Czytaj książkę: «Comunicació NoViolenta»

1 Donar des del cor

El cor de la Comunicació NoViolenta

El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.

MARSHALL B. ROSENBERG

INTRODUCCIÓ

Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida m’han preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?

La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de l’estiu de 1943, quan la nostra família se’n va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes després que arribéssim es va desfermar una guerra racial arran d’un incident en un parc. Més de quaranta persones van ser assassinades els dies següents. El nostre barri estava situat al bell mig del focus de violència i ens vam passar tres dies tancats a casa.

Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: “Ets un kike?” Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de l’escola, aquests mateixos nois m’estaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.

Des d’aquell estiu de 1943 he estat examinant les dues qüestions que he esmentat. Què ens empodera, per exemple, per seguir connectats a la nostra naturalesa compassiva inclús en les pitjors circumstàncies? Penso en persones com Etty Hillesum, que va seguir sent compassiva fins i tot quan estava subjecta a les grotesques condicions d’un camp de concentració alemany. Així ho demostra el que va escriure en el seu diari en aquell moment:

No m’espanto fàcilment. No perquè sigui valenta, sinó perquè sé que tracto amb éssers humans, i sé que haig d’intentar amb totes les meves forces entendre tot el que les persones puguin fer en qualsevol moment. I això ha estat l’important aquest matí: no que un jove oficial de la Gestapo malhumorat m’escridassés, sinó que jo no sentís indignació, més aviat una compassió real, i m’hauria agradat preguntar-li: “Vas tenir una infància gaire infeliç?” “La teva xicota t’ha deixat?” Sí, tenia un aspecte alterat, amargat i feble. M’hauria agradat començar a ajudar-lo en aquell mateix moment, perquè sé que els joves que se senten desgraciats com ell resulten perillosos quan campen abandonats per la societat.

ETTY HILLESUM A ETTY: UN DIARI 1941-1943

Quan estudiava els factors que afecten la nostra capacitat de no deixar mai de ser compassius, em va impressionar el paper crucial que hi tenen el llenguatge i l’ús que fem de les paraules. Des d’aleshores he identificat un enfocament específic de la comunicació —tant en parlar com en escoltar— que ens porta a donar des del cor, connectant amb nosaltres mateixos i amb els altres d’una manera que permeti que aflori la nostra compassió natural. Jo, d’aquest enfocament en dic Comunicació NoViolenta, fent servir el terme noviolència tal com l’utilitzava Gandhi en referir-se a la compassió que l’ésser humà expressa d’una manera natural quan en el seu cor renuncia a la violència. Encara que considerem que la nostra manera de parlar no és “violenta”, les paraules sovint ens condueixen al mal i al dolor, bé per als altres, bé per a nosaltres mateixos. En algunes comunitats, el procés que descric es coneix com a Comunicació Compassiva; les sigles CNV es fan servir al llarg d’aquest llibre per referir-se a la Comunicació Compassiva o NoViolenta.

CNV: una manera de comunicar-nos que ens porta a donar des del cor
UNA MANERA DE CENTRAR L’ATENCIÓ

La CNV està basada en unes habilitats del llenguatge i la comunicació que reforcen la nostra capacitat de no perdre la humanitat inclús en condicions difícils. No conté res de nou; tot el que s’ha integrat a la CNV es coneix des de fa segles. La intenció és recordar-nos el que ja sabem sobre com relacionar-nos en consonància amb la nostra naturalesa humana i ajudar-nos a viure de manera que aquest coneixement es manifesti concretament.

La CNV ens guia a l’hora de reestructurar com ens expressem i com escoltem els altres. En comptes de les habituals reaccions automàtiques, les nostres paraules es converteixen en respostes conscients amb una base ferma en la consciència del que percebem, sentim i volem. La CNV ens guia per expressar nos amb honestedat i claredat, prestant als altres, alhora, una atenció respectuosa i empàtica. En qualsevol conversa arribem a escoltar les nostres necessitats profundes i les dels altres. La CNV ens prepara per observar amb atenció i ser capaços d’identificar les conductes i les situacions que ens afecten. Aprenem a identificar i expressar clarament el que volem en qualsevol situació en termes concrets. L’esquema és simple i, alhora, poderosament transformador.

Quan fem servir la CNV per escoltar les nostres necessitats més profundes i les dels altres, percebem les relacions sota una nova llum

A mesura que la CNV substitueix els nostres vells patrons de defensa, fugida o atac enfront del judici i la crítica, arribem a percebre’ns a nosaltres mateixos i als altres, així com les nostres intencions i les nostres relacions, sota una nova llum. La resistència, l’actitud defensiva i les reaccions violentes disminueixen. Quan ens concentrem a aclarir què observem, sentim i necessitem en comptes de diagnosticar i jutjar, descobrim la profunditat de la nostra pròpia compassió. Per mitjà d’aquest èmfasi en l’escolta profunda —de nosaltres mateixos i dels altres— la CNV promou el respecte, l’atenció i l’empatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor.

Encara que m’hi refereixo com “un procés de comunicació” o “un llenguatge de compassió”, la CNV és molt més que un procés o un llenguatge. En un nivell més profund és un recordatori constant que cal que continuem centrant l’atenció allà on és més probable que trobem el que busquem.

Hi ha un acudit sobre un home que està de quatre grapes sota un fanal, buscant alguna cosa. Un policia que passa li pregunta què fa. “Busco les claus del cotxe”, respon l’home, que sembla que estigui una mica embriac. “Les ha perdut aquí?”, pregunta l’oficial. “No”, respon l’home, “m’han caigut al carreró”. Veient l’expressió d’estranyesa del policia, l’home s’afanya a explicar: “Però aquí hi ha més llum”.

M’adono que els condicionaments culturals em porten a dirigir l’atenció cap on és poc probable que aconsegueixi el que vull. Vaig desenvolupar la CNV com una manera d’entrenar l’atenció —fer brillar la llum de la meva consciència— per centrar-la on hi ha la possibilitat d’obtenir el que busco. El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.

Enfoquem la llum de la nostra consciència on sigui més probable que trobem el que busquem

De la mena de compassió a la qual em refereixo amb “donar des del cor” en parla una cançó de la meva amiga Ruth Bebermeyer:

Mai no sento que m’han donat tant

com quan prens de mi alguna cosa,

quan entens el goig que sento

donant-te-la.

I saps que el meu donar no pretén

fer-te deutor,

ho faig perquè vull viure l’amor

que sento per tu.

Rebre amb gràcia

és potser el regal més gran.

No hi ha manera de separar-ho:

Quan em dones,

jo et dono el meu rebre.

Quan prens de mi,

sento que em dones tant...

“GIVEN TO” (1978), DE RUTH BEBERMEYER DE L’ÀLBUM GIVEN TO

Quan donem des del cor, ho fem pel goig que brolla sempre que enriquim la vida d’una altra persona voluntàriament. Aquest tipus de donació beneficia tant el que dona com el que rep. El que rep gaudeix del regal sense preocupar-se de les conseqüències que se’n deriven per por, culpa, vergonya o desig de guanyar. El que dona se’n beneficia gràcies a l’augment de l’autoestima que es produeix quan veiem que els nostres esforços contribueixen al benestar d’algú.

L’ús de la CNV no demana que les persones amb les quals ens comuniquem la coneguin, ni tan sols que estiguin motivades per relacionar-se d’una manera compassiva amb nosaltres. Si ens cenyim als principis de la CNV, estem motivats només per donar i rebre amb compassió, i fem tot el possible per fer saber als altres que aquesta és l’única raó, acabaran unint-se’ns en el procés i al final serem capaços de respondre’ns l’un a l’altre amb compassió. No dic que això hagi de succeir de seguida, però sostinc que la compassió floreix inevitablement quan ens mantenim fidels als principis i al procés de la CNV.

EL PROCÉS DE LA CNV

Per arribar al desig mutu de donar des del cor, enfoquem la llum de la nostra consciència sobre quatre àrees, a les quals ens referim com els quatre components del model CNV.

Primer, observem el que passa de debò en una situació: què observem que fan o diuen els altres que enriqueix o no la nostra vida? La clau és ser capaç d’articular aquesta observació sense introduir-hi cap judici ni avaluació, dient senzillament què fan els altres que ens agrada o no ens agrada. A continuació, expressem com ens sentim a l’observar aquesta acció: ferits, espantats, alegres, divertits, irritats? I, en tercer lloc, diem quines necessitats estan relacionades amb els sentiments que hem identificat. La consciència d’aquests tres components està present quan fem servir la CNV per expressar amb claredat i honestedat com ens sentim.

Els quatre components de la CNV:• Observacions• Sentiments• Necessitats• Peticions

Per exemple, una mare podria expressar totes tres coses dient-li al seu fill adolescent: “Fèlix, quan veig uns mitjons bruts fets un manyoc sota la tauleta de centre i uns altres a prop del televisor, em sento irritada perquè necessito més ordre a les habitacions que compartim”.

I continuaria immediatament amb el quart component, una petició molt específica: “Estaries disposat a deixar els mitjons a la teva habitació o dins la rentadora?” Aquest quart component es refereix al que volem de l’altra persona, allò que ens enriquiria la vida a tots dos.

