Czytaj książkę: «Mestissa»

Halfbreed

1a edició catalana: octubre de 2020

© 1973, 2019, Maria Campbell

© 2020, Marta Marín-Dòmine, per la traducció

© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, Gemma Medina

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-281-8

Agraïm al Conseil des Arts du Canada el suport a la traducció d’aquesta obra.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Maria Campbell

Mestissa

Traduït de l’anglès

per Marta Marín-Dòmine

CLUB EDITOR

BARCELONA

Aquest llibre està dedicat als fills de la meva Cheechum. Gràcies, Stan Daniels, per haver-me fet enrabiar tant que m’han vingut ganes d’escriure’l; a tu, Peggy Robbins, per la comprensió i els ànims, però sobretot per creure que en seria capaç; a tota la família, per la vostra paciència; a vosaltres, Elaine, Kay, Sheila, Sarah i Jean, per comprendre-ho i escoltar-me, per haver-lo passat a màquina i haver-vos fet càrrec dels nens; i un agraïment molt especial a la meva amiga Dianne Woodman.

Introducció

La casa on vaig créixer és un munt de runa cobert de bardissa. El pi de davant la finestra a sol ixent s’ha assecat i es parteix; només són com abans els pollancres i el fangar a la banda de darrere. Encara hi és la família de castors enfeinats i xerraires d’aquell matí de fa disset anys, quan vaig dir adéu al pare i me’n vaig anar de casa.

El cementiri al peu del turó s’ha convertit en una selva de rosers de bardissa, lliris tigrats i cards. Les creus cauen i els gòfers van amunt i avall de les tombes mig ensorrades. La vella església catòlica necessita com sempre una mà de pintura, però la congregació és pobra i haurà d’esperar-se un any més.

A l’altre cantó de la carretera, la ferreria i la lleteria on fabricaven formatge van ser enderrocades fa temps, l’únic rastre que en queda són un vell aparell negre de vapor i unes ferradures abandonades. La botiga encara s’aguanta, vella i solitària, una mica com el país que l’envolta i la gent a qui serveix, gairebé inexistent. Els propietaris francesos vinguts del Quebec van morir fa molts anys i les seves famílies ja no hi són. És com si no hi haguessin sigut mai.

La casa de l’àvia Campbell ja no existeix. Les famílies mestisses que ocupaven els terrenys on havia de passar la carretera s’han traslladat als pobles veïns, on tenen més a mà els subsidis i la beguda, o bé s’han refugiat al bosc fugint de la realitat. Els vells, que tanta importància tenien en la meva infantesa, són tots morts.

En tornar a casa al cap dels anys, em pensava que hi trobaria la felicitat i la bellesa que hi havia conegut de petita. Però mentre caminava per la carretera plena de còrrecs i passejava la vista entre parets esquerdades i m’endinsava en el passat, vaig comprendre que aquí no les hi trobaria. Igual que jo, la terra havia canviat, la meva gent ja no hi era i si volia trobar la pau, l’hauria de buscar dins meu. Va ser aleshores que vaig decidir escriure sobre la meva vida. No tinc tants anys; potser un dia, quan jo també sigui vella, em decidiré a escriure més. He escrit aquest llibre per a tots vosaltres, perquè sapigueu què és ser mestissa en el nostre país. He volgut explicar-vos les alegries i les penes, la pobresa aclaparadora, les frustracions i els somnis.

1

En els anys 1860, Saskatchewan formava part del que s’anomenava els Territoris del Nord-oest, una terra sense poblats ni filferrades ni granges. Els mestissos hi havien arribat procedents d’Ontàrio i Manitoba, fugint de l’odi i els prejudicis que solen acompanyar l’ocupació d’una terra.

La por de veure vulnerats els seus drets quan el govern canadenc va comprar les seves terres a la Hudson’s Bay Company, junt amb els prejudicis dels colons blancs protestants, van promoure la Rebel·lió de Red River el 1869. Louis Riel va establir un govern provisional a Fort Garry, Manitoba, però el 1870, en arribar les tropes de l’est, va fugir als Estats Units. Morts els caps i perdudes les terres, els mestissos van haver de refugiar-se al sud de Prince Albert, Saskatchewan, i van fundar-hi els assentaments de Duck Lake, Batoche, St. Louis i St. Laurent. A Saskatchewan no hi havia aleshores ni govern ni jurisdicció, de manera que van crear-ne de propis basats en la seva forma de vida —l’ordre i la disciplina de les grans caceres de búfals. Van elegir Gabriel Dumont com a president, i amb ell vuit consellers. Van dictar lleis perquè la gent pogués viure en pau, i sancions per fer-les respectar. Van deixar clar que no s’oposaven al govern canadenc i que el Consell s’extingiria així que els territoris tinguessin un veritable govern per defensar l’ordre públic.

Durant uns anys van viure en pau, però entre 1870 i 1880 van arribar els colons i el ferrocarril i, com a Ontàrio i Manitoba, la seva forma de vida es va veure amenaçada. Eren gent que ocupava unes terres sense cap títol de propietat. Volien que Ottawa els garantís el dret a conservar-les abans que les usurpessin els colons blancs acabats d’arribar, emparats pel Homestead Act, la llei d’assentaments rurals. La nostra gent considerava que els tractats sobre la propietat de la terra els discriminaven obligant-los a instal·lar-s’hi i a esperar tres anys abans de reclamar-la. Ells vivien en aquelles terres de molt abans que se signessin tractats i no pensaven tolerar que els consideressin nouvinguts. Van enviar peticions i mocions a Ottawa, però un cop més, com a Ontàrio i Manitoba, Ottawa se’n va desentendre i va continuar ignorant la seva existència.

Finalment, el 1884 van decidir recórrer a l’únic home capaç d’ajudar-los. Gabriel Dumont i tres consellers seus van cavalcar fins a Montana per reunir-se amb Louis Riel, que hi vivia exiliat. Riel va tornar amb ells a Saskatchewan i allà va descobrir que no només els mestissos tenien motius de queixa, sinó els colons blancs i els indis. Cedint a la pressió constant de l’est del país, el govern conservador de Macdonald havia reduït els fons federals destinats als territoris i havia deixat els indis sense l’aprovisionament i els subsidis que els garantia la llei. Els colons blancs, mentrestant, anaven de desastre en desastre, entre ells, tres anys de sequera que s’afegien al greuge de la reclamació de les terres i deterioraven les relacions amb el govern federal.

Aquest cop, les peticions i mocions enviades a Ottawa provenien de tots, colons blancs, mestissos i indis. Una vegada més, Ottawa les va ignorar. Els mestissos ja en tenien prou i estaven a punt de prendre les armes, però ni Riel ni els colons blancs no volien que esclatés una rebel·lió. Riel creia en una forma pacífica de fer entendre a Ottawa la urgència de les reclamacions. Dumont, en canvi, no tenia cap fe en el govern federal i creia que només es faria sentir una revolta armada. Dumont feia pressió perquè Riel ataqués Fort Carlton i constituís un govern provisional com havia fet a Fort Garry, Manitoba. Riel va acabar cedint i va llançar un ultimàtum a la policia muntada del Nord-oest que ocupava el fort: o es rendien o serien atacats. Mentrestant, Dumont reunia un grup armat d’indis i mestissos i els enviava a Fort Carlton sense que ho sabés Riel. Crozier, el comandant del fort, acabava de demanar reforços a Regina quan va rebre l’ultimàtum, però en veure acostar-se la tropa de Dumont va cometre la imprudència d’enviar els seus homes inexperts contra uns tiradors excel·lents.

Així va ser la batalla de Duck Lake, primer pas de la Rebel·lió de Riel: victoriosa per als mestissos. La majoria de colons blancs condemnaven la violència i després de Duck Lake van retirar-se de la lluita, però els indis que havien firmat els tractats i passaven fam per culpa de l’incompliment d’Ottawa feien costat a Dumont i Riel. Els cabdills Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa, guerrers respectats arreu dels territoris, van sumar-se als mestissos.

