Czytaj książkę: «Som una ganga»

Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: març del 2020
© del text: hereus de Montserrat Roig
© selecció i pròleg: M. Àngels Cabré
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Transcripció: Joan Aldavert
Revisió de proves: Gemma Sardà
Foto de portada: Pilar Aymerich
Maquetació: Eduard Vila
Producción de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-18857-20-1
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

TAULA
Temps de dones (M. Àngels Cabré)
LA CONDICIÓ FEMENINA I EL MÓN
• Som una ganga!
• Feminisme i felicitat
• Jo vull ser sueca
• Com fer-les callar!
• Qui té por de la senyora Thatcher?
• Pariu fills, que ja us els matarem
• Dones perfectes
• «Introducción» a ¿Tiempo de mujer?
• Miedo al feminismo
• Hacia un nuevo humanismo
• Un sueldo para el ama de casa
• El Molino i les dones
• Algunas notas indiscretas sobre la mujer
• Dones guerreres
• La histèria de les dones
• De conejas a personas
• Moralistes immorals
• Madres de posguerra
• Les enginyeres domèstiques
• Mujeres en el ejército
• Un ama de casa
• Dones al Parlament
• Sin mujeres otra vez
L’EMPODERAMENT FEMENÍ
• L’un i l’altra
• Totes les dones són nostres... De qui som?
• Del «ja no» a l’«encara no»
• Un dilema que fa somriure
• La mujer y la literatura
• ¿Por qué no ha habido mujeres genio?
• Les Jornades Catalanes de la Dona
• Ens havíem barallat tant!
• Sonrisas ante la liberación de la mujer
• Míting feminista
• La dona davant de les eleccions
• La Beauvoir y nosotras
EL COS I LES RELACIONS AMB ELS HOMES
• La muerte chiquitita
• El agujero y la cosa
• Dones mudes, dones de somni
• Les lliçons del pas del temps
• El divorcio de los sexos
• El nu femení
• Moravia y BB
• La pornografía no libera a la mujer...
• Si alquila su útero, pintará su casa
• El dret de cuixa postindustrial
• La flor del silencio
• Jo també soc adúltera
• Análisis de la pareja en nuestro tiempo
• Sobre mamelles de paper i pits que nodreixen
• Mujeres solas
• Els governants i la senyora Maruja
LA VIOLÈNCIA MASCLISTA
• No diguis res…
• Animals en perill
• El antiabortista activo
• De les dones boniques i els homes esgarrifosos
• Fraga ens vol violar
• Violades de primera, violades de segona
• Lo normal: esposas asesinadas
• Prendre el te amb el violador
• El patriarca la prefereix morta
• Pedro el loco i les violacions
• Qui ha matat l’Antònia?
TEMPS DE DONES
M. ÀNGELS CABRÉ
Si als vint anys m’haguessin dit que algun dia faria una antologia de Montserrat Roig —per qui sento rendida admiració—, no m’ho hauria cregut. I ara soc aquí, presentant una selecció de textos seus, valuosos per moltes raons però especialment perquè tracten sobre feminisme i qüestions afins en un moment històric en què —ja tocava— la veu de les dones s’està fent sentir alta i clara arreu, o gairebé arreu.
Justament «La veu alta i clara de la Roig» es el títol d’un article que vaig publicar al diari Ara en el qual mencionava que, quan feia conferències sobre ella, la pregunta recurrent de la gent era què diria sobre el moment històric que vivim. En diria moltes coses, evidentment, perquè de callada no hi va estar mai. I diria abans que res que finalment les dones tenim l’altaveu que mereixem i pel qual fa segles que lluitem esforçadament.
Com a digníssima integrant d’aquest moviment d’emancipació de les dones —el feminisme—, Roig s’alegraria molt i molt del fet que el segle XXI—que per desgràcia ella no va veure néixer— s’albiri com un segle de veus plurals; en definitiva, que comenci a dibuixar-se com el món que sempre hauríem d’haver tingut si al maleït patriarcat no li hagués donat per sotmetre la meitat de la població —les dones— i de pas uns quants més que no eren dones però als quals també ha negat la veu.
L’escriptora i periodista Montserrat Roig és un exemple perfecte d’intel·lectual compromesa en uns anys en què s’imposava el compromís amb els valors democràtics. Mentre el país deixava enrere la dictadura, negociava una Transició i, tot seguit, s’esmerçava a afermar la democràcia acabada d’estrenar, ella es va posar del costat dels valors de l’esquerra i del feminisme, sense defallir.
Va ser, com confessa en un dels articles que es poden llegir en aquesta selecció, «una feminista independent» en el sentit que no va pertànyer a cap grupuscle concret, tot i que a la universitat es va fer marxista i després va pertànyer un temps al PSUC, fins al punt de formar part de la seva llista a les eleccions del 1977, les primeres de l’etapa democràtica. Però, com ella mateixa denunciava, ni el marxisme era feminista ni les dones comptaven massa als partits polítics. Ho demostra la imatge androcèntrica del que va ser el nostre primer Congrés dels Diputats, on només hi havia vint-i-una diputades enfront de les cent seixanta-sis de l’actual. Han passat més de quaranta anys i se suposa que ara tenim una democràcia madura —tot i que massa coses fan pensar que no gaire.
Pel que fa a les batalles feministes que es van dur a terme en aquell període de construcció, podem afirmar que Roig va participar en totes des de les files de l’anomenat «feminisme de la diferència»: de la petició d’amnistia pels delictes de la condició femenina —una manera molt subtil de dir que la justícia discriminava les dones, ja que fins i tot l’adulteri estava penat només per a les dones— a l’exigència del dret a la contracepció i l’avortament. Ho va fer des del màxim compromís i des de la consciència —a mesura que adquiria ressò públic— del valor multiplicador de la seva contribució.
Del seu engagement ha quedat testimoni gràfic en algunes fotografies en què la veiem a les manifestacions envoltada de companyes que clamen pels seus drets i, sobretot, ha quedat testimoni escrit de la seva defensa aferrissada de les conviccions feministes als seus articles i reportatges, pròlegs i altres pàgines impreses. Al feminisme li va dedicar un llibre sencer, Mujeres ante un nuevo humanismo, més endavant reeditat amb el títol d’El feminismo. Mentre que a ¿Tiempo de mujer? va reunir alguns dels seus textos més femenins i feministes: femenins perquè aborden el fet de ser dona i feministes perquè planten cara a les opressions masclistes.
Ara que es parla de feminismes i no de feminisme, de dones i no de dona, li manllevo el títol per a aquest pròleg i el declino en plural sense el seu permís, però convençuda que me l’hauria donat. Els interrogants han caigut perquè amb la distància que ens dona el temps ja podem afirmar amb certesa que aquells anys setanta i vuitanta en què ella va ser la Roig brillant que coneixem van ser sense cap dubte temps de dones, de dones valentes i arriscades que van sortir als carrers per agafar el que era seu, ni més ni menys que tot allò que el franquisme els havia robat.
Roig es considerava «filla forçada del franquisme» i era també una filla volguda de la República. D’una banda, perquè havia crescut en una família republicana i, de l’altra, perquè havia adoptat des de molt jove com a seus els valors republicans, que li van transmetre intel·lectuals com Maria Aurèlia Capmany, que podem considerar la seva mestra també en matèria de feminisme, com explico al meu llibre Miralls creuats: Roig/Campany, on queda clar el mestratge de l’autora de La dona a Catalunya pel que fa a aquesta aprenenta de feminista que acabaria sent la seva deixebla més brillant.
És rellevant mencionar els ideals republicans perquè no és l’herència franquista de silenci i acceptació la que construeix Roig, sinó que el seu talent germina en la terra adobada d’aquells anys trenta que van ser per a les dones el moment en què vam poder exercir més lliurement des de la nostra condició. Anys gloriosos, anys enyorats per tots aquells i aquelles que els van viure amb l’alegria que dona respirar amb llibertat. Aquesta herència —conservada dificultosament a l’ombra durant el llarg franquisme per homes i dones que van constituir una resistència ferma— és la que Roig arrossega i la que impulsa la seva feina.
Jove escriptora i periodista sense pèls a la llengua, Roig s’erigeix en una peça activa d’aquest temps de dones a què em refereixo perquè és continuadora d’aquell altre temps de dones on finalment elles van poder ocupar l’espai públic sense gasiveria i escriure sense complexos als diaris, per posar un exemple. Ja als anys setanta, quan juntament amb les forces de l’esquerra el feminisme reapareix com el Guadiana i agafa embranzida gràcies a les conquestes de les companyes d’altres països com ara França amb el Mouvement de Libération des Femmes (MLF) o els Estats Units, que es traduiran en l’anomenada Tercera Onada Feminista, Roig se situa a primera fila d’aquella revolució de la qual ara recollim els fruits i que les generacions més joves sovint han oblidat.