Així doncs, una part de la CNV mira d’expressar aquests quatre tipus d’informació amb molta claredat, ja sigui verbalment o per uns altres mitjans. L’altra part consisteix a rebre aquesta mateixa informació d’altres persones. Ens hi connectem primer percebent què observen, senten i necessiten, aleshores descobrim què enriquiria la seva vida en rebre d’ells el resultat del quart component: una petició.

Al centrar tothora l’atenció en les àrees esmentades i ajudar els altres a fer el mateix, establim un flux de comunicació que va d’un costat a l’altre fins que la compassió es manifesta de manera natural: el que observo, sento i necessito, el que demano per enriquir la meva vida; el que l’altre observa, sent i necessita, el que demana per enriquir la seva vida...

PROCÉS CNV

Les accions concretes que observem, que afecten el nostre benestar

Com ens sentim en relació amb el que observem

Les necessitats, valors, desitjos, etc. que creen els nostres sentiments

Les accions concretes que demanem amb la finalitat d’enriquir la nostra vida

Quan fem servir aquest procés podem començar per expressarnos nosaltres o per rebre dels altres amb empatia aquests quatre tipus d’informació. Tot i que aprendrem a escoltar i expressar verbalment cadascun d’aquests components en els capítols 3 a 6, és important que tinguem present que la CNV no és una fórmula fixa, sinó que s’adapta a situacions i estils personals i culturals diversos. Tot i que em refereixo a la CNV com un “procés” o “llenguatge” per qüestions pràctiques, és possible experimentar els quatre components sense pronunciar ni una sola paraula. L’essència de la CNV està en la nostra consciència dels quatre components, no en les paraules que s’intercanvien.

Dues parts de la CNV: 1. Expressió honesta mitjançant els quatre components2. Recepció empàtica mitjançant els quatre components
APLICAR LA CNV A LA NOSTRA VIDA I AL MÓN

Quan fem servir la CNV en les nostres interaccions —amb nosaltres mateixos, amb una altra persona o amb un grup— aprofundim en el nostre propi estat natural de compassió. És, per tant, un enfocament que es pot aplicar amb eficàcia en tots els nivells de la comunicació i en situacions diverses:

• relacions íntimes

• famílies

• escoles

• organitzacions i institucions

• relacions terapèutiques i d’assessorament

• negociacions diplomàtiques i de negocis

• disputes i conflictes de qualsevol naturalesa

Algunes persones fan servir la CNV per ser més profundes i curoses en les seves relacions íntimes:

Quan vaig aprendre la manera de rebre (escoltar) i de donar (expressar-me) fent servir la CNV, vaig passar de sentir-me atacada i trepitjada a escoltar de debò les paraules i extreure’n els sentiments que hi havia al darrere. Vaig descobrir un home molt ferit amb el qual havia estat casada durant trenta-vuit anys. M’havia demanat el divorci el cap de setmana abans del taller [de CNV]. Per no allargar-me, només diré que avui continuem junts i agraeixo la contribució [de la CNV] en el nostre final feliç... Vaig aprendre a escoltar els sentiments, a expressar les meves necessitats, a acceptar les respostes que no sempre volia sentir. Ell no existeix per fer-me feliç, ni jo existeixo per fer-lo feliç a ell. Tots dos hem après a créixer, a acceptar i a estimar, de manera que tots dos podem sentir-nos realitzats.

UNA PARTICIPANT EN UN TALLER A SAN DIEGO, CALIFÓRNIA

D’altres la fan servir per construir relacions més eficaces a la feina:

He estat fent servir la CNV a les meves classes d’educació especial durant més o menys un any. Pot funcionar fins i tot amb nens que pateixen retards de llenguatge, dificultats d’aprenentatge i problemes de conducta. Un alumne de la meva classe escup, insulta, crida i clava el bolígraf als companys que s’apropen a la seva taula. Jo li faig memòria: “Per favor, diguesho d’una altra manera, fes servir el llenguatge girafa” (en alguns tallers es fan servir titelles de girafes com a recurs didàctic per ensenyar CNV). Ell s’aixeca immediatament, mira la persona cap a la qual es dirigeix la seva ràbia i diu amb calma: “Per favor, podries allunyar-te de la meva taula? M’enfado quan t’apropes tant a mi”. Els altres companys poden respondre coses com: “Ho sento! Me n’havia oblidat, que et molesta”.

Vaig començar a pensar sobre la meva frustració amb aquest nen i a descobrir què necessitava d’ell (a més d’harmonia i ordre). Em vaig adonar de quant de temps havia invertit en la preparació de les classes i que les meves necessitats de creativitat i contribució també es veien frustrades en haver de bregar amb el seu comportament. També sentia que no estava atenent les necessitats d’aprenentatge dels altres nens. Quan es comportava així a classe li deia: “Necessito que em facis cas”. Havia de dir-ho unes cent vegades cada dia, però al final li va arribar el missatge i normalment participava activament en les sessions.

UN PROFESSOR DE CHICAGO, ILLINOIS

Un metge escriu:

Faig servir la CNV cada cop més per a la pràctica mèdica. Alguns pacients em pregunten si soc psicòleg, i afegeixen que normalment els metges no s’interessen pel seu dia a dia ni per com se’n surten amb la malaltia. La CNV m’ajuda a entendre quines són les necessitats dels pacients i el que necessiten sentir en un moment donat. La trobo particularment útil amb els pacients d’hemofília i de sida, perquè hi ha tanta ràbia i dolor dins seu que la relació metge-pacient sovint es veu seriosament danyada. Fa poc, una dona amb sida a qui havia estat tractant durant cinc anys em va dir que el que més l’havia ajudat havia estat que l’animés a trobar maneres de gaudir de la seva vida quotidiana. Fer servir la CNV m’ajuda moltíssim en aquest sentit. Abans, quan m’assabentava que un pacient tenia una malaltia mortal, sovint jo mateix em veia atrapat en la prognosi i se’m feia difícil animar-lo sincerament a viure la vida. Amb la CNV he desenvolupat una nova consciència, a més d’un nou llenguatge. Estic sorprès de veure que bé que encaixa amb la meva pràctica mèdica. Tinc més energia i alegria a la feina a mesura que vaig entrant més en la dansa de la CNV.

UN METGE DE PARÍS, FRANÇA

Altres persones fan servir aquest procés en el terreny polític. Una membre del consell de ministres de França que estava de visita a casa de la seva germana va comentar com havia canviat últimament la manera en què ella i el seu marit es comunicaven i es dirigien l’una a l’altre. Quan la seva germana li va parlar de la CNV, la ministra, encoratjada, va esmentar que la setmana següent havia de negociar unes qüestions bastant delicades relacionades amb els procediments d’adopció entre França i Algèria. Encara que hi havia poc temps, vam enviar un formador que parlava francès a París perquè treballés amb ella. Temps després, la ministra va atribuir gran part de l’èxit de les negociacions amb Algèria a les tècniques de comunicació que acabava d’adquirir.

A Jerusalem, durant un taller al qual van assistir israelians de diferents orientacions polítiques, els participants van fer servir la CNV per expressar-se sobre el controvertit assumpte de Cisjordània. Molts dels israelians que s’han establert a Cisjordània estan convençuts que en fer-ho compleixen amb un mandat religiós, i estan atrapats en un conflicte no només amb els palestins, sinó també amb altres israelians que reconeixen les ànsies de sobirania nacional dels palestins en aquesta regió. Durant una sessió, una de les meves formadores i jo vam fer una demostració d’escolta empàtica fent servir la CNV i després vam convidar els participants a fer torns per dramatitzar les diferents postures posant-se els uns en el paper dels altres. Al cap de vint minuts, una de les residents de la zona va declarar que estaria disposada a plantejar-se renunciar a les reivindicacions territorials i deixar Cisjordània per anar a viure al territori reconegut internacionalment com a pertanyent als israelians si els seus oponents polítics la poguessin escoltar de la manera en què els presents l’acabaven d’escoltar.

La CNV es fa servir avui dia a tot el món com un valuós recurs per a les comunitats que s’enfronten a conflictes violents i situacions de greu tensió ètnica, política o religiosa. Em resulta particularment gratificant que la CNV es difongui i s’apliqui a la mediació per resoldre conflictes a Israel, Palestina, Nigèria, Ruanda, Sierra Leone i altres llocs. Un cop, alguns dels meus col·laboradors van ser amb mi a Belgrad durant tres intensos dies oferint formació a ciutadans que treballen per la pau. Quan hi vaig arribar, la desesperació estava visiblement gravada en els rostres dels participants, ja que el país estava immers en una brutal guerra a Bòsnia i Croàcia. A mesura que la formació avançava, els sentíem la música del riure a la veu: havien arribat a sentir una profunda gratitud i una gran alegria per haver trobat l’empoderament que buscaven. Al llarg de les dues setmanes següents, en altres sessions de formació a Croàcia, Israel i Palestina, vam tornar a veure com altres ciutadans desesperats de països estripats per la guerra recuperaven els ànims i la confiança gràcies a la formació en CNV que havien rebut.

És una benedicció per a mi poder viatjar per tot el món ensenyant a les persones un procés de comunicació que els dona força i alegria. Ara, amb aquest llibre, estic content i entusiasmat de poder compartir la riquesa de la Comunicació NoViolenta amb vostè.