Després de Duck Lake, Ottawa va constituir immediatament una comissió per examinar les reclamacions dels mestissos i estendre actes que garantissin els seus drets a les terres. Però van reservar-les deliberadament a uns quants escollits, de manera que les forces mestisses en van sortir dividides. La batalla de Duck Lake i la Rebel·lió de Riel haurien pogut evitar-se si la comissió s’hagués format abans.

Mentrestant, les tropes de l’est sota el comandament del general Middleton es dirigien a Saskatchewan. El ferrocarril de la Canadian Pacific Railway no estava enllestit i les tropes havien d’anar en trineu d’un punt a l’altre amb tot el subministrament. Al cap d’un mes arribaven vuit mil soldats, cinc-cents agents de la policia muntada i uns quants voluntaris blancs d’arreu dels territoris, a més d’un canó Gatling, per vèncer Riel, Dumont i cent cinquanta mestissos. Els manuals d’història expliquen que els mestissos van ser derrotats a Batoche el 1884.

Acusat d’alta traïció, Louis Riel va ser penjat el novembre de 1885.

Gabriel Dumont i un grapat d’homes van fugir a Montana.

Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa es van rendir i van ser condemnats a tres anys de presidi per traïció.

Els altres mestissos es van escapar als despoblats del nord de Saskatchewan.

Aturar la rebel·lió va costar cinc milions de dòlars al govern federal.

2

La meva gent va fugir a Spring River,* a vuitanta quilòmetres al nord-oest de Prince Albert. Les famílies mestisses amb noms com Chartrand, Isbister, Campbell, Arcand i Vandal van arribar-hi després de la Rebel·lió de Riel, en què els homes s’havien implicat activament. Riel s’havia esfumat i amb ell les esperances. Aquesta nova terra era una estesa de petits llacs, pujols rocosos i bosc atapeït. Els mestissos que venien aquí eren paranyers i caçadors autosuficients. A diferència dels seus germans indis, no estaven preparats per malviure a còpia d’esgarrapar la misèria que donava la terra. Els havia atret aquesta part de Saskatchewan perquè hi abundava la caça i encara no hi havia colons.

A finals dels anys vint, el govern va oferir la terra a qui volgués treballar-la i amb això va ressorgir l’amenaça dels immigrants. Aleshores els llacs s’estaven assecant, la caça i el comerç de les pells s’extingien. Com que no tenien cap més lloc on anar, gairebé totes les famílies van decidir acollir-se a la llei d’assentaments rurals per poder optar a la propietat de la terra. Era difícil acceptar que els temps canviaven, però si volien assegurar un futur als seus fills, havien d’abandonar la vida lliure i errant.

La terra costava deu dòlars el quarter. Calia rompre deu acres en tres anys, a més d’altres millores, per aconseguir el títol de propietat. Si no, la terra era confiscada per les autoritats del districte. Amb la depressió econòmica i l’escassetat de pells, no hi havia diners per comprar arreus. Unes quantes famílies podrien haver fet el sacrifici de llogar braços, però ningú s’arriscava a comprar eines cares per treballar una terra tan plena de rocs i aiguamolls. Alguns van intentar-ho amb cavalls i arades, fins a deixar-hi els ànims. Aquells homes intrèpids, capaços de desafiar els perills de viure al bosc amb temperatures sota zero, van donar-se per vençuts. Simplement, no eren gent feta per convertir-se en grangers.

Les autoritats van anar reclamant les terres i oferint-les als immigrants. Els mestissos, convertits en ocupants il·legals, van ser foragitats de la pròpia terra pels nous propietaris. Un per un, van anar tornant a les carreteres i a les terres de la Corona,* on van construir cabanes i graners, i des d’aleshores se’ls va anomenar “la gent de la carretera”.

Així va començar una vida miserable, sense cap esperança de futur. Aquesta generació de la meva gent va ser una generació derrotada. Els pares havien fracassat durant la rebel·lió perquè no havien sabut fer realitat els seus somnis, ara fracassaven els fills com a grangers i no els quedava res. La seva forma de vida pertanyia al passat i no trobaven lloc en el món perquè creien que no tenien res a oferir. Estaven avergonyits, i amb la vergonya van perdre l’orgull i la força d’anar tirant. Sento un dolor profund quan penso en aquestes persones. Avui encara te’n trobes, de gent d’aquesta generació: jaios i jaies esguerrats i vinclats que viuen als barris baixos, esperen la mort al bosc o cuiden els néts mentre els pares s’emborratxen. Alguns, al cap de cent anys, encara lluiten per la igualtat i la justícia per al seu poble. Per a ells el camí no té fi i és ple de desànim i frustració.

Si em dol tant és perquè de petita havia entrevist una gent orgullosa i feliç. Els havia sentit riure, els havia vist ballar, n’havia rebut l’amor.

Un bon amic m’ha dit: “Maria, escriu un llibre alegre. No pot ser que tot hagi estat tan terrible. Ja ho sabem, que tots en tenim la culpa. No siguis massa dura.” Jo no estic ressentida. He superat el rancor. Només vull explicar com eren les coses, com són fins ara. Sé que la pobresa no és només nostra. La vostra gent també la coneix, però en aquells temps teníeu somnis, teníeu un demà. Els meus pares i jo no vam compartir mai cap mena d’aspiració de futur. No vaig veure mai el meu pare contestar a un home blanc, si no és que anava borratxo. No vaig veure mai el meu pare ni cap dels nostres homes caminar amb el cap alt quan passaven davant d’un home blanc. Quan anaven borratxos es tornaven agressius i buscaven brega, i durant una estona els blancs els tenien por. Però fins i tot aquests moments eren rars, perquè solien beure massa i es convertien en homes patètics i malaltissos que somicaven d’enyor i es barallaven entre ells o tornaven a casa a esbatussar les dones, que sí que els tenien por. Però m’estic avançant, de manera que torno enrere per explicar la història de la família del meu pare.

El besavi Campbell va arribar d’Edimburg, Escòcia, amb el seu germà. Eren homes durs i bregats, van barallar-se durant la travessia i mai no van fer les paus. Es van establir a la mateixa zona, es van casar tots dos amb dones nadiues i van formar-hi família. El besavi es va casar amb una mestissa neboda de Gabriel Dumont. Abans del casament tots dos germans havien pretès la mateixa dona i, per més que guanyés el besavi, ell estava convençut que el seu fill era de l’altre, per això no va reconèixer mai l’avi Campbell com a propi ni tampoc va dirigir mai més la paraula al seu germà.

El besavi portava una botiga de la Hudson’s Bay Company a pocs quilòmetres a l’oest de Prince Albert i tractava amb els mestissos i els indis de la zona. El 1885, quan va esclatar la Rebel·lió del Nord-oest, va fer costat a la policia muntada i als colons blancs. No era estimat pels veïns ni per la gent amb qui tractava. Els nostres vells l’anomenaven Chee-Pie-hoos, que vol dir “mal esperit que salta i bota”. Diuen que era un home cruel i que picava el fill, la dona i les bèsties amb el mateix fuet i la mateixa ràbia.

Una vegada l’avi Campbell va fugir de casa quan tenia deu anys. El seu pare el va atrapar i el va lligar al costat del cavall, va pujar al carro i els va atiar amb el fuet a tots dos, cavall i nen, al llarg de tot el camí fins a casa.

El besavi era també un home gelós i estava convençut que la seva dona s’entenia amb la meitat dels mestissos de la zona. Per això, quan va esclatar la rebel·lió, se l’enduia sempre que havia d’assistir a una reunió lluny de casa. Ella, pel seu cantó, transmetia tot el que sentia als rebels, i també robava municions i queviures de la botiga del marit. En descobrir-ho, l’home es va enfurismar i va decidir que la millor manera de tornar-s’hi era assotar la dona en públic. Li va esquinçar la roba a l’esquena i la va assotar tan fort que va viure amb terror per sempre més.