Aquesta antologia reuneix molts dels seus articles més feministes —alguns no recollits mai abans en cap volum—, però també algunes pàgines de llibres en les quals trobem reflexions i conviccions. Hem escollit mostres d’El feminismo, ¿Tiempo de mujer? i Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig de publicació pòstuma que s’articula com una mena d’autobiografia intel·lectual al voltant de la seva experiència de dona escriptora en un món d’homes i que posa en relació la seva consciència de gènere amb la seva condició d’escriptora, formulant la teoria de la mirada bòrnia.
Alternem textos escrits en català amb d’altres en castellà no per caprici, sinó perquè ella mateixa va cultivar el bilingüisme al llarg de la seva carrera professional. Ho va fer després d’haver escollit el català com a llengua literària i per raons estrictament crematístiques, ja què en aquells anys el sector editorial en català —fos literari o periodístic—, per culpa de la llarga sequera franquista, era encara molt reduït. S’ha de dir que Roig no es considera bilingüe sinó una «esquizofrènica malalta de llengües». Diu: «Escric en castellà i en soc una, escric en català i en soc una altra», mentre que té el castellà com una «llengua manllevada» que li serveix per guanyar-se la vida però que no és la seva llengua d’elecció.
Per a Roig l’escriptura és «un dels darrers oficis que s’aguanten només amb la constància, engreixament dels malucs i la convivència amb una munió de dubtes que ningú no et resol». Però és també un exercici de responsabilitat, per la qual cosa els seus compromisos van anar molt més enllà del feminisme, tot i ser aquest, en la seva obra, una pedra de toc. Ferm va ser així mateix el seu compromís amb la memòria històrica, les polítiques progressistes i el catalanisme.
Pel que fa al seu estil literari, amb l’escriptura va signar un contracte de claredat que l’allunya dels focs d’artifici tan propis d’alguns dels seus contemporanis, una claredat que en el terreny periodístic la va fer brillar. A mi em fa pensar una mica en un altre prosista transparent, Carles Soldevila —també aplaudit com a periodista—, qui va avançar-se al seu temps fent servir el que Pla anomenava una «prosa ben nuada, esvelta, neta, viva». I és que si el periodisme és un gènere literari —que jo crec que sí—, Montserrat Roig el va cultivar amb excel·lència. Alguns dels treballs que ho demostren es troben en aquestes pàgines, on tant ens diu que vol ser sueca com ens explica com se sent quan la criden per participar en una taula rodona sobre la mal anomenada literatura femenina, és a dir, sobre la literatura feta per dones.
Roig va ser la nostra primera periodista mediàtica perquè va triomfar a la televisió amb el seu programa Personatges, on va entrevistar el bo i millor de la cultura catalana i on s’atrevia a preguntar el que ningú hauria gosat preguntar. Tot i considerant-lo una feina per viure, va practicar el periodisme amb el mateix rigor que la narrativa, per la qual és un nom valorat en la literatura catalana. Una amiga catedràtica d’institut ja jubilada em recordava que feia servir els seus articles a les classes, perquè eren exemples d’intel·ligència i estil excel·lent, a més del seu envejable sentit de l’humor.
En la seva trajectòria periodística, Roig va col·laborar en un bon grapat de diaris i revistes, com és habitual. Ja el febrer de 1972 va publicar a Cuadernos para el diálogo el seu primer article de temàtica feminista, «Algunas notas indiscretas sobre la mujer» —després inclòs a ¿Tiempo de mujer?—. Era una escriptora novella que apostava per interessar-se frontalment per aquest tema debatut: la dona. Seguia les petjades de Capmany, era evident, que en els darrers anys havia publicat diversos treballs sobre la qüestió que havien ajudat a posar el feminisme a l’agenda.
A la segona meitat dels anys setanta, va tenir a Mundo Diario una secció que es deia «Dia a dia». I ja entrats els anys vuitanta El Periódico de Catalunya li va demanar que fes un article diari. La secció es va dir «Melindros» i acostumava a sortir a sobre o al costat d’una vinyeta satírica d’en Perich. Allà, durant quatre anys, Roig va ser —en paraules seves— «els ulls i les orelles de molta gent». La seva darrera etapa periodística va tenir lloc al diari Avui, on els articles i cròniques que va publicar durant el 1990 i el 1991 van tenir un gran èxit. En un temps en què no hi havia tantes firmes per seguir, els lectors i les lectores que feia anys que li eren fidels s’abocaven al seu article diari amb més entusiasme que mai i no era estrany trobar gent comentant el darrer article de Montserrat Roig. Possiblement poques periodistes han rebut cartes tan elogioses felicitant-la per la seva feina. Són nombroses i estan recollides en una de les carpetes de què es compon el seu llegat, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
A Diari d’uns anys, un recull d’articles de la segona meitat dels anys setanta, Quim Torra la compara amb Ramon Barnils, periodista també íntegre i desobedient. Justament Torra, quan la compara amb Barnils, fa al·lusió al fet que tots dos tenen en comú intentar «relligar amb la tradició republicana, salvatgement destrossada». Mentre al pròleg a Un pensament de sal, un pessic de pebre, que recull els articles publicats a l’Avui durant els seus dos darrers anys de vida —un llibre que Roig no va poder enllestir per culpa de la seva mort prematura a conseqüència d’un càncer de pit—, l’editor Josep Maria Castellet parla de la seva «sensibilitat moral».
Es miri com es miri, la Roig periodista i assagista ni fa trampes ni s’embarbussa, sinó que parla, com deia abans, alt i clar. Als seus llibres i articles, Roig ens interpel·la sobre temes que estan encara de molta actualitat, de manera que les seves reflexions, tot i no estar escrites des del present, ens poden servir més del que pensem per entendre’l.
En aquesta antologia acompanyem Roig per la història d’un país que surt del passat fosc i camina cap a un futur millor. Vivim les Jornades Catalanes de la Dona que van tenir lloc l’any 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona, les eleccions del 1977, la pujada al poder de Margaret Thatcher —la primera dona primera ministra a Europa—, el govern conservador d’Adolfo Suárez, i així fins a arribar a la guerra d’Iraq. És una gran sort tenir una cicerone com ella, que ens apropa amb veu crítica i eloqüència a episodis que ja queden lluny.
Hem dividit aquesta selecció en quatre apartats, que volen recollir les seves principals preocupacions en l’àmbit que ens ocupa. La primera tracta sobre la condició femenina i les relacions de les dones amb el món, que acostumen a grinyolar força. Inclou entre altres peces un fragment d’El feminismo i la introducció a ¿Tiempo de mujer? La segona fa referència a l’empoderament femení i inclou un llarg article publicat a Vindicación feminista —una revista clau dels anys setanta en el procés de consolidació de la lluita— que es diu «¿Por qué no ha habido mujeres genio?», així com pàgines de Digues que m’estimes que expliquen en què consisteix la citada mirada bòrnia. La tercera parla del cos i de la relació entre homes i dones; no m’he pogut estar de posar un article sobre l’orgasme que no té pèrdua i farà riure.
I finalment la quarta part coincidireu amb mi que era inevitable. Recull textos seus sobre aquesta punta de l’iceberg del patriarcat que és la violència de gènere i que converteix les dones en «animals en perill» de ser convertides en diana dels més baixos instints masculins. Justament així es deia el penúltim article que Roig va publicar a l’Avui molt pocs dies abans de morir, la qual cosa ens demostra que no va abdicar mai del feminisme. Si encara visqués, us puc ben assegurar que estaria al peu del canó de les reivindicacions actuals: hauria participat al #MeToo, hauria escrit contra la sentència de La Manada un article potser titulat «Totes som la manada», hauria sortit al carrer el darrer 8 de Març i, fins i tot, s’hauria sumat al debat sobre les noves masculinitats. En resum, seguiria fidel al feminisme.
Com a darrer apunt deixeu-me recordar que potser l’autor que Roig més citava era Josep Pla, a qui en un article va batejar com «aquell cínic genial». Com tots sabem, Pla era un senyor molt masclista, cosa que no li ha impedit de ser l’escriptor català més citat, no només per Roig. Quan ella —radiant de joventut— el va anar a entrevistar, sense embuts ell li va dir: «Senyoreta, amb unes cames tan maques, per què es dedica a escriure?». Per sort, la nostra incipient escriptora no li va fer cap cas perquè tenia el sa costum d’escoltar només allò que li interessava escoltar, com totes les dones que hem hagut de passar pel sedàs de la sordesa voluntària les moltes barbaritats que ens han dit en lletres de motlle o a cau d’orella.
M’agrada pensar que aquest país nostre demostrarà haver-se tornat realment feminista —i en conseqüència més intel·ligent— el dia que se citi més Roig i menys Pla. O sigui que, lectores i lectors, més Roig i menys Pla.
SOM UNA GANGA
LA CONDICIÓ FEMENINA I EL MÓN
SOM UNA GANGA!
AVUI (06/12/1990)
Decidida, sensual, independiente, culta, urbana, fuerte, encantadora, inteligente, muy femenina. Ho han descobert, per fi ho han descobert. Un anunciant de colònies, que és català universal i d’allò més nostrat, ha descobert com és la dona dels noranta: La belleza es atractiva y la inteligencia también. La mujer de los noventa las ha reconciliado.