RESUM

La CNV ens ajuda a connectar amb els altres i amb nosaltres mateixos de manera que aflori la nostra compassió natural. Serveix d’orientació per reestructurar la manera en què ens expressem i escoltem els altres, concentrant la nostra consciència en quatre àrees: el que observem, el que sentim, el que necessitem i el que demanem per enriquir la nostra vida. La CNV promou l’escolta profunda, el respecte i l’empatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor. Hi ha qui fa servir la CNV per relacionar-se compassivament amb si mateix, hi ha qui l’aplica per donar més profunditat a les seves relacions personals i hi ha persones que la fan servir per construir relacions eficaces a la feina o a la política. La CNV es fa servir a tot el món per intervenir en disputes i conflictes a tots nivells.

LA CNV EN ACCIÓ

Al llarg de tot el llibre hi ha diàlegs encapçalats amb el títol “La CNV en acció”. Aquests diàlegs pretenen transmetre el sabor d’una conversa real en la qual un dels interlocutors aplica els principis de la Comunicació NoViolenta. No obstant, la CNV no és només un llenguatge ni una sèrie de tècniques per fer servir les paraules; la consciència i la intenció que inclou també poden expressar-se per mitjà del silenci, d’una qualitat de presència, així com per l’expressió facial i el llenguatge corporal. Els diàlegs de “La CNV en acció” que trobarà aquí són necessàriament versions condensades i escurçades de situacions reals, en les quals els moments d’empatia silenciosa, les anècdotes, l’humor o els gestos van contribuir a crear un flux de connexió més natural del que pot semblar en aquests diàlegs impresos.

“ASSASSÍ! CRIMINAL! ASSASSÍ DE NENS!”

Presentava la Comunicació NoViolenta en una mesquita del camp de refugiats de Dheisheh, a Betlem, davant un grup de cent setanta musulmans palestins. En aquell moment les actituds cap als nordamericans no eren gaire favorables. Quan estava parlant vaig notar, de sobte, que una onada de commoció encoberta s’estenia pel públic. El meu intèrpret em va alertar: “Murmuren que vostè és nord-americà!” Just aleshores, un home es va posar dret d’un bot i, mirant-me fredament a la cara, va cridar a ple pulmó: “Assassí!” Immediatament, una dotzena de veus més s’hi van unir a cor: “Assassí! Criminal! Assassí de nens!”

Afortunadament, vaig ser capaç de concentrar l’atenció en el que aquell home sentia i necessitava. En aquest cas tenia algunes pistes. De camí cap al camp de refugiats havia vist diverses bombones de gas lacrimògen buides que havien estat llançades al camp la nit anterior. En cada bombona es distingia clarament la inscripció “Fabricat als Estats Units”. Sabia que els refugiats sentien molta ràbia contra els Estats Units perquè havien proporcionat a Israel gas lacrimògen i altres armes.

Em vaig dirigir a l’home que m’havia dit “assassí”:

El diàleg va continuar, ell expressant el seu dolor durant vint minuts més i jo escoltant els sentiments i les necessitats que hi havia darrere de cada frase. No vaig expressar acord o desacord amb ell. Vaig rebre les seves paraules no com a atacs, sinó com a regals d’un ésser humà com jo, disposat a compartir amb mi la seva ànima i el més profund i vulnerable del seu ésser.

Quan aquell home va sentir que el comprenia va ser capaç de sentirme explicar quin era el meu propòsit en aquell camp de refugiats. Una hora més tard, la mateixa persona que m’havia dit “assassí” m’estava convidant a casa seva per compartir plegats un sopar de Ramadà.

2 La comunicació que bloqueja la compassió

No judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats...

LA BIBLIA, MATEU 7:1

A mesura que estudiava què és el que ens aliena del nostre estat natural de compassió, vaig anar identificant certes formes específiques del nostre llenguatge i de la nostra manera de comunicar-nos que al meu entendre contribueixen a fer que ens comportem de manera violenta amb els altres i amb nosaltres mateixos. Faig servir l’expressió “comunicació que aliena de la vida” per referir-me a aquestes formes de comunicació.

Certes formes de comunicació ens alienen del nostre estat natural de compassió
ELS JUDICIS MORALS

Un tipus de comunicació que aliena de la vida és l’ús de judicis morals que impliquen error o maldat per part de les persones que no actuen en harmonia amb els nostres valors. Aquests judicis es poden veure en comentaris com ara aquests: “El teu problema és que ets massa egoista”, “És una gandula”, “Tenen prejudicis”, “Això és inadequat”. Culpar algú, insultar-lo, rebaixar-lo, posar-li etiquetes, criticar-lo, fer comparacions i emetre diagnòstics són diferents maneres de formular judicis.

El poeta sufí Rumi va escriure: “Més enllà de les idees sobre el que és correcte o el que no ho és hi ha un espai. Allà ens trobarem”. La comunicació que aliena de la vida, no obstant, ens atrapa en un món d’idees preconcebudes sobre el que està bé i el que està malament, un món de judicis. Es tracta d’un llenguatge ric en paraules que estableixen classificacions i dicotomies respecte de les persones i les seves accions. Quan parlem aquest idioma jutgem els altres i el seu comportament fixant-nos en qui és bo, dolent, normal, anormal, responsable, irresponsable, intel·ligent, ignorant, etc.

En el món dels judicis, la nostra preocupació gira al voltant de “qui és què”

Molt abans de ser adult vaig aprendre a comunicar-me d’una manera impersonal que no demanava que revelés el que passava dins meu. Quan em trobava amb persones o comportaments que no m’agradaven o no comprenia solia reaccionar donant per fet que els altres estaven equivocats. Si els professors m’assignaven una tasca que no volia fer eren “dolents” o “injustos”. Quan conduïa, si algú m’avançava la meva reacció solia ser: “Idiota!” Quan parlem aquest idioma, pensem i ens comuniquem suposant que alguna cosa falla en els altres perquè es comuniquin de certa manera i, de vegades, suposant que alguna cosa falla en nosaltres mateixos per no entendre-ho o respondre-hi com ens agradaria. La nostra atenció està concentrada a classificar, analitzar i determinar nivells d’error en comptes d’allò que tant nosaltres com els altres necessitem i no obtenim. Així, si la meva parella vol més afecte del que li dono és una persona “necessitada i dependent”. Però si jo vull més afecte del que ella em dona a mi és “distant i insensible”. Si el meu col·lega para més atenció que jo als detalls és “maniàtic i obsessiu”. Al contrari: si soc jo qui para més atenció als detalls, ell és “descurat i caòtic”.

Estic convençut que totes les anàlisis d’aquest tipus que fem d’altres éssers humans són expressions tràgiques dels nostres propis valors i necessitats. Són tràgiques perquè quan expressem els nostres valors i necessitats d’aquesta manera augmenta l’actitud defensiva i la resistència precisament de les persones el comportament de les quals ens preocupa. I si accedeixen a actuar en harmonia amb els nostres valors perquè coincideixen amb la nostra anàlisi de la seva mala actuació, és probable que ho facin per por, culpa o vergonya.

Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o d’hora experimentarem les conseqüències d’aquesta falta de bona voluntat per part dels que s’adapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol d’aquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.

Analitzar els altres és, en realitat, una expressió de les nostres pròpies necessitats i valors

És important no confondre els judicis de valor amb els judicis morals. Tots fem judicis de valor sobre les qualitats que valorem a la vida, com ara l’honestedat, la llibertat o la pau. Els judicis de valor reflecteixen les nostres creences sobre com es pot ser més útil a la vida. Fem judicis morals sobre les persones i els seus comportaments quan no fan costat als nostres judicis de valor; per exemple: “La violència és dolenta. Les persones que maten altres persones són malvades”. Si ens haguéssim criat fent servir un llenguatge que facilités l’expressió de la compassió, hauríem après a articular les nostres necessitats i valors directament en comptes d’insinuar un error quan alguna cosa no s’hi adiu. Per exemple, en comptes de “la violència és dolenta”, podríem dir: “Em fa por que es recorri a la violència per resoldre els conflictes; jo valoro l’ús d’altres mitjans en la resolució dels conflictes humans”.

La relació entre el llenguatge i la violència és el tema d’investigació del professor de psicologia O. J. Harvey, de la Universitat de Colorado. L’investigador va agafar mostres aleatòries de passatges literaris d’arreu del món i va estudiar la freqüència d’aparició de les paraules que classifiquen i jutgen les persones. L’estudi mostra una alta correlació entre l’ús d’aquestes paraules i la freqüència d’incidents violents. No em sorprèn que en les cultures en les quals les persones pensen en termes de necessitats la violència sigui considerablement menor que allà on les persones s’etiqueten les unes a les altres com a “bones” o “dolentes” i creuen que “els dolents” mereixen ser castigats. Als Estats Units, en tres de cada quatre programes de televisió emesos en horari infantil l’heroi mata o apallissa altres persones. Típicament, aquesta violència constitueix el clímax del programa. Els teleespectadors, als quals s’ha ensenyat que els dolents mereixen ser castigats, experimenten plaer davant la violència.