Ell no va trigar gaire a morir. Hi ha qui diu que el va matar la família d’ella, però no se sap del cert. Ella se’n va anar a viure amb la família materna, que vivia en el que ara es coneix com el Parc Nacional de Prince Albert. Tot i ser indis, mai no van formar part de cap reserva perquè no hi eren quan van arribar els signants del tractat. La meva besàvia es va fer una cabana tocant al llac Maria i va criar-hi el seu únic fill. Anys més tard, quan la zona va ser integrada al Parc, el govern li va demanar que se n’anés. Ella s’hi va negar i un cop esgotades totes les vies pacífiques van enviar-li la policia muntada. Aleshores es va tancar i barrar a la cabana, va carregar el rifle i en tenir-los a la vista va posar-se a disparar una mica més amunt dels caps, amenaçant-los d’abaixar el canó si se li acostaven. La policia se’n va tornar i no va molestar-la mai més.

La recordo com una dona menuda, de cabells blancs curosament trenats, lligats amb una cinta negra. Duia faldilles negres que li arribaven als turmells i bruses negres de màniga llarga i coll alt. Al voltant del coll hi portava sempre quatre o cinc passades de collarets de grans i una cadena de filferro de coure. Als canells hi duia braçalets de coure per protegir-se de l’artritis. Per tapar-se els turmells prims, calçava uns mocassins alts adornats amb dissenys vistosos, fets amb pues de porc espí.

La besàvia Campbell, a qui sempre vaig anomenar Cheechum, era neboda de Gabriel Dumont, i tota la seva família havia lluitat al costat de Riel i Dumont durant la rebel·lió. Sovint m’explicava històries de la rebel·lió i dels mestissos. Deia que la nostra gent no volia lluitar perquè no era la nostra manera de fer. L’únic que demanàvem era que ens deixessin viure en pau i com volíem nosaltres. La Cheechum mai no va acceptar la derrota de Batoche i sempre deia:

—Com que van matar en Riel es pensen que també ens han matat a nosaltres, però un dia, nineta, tot això canviarà.

La Cheechum no podia sofrir l’arribada dels colons i per més que n’arribessin en el que per ella era la nostra terra, els ignorava i es negava a saludar-los, fins i tot quan se’ls trobava pel camí. No es va convertir al cristianisme i afirmava que, si l’infern existia, ella ja hi havia estat casant-se amb un cristià, no hi podia haver res pitjor després de la mort! Desdenyava els subsidis i la jubilació. Mentre va viure sola, caçava i posava paranys, tenia un hort i era del tot autosuficient.

L’avi Campbell, fill de la Cheechum, era un home discret. Ningú no el recorda gaire. Els vells que encara viuen l’havien vist poc, a ell i a la seva dona. L’àvia Campbell era una dona menuda de cabells negres arrissats i ulls blaus. Era una Vandal, i la seva família també havia estat implicada en la rebel·lió. La recordo més aviat callada i mai no la vaig sentir riure en veu alta. Després de casats, van anar a viure bosc endins i no es van fer gaire amb ningú. L’avi Campbell era un bon amic d’en Grey Owl, un anglès que es va establir a la nostra terra i hi vivia com un indi. L’avi estimava la terra i només en prenia el que necessitava per alimentar-se. El meu pare deia que era un home afectuós i gentil que passava força temps amb els fills. Va morir de jove deixant-ne nou, el més gran dels quals era el meu pare, d’onze anys. Després de la seva mort, l’àvia Campbell va instal·lar-se en una comunitat blanca i es va llogar amb el fill per desbrossar la terra a setanta-cinc centaus l’hectàrea. S’embolicaven els peus amb pells de conill i papers i es posaven els mocassins per sobre. S’abrigaven amb abrics vells i anaven a treballar amb cavalls i trineu. El pare deia que hi havia dies tan freds que se li escapaven les llàgrimes, i ella es treia les pells dels peus per abrigar-lo.

A la primavera, quan els grangers rompien la terra desbrossada, calia recollir rocs i arrels i cremar la brossa, ja que no els pagaven els setanta-cinc centaus fins que no havien fet tota la feina.

A la tardor feien la collita. Van fer-ho fins que van tenir prou diners per comprar un tros de terra. Ella i el pare van construir-s’hi una cabana i van treballar la terra durant tres anys. Com que només tenien un parell de cavalls i el pare els feia servir per treballar per altri, l’àvia molt sovint havia de llaurar ella mateixa. Al cap de tres anys d’esllomar-s’hi no havien pogut fer les millores que exigia la llei i així van perdre la propietat. Aleshores van traslladar-se a les terres de la Corona i van unir-se a altres grups de gent de la carretera.

Quan el pare i els seus germans van ser prou grans, van dedicar-se a posar paranys i caçar per vendre les preses als grangers blancs dels poblats propers, a més del whisky que fabricaven a casa. Un cop casats, van fer-se les cabanes al voltant de la de l’àvia.

L’àvia Campbell ocupa un lloc especial en els nostres cors. El pare se l’estimava i la tractava amb tendresa. Era una gran treballadora i feia l’efecte d’estar sempre feinejant. Quan el pare va voler fer-se’n càrrec perquè deixés de treballar, ella s’hi va enfadar i li va dir que s’ocupés de la seva família i la deixés en pau. Desbrossava i treia pedres de la terra dels colons, ajudava a néixer els seus fills i els cuidava quan es posaven malalts. Sempre va tenir la casa oberta a qualsevol de la comunitat que s’hi acostés, però en els quaranta anys que hi va viure no la va visitar cap blanc, i només tres vells suecs van assistir al seu funeral.

El pare es va casar quan tenia divuit anys. Un dia va anar a una trobada esportiva, a la reserva índia del llac Saddle, i va veure la meva mare, que llavors tenia quinze anys. La va voler i la va tenir. El pare era un home molt ben plantat, de cabells negres arrissats i ulls blau-grisos, fort, llançat i salvatge. Li encantava ballar i és el que feia quan la mare el va veure per primer cop, ballava un jig de Red River amb els seus mocassins llampants. El pare va veure la mare per primer cop quan feia pa bannock a la foguera, davant de la tenda dels pares. El feia girar enlaire, igual que sa mare. Quan ella va alçar la vista, el pare gairebé cau del carro de tan bonica que la va trobar. En preguntar per ella es veu que li van dir que era l’única filla de Pierre Dubuque i que més valia que la deixés en pau o el mataria d’una escopetada. El pare deia que la mare tenia molts pretendents, i que el més fogós era un suec d’una comunitat veïna amb una granja gran i molts diners. També deia que va decidir casar-s’hi i aquella nit va veure que a la mare li agradava ballar, de manera que va ballar a cor què vols amb l’esperança que ella s’hi fixés. La mare deia que quan el va veure va saber que seria seva. Així és com el recordo de petita: càlid, feliç, rialler i cantaire, però vaig veure com anava canviant a mesura que passaven els anys.

La meva mare era molt bonica, menuda, d’ulls blaus i cabells castanys. Era discreta i gentil, no com les altres dones de la comunitat, que eren expansives i cridaneres. Sempre estava enfeinada cuinant o cosint. Li agradaven els llibres i la música i es passava hores llegint-nos la col·lecció de llibres que li havia regalat son pare. Vaig créixer amb Shakespeare, Dickens, Sir Walter Scott i Longfellow.

Les històries que explicaven els llibres de la mare van estimular la meva imaginació. Quan feia bo ens reuníem darrere de casa els germans i germanes amb els cosins i muntàvem obres de teatre. La casa era el nostre Imperi romà, els dos pins eren les portes de Roma. Jo era Juli Cèsar i m’embolicava amb un llençol i em posava una branca de salze al cap. El meu germà Jamie era Marc Antoni i se sentien crits d’Ave Cesar per tot el poblat. Altres vegades construíem una balsa amb uns quants troncs i hi posàvem un dosser que en realitat era un cobrellit de patchwork amb fulards virolats de la mare als quatre cantons. També hi posàvem una vella pell d’ós per fer de catifa i que hi pogués embarcar Cleòpatra —la nostra cosina de pell blanca i pèl roig.