Ja està. L’antagonisme intel·ligència-bellesa femenina, irreconciliable fins ara per a la ment masculina, s’ha acabat. Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel·ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel·ligents i, sobretot, molt i molt femenines. Quin pes, Mare de Déu! Tota una programació per a la pròxima dècada. Ja ho sabeu, pageses del Vallespir i del Montsià, dones del Conflent i de la Terra Alta, menestrales de la Garrotxa i vinateres del Priorat: les dones acabem d’aconseguir l’absolut. Som independents, ai Senyor, bellíssimes, encara que el veí segueixi boig per la Jessica Lange, d’allò més intel·ligents, per bé que no ens conviden a cap debat important, llevat que s’hagi de parlar de foteses, som encantadores, mentre no opinem massa sovint, som fortes, no hi ha més cera que la crema, ben decidides, quin remei ens toca, urbanes, per bé que vivim, també, al camp, a l’extraradi, en un poble petit on fa un fred que pela, sensuals, encara que el propi faci el seu fet com aquell qui s’empassa una aspirina amb aigua salada: amb els ulls aclucats i ben de pressa, i, sobretot, sobretot, som molt i molt femenines.
Som infermeres i ens posem moníssimes per atendre malalts i obeir metges apressats, som secretàries i ai d’aquella carrera a la mitja, som polítiques, i sentim bajanades com una Pompadour aromada amb violetes, som periodistes i fem macramé mentre ens encarreguen aquell reportatge sobre els barris que no dona prestigi, som científiques però ens hem de preocupar de fer-nos neteja de cutis, som escriptores i tothom ens plora damunt l’espatlla.
Som una ganga. Vet-ho aquí. El missatge de la colònia ha descobert la mare dels ous. Anem més barates que les burgeses de començaments de segle, perquè ens paguem el sopar i no mirem, tan romàntiques com som, el compte corrent del contrincant. Tenim diner propi, quin avenç! Encara que aquell galifardeu molt més jove i menys preparat cobri molt més. Som d’una sensualitat arrabassadora, però doneu-nos temps, que hem de ficar les criatures al llit. Som independents, perquè aquell trinxeraire, que ara viu amb una joveneta, badoca i condescendent, no afluixa calés ni que el matin. Som cultes, això sí, perquè encara ens prenem seriosament el que han escrit, compost, pintat i pensat, sí, pensat, els Grans Homes, als quals no hi ha temps ni per llegir, escoltar o contemplar.
Una ganga a preu de saldo. Molt més barates que aquesta colònia que ha arribat a la reconciliació dels contraris: la intel·ligència i la bellesa en un mateix cos. Qui en dona més?
FEMINISME I FELICITAT
MUNDO DIARIO (01/06/1977)
Donya Paulina Pi de la Serra, candidata al Congrés per la Lliga de Catalunya, ha dit no fa gaire a la periodista Montserrat Nebot que les dones feministes d’avui obliden el problema de la felicitat i de la llibertat humana.
Les dones feministes ja comencem a estar acostumades que, des de fora, ens ataquin d’una manera banal, ens presentin com a dones agressives o crispades, ressentides o frustrades personalment. És natural: nosaltres no tenim prou mitjans d’informació, no controlem els mitjans de comunicació per a explicar, amb calma, què pretén el feminisme. És el mateix que ha passat amb els comunistes: ara tothom s’estranya que en Santiago Carrillo no tingui ni banyes ni cua i que sembli més aviat un comerciant de vetesifils. Són els avantatges de poder sortir per la televisió...
Però és una llàstima que donya Paulina Pi de la Serra també hagi caigut en aquest parany. És una llàstima que una senyora del seu origen social, que té a l’abast llibres i informació que no ha pogut tenir la majoria del nostre poble, que ha pogut viatjar, hagi dit el mateix que diuen aquells col·legues masclistes de la premsa que ens ataquen perquè no tenen cap interès a entendre’ns. És una llàstima, car donya Paulina pensa, té temps per a pensar sense cap mena de crispació, car el lleure i les rendes són els millors aliats per al pensament.
El feminisme, donya Paulina, lluita per la felicitat «total», és un moviment alliberador de la consciència humana. El feminisme posa en qüestió un sistema patriarcat i autoritari que no ha provocat sinó infelicitat humana. Un sistema on també els homes han estat infeliços, obligats a fer de «mascles», a representar un paper que poques vegades acceptarien si se n’adonessin. Les dones, diem nosaltres, volem ésser lliures sense esclavitzar ningú. El feminisme intenta de vincular, en la seva lluita quotidiana i política, la felicitat privada i la felicitat col·lectiva. El que passa és que les feministes, en posar en qüestió aquest sistema patriarcal que s’ha desenvolupat encara més amb el neocapitalisme, hem ficat el dit dins de la llaga: hem denunciat aquelles institucions que ens sotmeten a tots, homes i dones, vells i nens, malalts mentals o presos... No tingui por, doncs, del feminisme, donya Paulina. Aporti a aquest moviment la seva experiència i els seus coneixements.
Per acabar, només voldria recordar-li que una dona feminista i comunista, Pepa Cuyàs, ha mort fa vuit dies de leucèmia. Aquesta dona, tot i sabent que havia de morir, lluità fins al final per la felicitat humana. Les seves companyes ho expressaren prou bé a l’esquela que sortí als periòdics: «Pepa Cuyàs, has mort. Amb la teva alegria i el teu coratge, has demostrat que aquesta lluita s’ha de fomentar valorant el desig i el dret de viure. Les dones de la Coordinadora Feminista de Barcelona t’estimem».
Ara fa un any que se celebraren les Jornades Catalanes de la Dona. En aquesta llarga i difícil lluita pel nostre alliberament, moltes dones hi hem trobat l’inici del camí cap a la felicitat.
JO VULL SER SUECA
AVUI (04/05/1991)
«Jo vull ser sueca», em diu una amiga per telèfon. Acaba de llegir que mil dones sueques reclamen 180 milions de pessetes al seu govern per a poder nodrir els fills que han tingut, segons diuen, d’homes espanyols o bé de nòrdics que viuen a Espanya. Segurament, aquests darrers ja s’han empeltat del vivalavirgen hispànic. N’hi ha una que fins i tot reclama no sé quants calés per al seu nen de vint-i-cinc anys. I ara els del govern suec diuen que ho ha de pagar l’Estat espanyol. «Són ben llestes, les sueques», diu la meva amiga amb un sospir de resignació grecollatí.
Els uns projecten les seves fantasies cap al nord, i les altres cap al sud. Sembla que el plaer no el trobes a casa. I les dones nòrdiques, que viuen una vida més aviat apàtica segons la llegenda, sense gaire ocasió per a la carícia, somnien devessalls de passió damunt la sorra càlida mediterrània, sota una lluna que els recorda un toro i amb un cos d’home que sigui una mica pelut. L’intercanvi de desigs amorosos és fructífer a l’estiu, des que s’ha posat de moda la idea que fins els pobres poden viatjar.
I els llatins, que van llegir el Capitán Trueno de menuts, deuen pensar que totes les sueques són com la Sigrid, de la mateixa manera que totes les orientals són com la Preysler, el símbol de Molokai i Los últimos de Filipinas. Els moralismes del nord i el sud barrejats acaben per crear una explosió demogràfica quan abaixen els preus dels avions.
Sí, són ben llestes, les sueques. Perquè allà tenir un fill no porta massa maldecaps. Aquella societat pagesa ha evolucionat amb molta intel·ligència cap a un benestar per a tothom. Si queda alguna illa una mica confortable al món, aquesta és Suècia. I la Suècia real no té gaire a veure amb la consciència turmentada d’un Ingmar Bergman. Allà una mare esdevé una senyora respectable. Només cal que diguin que la criatura és el fruit d’una nit càlida i un pèl enigmàtica, de la mateixa manera que els seguidors de Paul Bowles se’n van al Marroc tot buscant el sexe en la seva natura més pura. La civilització a casa, que ens està bé, però el desig, com més se satisfà entre primitius, millor.
I ara veurem com la Fiscalia General de l’Estat espanyol, perquè no sigui dit, i amb aquestes ànsies tan nostres a fi de ser considerats europeus sense ser-ne les deixalles, abonarà els milions que demanen les sueques per a nodrir els fills d’uns suposats espanyols. Encara que els fills ja vagin a la universitat i les nits de passió no siguin més que un record d’una nit etílica. Quedarem com uns senyors. Mentrestant, milers de dones de casa nostra, amb pares conegudíssims i reconegudíssims àdhuc pels cadells, no reben ni un cèntim per tal que aquests aconsegueixin, gràcies a l’alimentació, l’alçada adequada.
«Si fóssim tan llestes com les sueques», acaba per dir la meva amiga amb un deix escèptic, «hauríem de fer cua davant l’ambaixada de Suècia per a demanar-hi asil en la categoria d’exiliades polítiques. Els homes suecs, que deuen ser un pèl babaus, potser acabarien per alimentar els fills que alguns pares espanyols, i també les lleis del nostre Estat, enderiats tots plegats en fantasies sueques, han acabat per oblidar».