Classificar i jutjar les persones promou la violència

A l’arrel de gran part (o possiblement tota) la violència —ja sigui verbal, psicològica o física, entre membres de la família, entre tribus o nacions...— hi ha una manera de pensar que atribueix la causa del conflicte a l’actitud equivocada de l’adversari, amb la corresponent incapacitat de pensar en un mateix i en els altres tenint en compte la nostra vulnerabilitat, és a dir, el que podem estar sentint, tement, desitjant, trobant a faltar, etc. Vam ser testimonis d’aquesta perillosa manera de pensar durant la Guerra Freda. Els nostres líders consideraven l’URSS un “imperi del mal” obstinat a destruir l’estil de vida nordamericà. Els líders soviètics es referien als habitants dels Estats Units com a “opressors imperialistes” que intentaven subjugar-los. Cap de les dues parts reconeixia la por que s’amagava darrere d’aquestes etiquetes.

LES COMPARACIONS

Un altre tipus de judici és l’ús de comparacions. En el seu llibre Com ser un perfecte desgraciat, Dan Greenburg demostra a través de l’humor l’insidiós poder que pot exercir sobre nosaltres el fet de pensar en termes de comparació. L’autor sosté que si els lectors tenen un desig sincer de fer que la seva vida sigui desgraciada, poden aprendre a comparar-se amb altres persones. L’escriptor proposa diversos exercicis per a qui no estigui familiaritzat amb aquesta pràctica. El primer inclou imatges de cos sencer d’un home i una dona que encarnen l’ideal de bellesa física segons el cànon mediàtic actual. Es demana als lectors que es prenguin les mesures del cos, les comparin amb les dels atractius espècimens de les imatges i observin les diferències.

Aquest exercici produeix l’efecte promès: comencem a sentir-nos desgraciats tot just començar a fer comparacions. Quan pensem que ja no podem estar més deprimits, girem el full i descobrim que aquest primer exercici no era sinó un simple escalfament. Com que la bellesa física és relativament superficial, Greenburg ens dona a continuació l’oportunitat de comparar-nos en alguna cosa realment important: els èxits. L’autor recorre a la guia telefònica per proporcionar als lectors cinc individus a l’atzar amb els quals comparar-se. El primer nom que diu que ha trobat a la guia telefònica és el de Wolfgang Amadeus Mozart. Greenburg passa llista a les llengües que parlava Mozart i les principals obres que havia compost quan tot just era un adolescent. Aleshores l’exercici demana als lectors que pensin en els seus propis èxits fins al moment actual de la seva vida, els comparin amb el que Mozart havia aconseguit als dotze anys i observin les diferències.

Les comparacions són un tipus de judici

Inclús els lectors que no es recuperen mai de la dissort autoinduïda per aquest exercici poden veure fins a quin punt aquesta manera de pensar bloqueja la compassió, tant cap a un mateix com cap als altres.

LA NEGACIÓ DE LA RESPONSABILITAT

Una altra classe de comunicació que aliena de la vida és la negació de la responsabilitat. La comunicació que aliena de la vida disminueix la consciència que som responsables dels nostres propis pensaments, sentiments i accions. L’ús de l’expressió “haver de”, com ara a “hi ha coses que haig de fer, m’agradin o no”, que tant sovinteja, il·lustra la manera com la responsabilitat personal de les nostres accions pot quedar enterbolida per aquest tipus de discurs. L’expressió “fer sentir”, com quan diem “em fas sentir culpable”, és un altre exemple de la manera com el llenguatge facilita la negació de la responsabilitat personal pels nostres propis sentiments i pensaments.

Hannah Arendt, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem, que documenta el judici per crims de guerra a l’oficial nazi Adolf Eichmann, cita les paraules d’Eichmann quan explicava que ell i els seus col·legues oficials tenien un terme propi per referir-se al llenguatge de negació de responsabilitat que feien servir. En deien Amtssprache, que es podria traduir més o menys com a “llenguatge d’oficina” o “argot burocràtic”. Per exemple, si els preguntaven per què havien dut a terme una determinada acció, la resposta era: “Ho havia de fer”. Quan els preguntaven per què ho havien de fer, les respostes eren: “Eren ordres dels superiors”, “era la política de l’empresa”, “era la llei”.

El llenguatge que fem servir entela la consciència de la nostra responsabilitat personal

Neguem la responsabilitat per les nostres accions quan n’atribuïm la causa a factors externs a nosaltres mateixos:

•Forces imprecises i impersonals: “Vaig netejar la meva habitació perquè ho havia de fer”.

•Estat de salut, diagnòstic o història personal o psicològica: “Bec perquè soc alcohòlic”.

•Accions dels altres: “Vaig pegar al meu fill perquè va sortir corrent al carrer”.

•Dictats de l’autoritat: “Vaig mentir al client perquè el cap em va dir que ho fes”.

•Pressió de grup: “Vaig començar a fumar perquè tots els meus amics ho feien”.

•Polítiques, normes i reglaments institucionals: “T’haig d’expulsar per aquesta infracció perquè és la política de l’escola”.

•Rols associats al gènere, la posició social o l’edat: “Odio anar a treballar, però ho faig perquè soc marit i pare”.

•Impulsos irrefrenables: “Em va superar el desig de cruspir-me la xocolatina”.

Una vegada, durant un diàleg entre pares i professors sobre els perills del llenguatge que implica l’absència de tria, una dona va objectar, enfadada: “Però hi ha coses que s’han de fer, agradin o no! I jo no hi veig res de dolent, a dir als meus fills que hi ha coses que ells també han de fer”. Quan li vaig demanar un exemple d’alguna cosa que ella “hagués de fer”, va respondre: “Molt fàcil! Quan me’n vagi d’aquí aquest vespre, haig d’anar a casa i cuinar. Odio cuinar! Ho odio amb totes les meves forces, però ho he fet cada dia durant vint anys, fins i tot quan he estat molt malalta, perquè és una d’aquestes coses que, senzillament, cal fer”. Jo li vaig dir que m’entristia sentir que havia dedicat tant de temps de la seva vida a fer una cosa que odiava, perquè se sentia obligada a fer-la, i que tenia l’esperança que tingués més possibilitats de trobar la felicitat aprenent el llenguatge de la CNV.

Podem substituir el llenguatge que implica absència de tria pel que reconeix la possibilitat de triar

Em complau dir que va aprendre ràpid. De fet, a l’acabar el taller se’n va anar a casa i va anunciar a la seva família que ja no volia tornar a cuinar mai més. L’oportunitat de saber com s’ho havia pres la seva família se’m va presentar tres setmanes després, quan els seus dos fills van participar en el taller. Tenia una gran curiositat per saber com havien reaccionat a l’anunci de la seva mare. El fill gran va sospirar i va dir: “Marshall, jo em vaig dir a mi mateix: ‘Gràcies a Déu!’”. En veure la meva expressió de desconcert va explicar-se: “Bé, vaig pensar que així la meva mare potser deixaria de queixar-se a cada àpat”.

Un altre dia, quan atenia una consulta en un Cosell Escolar, una professora em va dir: “Odio posar notes. No crec que ajudin i generen molta ansietat en els estudiants. Però haig de posar-ne: és la política del Departament d’Educació”. Acabàvem de practicar com introduir a la classe una manera de parlar que augmentés la consciència de la responsabilitat per les pròpies accions. Li vaig demanar a la professora que canviés la seva afirmació “haig de posar notes perquè és la política del Departament d’Educació” per “trio posar notes perquè vull...”. Aleshores va respondre, sense vacil·lar: “Trio posar notes perquè vull conservar el meu lloc de treball”, i es va apressar a afegir: “Però no m’agrada dir-ho d’aquesta manera. Em fa sentir tan responsable del que faig...!” “Precisament per això vull que ho diguis d’aquesta manera”, vaig respondre jo.

Som perillosos quan no som conscients de la nostra responsabilitat per la manera com ens comportem, pensem i sentim

Comparteixo els sentiments del novel·lista i periodista francès George Bernanos quan diu:

Fa molt que penso que, si algun dia l’espècie humana desapareix de la faç de la Terra a causa de l’eficiència creixent de les tècniques de destrucció, no serà la crueltat la responsable de la nostra extinció i, per descomptat, encara ho seran menys la indignació que desperta la crueltat i les represàlies i la venjança que comporta... Serà la docilitat, la falta de responsabilitat de l’home modern, la seva acceptació servil dels codis vigents. Els horrors de què hem estat testimonis i els horrors encara més grans que presenciarem no són senyal que augmenten al món els rebels, els insubordinats, els indomables, sinó més aviat que hi ha un increment constant del nombre d’homes obedients i dòcils.

GEORGE BERNANOS

ALTRES FORMES DE COMUNICACIÓ QUE ALIENEN DE LA VIDA

Comunicar els desitjos com a exigències és una altra manera d’expressarnos que bloqueja la compassió. Una exigència, explícita o implícita, amenaça qui la rep amb la culpa i el càstig si no l’acata. És una forma de comunicació molt habitual en la nostra cultura, especialment per part dels que ocupen llocs d’autoritat.

Els meus fills m’han donat lliçons d’incalculable valor sobre les exigències. D’alguna manera se m’havia ficat al cap que, com a pare, la meva feina era exigir-los coses. Però vaig aprendre que per molt que els exigís no aconseguiria que els meus fills fessin res que no volguessin fer. Es tracta d’una lliçó d’humilitat sobre el poder per als que creiem que, perquè som pares, professors o gerents, la nostra feina és canviar les altres persones i fer que es comportin “bé”. Doncs aquí tenia els meus fills, fent-me saber que mai no podría aconseguir que fessin res que no vulguessin. El màxim que podia aconseguir, mitjançant el càstig, era que desitgessin haver-ho fet. Al final, em van ensenyar que quan jo era tan ximple com per fer servir el càstig perquè desitgessin haver-me obeït, ells tenien la seva pròpia manera de fer-me voler no haver-los castigat!