Com m’hauria agradat ser Cleòpatra! Però el meu germà Jamie deia: “Maria, tens la pell fosca i cabells de negre.” Per tant, en comptes de Cleòpatra havia de fer de Cèsar. Els esclaus de Cleòpatra pujaven tots a bord i empenyíem el rai cap a l’aiguamoll i jo els esperava a l’altra riba per donar la benvinguda a Cleòpatra des de Roma. Moltes vegades la pobra Cleo i els seus esclaus feien una mala fi perquè els troncs es deslligaven i tots acabaven a l’aigua. Llavors els senadors —les nostres mares— els pescaven i havíem de jugar a una altra cosa. Molts veïns blancs preguntaven què fèiem i es posaven a riure. Suposo que era graciós, Cèsar, Roma i Cleòpatra entre mestissos a les terres del nord de Saskatchewan.

La mare reia molt en aquella època, però el que més recordo és l’olor de net i d’herbes de quan m’abraçava i m’agombolava a la nit. Tenia una veu dolça que adormia els nadons.

Els pares de la mare eren molt diferents de la família del pare. L’àvia Dubuque era una índia del tractat, ben diferent de l’àvia Campbell perquè s’havia criat en un convent. L’avi Dubuque era un francès alt i gros de Dubuque, Iowa. El seu avi havia estat tractant de pells i la corona espanyola li havia concedit els drets d’explotació d’una terra a Iowa. Allà la família es va dedicar a l’extracció de minerals i a la indústria de la fusta i va fundar la ciutat de Dubuque. Quan l’avi va arribar al Canadà, va arreglar el casament amb l’àvia a través de les monges. La mare era filla única i als cinc anys l’havien enviada a educar-se en un convent.

L’avi volia que la seva filla es casés amb un cavaller i visqués com una dama. Es va disgustar molt quan ella se’n va anar amb el pare. Per acabar-ho d’adobar, vaig néixer al principi de la primavera al territori dels paranyers. Amb tot, l’avi va beneir el matrimoni al cap de sis mesos.

* En alguns casos, els noms de persones i de llocs han estat modificats. (Nota de l’Autora)

* Les Road Allowance són les terres de la Corona situades a banda i banda de les carreteres i dels límits entre possessions. (Nota de l’Autora)

3

Vaig néixer en plena tempesta de neu primaveral, l’abril de 1940. L’àvia Campbell, que havia vingut a assistir la mare, va demanar al pare que sortís de la tenda i ell va estar tallant llenya fins a tenir els braços baldats. Finalment vaig arribar jo, una nena, mal pesés al pare. Però no se li va esbravar el desig de criar el millor paranyer i caçador de Saskatchewan. Des que tinc memòria recordo el pare ensenyant-me a posar paranys, a disparar amb rifle i a lluitar com un xicot. La mare s’escarrassava per fer de mi una senyoreta i m’ensenyava a cuinar, a cosir i a fer mitja, i la Cheechum, la meva millor amiga i confident, procurava ensenyar-me tot el que sabia de la vida.

Abans de continuar, voldria explicar-vos com era casa nostra: feta de troncs i amb dues sales, massa gran per ser considerada una cabana qualsevol. En una de les sales hi dormia tota la família, fills i pares, en tres grans llits fets de posts lligades amb tires de cuir sense curtir. Els matalassos eren sacs de lona que omplíem de fenc dos cops l’any. Damunt del llit dels pares hi penjava una hamaca on hi havia sempre un nadó. A l’hivern, per escalfar-nos, fèiem servir una estufa de llenya que tancava perfectament. La roba la teníem penjada de clavilles o plegada a les lleixes. A terra, catifes trenades i una estora de dormir en un racó, per a la Cheechum quan s’estava amb nosaltres, perquè es negava a dormir en un llit i a menjar a taula.

A mi m’encantava aquell racó i m’empescava excuses per dormir amb ella. Hi feia una olor molt especial que em reconfortava quan estava dolguda o tenia por. A més, era el lloc ideal per trobar els tresors de la Cheechum: petaquetes, capses, farcells de tela amb retalls de roba de tots colors, grans per fer collarets, joies de cuir, arrels i herbes, dolços i altres coses que haurien robat el cor a qualsevol nena petita.

La cuina i la sala d’estar formaven una de les peces més boniques que he vist mai. La nostra cuina tenia una estufa de llenya enorme i negra per cuinar i escalfar la casa. A la paret, cassoles i paelles, a més d’arrels i herbes per cuinar i guarir. Teníem una taula gran, dues cadires i dos bancs de taulons amples que fregàvem després de cada àpat amb lleixiu fet a casa. En una de les parets hi havia lleixes per a la vaixella bona i un armari on guardàvem el que fèiem servir cada dia: plats d’alumini, tasses i menjar.

A la sala hi teníem un sofà fabricat a casa i una cadira de braços feta amb fustes i tires de cuir sense curtir, un parell de balancins pintats de vermell i un bagul vell sota la finestra que mirava a llevant. El trespol era de taulons amples que s’havien tornat gairebé blancs de tant fregar-los. Durant els mesos d’hivern trenàvem pedaços de roba vella per fer-ne catifes, tot i que sovint trigàvem un any a ajuntar prou roba per a una catifa petita.

Al sostre es veia la biga carenera i a sota les quatre llargueres que anaven de punta a punta. Les llargueres les fèiem servir per assecar-hi pells a l’hivern. Durant les nits més fredes, l’olor del guisat d’ant fent xup-xup a l’estufa es barrejava amb la fortor de les pells de visó, de mostela i d’esquirol penjades a assecar i amb la flaire d’herbes aromàtiques i arrels a les parets. El pare s’estava en un racó raspallant pells fins que brillaven i hi lliscaven els dits, mentre la mare feinejava al costat de l’estufa. La Cheechum solia seure a terra, fumant la seva pipa de fang, i els petits s’arraulien i es barallaven al seu voltant com cadells. Ho veig tan clarament com si fos ahir.

Els pares passaven molt de temps amb nosaltres, no només els nostres, sinó tots els del poblat. Ens van ensenyar a ballar i a tocar la guitarra i el violí. Jugaven a cartes amb nosaltres, ens duien a fer llargues passejades i ens ensenyaven a fer servir herbes, arrels i escorces. També ens van ensenyar a teixir cistelles amb branquillons de salze roig i mentre fèiem totes aquestes coses plegats ens explicaven històries de la nostra gent: qui eren, d’on venien i què havien fet. Moltes eren llegendes que passaven de pares a fills. Moltes eren edificants, però sobretot eren històries entretingudes sobre una gent molt divertida.

La meva Cheechum creia de cor en els nans del bosc. Deia que de tan menuts no es veuen si no t’hi fixes molt, però que tant se val que t’hi fixis perquè només es deixen veure quan volen ells.

Els nans del bosc viuen a la vora de l’aigua i el seu mitjà de transport preferit són les fulles. Són alegres de mena i molt tímids. De jove la Cheechum n’havia vist un. Un vespre que havia anat a buscar aigua al riu, s’havia assegut a la riba per veure pondre’s el sol. Hi havia un gran silenci, fins i tot callaven els ocells. Aleshores va sentir una fressa com de rialles i converses en una festa amb molta gent. La remor s’acostava i al final va veure una fulla molt grossa que s’atansava a la riba surant, amb tot de fulles que la seguien. Damunt de les fulles hi havia uns nans vestits de tots colors.

Mentre desembarcaven, li anaven fent senyes i li somreien. Li van dir que farien nit allà i sortirien de bon matí per reprendre la marxa riu avall. Van seure amb ella fins que es va pondre el sol, li van dir adéu i van desaparèixer bosc endins. La Cheechum no els va veure mai més, però tota la vida es va recordar de deixar-los menjar i tabac a la vora del riu, i quan sortia el sol ja no en quedava ni rastre. La mare deia que eren rondalles, però jo em passava hores al riu per veure si venien els nans del bosc.

La Cheechum tenia el do d’endevinar el futur, tot i que es negava a predir-lo. Només de tant en tant, si algú havia perdut una cosa, l’ajudava a descobrir on era i no s’equivocava mai. Però era un do que no controlava gens.