COM FER-LES CALLAR!
AVUI (11/10/1990)
Nèstor Luján, fa uns dies, es queixava en aquest mateix diari de la davallada de les tertúlies, de com ha minvat l’art discret d’escoltar i, més encara, de com la saturació d’imatges i sons ha trivialitzat la conversa. Decreta amb un lleuger toc de pessimisme que la religió de l’atenció està greument ferida.
No ho sé, em sembla que té raó i no en té. Ell, que és un conversador que deixa fluir les paraules, tot donant-los aquella flonjor tan difícil de trobar, s’enyora d’un temps que no ha de tornar. S’ha acabat el temps del lleure desvagat dels rendistes o dels estudiants pobres com el jove Josep Pla, que anava a l’Ateneu per ensinistrar-se en el difícil art de la tafaneria entesa com a cultura. No practicaven l’oratòria inflada i eren més xafarders que ningú. S’han acabat moltes coses d’aquells temps, i la música de Beethoven envaeix les oficines i les parades del metro. Sembla que la gent ja no tingui temps per a viure, per això es mor tan de pressa i no se n’adona.
Però el món que enyora en Nèstor Luján és un món d’homes que, amb calés o sense, no els feia cap vergonya de mostrar les parts més femenines de la seva personalitat. Tenien o temps o diners i parlaven per parlar, que és l’acusació més freqüent contra les dones. Recordo les xafarderies eròtiques del senyor Foix, la gràcia que tenia el senyor Pla per convertir en plausible el fet més trivial. Però aquella mena d’homes s’han acabat. Avui els ulls dels més joves, asseguts darrere d’una taula de despatx, reflecteixen la llum d’una imatge plana i, alhora, el pànic de perdre la feina que els dona poder. Dins la ment d’un yuppie hi ha un pànic inexpressat: si es queda sense feina, sense poder, sense calés, es quedarà penjat dins el buit de les no-paraules, la qual cosa no vol dir el silenci.
Però les dones, certes dones, continuen elaborant el difícil art d’escoltar i l’encara més difícil art de la paraula. Recordo, per exemple, un matí a Llafranc amb la Isabel-Clara Simó. Totes dues anàvem amb bata i vam seure per esmorzar. Durant dues hores, no vam parar d’enraonar. Mentrestant, el seu marit, en Xavier Delfó, va tenir temps d’anar en cotxe a un altre poble i comprar el menjar per a tota la setmana. Assegura que, en tornar, ens va trobar en la mateixa posició i sense gens de cafè a la cafetera. Vam parlar i ens vam escoltar. Vam enraonar del golf Pèrsic i vam decidir què faríem per dinar. És difícil de descriure, en termes exactes, com és una conversa entre dones. És una molsosa barreja de fets quotidians i universals. Una implicació continuada, fluent, de la vida pública i la privada. D’ironies, rialles i suspensió en la tristesa.
És omplir de materialitat la vida que no es toca, tenir les paraules precises per a tot allò que sembla no tenir nom. Badar un instant per la finestra i comentar que hi ha boira baixa damunt els pins que llepen el mar. Recordar els grecs que ja hi eren i passar-nos una recepta pirinenca de tall rodó amb gerds. El món en va ple, de converses d’aquesta mena. Jo diria a l’enyorat Nèstor Luján que s’aturi un moment a la vora de dues dones que parlen a la vora d’una escola o d’un lavabo, que entri en una cuina i que no passi de llarg davant una saleta d’estar. Ja ho va escriure la poeta russa Anna Akhmàtova: «He ensenyat a les dones a enraonar i, Senyor, com fer-les callar!».
QUI TÉ POR DE LA SENYORA THATCHER?
AVUI (24/11/1990)
La senyora Thatcher, amb una sola màscara, ha satisfet els desigs de certs homes que han jugat al joc de la política. És a dir, els nostàlgics de la força d’Elisabet I, els enyoradissos de les murrieries de la iaia Victòria, la no superació de la cella corrugada de la primera mestra que van tenir, els orfes de mare que creuen que totes les mares són així, amb l’afegitó que no era sinó la filla d’un botiguer.
Havien de definir-la perquè era una dona. Diferent. Altres dones que aconseguiren arribar a dalt de tot sense deixar de ser íntimament dones, com és el cas de la primera ministra noruega, no han tingut tanta premsa. És clar que la Thatcher era només dona per fora. La primera ministra noruega va córrer a voltar-se de dones, per donar un altre caire al poder. La senyora Thatcher va canviar de pentinat, va temperar la veu, es va tornar més coqueta i es va vestir de blau. Però, tret de les assessores d’imatge, no hi hem vist cap dona, al seu voltant.
Per aquesta raó els homes polítics l’admiraven. Perquè la màscara que duia era d’una feminitat clàssica, un pèl restreta —no podia fer escarafalls—. La miraven als ulls i tremolaven. Baixaven la guàrdia i li guaitaven les cames. Aleshores, sospiraven: «Ai, i quines cames que té, aquest fenomen!». El descobriment va fer exclamar al francès Mitterrand que la senyora Thatcher tenia l’ull de Calígula i les cames de Marilyn Monroe. Els blens del seu pentinat no sortien mai de mare. Si es despentinava, perdia la seva força.
La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home. «Què dieu?, que no hi ha dones que manen? Doncs, mireu la Thatcher! I no té l’educació d’un Mister Heath, la ironia d’un Churchill! És molt pitjor que un home! Va ser feliç amb la guerra de les Malvines!». No li podem negar que ha sabut fer molt bé la part de teatre que li corresponia. I manar la Gran Bretanya, amb l’IRA inclòs, no és el mateix que ser primera ministra a Noruega.
Sí, la senyora Thatcher ha estat temuda i admirada. Hi ha certs homes que bavegen davant d’aquestes dones: en aquestes circumstàncies, els fascina mostrar-se un pèl dèbils. No deu ser aquest el cas de Reagan, acostumat a l’eterna nineta Barbie de la Nancy? Ha demostrat ser més dura que els homes, però, això sí, amb una imatge femenina d’allò més tradicional. Era l’evidència que la mitjania podia triomfar i la Gran Bretanya necessitava un temps de mediocritat per tornar-se més modesta, tan embafada d’imperi com estava. Però amb el regnat de la senyora Thatcher s’ha internacionalitzat una paraula: ara, a Europa, tothom ja sap què és un hooligan, aquesta paraula que ve d’un noble irlandès que, a finals del segle passat, feia de trinxeraire. Un gamberro, vaja. Sota el regnat de la senyora Thatcher, els hooligans han envaït Europa amb la guerra del futbol. Són els que mai no tindran feina, creguts, els seus pares, que fins els pobres i tot podien ser capitalistes.
Però la senyora Thatcher no desapareixerà. Ella té vocació de mestra vitalícia. I Occident en va ple, de polítics que busquen en aquesta mena de dones la fortalesa perduda.
PARIU FILLS, QUE JA US ELS MATAREM
AVUI (19/10/1990)
A la fotografia, s’hi veu una munió de caps completament coberts amb el xador negre. En una petita escletxa damunt el nas, hi endevines uns ulls que no es veuen. És divendres i aquestes dones preguen a Déu. «Al·lahu akbar», criden, i una d’elles assenyala el cel. Déu és gran i les protegirà contra les tropes nord-americanes. Són dones jordanes, però també les podem veure pels carrers de Bagdad, esmunyint-se entre la multitud, acceptant el bloqueig, disposades a morir de fam, si cal.
Saddam Hussein sabia el que es feia quan demanà a les dones iraquianes ajuda per aguantar el bloqueig. Les dones, sobretot les mares, són les rereguardes morals de tota guerra, elles proveeixen el món de fills per al combat, i, alhora, han de fer servir la imaginació perquè el menjar, tan escàs, no falti a casa. Totes les guerres s’assemblen quan es tracta de tocar el cor d’una mare. La imatge d’una dona nord-americana enmig del desert saudita, amb la jaqueta posada i les aixelles suades, encara és insòlita.
La guerra ens duu als límits de l’odi, però també necessita cantar l’amor. I l’amor més escaient és el maternal. La mística de la maternitat puja molts graus en el mercat de valors sentimental. Quan enviaren els primers cadells al Golf, les planes dels diaris s’ompliren de fotografies amb mares abraçant els fills. La guerra, aleshores, es vesteix d’un necessari alè tràgic. Encara ressona el crit de Clitemnestra quan li arrabassaren la seva filla Ifigènia per ser immolada als déus.
«Maternitat és vocació. Maternitat vol dir sacrifici, renúncia, responsabilitat...», sentenciava la senyora Llucieta Canyà, l’autora de L’etern femení, la bíblia de la perfecta dona catalana que els marits de la postguerra regalaven a les seves esposes. Maria Aurèlia Capmany ja ens ha parlat del punt d’encontre moral entre republicans i franquistes durant la Guerra Civil: els cartells dels dos bàndols exaltaven les mares que, amb el cor alegre, oferien els seus fills al front. La guerra és la gran productora de mentides. Bertolt Brecht va escriure Els fusells de la mare Carrar, on la protagonista va oferint fusells als fills que li queden. En mor un i dona un fusell al fill que segueix el mort, i així successivament.