No tenim el poder de fer que els altres facin una cosa determinada

Examinarem aquest tema de nou quan aprenguem a diferenciar les peticions de les exigències, una part important de la CNV.

La idea que algunes accions mereixen una recompensa i unes altres mereixen un càstig també està associada a la comunicació que aliena de la vida. Aquesta idea l’expressa perfectament la paraula merèixer, com ara quan diem “mereix que el castiguin pel que ha fet”. Aquesta manera de pensar pressuposa maldat en les persones que es comporten de certa manera, i demana un càstig per aconseguir que es penedeixin i canviïn de comportament. Jo crec que a tots ens interessa que les persones canviïn, però que ho facin perquè veuen que el canvi les beneficia i no per evitar el càstig.

Les idees basades en el concepte “merèixer” bloquegen la comunicació compassiva

La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa l’accent en la maldat i les deficiències innates de l’ésser humà, i en la necessitat de l’educació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.

La comunicació que aliena de la vida té profundes arrels filosòfiques i polítiques

La comunicació que aliena de la vida sorgeix de les societats jeràrquiques o dominadores i les sustenta. En aquestes societats, la major part de la població viu controlada per un petit nombre d’individus que actuen en benefici propi. Als reis, tsars, nobles, etc., els interessava que les masses estiguessin educades de manera que desenvolupessin una mentalitat d’esclau. El llenguatge de l’equivocació i l’error, els “caldria”, els “haig de”, s’adequa perfectament a aquest propòsit: en la mesura que les persones han estat educades per pensar en termes de judicis morals que impliquen equivocació o maldat, també ho estan per buscar a fora d’elles mateixes —en les autoritats externes— la definició del que és correcte o incorrecte, del bé i el mal. Quan estem en contacte amb els nostres sentiments i necessitats, els éssers humans ja no som bons esclaus ni bons subordinats.

RESUM

Donar i rebre compassivament està en la nostra naturalesa. A pesar d’això, hem après moltes formes de comunicació que alienen de la vida i ens condueixen a parlar i comportar-nos de manera que fan mal als altres o a nosaltres mateixos. Una forma de comunicació que aliena de la vida és l’ús dels judicis morals que pressuposen error o maldat per part dels que no actuen d’acord amb els nostres valors. També ho és l’ús de les comparacions, que poden bloquejar la compassió tant cap als altres com cap a nosaltres mateixos. La comunicació que aliena de la vida també entela la consciència que cadascú de nosaltres és responsable dels seus propis pensaments, sentiments i accions. Comunicar els desitjos en forma d’exigències és una altra característica del llenguatge que bloqueja la compassió.

3 Observar sense avaluar

OBSERVEU! Hi ha poques coses tan importants, tan religioses com aquesta.

FREDERICK BUECHNER, CLERGUE

Puc acceptar que em diguis

què vaig fer i què no vaig fer.

I accepto que ho interpretis,

però, sisplau, no ho confonguis.

Si vols confondre-ho,

ja et dic jo com fer-ho:

barreja el que faig

amb la teva reacció.

Digue’m que estàs decebuda

en veure feines sense acabar,

però dir-me irresponsable

no em motivarà.

I digue’m que et sents dolguda

quan t’insinues i que et dic que no,

però dir-me frígid

no et funcionarà.

Sí, puc acceptar que em diguis

què vaig fer i què no vaig fer.

I accepto que ho interpretis,

però, sisplau, no ho confonguis.

MARSHALL B. ROSENBERG

El primer component de la CNV implica separar l’observació de l’avaluació. Cal observar amb claredat el que veiem i escoltem que afecta la nostra sensació de benestar, sense barrejar-ho amb cap avaluació.

L’observació és un element molt important de la CNV a l’hora de ferli saber a una altra persona com estem amb claredat i honestedat. Quan combinem l’observació i l’avaluació disminueixen les probabilitats que als altres els arribi el missatge que intentem transmetre’ls; en el seu lloc rebran una crítica i es resistiran a escoltar el que els diguem.

La CNV no ens obliga a ser completament objectius ni a abstenirnos d’avaluar. Només demana que separem les observacions de les avaluacions. La CNV és un llenguatge dinàmic (de procés) que desaconsella les generalitzacions estàtiques; ben al contrari, les avaluacions han d’estar basades en observacions específiques del moment i del context. Wendell Johnson, expert en semàntica, adverteix que ens podem crear molts problemes fent servir un llenguatge estàtic per expressar o captar una realitat sempre canviant: “El llenguatge és un instrument imperfecte creat per homes ignorants que van viure fa molt de temps. És un llenguatge animista que ens convida a parlar de coses estables i constants, de semblances, de normalitats i tipus, de transformacions màgiques, cures ràpides, problemes simples i solucions definitives. Però el món que mirem de significar amb aquest llenguatge és un món de processos, canvis, diferències, dimensions, funcions, relacions, creixement, interaccions, desenvolupament, aprenentatge, enfrontament, complexitat... I aquesta falta de correspondència entre el món en constant canvi i les formes de llenguatge relativament estàtiques que fem servir és part del problema”.

Quan barregem l’observació i l’avaluació, els altres tendeixen a rebre una crítica

Ruth Bebermeyer, col·lega meva, contrasta el llenguatge estàtic i el llenguatge de procés en una cançó que il·lustra la diferència entre l’avaluació i l’observació:

No he vist mai un gandul;

sempre he vist un home que no corria mai

mentre el mirava,

i he vist algú que de vegades dormia

entre l’hora de dinar i la de sopar,

i que es quedava a casa quan plovia,

però no era un gandul.

Abans de dir-me boja, pensa:

era gandul o només feia coses

que etiquetem com de “ganduls”?

No he vist mai un nen ruc;

he vist un nen que de vegades feia

coses que jo no entenia

o de manera diferent de com les preveia.

He vist un nen que no havia vist

els llocs on jo havia estat,

però no era un nen ruc.

Abans de dir-li ruc, pensa:

era ruc o només sabia coses

diferents de les que tu sabies?

Per més que buscava i buscava

no vaig trobar mai un cuiner;

vaig veure algú que barrejava

ingredients en una olla,

algú que encenia el foc

i mirava la safata

on es rostia el be.

Vaig veure tot això en comptes d’un cuiner.

Digue’m, després de mirar bé:

és un cuiner el que veus

o es algú que fa coses

que anomenem cuinar?

Del que alguns en diem gandul

uns altres en diuen cansat o tranquil,

del que alguns en diem ruc

uns altres en diuen saber divergent,

així que he arribat a la conclusió

que evitarem de confondre’ns

si no barregem el que veiem

amb la nostra opinió.

I com que potser tu també ho faràs,

et vull dir:

sé que és només la meva opinió.

RUTH BEBERMEYER

Encara que els efectes de les etiquetes negatives, com ara “gandul” i “ruc”, probablement són més obvis, inclús una etiqueta positiva o aparentment neutral, com ara “cuiner”, ens limita la percepció de la totalitat d’una altra persona.

LA FORMA MÉS ELEVADA D’INTEL·LIGÈNCIA HUMANA

El filòsof indi J. Krishnamurti va dir un cop que observar sense avaluar és la forma més elevada d’intel·ligència humana. El primer cop que vaig llegir aquesta frase el pensament “quina ximpleria!” va travessar la meva ment abans que pogués adonar-me que acabava de fer una avaluació. Per a la majoria de persones és difícil fer observacions —especialment d’altres persones i del seu comportament— que estiguin lliures de judicis, crítiques o altres formes d’anàlisi.

Vaig ser ben conscient d’aquesta dificultat quan treballava la CNV en una escola de primària. Tant el director del centre com el personal docent m’havien fet saber que sovint tenien dificultats per comunicarse entre ells. El supervisor m’havia demanat que els ajudés a resoldre el problema. Primer vaig parlar amb els professors a soles, i després amb ells mateixos i amb el director tots junts.

Vaig començar la reunió preguntant als professors: “Què fa el director que entra en conflicte amb les seves necessitats com a professors?”

“És un xerraire!”, va ser la resposta immediata. La meva pregunta demanava una observació, però encara que la paraula xerraire em va donar força informació sobre la manera com aquell professor avaluava el director, no descrivia què era el que deia o feia el director que havia dut el professor a concloure que era “un xerraire”.

Quan ho vaig fer notar, un altre professor va intervenir: “Jo sé què vol dir: el director parla massa!” En comptes d’una observació clara del comportament del director, això també era una avaluació sobre la seva manera de parlar. Un altre professor va dir aleshores: “Creu que és l’únic que té alguna cosa que val la pena de dir”. Jo vaig explicar que fer suposicions sobre el que una altra persona pensa no és el mateix que observar el seu comportament. Finalment es va aventurar un altre professor: “Vol ser tota l’estona el centre d’atenció”. Després que jo assenyalés que això també era una suposició —del que una altra persona volia o deixava de voler— dos professors van exclamar alhora: “Bé, és que ens ha fet una pregunta molt difícil de respondre!”