Una vegada que tots plantàvem patates i ella i jo érem les encarregades de partir-les, la Cheechum es va interrompre al mig d’una frase i em va dir:

—Vés a buscar ton pare i digues-li que s’ha mort el tiet.

Vaig córrer a buscar el pare i encara tinc gravades a la memòria les paraules de la Cheechum: —En Malcolm s’ha disparat un tret. Està estès a terra vora el camí de darrere de ca la teva mare. Ho diré als altres, tu véshi corrent!

En Malcom era el cunyat del pare. El pare se n’hi va anar corrents i jo el vaig seguir. Quan vam arribar a casa de l’àvia Campbell no hi havia ningú. Mentre el pare s’acostava a la porta, jo vaig dirigir-me al camí. Tal com havia dit la Cheechum, vaig trobar l’oncle estès a terra, com si dormís.

Una altra vegada, en plena nit, la Cheechum es va llevar i va dir al pare que una de les tietes estava molt malalta i que anés immediatament a buscar l’àvia Campbell, sense perdre ni un moment. Van arribar minuts abans que es morís la tieta.

De pressentiments com aquests, la Cheechum en tenia sovint i els explicava als meus pares uns quants dies abans que passés res o es morís ningú. A mi m’hauria agradat veure coses com ella, però sempre em deia que era trist saber quan s’havia de morir la gent que estimes o quan els havia de passar una desgràcia sense poder fer-hi res, perquè era el seu destí. Estic segura que va veure el que em passaria a mi, però com que creia que la vida havia de seguir el seu curs, l’únic que feia era donar-me fortalesa per poder fer front a les dificultats.

La Qua Chich, la tieta del pare i germana gran de l’àvia Campbell, era una dona d’edat, viuda i molt estranya. S’havia casat als setze anys amb en Big John i havia arribat a la regió de Sandy Lake abans que fos una reserva. En Big John s’havia presentat un bon dia amb dos parells de bous, una destral i una euga de muntar preciosa. S’havia instal·lat a la vora del llac, s’hi havia fet una cabana i s’havia posat a treballar la terra. Al cap d’un any tenia casa, collita i hort, i l’euga havia tingut un poltre. Va bescanviar un bou per una vaca amb la seva vedella, l’altre bou per un cavall i va sortir a caçar muller.

Va visitar totes les famílies de la zona per conèixer les filles i finalment va decidir-se per la Qua Chinch perquè era jove i bonica, forta i assenyada. En firmar-se els tractats al cap d’uns anys, va ser registrat amb els altres i va passar a ser un indi de la reserva de Sandy Lake, en comptes de ser considerat un mestís. Pels volts de 1918, la gran epidèmia de grip va assolar la nostra zona de Saskatchewan i van haver de fer funerals en massa de tanta gent que es va morir. El primer va ser en Big John, i al cap d’una setmana els seus dos fills.

La Qua Chich no es va tornar a casar. Cinquanta anys més tard encara duia dol: vestits llargs negres, mitges negres, sabates planes i enagos negres. Fins i tot el monederet lligat amb una goma al genoll era negre, vaig descobrir un dia que tafanejava sota els plecs de la tenda. Tenia una gosseta negra bòrnia que la seguia arreu. La renyava sense parar, li deia descarada en cree i l’acusava de rondar els altres gossos.

Comparada amb nosaltres, la Qua Chich era rica, posseïa tot de vaques i cavalls i una casa de dues plantes atapeïda de mobles foscos i llòbrecs. Era gasiva, i quan algú tenia l’aigua al coll i li demanava diners, ella li feia signar un pagaré oficial.

Dos cops l’any, a principis de maig i a finals de setembre, la Qua Chich visitava els seus parents pobres, els mestissos. Arribava a casa nostra en un buggy Bennett sense motor tirat per dos cavalls negres Clydesdale i s’instal·lava amb la tenda durant una setmana. La primera tarda visitava els meus pares. Els seus ulls negres no se’n perdien ni una i quan els clavava en nosaltres ens encongíem. De vegades l’havia enxampada mirant-me amb una espurna de malícia als ulls, però de seguida tornava a fer el posat de sempre.

El segon dia feia alçar el pare i els tiets ben d’hora perquè es posessin a treballar amb els cavalls i llauressin i rasclessin els plantats. A la tardor els feien servir per proveir-nos de llenya per a l’hivern. Un cop enllestida la feina, la Qua Chich deixava descansar els cavalls tot un dia abans d’anar-se’n a visitar els altres parents: aquesta era la seva manera d’ajudar, ja que la nostra gent no tenia cavalls robustos i poques famílies tenien arades bones. Quan es casava algú de la família, li regalava una vaca i un vedell o una parella de cavalls de tir. Val a dir que gairebé sempre mataven el vedell abans no passés l’any, i sovint la vaca també. Els cavalls solien acabar com els cavalls mestissos: grassos avui, magres demà.

Un cop l’any anàvem tots de visita a casa de la Qua Chich, normalment quan les vaques acabaven de parir. Els petits sèiem a taula i ella treia el púding del forn, cuinat amb llet de la primera munyida. Deia una pregària en cree abans de donar-nos aquell púding fastigós i no ens deixava parlar ni fer soroll en tot el dia, cosa dificilíssima per a canalla esvalotada com nosaltres. El pare ens explicava que de petit també era així.

Una vegada la Qua Chich em va dir que no mirés les bèsties ni les persones quan fan petits, o em tornaria cega. Naturalment, ho vaig anar a explicar als altres amb gran autoritat. Al cap d’una setmana un dels cosins mirava una parella de gossos i es va posar a cridar que no s’hi veia. Quan per fi vam aconseguir fer-lo entrar a casa estàvem tots histèrics. La Cheechum ens va calmar i en saber què havia passat ens va dir que calléssim.

—Ningú es torna cec perquè hagi mirat les bèsties quan fan petits. És una cosa bonica. I ara pareu de fer el gamarús i aneu a jugar.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, molts dels nostres homes van ser enviats a l’altra banda del mar. La sola idea de travessar el Canadà ja era increïble, però travessar l’oceà era una cosa que espaordia tothom que tingués parents a l’exèrcit. Molts dels nostres no van tornar i els que ho van fer no van ser mai més com abans. Al cap del temps els vaig sentir explicar coses d’aquells llocs remots que jo coneixia pels llibres de la mare, però no vaig sentir-ne cap parlar mai de la guerra.

El pare va voler enrolar-se però no va ser admès, cosa que el va disgustar molt i a nosaltres ens va treure un gran pes de sobre. Sobretot a la Cheechum. Ella s’oposava violentament a aquella guerra i deia que no n’havíem de fer res, d’anar a disparar contra la gent, i encara menys en un altre país. La guerra era cosa de blancs i se la feia la gent rica que cobejava el poder, no pas la nostra gent.

La guerra va eixamplar les famílies amb les núvies de la guerra. Molts homes van tornar casats amb escoceses i angleses que no s’avenien gaire amb les nostres dones. Elles solien casar-se amb homes blancs o amb indis —entre els indis és més freqüent casar-se amb una blanca. El cas és que aquelles dones van arribar i tothom va fer el que va poder per acollir-les i que se sentissin còmodes. Quin xoc devia ser per a elles trobar-se un assentament indígena, aïllat i assolat per la pobresa, en comptes de les granges que s’esperaven!

Recordo molt bé dues núvies de guerra. Una era una anglesa molt formal. S’havia casat a Anglaterra amb un soldat mestís ben plantat, pensant-se que era francès. Ell era fill de la família més salvatge del nord de Saskatchewan i no tenia res de res, ni tan sols la barraca on l’esperava la dona amb dues criatures. Quan van arribar, la primera dona es va abraonar sobre l’altra i li va donar cinc minuts per desaparèixer, mentre assegurava al marit que faria el que no li havien fet els alemanys —matar-lo d’un tret— si no passava cap a dins d’una vegada. La mare va acollir aquella dona a casa, i com que no tenia diners i en canvi massa orgull per escriure als seus i demanar-ne, la gent del poblat va organitzar una col·lecta i li va pagar el viatge fins a Regina, on estaven segurs que el govern se’n faria càrrec. Un any després, la mare va rebre carta d’Anglaterra en què li feia saber que estava bé.