Les mares no es queixen, o no se les escolta. Però és a les guerres quan el fet de parir es redueix a l’absurd. Les heroïnes de l’ordre natural són ben tractades mentre ofereixin al món un producte que després pot ser destruït en un nores. Però l’organització d’aquesta destrucció ja no és cosa de les mares, elles només surten, als mites, a les llegendes, a les pel·lícules i a la realitat, per fer-nos vessar aquesta llàgrima, tan necessària, que doni uns grams d’emoció al fet més barroer, més obscè, més vesànic que porta a terme la ment humana.
DONES PERFECTES
AVUI (22/10/1990)
Les dones que viuen en països que semblen una mica més avançats que el nostre comencen a assegurar que estan tipes de ser les dones perfectes. Em refereixo a les dones que poden assegurar aquestes coses, les dones de la neteja no es preocupen per qüestions metafísiques, la perfecció és un luxe garantit per als blancs de la classe mitjana.
Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l’àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t’engalto. Les dones perfectes es van veure, tot d’una, als anuncis, duien vestits Armani, perfum Saint Laurent, colònia Loewe, caminaven com deesses, les cames de Cyd Charisse, la remenada de Lauren Bacall i el cervell de Galileu. I els promotors d’imatge van somriure flonjament: «No ho veieu?, el món canvia perquè la dona està canviant».
Van deixar que les dones perfectes entressin a tots els reductes sagrats: és un dir, l’única fortalesa que encara no accepta dones perfectes és el Vaticà. Però les veieu a Wall Street, al Parlament Europeu, amb les aixelles suades al desert d’Aràbia, i fins i tot com a directores generals als passadissos de la Generalitat o el govern central.
Les dones perfectes havien començat per ser una mica imperfectes, titllades de subjectives, un pèl histèriques i una mica rabiüdes. Més d’un poeta casolà enyorava la inexistent Ben Plantada. I posaven, els poetes, els ulls en blanc: ¿què volen, aquestes dones, que només recorden Teresa, la Ben Plantada, pels peus grossos?
I heus aquí que les dones perfectes comencen a sospitar que algú ha escrit malament el guió. És clar que les netes i besnetes de les pubilles que duien, totes soles, els masos volien sortir a fora i treballar. Sabien que ho farien més que bé, amb petjades suaus i un somriure de nacre. Però el món continua immutable, només canvien els anuncis. Cada dia cal omplir la nevera, dur els cadells a escola, cuinar com l’àvia, trucar al pediatre, organitzar xeflis postmoderns, llegir Kundera, anar a Cardedeu a visitar els sogres i, al llit, sospirar amb sospirs allargassats.
I les dones perfectes enyoren el temps de la imperfecció, quan eren un pèl histèriques i un bon tros subjectives. Enyoren el cinisme de les àvies, que convertien el caçador que es menjava el món en un titella casolà. I és que les dones perfectes són, de bon tros, les darreres romàntiques: havien cregut en el món tal com és, pensant que era harmònicament ordenat, calculat fins a l’últim redós geomètric. No calia canviar-lo, només entrar-hi, dominar-lo.
I, ara, somnien a tornar a casa. Tornar a aquells temps en què conversaven amb el mirall mentre el marit duia els calés a casa. Però és que als homes, genuïns aspirants a la perfecció, ja els va bé que les dones perfectes hagin sortit de casa. El món continua com sempre i a més, diuen, ara fa més bonic.
INTRODUCCIÓN
¿TIEMPO DE MUJER? (1980)
¡Quitadme el sexo!
Lady Macbeth
«La lucha feminista ataca directamente la actual composición de la familia. La familia no es un invento del capitalismo. Viene desde muy lejos y en el capitalismo avanzado se mantiene como fórmula tradicional de convivencia. Y esto es lo que ha entrado en crisis...».
«El ser humano escindido bajo el imperialismo, división de roles, la teoría del éxito, la competividad, la vida privada y la vida pública...».
«El hombre es cultura y la mujer naturaleza, el retorno a la edad de oro...».
«La mujer en la familia, la mujer-niña, la mujer casada, una muerta civil, el complejo de la madre moderna...».
«El desprestigio del hogar, los militantes de izquierda que nada más lo son de puertas afuera, el patriarca comunista...».
«La rebelión de las mujeres, una conciencia que hace daño, pero que es necesaria, la solidaridad de todas las mujeres...».
«La síntesis revolucionaria».
Fin y aplausos. Empieza el coloquio. Rumor de sillas, alguien tose. (He estado brillante, lo sé.)
«¿Y qué le voy a hacer? Todo lo que dices me parece evidente. Mi marido es comunista y no está ni un minuto en casa. Siempre tiene reuniones. Dice que uno de los dos tiene que quedarse, y como él es un cuadro... Yo me paso todo el santo día en casa. Con los críos y la abuela, que tiene más de ochenta años. Y aunque quisiera, ¿dónde podría trabajar? Y, encima, me dices que la madre puede ser transmisora de violencia, que oprime a los hijos. Tienes razón, tienes razón, pero ¿qué puedo hacer?».
Le tienes que decir algo. «¿No te das cuenta de que ahora existe la solidaridad entre las mujeres, de que ahora nos atrevemos a hablar, de que hemos salido a la calle?».
«Sí, sí, pero ¿qué puedo hacer?, ¿qué puedo hacer?». No era una, ni dos, eran cincuenta, cien mujeres, mil mujeres, todas las mujeres del mundo las que chillaban. «¿Qué puedo hacer? Cada mañana, quitar las cacas de los niños, limpiarles las velas, limpiar los meados. Cada mañana me despierto para la escatología. Yo y el crío. Caca y pipí. Pañales que huelen a lejía. Quitar el plástico, la carne rosada y escocida. Polvos de talco en las piernas. ¿Se ha caído ya el ombligo? Pon el crío en la cuna, prepara las papillas, ¿qué toca hoy? ¿Cereales? ¡Ay, no!, que tiene diarrea... El crío chilla, da berridos, llora. ¡Qué ganas me dan de ahogarlo, Señor! Lavar los platos del desayuno, vestir al niño, deshacer las camas, hacerlas, ventilar las habitaciones, ¡ay, no!, al revés, barrer, fregar, barrer, fregar, ir a la compra con el niño-niña ¡qué bendición de criatura, hay que ver! ¿y cuántos meses dice que tiene? ¡pero si no lo parece! comprar, comprar potingues, volver a casa, poner en marcha la lavadora, preparar el almuerzo, las papillas, crema de arroz, sí, sí, que tiene diarrea... la comida está en la mesa...».
«¿Qué puedo hacer?». Calla, calla. Tú hace tiempo que has dejado estos quehaceres ¿o es que los has hecho alguna vez? Te casaste con esta idea: «Mi marido y yo compartiremos las tareas del hogar. A medias». Y acabasteis cogiendo una mujer. Te excusas con la idea de que has creado un puesto de trabajo. Por supuesto, no eres déspota, ni paternalista, ni nada. Dejas las llaves y el dinero en la portería a la chica. Ella te lo hace todo. La convivencia con tu hombre es perfecta. No os peleáis casi nunca. ¿Y cómo os vais pelear si ninguno de los dos tiene que fregar los platos, ni hacer las camas, ni limpiar los meados de los críos? ¿Te acuerdas cuando te quedaste embarazada del segundo? Alguien te dijo que dejarías de escribir... Tú, no. Tú habías tenido una espléndida segunda criatura, un formidable macho, y seguías con la obsesión de escribir.
Recogía los papeles de encima de la mesa, me ardían las orejas, cuchicheos al fondo de la sala, un cierto cansancio, las sienes me latían, había hablado, quizá, demasiado, el hombre no es el opresor sino que hace de tal, ¿resultaba verosímil mi discurso?, había intentado interpretar los sentimientos, que son enemigos de la razón, quería convencerme a mí misma de que el hombre no es el enemigo y no sé quién me había dicho que, para poder luchar, antes tenías que odiar.
Desde que la historia había sido escrita por los hombres, tenías que pedir perdón, perdón por pensar, perdón por no querer ser sublimadas, idealizadas, lady Macbeth había gritado ¡Quitadme el sexo! y Scarlet O’Hara quería al hombre porque era el poder, quería a Clark Gable esperándola siempre bajo la barandilla de mármol mientras ella bajaba con un vestido blanco, Clark Gable era el pene que no tenía, estaba vomitando de nuevo mis fracasos más o menos racionalizados delante de un auditorio de mujeres que quizá me admiraban o envidiaban, lanzaba mis palabras otra vez al vacío de la sala a ver si algún ama de casa las recogía, algún ama de casa que sabía que sufría pero que no sabía por qué, mis frases eran, poco más o menos, las mismas, la conciencia hace daño, es una conciencia dolorosa porque vivimos aisladas las unas de las otras, compartimos el lugar más pequeño y más extendido universalmente, el hogar, y esta conciencia no tiene nada que ver con la conciencia del obrero, conciencia liberadora extendida a las fábricas, a los talleres, dicen que también a las oficinas, nuestra conciencia es la conciencia de la histérica y de la resentida, de la mujer enemiga de la mujer, de la mujeraraña, del miedo, del miedo al vacío que es peor que la soledad.