Després d’això vam treballar plegats per fer una llista que identifiqués comportaments específics del director que els molestaven, i ens vam assegurar que la llista estigués lliure d’avaluacions. Per exemple, a les reunions del claustre, el director explicava anècdotes de la seva infantesa i experiències de la guerra, amb el resultat que les reunions de vegades duraven vint minuts més del compte. Quan vaig preguntar als professors si havien comunicat el seu malestar al director, van respondre que ho havien intentat, però només fent servir comentaris avaluatius. No havien fet mai referència als comportaments específics —com per exemple el costum de contar anècdotes— i van estar d’acord de dir-l’hi quan ens reuníssim tots.

Pràcticament a l’inici de la segona reunió vaig poder veure el que els professors m’havien explicat. Fos quin fos el tema del diàleg, el director hi intervenia: “Això em recorda els temps en què...” i aleshores es llançava a explicar una anècdota de la seva infantesa o de les seves experiències a la guerra. Vaig esperar que els professors expressessin la seva incomoditat amb el comportament del director. Però en comptes de la Comunicació NoViolenta van aplicar una condemna no verbal: alguns miraven al sostre, uns altres badallaven ostensiblement, n’hi va haver un que va començar a mirar el rellotge...

Vaig suportar la lamentable escena fins que finalment vaig preguntar: “Ningú no dirà res?” Es va fer un silenci incòmode. El professor que havia parlat primer a la reunió anterior es va armar de valor, va mirar directament el director i li va dir: “Ed, ets un xerraire”.

Com il·lustra aquesta història, no sempre és fàcil rebutjar els vells costums i arribar a dominar l’habilitat de separar l’observació de l’avaluació. Al final, els professors li van deixar clar al director quines accions específiques els molestaven. El director va escoltar amb posat seriós i a continuació va exclamar: “Per què ningú no m’ho havia dit, això?” Va admetre que era conscient del seu costum d’explicar anècdotes, i aleshores va començar a explicar-ne una, fidel al seu hàbit. El vaig interrompre i li vaig fer notar (amb bones maneres) que ho estava tornant a fer. Vam acabar la reunió desenvolupant estratègies perquè els professors poguessin fer saber al director, d’una manera amable, que en aquell moment les seves anècdotes no eren apreciades.

DISTINGIR L’OBSERVACIÓ DE L’AVALUACIÓ

La taula següent serveix per distingir entre observacions separades d’avaluacions i observacions barrejades amb avaluacions.

Nota: les expressions sempre, mai, cap vegada, sempre que, etc. expressen observacions quan es fan servir d’aquesta manera:

•Sempre que he vist el Jack parlar per telèfon, almenys s’hi ha estat trenta minuts.

•No recordo que m’hagis escrit mai.

De vegades aquestes expressions es fan servir com a exageracions, de manera que es barregen observacions i avaluacions:

•Sempre estàs enfeinat.

•No hi és mai quan se’l necessita.

Quan aquestes expressions es fan servir com a exageracions, sovint provoquen una actitud defensiva en comptes de compassió.

Les expressions com ara freqüentment, sovint, poques vegades, quasi mai, també poden contribuir a la confusió entre observació i avaluació.

RESUM

El primer component de la CNV comporta la separació de l’observació i l’avaluació. Quan les barregem, l’altra persona sol tenir la impressió que la critiquem i, per tant, oposa resistència al que li diem. La CNV és un llenguatge de procés que desaconsella les generalitzacions estàtiques. En comptes d’això, les observacions han de ser específiques del moment i del context, com per exemple: “Fa vint partits que el Hank no marca cap gol” en comptes de “El Hank és un mal jugador de futbol”.

LA CNV EN ACCIÓ

“El formador més arrogant que hem tingut mai!”

Aquest diàleg va tenir lloc durant un taller que impartia. Quan portava mitja hora de presentació vaig fer una pausa per convidar els participants a intervenir-hi. Un d’ells va aixecar la mà i va dir: “Vostè és el formador més arrogant que hem tingut mai!”

Davant meu s’obren diverses opcions quan una persona es dirigeix a mi d’aquesta manera. Una opció és prendre’m el missatge com una cosa personal; sé que ho faig quan sento un fort impuls de disculpar-me, defensar-me o buscar excuses. Una altra opció (en la qual tinc molta pràctica) és atacar l’altra persona pel que percebo com un atac cap a mi. Aquest cop vaig triar una opció diferent: concentrar-me a esbrinar què hi podia haver darrere de l’afirmació d’aquell home.

MBR:	(Fent conjectures sobre la base de les observacions fetes) La seva reacció es deu al fet que he parlat durant trenta minuts per presentar la meva visió abans de donar-los l’oportunitat d’intervenir?
Phil:	No. Vostè fa que sembli molt senzill.
MBR:	(Mirant de veure-hi més clar) La seva reacció es deu al fet que no he dit res sobre com el procés pot resultar difícil d’aplicar per a algunes persones?
Phil:	No per a algunes persones, per a vostè!
MBR:	Així que la seva reacció es deu al fet que jo no he dit que de vegades el procés em pot resultar difícil a mi?
Phil:	Exactament!
MBR:	Se sent molest perquè li hauria agradat descobrir algun indici que jo mateix tinc algunes dificultats amb el procés?
Phil:	(Després d’una petita pausa) Sí, és així.
MBR:	(Ara que estic en contacte amb el sentiment i la necessitat de la persona amb qui parlo, estic més relaxat i dirigeixo l’atenció al que crec que em pot estar demanant) Li agradaria que jo admetés, ara mateix, que aplicar aquest procés pot ser difícil per a mi?
Phil:	Sí.
MBR:	(Després d’haver aclarit l’observació, el sentiment, la necessitat i la petició del meu interlocutor, comprovo si estic disposat a fer el que em demana) Sí, aquest procés sovint em resulta difícil. Quan continuem amb el taller és probable que em senti explicar diversos incidents en els quals he hagut de fer grans esforços... o fins i tot he perdut el contacte per complet amb el procés, la consciència que els estic presentant avui aquí. Alhora, el que fa que segueixi esforçant-me són les connexions tan estretes que estableixo amb altres persones quan tiro endavant amb el procés.

EXERCICI 1
OBSERVACIÓ O AVALUACIÓ?

Per determinar la seva habilitat per distingir entre observació i avaluació, faci el següent exercici. Marqui els números de les frases que són només observacions, sense avaluacions implícites.

1 Ahir el John es va enfadar amb mi sense cap motiu.”

2 Ahir a la nit la Nancy es va mossegar les ungles mentre mirava la tele.”

3 El Sam no em va demanar l’opinió durant la reunió.”

4 El meu pare és un bon home.”

5 La Janice treballa massa.”

6 El Henry és agressiu.”

7 Aquesta setmana la Pam ha estat la primera de la cua cada dia.”

8 El meu fill sovint no es renta les dents.”

9 El Luke em va dir que el color groc no em queda bé.”

10 La meva tia es queixa quan parlo amb ella.”

Aquestes són les meves respostes per a l’Exercici 1:

1 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “sense cap motiu” és una avaluació. A més a més, considero que suposar que el John estava enfadat és una avaluació. Podria haver estat dolgut, espantat, trist o qualsevol altra cosa. Alguns exemples d’observació sense avaluació podrien ser: “El John em va dir que estava enfadat” o “El John va clavar un cop de puny sobre la taula”.

2 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.

3 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.

4 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “bon home” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Durant vint-i-cinc anys el meu pare ha donat una desena part del sou a obres de caritat”.

5 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “massa” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Aquesta setmana la Janice s’ha passat més de seixanta hores a l’oficina”.

6 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “agressiu” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “El Henry va pegar a la seva germana quan la noia va canviar el canal de la tele”.

7 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.

8 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “sovint” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Aquesta setmana el meu fill no s’ha rentat les dents dos dies a l’hora d’anar a dormir”.

9 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.

10 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “es queixa” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Aquesta setmana la meva tia m’ha trucat tres cops, i cada cop m’ha parlat de persones que no li agrada com la tracten”.

LA MÀSCARA

Sempre una màscara,

agafada per una mà blanca i prima,

sempre tenia una màscara davant la cara.

Veritablement, el canell,

agafant la màscara amb lleugeresa,

semblava fet per a aquella feina;

amb tot, de vegades

es produïa un tremolor,

un tènue moviment dels dits,

molt, molt lleuger,

sostenint la màscara?

Durant anys i més anys

em vaig fer preguntes,

però no em vaig atrevir a preguntar,

i aleshores

em vaig equivocar,

vaig mirar darrere de la màscara,

i no hi vaig trobar res:

ella no tenia cara.

S’havia convertit

només en una mà

que aguantava una màscara

amb gràcia.

ANÓNIM

4 Identificar i expressar sentiments

El primer component de la CNV és observar sense avaluar; el segon és expressar com ens sentim. El psicoanalista Rollo May afirma que “la persona madura és capaç de diferenciar els sentiments amb molts matisos, experiències intenses i apassionades, o delicades i sensibles, com en els diferents passatges musicals d’una simfonia.” No obstant, per a moltes persones els sentiments són, com diria May, “tan limitats com les notes d’un toc de corneta.”