L’altra núvia era una rossa tarambana. S’havia casat amb un home treballador i assenyat amb qui no li faltava de res, però va posar-se a beure i a fer la ximple. Era tan cridanera i grollera que fins i tot s’escruixien les nostres. Malgrat tot, tenia bon cor i es feia estimar, i va acabar posant seny i pujant una colla de fills.

Vaig créixer envoltada de gent distreta, encantadora i fantàstica i els tinc tan presents com si hi fossin. Com me’ls estimo i els enyoro!

Hi havia tres clans principals en tres assentaments. Els Arcand formaven un gran grup de deu o dotze germans amb famílies escampades arreu, d’entre sis i dotze fills cada un. Eren mig francesos mig cree, homes alts i cepats de més de metre vuitanta i més de noranta quilos. Tots eren bons músics i tocaven el violí i la guitarra a tots els balls. Quan arribàvem a una festa, de seguida ens adonàvem si el que tocava era un Arcand. Eren cridaners, bromistes i divertits. Parlaven un francès esquitxat de cree. Els Saint-Denis, els Villeneuve, els Morrissette i els Cadieux eren d’una altra zona, homes petits i discrets que parlaven francès més que no anglès o cree. Es feien l’aiguardent i bevien molt. Eren grangers ak-ee-top —de fireta— amb tot de cavalls i vaques que ensenyaven les costelles. Com que s’havien anat casant entre ells, feien la mateixa pinta que el bestiar.

Els Ibister, els Campbell i els Vandal eren la nostra família, una barreja d’escocesos, francesos, crees, anglesos i irlandesos. Parlàvem una llengua completament diferent. Érem un veritable aiguabarreig: caçadors, paranyers i grangers ak-ee-top. La nostra gent es vantava de produir els guerrers més valents i les dones més guapes.

El vell Cadieux sempre tenia visions. Una vegada va veure la Verge Maria dins d’una ampolla mentre destil·lava aiguardent i es va passar una setmana resant, fins que va llançar tota la beguda, per a desesperació de tothom. El capellà havia donat una ampolla amb la imatge de la Verge a la filla, per espantar-lo i que no fes més aiguardent. La filla l’havia posat amb les ampolles buides. Pobre Cadieux! Era molt devot i no es perdia ni una missa, però al cap d’una setmana ja tornava a fer aiguardent. Fabricava una cosa que en dèiem shnet a base de panses, sègol, llevat, bannock sec i sucre. Guardava l’aiguardent al celler i una vegada hi vam trobar una rata inflada surant. Ell es va limitar a pescar-la i a colar l’aiguardent. La seva dona era francesa i no parlava anglès, i de tan grassa no podia moure’s. Una de les filles, la Mary, era molt prima i tenia una cara de les més boniques que he vist mai. Era devota i volia fer-se monja.

A la família dels Cadieux hi havia en Chi-Georges, el fill del vell Cadieux. Era rabassut i gras, amb uns braços llargs i prims. També era curt de vista i poca traça, i bavejava tota l’estona. Anava a peu allà on fos perquè no es refiava dels cavalls i sempre s’enduia un bannock sota el braç. Quan es cansava, s’enfilava dalt d’un arbre, seia en una branca i es menjava el bannock. Si algú li preguntava què hi feia enfilat allà dalt, contestava:

—Només mirava si venia un indi. No em fio dels indis!

No era gens estrany que et trobessis en Chi-Georges enfilat dalt d’un arbre quan sorties a caminar. Va morir ja fa uns anys, tornant d’una festa amb el seu pare. Feia sis dies que havia desaparegut quan en Pierre Villeneuve, que havia sortit a parar trampes als conills, va arribar a la botiga amb els ulls desorbitats i cridant en francès: “Quines bromes de fer!” Els homes de la botiga van seguir-lo i van trobar en Chi-Georges estès al mig del camí, amb el cap damunt d’un arbre caigut i els ulls i la boca menjats pels ocells. Es bellugava de cap a peus per culpa dels cucs. Pobre Pierre! Era el covard del poble, va passar-se mesos resant i cada vegada que havia de sortir de nit s’enduia un rosari, una llanterna i una capsa de mistos per no quedar-se sense llum. Tenia por que l’empaités el fantasma d’en Chi-Georges.

Després hi havia els nostres parents indis de les reserves veïnes. Indis i mestissos no s’havien estimat mai gaire. Ells eren ben diferents de nosaltres: tranquils en lloc de baladrers, dignes fins i tot als balls i a les reunions. I molt passius: si els atacaven, s’enfadaven sense tornar-s’hi, mentre que els mestissos de seguida perdien la paciència i es barallaven, però en canvi tardaven poc a perdonar i oblidar.

La religió dels indis era molt important per a ells i per a nosaltres, però els mestissos no ens la preníem tan seriosament. Tots anàvem a les danses del sol i a les grans celebracions, però no ens hi sentíem del tot a lloc. Érem els parents pobres, els awp-pee-tow-koosons: la mitja gent. Es reien de nosaltres. Ells tenien terra i seguretat, nosaltres no teníem res. Tal com deia el pare, “ni orinal pels pixats, ni finestra per llançar-los”. Ens toleraven sempre que no anessin beguts, llavors buscaven brega i nosaltres els donàvem una surra. Així i tot, els seus avis, els mushoms i les kokums, eren bons. Tenien prejudicis, però com que érem de la família venien a visitar-nos i la nostra gent els tractava amb respecte.

El germà de l’àvia Dubuque era el cap de la seva reserva i com que m’estimaven em quedava amb ells sovint. El mushom m’aviciava, mentre que la kokum m’ensenyava a fer braçalets i collarets de grans, a assaonar pells i a ser una bona índia. Tenien pensat casar-me amb el fill del cap de la reserva veïna quan fóssim grans, però el noi em tenia terror i jo no el suportava.

Em duien als powwows, a les danses del sol i a les festes dels tractats, i així vaig aprendre el sentit d’aquelles diades. El mushom també em duia a les reunions del consell, que sempre eren iguals: l’agent indi designat pel govern dirigia la sessió, era l’únic que parlava i un cop aixecada se n’anava. Recordo una vegada que vaig dir al mushom: “Tu que ets el cap, ¿com és que no parles?” Cada vegada que donava la meva opinió, la kokum es mirava el mushom i li deia: “Això és la blanca que té a dins.” Les dones índies no expressen la seva opinió, les dones mestisses, sí. Encara que m’agradés visitar-los, sempre em posava contenta quan tornava al soroll i al desori de la meva gent.

4

Molts dels immigrants que van colonitzar les terres eren alemanys i suecs. Criaven porcs, aviram i alguna vaca i conreaven gra en granges petites. Els recordo perfectament perquè trobava que eren la gent més rica i bonica del món. Podien comprar roba bona per fer-se vestits, menjaven pomes i taronges, tenien raspalls de dents i cada dia se les raspallaven. També em feien respecte. Els trobava freds i impressionants, somreien poc, no com la nostra gent, que reia i cridava i ballava i es barallava i ho compartia tot. Aquella gent alçava la veu molt de tant en tant i no compartia mai res, sinó que es manllevaven les coses o se les compraven els uns als altres. No ens entenien, bellugaven el cap i donaven gràcies a Déu de no ser com nosaltres.

Per Nadal passaven amb carro per totes les cases dels mestissos i deixaven una caixa a cada porta. El pare sortia, agafava la caixa i la cremava. Jo em posava a plorar perquè sabia que a dins hi havia pastissets i coses bones per menjar, i vestits que havia vist que duien les seves filles. Nadal era sempre un mal dia per al pare, s’enfadava molt i la mare em deia que no fes soroll ni preguntés res. Tots els nostres veïns es posaven aquelles galindaines velles, però quan vaig tenir edat d’anar a escola em vaig alegrar que el pare les hagués cremat, perquè les nenes blanques es burlaven de les meves amigues quan les veien vestides amb la seva roba i deien: “La mare em va dir que ho posés a la caixa perquè és un deure cristià.” Als deu anys ja tenia la mateixa posició que la Cheechum respecte dels cristians i encara avui, quan penso en ells, em ve al cap la roba vella.