Me siento vacía, me dicen las mujeres de mediana edad, solo quiero dormir, dormir, mujeres casadas, con hijos, el piso arreglado a media mañana, los niños en el colegio, y yo, ya veis, pontificando, interpretando como una madre abadesa moderna y con más miedo que nadie, cuesta renunciar a la felicidad...
«Tienes razón, tienes razón, pero ¿qué puedo hacer?». Esto es lo que chillan todas las voces del mundo, las voces de mi sexo. Como los gritos clitoriales de las mujeres árabes. «¿Qué puedo hacer?».
Había ido a ver Flowers, sublimación de los sueños del homosexual macho. Narcisismo del hombre que quiere ser como una mujer o, por lo menos, como ellos han dicho que son las mujeres. Un acto de amor entre machos hasta la destrucción. El ángel y el príncipe, sueños imposibles, posibles en los sueños. La mujer, prostituta, la mujer es pura materia. El homosexual macho se sublima en el arte y en la cultura porque, por lo menos, tiene la apariencia del hombre, la apariencia del poder. Puede representarlo. George Sand fracasó porque se vistió de hombre y no era más que una mujer. O porque empezó demasiado pronto. O porque cometió el imperdonable crimen de querer ser un hombre. O... vete tú a saber.
¿Y qué le podemos proponer a estas mujeres que no tienen ni trabajo ni formación? Únicamente si se sujetan al modelo propuesto de buena-ama-de-casa-y-madre-comprensiva-y-excelente podrán, en cierta manera, vivir en paz. ¿Quién soy yo para desgarrarles este modelo?
Yo me las tengo que apañar sola con mis dudas, con mi abismo particular.
Las mujeres hemos sido para los hombres el Infierno o el Paraíso. Lawrence Durrell escribió en Clea, hablando del personaje Justine:
«¿Ninfa? ¿Diosa? ¿Vampiro? Sí, era todas esas cosas y, al mismo tiempo, ninguna. Como toda mujer, no era más que lo que la mente de un hombre (definimos al hombre como un poeta que conspira eternamente contra sí mismo) desea imaginar».
Durrell, por lo menos, es sincero y su sinceridad lo engrandece. Como Machado: «Las palabras solo valen la pena cuando expresan un sentimiento auténtico». ¿Cuáles son los sentimientos auténticos de una mujer? Jane Austen queda lejos. No nos interesa. ¿Es el sentido de frustración el auténtico sentimiento de una mujer de hoy? Entonces nuestros poemas, novelas, etc., no estarían creados para sublimarnos sino para escapar de esa frustración.
«Soy una mujer frustrada», me dice la mujer burguesa. Y, para evadirse, aunque sea por un día, se va a la peluquería, se compra unas botas altas o una nueva crema para el cutis.
Somos porque el hombre nos ha creado. Yo misma, cuando he querido escribir sobre algo «importante» (el mundo de la política, de las ideas, el mundo de fuera), he creado un personaje llamado Jordi Soteras. Ya lo veréis. Hace años que habla. Desde que publiqué mi primer libro. No me atrevo a hablar yo sola. O no me atrevía. Si había que hablar de escatología, de cacas y pipís, me salían la Silvia o las Mundetas. Pero en las grandes cosas (crisis universitaria, cárcel, el miedo bajo los años del franquismo), un hombre sustituía a todas las mujeres. O no las sustituía, y basta. No, no es cierto, yo había creado a Jordi Soteras. Allí estaba. Era todos los superegos que me había ido encontrando a lo largo de mi vida. Mis fantasmas masculinos. Fantasmas que muchas veces no eran hombres concretos, sino el reflejo de mi miedo, de mi inseguridad, del temor a opinar, a meter la pata —cosa que he hecho muchas veces en mi vida. Cuando Karl Marx dice que duda, lo dice con orgullo—. O Einstein. O Bertrand Russell. Para los filósofos y los científicos, las dudas quieren decir indagación, utilizar las neuronas para el placer intelectual. Inmenso y gratificante placer. Para una mujer, la duda no quiere decir indagación, sino todo lo contrario, quiere decir afirmación de la inseguridad con nuestro yo, con la propia identidad. La duda no te lleva al conocimiento, sino a la afirmación de las cadenas del desconocimiento, de la incapacidad de razonar. La duda es la serpiente del árbol de la ciencia que nunca hemos dominado.
Encontrarnos es, quizás, una búsqueda dolorosa pero apasionante. De todas formas, quién sabe si no se tratará también de una búsqueda inútil. Otra más, que nos llevará a la frustración.
¿O ya no? ¿Se habrá acabado de verdad el tiempo de la frustración? A mí me pasa lo que a esas mujeres que se levantan en mis coloquios y me dicen: «¿Qué puedo hacer?».
Yo también lo pregunto: «¿Qué puedo hacer?».
Pero, a pesar de su posible inutilidad, esta búsqueda, este proceso, nos está dando a miles de mujeres de todo el mundo una fuerza extraña. Las demás, no tienen tiempo de pensar en ello («¿cómo voy a ser feminista —me preguntaba una mujer uruguaya— si en mi país asesinan, torturan, esclavizan a todo tipo de seres humanos?»). A lo mejor acabamos diciendo, como el viejo y querido filósofo francés, «la mujer es una pasión inútil», pero esta búsqueda, este proceso, es el que hace que nos movamos, ahora y aquí, en todas partes. Cerca del abismo, con nuestras dudas, inseguridades, miedos, terrores, o, simplemente, en el vacío, todo este proceso es el que hace que digamos que estamos vivas como nunca lo habíamos estado.
He escrito con mente de hombre y cuerpo de mujer, lo confieso. Sé que éste es el primer paso hacia la esquizofrenia. Pero todo novelista es un esquizofrénico en potencia. Tiene que vivir un sinfín de vidas distintas. O, quizá, más exactamente, la suya está hecha, dividida, en miles de vidas distintas. La escritura es el refugio contra el manicomio. Escribir tantas vidas nos salva de la locura. Eres todos los personajes y, al mismo tiempo, ninguno. El problema es armonizarlos en un único discurso, como dicen ahora los pedantes, en una novela. Flaubert lo consiguió. A lo mejor yo cuento todo esto porque soy incapaz de escribir una novela. Exacto: señores y señoras, ésta es la historia de mi impotencia para escribir una novela. Por lo menos, yo lo confieso. Otros novelistas nos enchufan un discurso pedante y pedestre al mismo tiempo, imposible de digerir —como éste, más o menos— pero, además, te dicen que lo que hay que hacer es la antinovela, la destrucción de la novela. Que todo es lenguaje.
Pues yo, no. Yo, lo que quisiera es escribir una novela del ochocientos, de aquéllas, pletóricas de pasiones, de odios, de rencores, de amores. De suicidios y asesinatos. O de vida vulgar y gris en una ciudad provinciana. Una «historia», en fin. Una historia, pues eso nos gusta mucho, a las mujeres. Igual que a los niños, nos gusta que nos cuenten historias. Una historia que se enrede con otras, que no se acabe nunca. Como una espiral. Una historia que explique piezas de otra que se ha dejado a medio hacer como un rompecabezas. Esto es lo que me gusta a mí.
Ahora que soy consciente de ello, intento conciliar mi cuerpo y mi espíritu. Dejar de crearme en la mente del hombre, reencontrarme en mi propia mente. ¿Y, qué pasará, si solo encuentro pañales y tampax? En Flowers, vi la sublimación de la sensibilidad femenina. Pero con la apariencia de hombre. Jean Genet es una mujer con figura de hombre. Yo soy una mujer con figura de mujer. Y he tomado prestadas las palabras, el lenguaje, de los hombres. Porque no hay otro.
Yo, para escribir, solo necesito un lápiz y un papel. No necesito una cámara, ni un bloque de mármol, ni un estudio con cristaleras para pintar. Para escribir, solo necesito la palabra. Y este don, no lo puede tener todo el mundo. Soy inmensamente rica.
Los niños prodigio nos inquietan porque ya no son niños. Ya no se corresponden con la imagen que nosotros hemos hecho de un niño. Son «otra cosa». Es como un desafío a las reglas. Un desafío tan violento como los travestís. Admiramos a los niños prodigio pero no los queremos en casa. Les tememos. Las mujeres que han sobresalido en el campo del arte, de la cultura, en el mundo del trabajo, de la política, son como los niños prodigio. Tampoco las quiere nadie en su casa. Han sobresalido a fuerza de hacer de «hombres», de perder la universal identidad otorgada desde Dios sabe cuándo a la «condición femenina». Tienes que hacer de hombre para defenderte.
Pero hete aquí que, de pronto, el feminismo te reconoce el trabajo que has hecho como mujer durante siglos. Le da prestigio. Te reconoce la edad de oro, el reposo del guerrero. Has acumulado virtudes desprestigiadas socialmente, pero envidiadas por los humanistas: el desamor al poder, por ejemplo. Dicen que siglos de acumular sacrificio y resignación han hecho emerger la ternura. Te dicen, la ternura es gratuita.