L’ELEVAT COST DELS SENTIMENTS NO EXPRESSATS

El repertori de paraules que tenim per insultar la gent és sovint més ampli que el que tenim per descriure clarament els nostres estats emocionals. Vaig treballar durant vint-i-un anys en diferents institucions educatives dels Estats Units i no recordo que durant tot aquest temps ningú em preguntés com em sentia. Senzillament, els sentiments no es consideraven importants. El que es valorava era “la manera correcta de pensar”, definida pels que ocupaven llocs jeràrquics i d’autoritat. Se’ns educa per ser “dirigits per uns altres” en comptes d’estar en contacte amb nosaltres mateixos. Aprenem a viure “dins del nostre cap” preguntant-nos: “Què creuen els altres que és correcte que digui i faci?”

Una interacció que vaig tenir amb una professora quan tenia uns nou anys mostra com podem començar a apartar-nos dels nostres sentiments. Un cop em vaig amagar en una aula després de classe perquè uns nois m’esperaven a fora per pegar-me. La professora em va descobrir i em va demanar que sortís de l’amagatall. Quan li vaig explicar que tenia por em va dir: “Els nois grans no s’espanten”. Uns quants anys després aquesta mateixa idea es va reforçar quan feia esport. Era típic que els entrenadors valoressin els esportistes que estaven disposats a “donar-ho tot” i a seguir entrenant encara que els fes mal alguna cosa. Vaig aprendre tan bé la lliçó que vaig arribar a jugar a bàsquet durant un mes amb un canell trencat.

En un taller de CNV, un participant va explicar que un company seu d’habitació posava la música molt alta a la nit i, és clar, no el deixava dormir. Quan li vaig demanar que expressés el que sentia quan passava això, l’estudiant va respondre: “Sento que posar la música tan alta a la nit no està bé.” Jo li vaig fer veure que quan feia servir la paraula que a continuació de la paraula sento expressava una opinió en comptes dels seus sentiments. Quan li vaig tornar a demanar que intentés expressar com se sentia, va dir: “Sento que les persones que fan coses així tenen un trastorn de personalitat”. Li vaig explicar que això tornava a ser més una opinió que un sentiment. Ell va fer una pausa per reflexionar i després va anunciar amb vehemència: “No sento absolutament res sobre aquest tema!”

És obvi que aquesta persona sentia alguna cosa, i molt forta. Desgraciadament, no sabia com fer-se’n conscient, i molt menys com expressar-ho. Aquesta dificultat per identificar i expressar sentiments és habitual, segons la meva experiència, sobretot entre advocats, enginyers, gerents de grans empreses, policies i militars, persones els codis professionals de les quals els desaconsellen manifestar les emocions. Les famílies paguen un preu molt alt quan els seus membres no són capaços de comunicar les emocions. La cantant de country Reba McEntire va escriure una cançó després de la mort del seu pare i la va titular “El gran home a qui mai vaig conèixer”. Amb aquesta cançó va expressar, sens dubte, el que senten moltes persones: totes les que no han estat capaces d’establir amb els seus pares la connexió emocional que haurien volgut.

Sovint sento frases com: “No vull que m’interpreti malament, estic casada amb un home meravellós, però no sé mai el que sent”. Un cop, una dona com la que m’havia dit això va portar el seu marit a un taller, durant el qual ella li va dir: “Em sento com si estigués casada amb una paret”. El marit va fer una magnífica imitació d’una paret: es va quedar assegut, mut i immòbil. Exasperada, la dona es va girar cap a mi i va exclamar: “Ho veu? Sempre fa el mateix. Es queda així, sense dir res. És com viure amb una paret!”

“A mi em sembla que el que passa és que se sent sola i vol un contacte emocional més gran amb el seu marit”, li vaig dir. Com que hi va estar d’acord, vaig intentar fer-li entendre que era molt poc probable que frases com “em sento com si estigués vivint amb una paret” cridessin l’atenció del seu marit sobre els seus sentiments i desitjos. De fet, el més probable és que fossin rebudes com una crítica i no com una invitació a connectar amb els seus sentiments. A més, aquesta mena d’expressions sovint es converteixen en profecies autocomplertes. Un marit, quan el critiquen per haver-se comportat com una paret, se sent dolgut i descoratjat i no respon, amb la qual cosa confirma la imatge que té la seva dona d’ell quan el compara amb una paret.

Ampliar el nostre vocabulari de sentiments comporta beneficis evidents no només en les relacions íntimes, sinó també en el món professional. Una vegada em van contractar per assessorar els membres del departament tecnològic d’una gran empresa suïssa; estaven disgustats perquè havien descobert que els empleats d’altres departaments els evitaven. Quan hi vaig conversar em van dir: “Odiem anar a consultar-los coses, a aquests individus. És com parlar amb màquines!” El problema es va solucionar quan, al cap d’un temps de treballar amb els membres del departament tecnològic, els vaig animar a mostrar més la seva faceta humana a l’hora de comunicar-se amb els companys de feina.

En un altre cas vaig treballar amb els administradors d’un hospital, que estaven angoixats per una reunió que havien de tenir amb els metges. Volien que els ensenyés la manera de fer servir la CNV quan haguessin de dirigir-s’hi a la recerca de suport per a un projecte que feia poc havia estat refusat per 17 vots a 1.

Vaig obrir la sessió interpretant el paper d’un dels administradors en una dramatització: “Em fa por plantejar aquest tema”. Vaig triar començar així perquè vaig percebre com d’espantats estaven els responsables de l’hospital quan es preparaven per enfrontar-se de nou als metges en aquesta qüestió. Abans que pogués continuar, un dels administradors em va interrompre per protestar: “Això no és realista! Nosaltres no els ho podríem dir mai, als metges, que tenim por”.

Quan li vaig preguntar per què li semblava tan impossible admetre que tenia por, va respondre sense dubtar: “Si admetem que tenim por ens faran a miques!” La resposta no em va sorprendre; sovint he parlat amb persones que m’han dit que no podien imaginar-se expressant els seus sentiments a la feina. Per això em va complaure molt que un dels administradors decidís arriscar-se a expressar la seva vulnerabilitat a la temuda reunió. Va deixar de banda el costum de comportar-se com una persona estrictament lògica, racional i sense emocions, i va triar mostrar clarament els seus sentiments, i també exposar les raons per les quals volia que els representants de l’altra part canviessin de postura. De seguida es va adonar que els metges responien de manera molt diferent. Al final es va quedar sorprès i alleujat quan, en comptes de “fer-lo a miques”, van canviar de parer i van votar 17 a 1 a favor del projecte. Aquest gir tan espectacular va ajudar els administradors a apreciar i fer-se conscients de l’impacte que pot tenir l’expressió de la vulnerabilitat, fins i tot a la feina.

Expressar la nostra vulnerabilitat pot ajudar a resoldre conflictes

Per acabar, permetin-me compartir un incident personal que em va mostrar quins poden ser els efectes d’ocultar els sentiments. Impartia un curs sobre la CNV a un grup d’estudiants d’una zona empobrida de la ciutat. En entrar a l’aula el primer dia, els estudiants, que conversaven animadament entre ells, es van quedar en silenci. “Bon dia!”, vaig saludar. Silenci. Estava molt incòmode, però tenia por de dir-ho. En comptes d’això vaig procedir de la manera més professional: “En aquesta classe estudiarem un procés de comunicació que espero que trobeu útil per a les vostres relacions, tant a casa com amb els amics”.

Vaig continuar oferint informació sobre la CNV, però no semblava que ningú m’escoltés. Una noia va remenar la bossa, va treure una llima i va començar a llimar-se les ungles enèrgicament. Els estudiants que eren al costat de les finestres van enganxar la cara al vidre com si els fascinés el que passava al carrer. Jo estava cada cop més incòmode, i així i tot vaig seguir sense dir-ne res. Al final, un estudiant, que va tenir certament més coratge del que jo estava mostrant, va exclamar: “No pots sofrir estar amb persones negres, oi que no?” Em vaig quedar petrificat, però immediatament em vaig adonar que jo mateix —i de quina manera!—, havia contribuït a la percepció de mi que tenia aquell noi en mirar d’ocultar la meva incomoditat.

“Estic nerviós —vaig admetre— però no perquè sigueu negres. Els meus sentiments tenen a veure amb el fet que no conec ningú aquí, i quan he entrat a l’aula volia que m’acceptéssiu.” Fer-los saber que era vulnerable va tenir un notable efecte sobre els estudiants. Van començar a fer-me preguntes sobre mi, a explicar-me coses sobre ells i a mostrar curiositat per la CNV.

SENTIMENTS ENFRONT DE NO SENTIMENTS

Una confusió molt comuna, propiciada pel llenguatge, és l’ús de la paraula sento quan en realitat no s’expressa cap sentiment. Per exemple, en l’oració “sento que no és un bon tracte” seria més precís substituir la paraula sento per les paraules penso o crec. En general, els sentiments no s’expressen clarament quan la paraula sento va seguida de:

Cal que distingim els sentiments dels pensaments

1. que “Sento que ho hauries d’haver sabut”.

2. com “Em sento com un fracassat”.

3. com si “Sento com si visqués amb una paret”.

Altres exemples similars:

“Sento que l’Amy ha estat bastant irresponsable”.

“Sento que el meu cap m’està manipulant”.