Tota la nostra gent era catòlica, però en aquells temps no teníem ni capellà ni església. La mare es va posar contenta quan els alemanys van construir el seu temple. Eren adventistes del setè dia i deien missa el dissabte. A la mare això no li agradava, però va fer la vista grossa pensant que Déu ho entendria i la perdonaria. La qüestió era anar a missa.

Per més que el pare supliqués i la Cheechum s’enfadés, la mare em va mudar i em va fer pujar al carro. M’havia parlat tant de Déu i d’esglésies que jo saltava i botava d’alegria dins d’unes sabates que em venien justes. Vam arribar tard a missa i quan vam entrar el pastor va callar en sec, de manera que tothom es va girar a mirar-nos. Només quedava lloc al banc de primera fila, la mare s’hi va agenollar i va començar a passar el rosari. Una dona es va inclinar per dir-li alguna cosa a l’orella i la mare em va agafar per la mà i vam sortir. No hi vam tornar mai més i a casa no es va tornar a parlar d’aquest episodi.

En canvi, els homes parlaven de l’única vegada que un pastor evangelista va venir al nostre racó de món per intentar civilitzar-nos. Era un indi Saint-Denis. Els evangelistes l’havien salvat d’una vida de pecat i ara tornava a casa per fer el mateix amb la seva gent.

A la comunitat hi vivia un home molt i molt vell que es deia Ha-shoo, que vol dir corb. Era un guaridor cree. També li agradava cantar i tocar el tambor. Quan va arribar aquell Saint-Denis, va demanar a uns quants xicots que anessin pel poblat a anunciar els oficis. Quan un d’aquells xicots va arribar a casa d’en Ha-shoo, el vell va preguntar-li:

—¿I què hi fan, als oficis?

—Parlen i canten, avi —va respondre el xicot.

—Doncs hi aniré i duré el tambor.

De manera que el vell Ha-shoo va anar a missa. El pastor la feia en cree, cridant i picant de peus. En acabat va dir:

—I ara cantem.

El vell Ha-shoo, assegut a terra, va agafar el tambor i va posar-se a cantar, i el pastor li va cridar:

—Ei, Ha-shoo, malparit! Surt d’aquí!

El vell es va aixecar, i amb ell tota la congregació.

Quan jo era joveneta venia un capellà a fer missa de casa en casa. Oh, com vaig arribar a detestar-lo! Devia tenir quaranta-cinc anys i era gras i golafre. Es presentava a casa a l’hora dels àpats i havíem d’esperar que mengés ell primer. Endrapava sense parar i jo me’l mirava amb ràbia. Segur que ho sabia, perquè quan acabava em somreia i es fregava la panxa i deia a la mare que cuinava com els àngels. Quan se n’anava només ens quedaven les miques. Si ens queixàvem, la mare ens deia que Déu l’havia elegit i que teníem l’obligació d’alimentar-lo. Recordo que li vaig preguntar per què Déu no havia elegit el pare. Durant tota la meva infantesa, aquell capellà i jo vam ser enemics.

Un bon dia la nostra gent va poder construir-se una església i van venir dues monges a atendre el capellà. Tots vam ser batejats i vaig haver d’anar a catequesi. Quina llauna! Les monges no donaven resposta a cap de les nostres preguntes i ens fèiem tips de resar fins que ens feien mal els genolls. El jardí de l’església, que era també el cementiri, quedava més avall de casa nostra i s’hi criaven les maduixes més bones de la rodalia. Les maduixes, deia el capellà, pertanyien a l’església, si n’agafaves era com robar a Déu. Ens posava frenètics. Molt sovint l’havíem enxampat agafant coses al lloc on fèiem la dansa del sol, ofrenes que pertanyien al Gran Esperit. De manera que el meu germà Robbie i jo vam decidir castigar-lo. Vam agafar el filferro dels paranys del pare i en vam lligar un tros a dos arbrissons, a banda i banda del camí. De tan tibat semblava la corda d’un violí.

Vam posar un altre tros de filferro una passa més enllà i ens vam amagar darrere els arbrissons. Fosquejava. Al cap d’una estona va aparèixer el capellà. Va ensopegar amb el primer filferro i va caure de morros. Es va aixecar gemegant i tot seguit va entrebancar-se amb el segon filferro, i a terra altra vegada. Durant uns segons tot va quedar en silenci, fins que el capellà va començar a renegar. En Robbie i jo ens partíem de riure baixet, que no ens sentís, però quan vam alçar els ulls i vam veure que venia cap al nostre amagatall ens vam morir de por. Sabíem que ens castigaria amb el fuet, de manera que vam tornar a casa cames ajudeu-me. Els pares estaven entaulats prenent el te. Nosaltres intentàvem dissimular i ens vam ficar al llit sense les queixes de cada vespre. Pocs minuts després arribava el capellà. Nosaltres, d’amagat, vam atansar-nos a la porta i vam sentir la mare que li preguntava si volia prendre el te, i ell que li deia que no. No seguíem bé la conversa, fins que el capellà va alçar la veu:

—Ho sento per vostès. Suposo que l’únic que podem fer és pregar.

—A la meva dona i als meus fills no els fan cap falta les seves maleïdes pregàries! —va cridar el pare—. I ara surti d’aquí!

Vam jeure a correcuita i vam fer veure que dormíem, però el pare ens va treure del llit agafats pel clatell. Ens va ordenar que li diguéssim què havíem fet i per què. Oblidant la nostra pretesa innocència, li vam dir la veritat sobre les maduixes i el capellà que robava al lloc de la dansa del sol. El pare feia una ganyota estranya mentre la mare s’atrafegava més que mai a la cuina. Ens va enviar al llit, però l’endemà al matí ens va pegar amb la corretja de la navalla d’afaitar i ens va dir que, fes el que fes el capellà, no era feina nostra castigar-lo. Anys més tard va explicar-nos que la mare s’havia passat una setmana resant de tant que havia rigut aquella nit. El capellà no va tornar mai més a endrapar a casa el diumenge i nosaltres vam deixar que Déu s’encarregués de les maduixes del camí.

A la nostra part del país hi havia moltes esglésies a més de les catòliques: la luterana, que havien construït els suecs i que van abandonar després, l’anglicana, la dels adventistes del setè dia i algunes de metodistes. Els temples catòlics i els anglicans tenien campanars en punxa amb campanes i estaven emblanquinats per dins i per fora. Els nadius de la comunitat netejaven i podaven els jardins per no anar a rostir-se a l’infern. Les esglésies catòliques eren molt boniques, amb trespols i bancs de fusta encerats, i talles i pintures representant les estacions del viacrucis. Els temples protestants eren llargaruts i d’un sol cos, de troncs grisos per la pols acumulada i els anys, i tenien el jardí ple de bardisses i males herbes. Les congregacions eren petites i de gent blanca.

Els mestissos solien ser bons catòlics i a missa sempre hi havia concurrència, fes el temps que fes i passés el que passés, perquè perdre’s la missa era un pecat mortal. Els dies feiners, en canvi, podíem trencar qualsevol manament, sabíem que el pitjor que ens podia passar era que ens condemnessin a resar uns quants avemaries.

La missa era en llatí i en francès, i de tant en tant en cree. L’única cosa que me la feia suportable eren els rituals acolorits. M’embadalien els granats i els porpres i fins i tot les monges, que com a persones no m’agradaven, tenien un aire místic i màgic amb aquells hàbits negres i les creus immenses que els penjaven i es gronxava amunt i avall. Em feien pensar en la dama de Shalott surant al riu. A missa se’m desbocava la fantasia i tancava els ulls fent veure que resava per imaginar-me llocs llunyans. La pompa i l’esplendor del ritual em duien a Egipte i a Anglaterra amb els cavallers de la Taula Rodona, fins que la mare em donava un copet i en deixondir-me veia el vell capellà i l’escolanet.