¿Perderemos estas «virtudes» con la lucha feminista?, ¿son corrupción la historia y la cultura? El tempo de las mujeres no es el tempo de los hombres. La historia de las mujeres no pasa por los mismos hitos cronológicos que la de los hombres. Pavese, que no sabía gran cosa de nosotras, pero que tenía la suficiente sensibilidad para saber que no conocía casi nada de nosotras, afirmaba que Madame Lafayette y Safo son contemporáneas.
Nos han dicho: «Las mujeres son naturaleza». De acuerdo, nos han hecho así. Sexo. Naturaleza. Agujero. El vacío. El no-ser. De acuerdo, de acuerdo. Pero a lo mejor ahora salimos con las manos más limpias. Más inocentes, ¿o no?
Bueno, así, yo me preguntaba si valía la pena que las mujeres entrásemos de lleno en el mundo de la cultura. Eso significaría la corrupción. La pérdida de la inocencia. Dejar de ser la «edad de oro». A lo mejor es éste un primer paso: ser el agujero, el vacío, la nada. El coño que escribe. Tout court.
¿Pero, es cierto todo eso que digo?, ¿es la verdad? También podría darle la vuelta a los argumentos. Nosotras hemos desarrollado la fuerza de los débiles, la malicia de los vencidos. Hemos sido arañas, brujas, gatas-mansas. Hemos arañado y afinado la técnica de los pellizcos retorcidos de monja. Arpías, nos hemos vengado de la omnisciencia del falo. «Chinchaos, chinchaos, tenemos un cuerpo que, aunque no lo queráis, lo deseáis», les hemos dicho. No nos han anulado porque nos necesitan. Somos el «sexo» y los hombres no son más que una variante de nosotras, como dice la biología. Los poderes de los hombres se han basado en su miedo, incertidumbre, debilidad, en su fascinación por nuestro cuerpo. Nuestro cuerpo contiene la vida, nuestro cuerpo es autónomo. Ellos tienen tanta envidia de nuestra maternidad que han fabricado la guerra y la muerte. Ellos dependen de nuestro cuerpo.
Sí, sí, pero, mira por dónde, su debilidad les ha ayudado a desarrollar la mente. Ellos tienen la inteligencia, la razón, el saber. La filosofía y la ciencia. El Arte (claro que, ante la bomba de neutrones, podría añadir que, al fin y al cabo, no sé para qué les ha servido, pero eso ya es harina de otro costal). Ellos han reflexionado sobre la bondad. Ellos son el doctor Flemming y Sweitzer. San Francisco de Asís.
Y la guerra y las leyes. La crueldad. El dominio. El poder.
Y el Bien, la entrega absoluta.
Ellos son el universo. Lo masculino «es», nosotras estamos hechas sobre lo masculino. La Costilla de Adán, el dedo gordo de los esquimales, da igual. Ellos son Beethoven y Hitler. El comandante Sachsenhausen que, después de estrellar niños judíos contra la pared, lloraba de emoción oyendo a Mozart. El obispo de Viena que, en el siglo XVIII, castraba a los cantores de la escolanía para que conservasen la voz de soprano, y, de esta manera, llegar a las notas más altas de Bach.
Ordeno los esquemas que están desparramados por la mesa. He terminado mi conferencia. Esta vez era sobre «mujer y cultura». Los argumentos de mujer resentida están en el fondo de mi alma. El resentimiento es un mal compañero del arte. Hay que bajar a la vida cotidiana. Volverse a enamorar de Gary Cooper.
No, todavía falta el coloquio. De nuevo se levantará una mujer para preguntarme lo de siempre: «Todo eso es muy estimulante, pero ¿y, ahora, qué hago?». Intento explicarle de nuevo que nuestras angustias son un asunto colectivo, que nuestros trasiegos tienen una explicación histórica, cultural y social. Y, como trasfondo, la religión. Cito al maestro Marx —y su mujer ¿qué?, oigo que alguien cuchichea en la otra punta—, filósofo misógino en su casa pero que nos ha proporcionado algunas claves para entendernos. Nosotras, unidas por el sexo, por el cuerpo, por el agujero. Por el vacío. Y otra vez las mujeres me oyen, casi todas callan. Alguna se levanta para explicar, en voz alta, los pensamientos de todas.
«Mi marido no es mala persona, pero...». Resulta que la mayoría de los maridos no son malas personas. Sin embargo, este «pero» que no acaba de perfilarse trata de expresar ráfagas de pensamientos: «Mi marido es insoportable, huele mal, grita, a veces me ha pegado, no lo aguanto cuando hace el amor, no me da bastante dinero, me tiene abandonada, no me saca nunca de casa, todo lo encuentra mal, no le gusta la comida que hago...». Me dan ganas de decirle, «señora, ¿ha mirado a su vecino?». Tengo ganas de gritarle que lo asesine, que le ponga cianuro en la sopa, que lo estrangule con la corbata mientras duerme. Tengo ganas de gritar que no hay nada que hacer, que los hombres no nos entenderán nunca, que no pueden, no pueden... Pero vuelvo a hablar de Karl Marx, no puedo remediarlo.
¿Qué debe pasar por las mentes de las mujeres que me oyen? Sé que después del coloquio vendrá alguna, con peinado de peluquería, lacada, y collar de perlas, diciéndome cosas como ésta:
—Mi marido, antes, me dejaba tranquila. Solo me obligaba a «hacerlo» una vez cada quince días, pero ahora es una lata, no me lo puedo quitar de encima. Muchas noches llega con un montón de revistas pornográficas, porquerías de todas clases. Las lee una por una, con calma, después de cenar, y luego va a la habitación y me despierta. ¿Qué quieres?, digo. Y no me contesta nada, se echa encima de mí, y, hala, a follar. Yo solo tengo ganas de acabar, de que acabe, para seguir durmiendo. ¿Eso es lo que ahora llaman libertad? ¿Qué sé yo de un hombre cansado, de un hombre que vuelve asqueado del trabajo, con la cartera llena de revistas pornográficas? ¿Ni de los gritos que ha recibido del capataz, del jefe de personal, del jefe de sección? ¿Qué sé yo de las risas de los compañeros? ¿Qué sé yo de sus sueños, de las fantásticas muchachas de papel, con piernas de seda y miradas incitantes? ¿Qué sé yo del sexo del hombre? ¿Qué debe pensar ese hombre, cansado y perdido, de noche?
Eso solo lo saben ellas. Ellas, que se casaron con ese «príncipe», que llegaron a hacer real el sueño de los personajes de Flowers. Un vestido de tul y un vals. Un pastel de cuatro pisos. Un hombre para protegerla toda la vida. Así pues, tengo ante mí muchos rostros de mujeres que me miran. Muchas mentes que no me dicen lo que piensan. No puedo hablar por ellas. No puedo inventarme sus conversaciones decaídas de sobremesa, las palabras a medio decir, los cientos de malentendidos, las peleas atrofiadas, los abrazos oxidados.
Yo, encorsetada por las citas y muerta de miedo, vomitando su vida y su miseria a través de cifras y frases «brillantes», yo, que estoy a caballo entre la naturaleza y la cultura. Yo, que ya no sé quién soy. A quién pertenezco. Cuál es mi mundo. Yo, que quisiera llamarme todos los nombres de las mujeres. Y no llamarme ninguno.
Y quisiera saber si ahora ha llegado, de verdad, el tiempo de la mujer.
MIEDO AL FEMINISMO
EL FEMINISMO (1986)
Todavía en nuestros tiempos la palabra «feminismo» da miedo. Todavía ser «feminista» significa, para algunas mujeres, distanciarse de los hombres, ser una mujer distinta, agresiva, amenazadora de la paz y de la convivencia. Todavía hay mujeres que sienten pavor a ser ellas mismas, a expresar sus opiniones, a salir al mundo, quizás porque se sienten atacadas por el entorno y prefieren adaptarse a él, quizás porque, hoy día, mantener una actitud crítica y reflexiva, luchar por la propia autonomía y desear una vida afectiva plena al mismo tiempo no son cosas fáciles.
Las críticas sobre el feminismo y las feministas son hoy más sutiles y más subterráneas que en los tiempos del sufragismo. Los ataques, sin embargo, condicionan la vida personal de las mujeres y el desarrollo de sus vidas cotidianas. Quizás porque no se entiende lo que significa ser feminista, quizás porque a veces solo se analizan los aspectos más externos de su lucha, sin intentar profundizar en las causas que la motivan.
Para algunos, las feministas son mujeres frustradas, sexual y afectivamente, que desembocan su fracaso personal hacia un abusivo enfrentamiento entre los sexos. Para otros, son mujeres que quieren imitar al «macho» y que renuncian a sus «naturales condiciones femeninas». Hay quien piensa que el feminismo es una revancha irracional contra la supremacía masculina, una especie de «machismo» al revés. Para los que creen esto último, las feministas son las amazonas de un matriarcado futuro que pretenden convertir al sexo masculino en un siervo de sus ambiciones y propósitos. A lo largo de la historia de la humanidad ha habido pocos movimientos tan anatematizados, ridiculizados e incluso ignorados como el feminista. Quizás porque el feminismo cuestiona las raíces más profundas de las relaciones entre los hombres y las mujeres y apunta a una nueva manera de entender el mundo.