“Sento que jo he d’estar disponible”.

“Sento que és inútil”.

D’altra banda, no sempre cal fer servir la paraula sento per expressar un sentiment. Podem dir “em sento irritat” o “estic irritat”.

Cal que distingim entre el que sentim i el que pensem que som

A la CNV establim una distinció entre les paraules que expressen sentiments i les que descriuen el que pensem que som.

1. Descripció del que pensem que som: “Em sento mediocre com a guitarrista”. En aquesta oració, avaluo més la meva habilitat com a guitarrista que no pas expresso els meus sentiments.

2. Expressió de sentiments:

“Em sento decebut amb mi mateix com a guitarrista”. “Em sento impacient amb mi mateix com a guitarrista”. “Em sento frustrat amb mi mateix com a guitarrista”. El sentiment que hi ha al darrere quan m’avaluo com a “mediocre” podria ser, per tant, de decepció, impaciència, frustració o alguna altra emoció.

De la mateixa manera, és una bona ajuda establir una distinció entre les paraules que descriuen el que pensem que els altres fan i les que descriuen veritables sentiments. A continuació hi ha diversos exemples de frases que habitualment es consideren expressió de sentiments quan, de fet, revelen més com pensem que els altres es comporten que com ens sentim realment.

Cal que distingim entre el que sentim i el que pensem sobre la reacció o el comportament dels altres cap a nosaltres

1. “Em sento insignificant per als companys de feina.” La paraula insignificant descriu com penso que els altres m’avaluen en comptes del que realment sento, que en aquesta situació podria ser, per exemple, “em sento trist” o “em sento desanimat”.

2. “Em sento incomprès.” Aquí la paraula incomprès indica més l’avaluació que faig del nivell de comprensió de l’altra persona que no el que sento en realitat. En aquesta situació podria sentir-me ansiós, enfadat o alguna altra emoció.

3. “Em sento ignorat.” Un altre cop, això és més una interpretació de l’acció d’una altra persona que no una declaració clara de com ens sentim. Sens dubte, de vegades pensem que ens ignoren i sentim alleujament, perquè volem que ens deixin en pau. Però de vegades ens sentim dolguts quan pensem que ens ignoren perquè volem que ens facin cas.

Les paraules com ignorat expressen més la nostra interpretació del que han fet els altres que no com ens sentim nosaltres. Vegin una mostra d’aquestes paraules:

abandonat	coaccionat	incomprès	provocat
acorralat	desacreditat	infravalorat	rebaixat
acusat	desatès	intimidate	refusat
aïllat	desemparat	invisible	traït
amenaçat	estafat	maltractat	utilitzat
apartat	exclòs	manipulate
assetjat	explotat	menyspreat
atacat	humiliate	obligat
atrapat	ignorat	pressionat

AMPLIAR EL NOSTRE VOCABULARI DE SENTIMENTS

A l’expressar els nostres sentiments, és útil fer servir paraules que facin al·lusió a emocions concretes en comptes d’expressions imprecises o de sentit general. Per exemple, si diem “em sento bé”, aquest sentir-se bé podria referir-se a sentir-se content, entusiasmat, alleujat, entre altres emocions. Les paraules com bé i malament impedeixen que qui escolta connecti fàcilment amb el que sentim en realitat.

La següent llista ha estat elaborada per ajudar-lo a millorar la seva capacitat d’expressar els seus sentiments i descriure amb claredat tot un ventall d’estats emocionals.

COM ENS PODRIEM SENTIR QUAN LES NOSTRES NECESSITATS SE SATISFAN

absort	confiat	eufòric	optimista
actiu	content	excitat	orgullós
afectuós	curiós	expansiu	plàcid
afortunat	de bon humor	expectant	pletòric
agraït	decidit	extasiat	pròsper
alegre	delectat	exultant	radiant
alerta	delitós	fascinat	realitzat
alleujat	descansat	feliç	reconfortat
amigable	despert	fort	relaxat
amorós	despreocupat	generós	renovat
animat	divertit	gojós	rialler
apassionat	efusiu	il·lusionat	satisfet
assossegat	embadalit	inspirat	segur
atent	emocionat	interessat	serè
atret	en pau	intrigat	sociable
audaç	encantat	joiós	sorprès
càlid	energitzat	jovial	tendre
calmat	enlluernat	lleuger	tranquil
clarivident	entretingut	lliure	valent
commogut	entusiasmat	lúcid	vigorós
còmode	equilibrat	meravellat	vital
compassiu	esperançat	motivat	viu
complagut	esplèndid	obert

COM ENS PODRIEM SENTIR QUAN LES NOSTRES NECESSITATS NO ESTAN SATISFETES

abatut	desconcertat	fart	presa del pànic
aclaparat	desconfiat	fastiguejat	rancuniós
acovardit	desconsolat	fatigat	recelós
afligit	deprimit	ferit	refractari
agitat	desanimat	frisós	ressentit
alarmat	descoratjat	frustrat	reticent
alienat	desencantat	furiós	retret
alterat	desenganyat	gelós	sobresaltat
amargat	desesperançat	horroritzat	sol
angoixat	desesperat	hostil	sorprès
anihilat	desgraciat	impacient	susceptible
ansiós	desil·lusionat	impotent	temorós
apagat	despitós	incòmode	tens
apàtic	destrossat	indecís	trastornat
apesarat	desvalgut	indefens	tremolós
aprensiu	disgustat	indiferent	trist
atabalat	dissortat	indignat	vençut
atemorit	distant	inestable
aterrit	dolgut	infeliç
atordit	dubtós	inquiet
atribolat	en estat de xoc	insegur
avergonyit	enfadat	intranquil
avorrit	enfastidit	irat
cansat	enfonsat	irritat
commocionat	enfurismat	malagradós
confús	ensopit	malenconiós
consternate	enutjat	malhumorat
contrariat	escandalitzat	molest
contristat	escèptic	nerviós
culpable	esgotat	paralitzat
dèbil	espantat	passiu
decaigut	estancat	penedit
decebut	exasperate	pessimista
desassossegat	exhaust	preocupat

RESUM

El segon component que necessitem per expressar-nos són els sentiments. Quan desenvolupem un vocabulari de sentiments que ens permet anomenar i identificar de manera clara i específica les nostres emocions, ens resulta més fàcil connectar amb les altres persones. Donar-nos permís per mostrar-nos vulnerables a l’hora d’expressar els sentiments pot ajudar-nos a resoldre conflictes. La CNV distingeix entre l’expressió de sentiments veritables i les paraules o expressions que descriuen pensaments, avaluacions i interpretacions.

EXERCICI 2
L’EXPRESSIÓ DELS SENTIMENTS

Si vol veure si estem d’acord o no pel que fa a l’expressió verbal dels sentiments, marqui els números de les frases en què s’expressen sentiments verbalment.

1 “Sento que no m’estimes.”

2 “Em sento trist en saber que te’n vas.”

3 “Tinc por en sentir-te dir això.”

4 “Si no em saludes em sento desatès.”

5 “M’alegro de (saber) que puguis venir.”

6 “Ets fastigós.”

7 “Sento ganes de pegar-te.”

8 “Em sento incomprès.”

9 “Em sento bé amb això que has fet per mi.”

10 “Em sento inútil.”

Aquestes són les meves respostes per a l’Exercici 2:

1 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. No considero que dir “no m’estimes” sigui expressar un sentiment. En la meva opinió, no expressa el que sent la persona que parla sinó el que creu que l’altra persona sent. Quan el verb sentir va seguit de que, com, com si, les paraules que segueixen generalment no són el que jo considero l’expressió d’un sentiment. L’expressió d’un sentiment podria ser: “Estic trist” o “Em sento angoixat”.

2 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que s’ha expressat verbalment un sentiment.

3 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que s’ha expressat verbalment un sentiment.

4 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. No considero que “desatès” sigui un sentiment. Per a mi, expressa el que el parlant pensa que l’altra persona li està fent. L’expressió d’un sentiment podria ser: “Quan arribes a casa i no em saludes em sento sol”.

5 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que s’ha expressat verbalment un sentiment.

6 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. No considero que “fastigós” sigui un sentiment. Per a mi, expressa més com pensa el parlant sobre l’altra persona que no el que sent. L’expressió d’un sentiment podria ser: “Sento fàstic”.

7 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. No considero que “ganes de pegar-te” sigui un sentiment. Per a mi expressa el que el parlant s’imagina fent en comptes de com se sent. L’expressió d’un sentiment podria ser: “Estic furiós amb tu”.

8 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. No considero que “incomprès” sigui un sentiment. Per a mi, expressa el que el parlant pensa que l’altra persona li està fent. L’expressió d’un sentiment en aquest cas podria ser: “Em sento frustrat” o “Estic desanimat”.

9 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que s’ha expressat verbalment un sentiment. Amb tot, la paraula bé és molt imprecisa quan es fa servir per comunicar el que se sent. Normalment podem expressar els nostres sentiments amb més exactitud fent servir altres paraules, com per exemple alleujat, agraït o animat.

10 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. No considero que “inútil” sigui un sentiment. Per a mi, expressa què pensa el parlant de si mateix en comptes de com se sent. L’expressió d’un sentiment en aquest cas podria ser: “Soc escèptic pel que fa al meu talent” o “Em sento desgraciat”.