I jo no puc marxar d’aquesta merda de pis que fa pudor de tabac. Quin puto fàstic.

Persiana a mig gas, saleta en penombra, lampareta de peu, catifa de pèl llarg, cul enfonsat al sofà de vellut, dessuadora, caputxa, bermudes, capítol de sèrie xunga, crèdits estridents rere les plantes dels peus descalços sobre la tauleta, i ja no queda sushi. Un rot en honor al cuiner del japonès de la cantonada.

Em trec la caputxa i encara em noto els cabells mullats. Amb el puny de la màniga em netejo els mocs. Tanco el portàtil amb el peu i l’aparto. M’atanso al vidre de la tauleta. Al reflex endevino que ja toca repassar la part del cap que porto rapada i retocar el tint blau de les rastes.

M’aixeco i vaig cap a l’estudi. Encenc l’altre portàtil, el teclat, la caixa de ritmes, l’ampli, i em poso els cascos, fins als ovaris que el veí em doni copets a la paret.

Treballaré tota la nit en un tema nou.

Si n’estic satisfeta, així que surti el sol en faré una premaqueta, només de la part instrumental, i la passaré al Lost i a la Jèssika perquè la vagin escoltant i decidim si ho passem a la resta. A les set del matí em calçaré les vambes, em posaré una samarreta de tirants, em faré una cua, em clavaré la gorra de la invisibilitat, baixaré les escales fins al portal a tres esglaons per segon i sortiré a la placeta mentre em posaré els auriculars. Tot just començarà a fer-se de dia quan arrencaré a córrer. És així com em surten les lletres, esquivant la boira densa i eterna que porto davant dels ulls, escrutant el món, les voreres trencades, els passos de zebra esborrats, els arbres denigrats, mentre escolto la base.

Passaré pel carrer aquell només per comprovar un cop més si, quan m’aturo a beure aigua a la font on pixen els gossos, es mouen les cortines blanques del segon, si s’obren una mica, si ens creuem les mirades. Sé que no és un fan. Potser és una vella avorrida, o un pervertit que s’excita amb noies que no es depilen, o una nena malalta que no pot sortir de casa i a qui no pot tocar el sol. Algun dia, quan sàpiga qui és, li faré una cançó.

Tornaré a la meva cel·la després d’una hora fora.

Apuntaré quatre idees per a una possible lletra en un paper qualsevol.

Llavors vindrà el millor: ficar-me a l’habitació, tancar la porta amb pestell, abaixar la persiana, treure’m tota la roba, tirar-me sobre el llit, abraçar-me a tu, coixí, i caure en un son molt profund, molt profund, en què no recordaré haver existit.