El miedo al feminismo parte del desconocimiento de las causas de la opresión de la mujer. Además, algunos aspectos públicos del feminismo pueden hacer pensar, a veces, que se trata de un movimiento pueril y trivialmente vindicativo. Pero las causas están ahí, son objetivas y reales, y es necesario conocerlas para llegar a comprender el porqué de la existencia de esta nueva consciencia de ser mujer. No se trata de un grito histérico y superficial de algunas mujeres insatisfechas con su propia experiencia vital, no es la expresión pública de la amargura femenina. Es la lucha por conseguir una nueva identidad humana a partir del hecho biológico de haber nacido mujer, es alcanzar, junto con los hombres, una nueva y superior categoría: la de persona.
El feminismo es un análisis riguroso y exhaustivo del porqué de la opresión secular de una parte de la humanidad. Y este análisis se expresa, hoy día, a través de varias opciones políticas. El feminismo no implica una ruptura con el hombre como ser humano, sino con la idea creada a través de la historia de que el varón es, por definición, el ser superior y pensante, y la mujer su otra cara del espejo. El feminismo es una filosofía que lucha por la libertad, y este ha sido uno de los grandes motores que han ayudado a avanzar a la humanidad. La libertad de las mujeres no implica la esclavitud de los hombres, de la misma manera que estos no pueden soñar con ser libres si siguen oprimiendo a las mujeres. Pero el feminismo es también una nueva concepción del mundo, visto a través del prisma de las mujeres. Un mundo en paz donde convivan, sin marginación ni opresión de ninguna clase, hombres y mujeres, adultos y niños, jóvenes y ancianos. Y, al mismo tiempo, el feminismo significa la recuperación de la palabra de la mujer, de su propia historia, individual y colectiva, para que llegue a reconciliarse, en suma, con su propio sexo y con el otro, sin tabúes, sin leyes restrictivas, sin miedos paralizadores.
El feminismo parte de una visión global y profunda de la realidad, de la que vivimos hoy y de la que pertenece a la memoria histórica. El feminismo impulsa a que se desarrolle la consciencia activa de la mujer, de todas las mujeres que se proponen saber. Saber por qué, en el terreno de las ideas y en la práctica de las relaciones sociales, las mujeres han sido consideradas seres «inferiores», o dicho de un modo más galante, el «sexo débil». El análisis de la propia experiencia lleva al conocimiento más exhaustivo de la realidad femenina y, a partir de aquí, a tomas de postura más conscientes y solidarias. No todas las mujeres son iguales y van a luchar de igual forma, pero hay algo que las puede unir: el conocimiento de que su opresión no forma parte de un destino final, sino que hay unas causas explicables y que, al mismo tiempo, su condición es universal y específica.
Conocer estas causas es un primer paso hacia la liberación como mujeres y como seres humanos. El feminismo, pues, defiende la razón y la vida y, a la larga, lucha para que la palabra «libertad» no sea una palabra abstracta y privilegio de unos pocos.
HACIA UN NUEVO HUMANISMO
EL FEMINISMO (1986)
En este libro hemos visto cómo la opresión que han vivido y que todavía viven las mujeres se desarrolla en todos los sectores de nuestra sociedad, en la escuela, en el trabajo, en la calle y en el hogar. Hemos visto cómo la misoginia se transformaba muchas veces en una actitud claramente antifeminista.
En la introducción decíamos hasta qué punto era necesario vencer el miedo al feminismo a través del conocimiento de las raíces de la opresión femenina, la más antigua y universal. Ahora bien, conocer estas causas no debe llevar a la mujer actual de nuevo a la queja y al lamento, a presentarse como víctima exculpada de su propia condición. Sería demasiado fácil decir que la mujer solo tiene que luchar contra el hombre para llegar a ser libre. También tiene que luchar contra sí misma. Ser mujer, hoy día, no es nada fácil. Pero tampoco lo es ser hombre. En realidad, lo que es difícil es poder llegar a comportarse y a ser considerados como seres humanos, tanto las mujeres como los hombres.
Las mujeres tienen ante sí un apasionante desafío. Si bien hoy es posible saber por qué han sido consideradas el sexo de segundo orden, sería triste e inútil trasladar este conocimiento a la escueta venganza sexual. Los hombres y las mujeres son las personas que pueblan el mundo. Pueden desaparecer las ideologías, las clases sociales e incluso los pueblos. Pero los sexos, no. La lucidez y la razón no son atributos específicamente masculinos. Pero tampoco el sentimiento y las emociones lo son femeninos. Son atributos humanos y son las personas, sean mujeres u hombres, las que pueden perfeccionarlos.
Claro que las mujeres tienen ante sí pocos modelos conocidos que seguir. Claro que casi todo está todavía por hacer. Pero solo aquellas mujeres que se respetan a sí mismas pueden optar por su propia libertad y autonomía. No todas las mujeres son iguales, y, como individuos, poseen su personal concepción del mundo. El feminismo, como consciencia y como lucha, presenta varias opciones. Y depende de la libre voluntad de las mujeres elegir aquella que se estime más justa.
Ser mujer y, al mismo tiempo, ser persona no es tarea fácil. Es un largo y arduo camino: muchas veces se paga con la soledad, la incomprensión y el aislamiento. Las mujeres tienen que luchar contra su propia inseguridad, contra la victimización interiorizada y, muchas veces, contra la resistencia del hombre a perder sus privilegios. Sin embargo, las mujeres, por ser mujeres, no son mejores que los hombres. También ellas son hostigadas por los valores morales de nuestra civilización, también pueden sentirse fascinadas por el poder, por el ansia de dominio y de opresión hacia otros seres más débiles, también pueden competir entre ellas y ser crueles e injustas. La única diferencia es que no han tenido para ello las mismas oportunidades, en la historia, que los hombres.
No se nace feminista o antifeminista. Se trata de una elección que se asume, conscientemente, a lo largo de toda una vida. La asunción de la opresión en que vive la mujer comporta, también, la posibilidad de caer en el error, en la intolerancia, en el dogma, en la contradicción. Pero todo ello no invalida algo que es real: la situación dolorosa y humillante que vive, día a día, gran parte de los seres que forman la mitad de la humanidad.
El feminismo que duda y reflexiona es el que avanza con más profundidad, puesto que parte, en realidad, de una nueva visión humanista del mundo actual. El miedo a la libertad es, en suma, miedo al error. Pero los errores y contradicciones en los que puede caer el feminismo no son motivos suficientes para atacarlo en su totalidad. A estas alturas, nadie puede negar que ha nacido de las más profundas y auténticas ansias de libertad de la mujer como ser humano.
El día en que hombres y mujeres dejen de ser seres mutilados, el día en que el sexo no condicione el desarrollo total de las personas, el día en que la dominación y supremacía del varón pase a los anales de la historia y deje de ser presente, el día en que la comunicación entre los dos sexos nazca del respeto entre seres libres, ese día el feminismo ya no tendrá razón de ser. Ni tampoco será necesario que existan libros como este.
UN SUELDO PARA EL AMA DE CASA
EL PERIÓDICO (02/03/1985)
Carmen Sarmiento, una de esas personas inteligentes de quien siempre recibo buenas ideas, defendió el sueldo para el ama de casa en el programa de Rosa Maria Sardà. Esta propuesta, que han defendido mujeres tan distintas como Pilar Primo de Rivera y algunas feministas radicales, nunca me acabó de gustar. Pensaba que si se pagaba este trabajo, que suele ser mecánico, aislado y sin ningún prestigio social, duraría eternamente y la mujer nunca saldría del coto neurotizante del falso dulce hogar.
Pero al oír a Carmen Sarmiento, un cerebro que respeto y un corazón que admiro, pensaba que quizás esta teoría mía era elaborada desde el privilegio. Del privilegio de mujer que ha sido respetada desde pequeña en su propia familia. Y empecé a dudar. Pues si a una mujer se le paga por quitar el polvo, hacer y deshacer camas una y otra vez, cocinar, fregar platos e ir al supermercado, empezará por valorarse un poco más a sí misma y, lo que es más importante, tendrá dinero propio para decidir. Decidir si quiere seguir en casa o echarse a la calle a ver qué pasa. Por otra parte, la relación con el marido cambiaría. Ella ya no tendría que hacer el amor por un par de zapatos sino porque le daría la gana. Con dinero en el bolsillo empezaría a reivindicar las horas de trabajo y exigiría otro tipo de relación con los suyos. En fin, que pasaría de ser nada a ser una persona activa en la sociedad. Y, además de vieja, tendría su pequeño rincón donde caerse muerta con dignidad. No lo sé… Expreso aquí mis dudas.
Darmowy fragment się skończył.