La nostra gent criticava el govern i els veïns blancs, i també es criticaven els uns als altres, però no bescantaven mai l’església ni el capellà, per dolent que fos. Ningú, llevat de la Cheechum, que els detestava de tot cor. Em solia preguntar com era que la meva mare no el criticava mai i com podia ser que no s’adonés de com era aquell capellà gras, si fins una nena era capaç de veure-ho. Però la mare ho acceptava com acceptava tantes coses perquè eren sagrades i pertanyien a Déu. I és que aquell no era un déu qualsevol, sinó el déu catòlic. La Cheechum solia dir amb sorna que aquell déu ens havia pres més diners que la Hudson’s Bay Company.

Les reserves veïnes eren totes catòliques fora de la de Sandy Lake, que era un bastió de l’església anglicana. Els Ahenikew, els Starblanket i els Bird, tots ells benestants i educats, n’eren els membres més poderosos i els caps i consellers. Un o dos Ahenikew van ordenar-se i algunes dones es van casar amb sacerdots.

L’església de la reserva s’alçava vora el llac i tenia un interior preciós, però no tan refinat com el de l’església catòlica del nostre poblat. Quan m’estava amb el mushom i la kokum també anàvem a missa. Allà jo m’inspirava encara més, perquè les monges catòliques ens explicaven que aquella església havia estat fundada per fornicadors i adúlters. En resposta a la meva pregunta sobre aquesta qüestió, la mare em va dir que tot venia d’Enric VIII, un rei malvat que va haver de fundar una nova església per poder divorciar-se de les seves esposes i casar-se amb d’altres. Per més que em diguessin que era un malvat i un pecador, a mi em queia en gràcia perquè era un personatge distret, tot i que em disgustava que pertanyés als indis i no als mestissos.

Als quatre anys jo ja tenia dos germans, però no havia deixat de ser la preferida del pare perquè en Jamie era un nen tranquil i dòcil, i en Robbie massa petit per fer-me la competència. Ara bé, quan en Jamie va fer sis anys i en Robbie quatre, van començar a ocupar el meu lloc. A partir dels set em vaig haver de quedar a casa amb la mare i les jaies mentre ells anaven amb el pare a la botiga i a casa d’amics. Vaig tornar-me ressentida i gelosa i vaig fer tota mena de coses per cridar l’atenció.

Hi ha una escena que recordo com si hi fos. Els diumenges a la tarda eren un gran moment en les nostres vides perquè hi havia partit de beisbol. Anàvem a missa, sopàvem i el pare m’enfilava a la sella per sortir. Aquell diumenge em vaig afanyar a mudar-me havent sopat, com de costum, quan va aparèixer en Robbie vestit de mariner de coll blanc. El pare em va dir:

—Maria, avui li toca a ell, a en Jamie li tocarà diumenge que ve i després et tocarà a tu.

Em va deixar tan parada que vaig emmudir, però sense plorar, perquè el pare sempre deia que els Campbell no ploren mai. Seia a fora, enrabiada, quan la mare em va demanar que acompanyés en Robbie a la comuna. Era el mes de maig, la comuna desbordava d’aigua amb la fosa de la neu. En obrir la porta se’m va acudir la manera de sortir jo en lloc del meu germà. La comuna tenia dos forats, un per als grans i l’altre per a les criatures. Vaig posar-lo damunt del forat dels adults i li vaig donar una empenta tan forta que va caure a dintre amb un gran clapoteig. De sobte vaig adonar-me del que havia fet. El meu germà bramava, i com que no el podia treure d’allà ho va haver de fer el pare.

Mentre la mare rentava el meu germà a la bomba d’aigua, el pare m’anava mirant fins que em va preguntar:

—¿Ets tu que li has donat una empenta?

El meu pare té uns ulls blaus que quan s’enfada et deixen glaçat. Impossible mentir, vaig haver de confessar-ho. Aleshores el pare va agafar una branca llarga de salze, la va pelar i em va fuetejar les cames. Quan se li va trencar la branca en va agafar una altra, i així fins a quatre, que llavors ja tenia les cames inflades. Em van enviar al llit, van acabar de rentar en Robbie i el pare el va dur a veure el partit.

D’ençà d’aleshores no vaig tornar a fer cap mal a en Jamie ni a en Robbie, cap mal físic en tot cas. En lloc d’això, em fixava en tot el que els ensenyava el pare i ho practicava pel meu compte fins a perfeccionar-ho. La recompensa arribava cada vegada que el pare deia:

—Caram, nois! La Maria se’n surt i és una noia! ¿No podríeu fer-ho ni la meitat de bé? Si no podeu, us envio a vosaltres amb les jaies i que m’ajudi la Maria!

L’estiu era sempre una època fantàstica perquè el pare plegava de posar paranys i podia passar bona part del temps amb nosaltres. A principis de juny, la mare guisava i empaquetava menjar que carregàvem al carro mentre el pare greixava les rodes i preparava els arreus. Sortíem de casa molt de matí i anàvem als matolls a arreplegar arrels de senega i baies. Els pares seien al pescant, la Cheechum i l’àvia Campbell amb els petits al banc del mig, en Jamie, en Robbie i jo damunt de la caixa-rebost, sota la tenda o a la portella. Els nostres quatre o cinc gossos i les dues cabres corrien al darrere i així començava l’expedició.

Cap a l’hora de sopar ja se’ns havien sumat tres o quatre carros de mestissos i tothom cridava, xisclava i feia bromes perquè tornaven a veure’s i anticipaven el que els esperava. Quan acabàvem de muntar les tendes per fer nit, ja érem deu famílies pel cap baix en una llarga caravana. Quin espectacle donàvem, cada família amb un parell de jaies i jaios, una bona dotzena de criatures, quatre o cinc gossos i cavalls engalanats amb cascavells!

Els vespres eren una meravella. Les dones guisaven mentre els homes muntaven les tendes i la quitxalla corríem amunt i avall, xisclant i esbatussant-nos i ensopegant amb els gossos que bordaven i corrien al nostre voltant. Els pares se saludaven i clavaven alguna plantofada als petits, sense mala intenció, perquè ells també s’ho passaven bé. Al final de la jornada sèiem per terra a sopar tots i menjàvem carn d’ant, d’ànec o de la bèstia que els homes haguessin matat aquell dia, bannock a la brasa amb llard i te, i totes les baies bullides que érem capaços d’endrapar.

Després ajudàvem a netejar i durant les hores de sol els homes feien lluita lliure, o polsos o punteria, o jugaven a cartes. Sempre hi havia algú amb un violí i una guitarra i la gent cantava i ballava i anava a visitar les altres famílies. Els nens jugàvem a óssos i witecoos —un monstre blanc que es menja la canalla de nit— fins que fosquejava i ens cridaven a dormir. Dins de la tenda, les mantes ja estaven desplegades damunt d’oloroses branques d’avet roig acabades de collir. Un fanal de carbó penjat de la carreta ens feia una mica de llum. Després de ficar-nos al llit, els grans seien a fora i un jaio o una jaia explicava històries mentre algú s’ocupava de la foguera. Al cap d’una estona tothom feia torns per explicar històries i els nens ens arrossegàvem a fora per seure a escoltar darrere de tots.

Els mestissos són gent supersticiosa. Creuen en fantasmes, en esperits i en tota mena d’espectres. L’Alex Vandal era l’home més torrat i més bèstia de la rodalia i creia de cor i ànima en el dimoni. Solia explicar la vegada que va tornar a casa després de jugar a pòquer tres nits seguides. La seva dona dormia a dins de la cabana amb els deu fills, era una nit molt fosca. La màquina de cosir era al costat del llit i quan l’Alex va entrar es va obrir el calaixet de sota i un dimoni de la mida de la seva mà va sortir-ne disparat i va saltar a terra. L’Alex deia que s’havia quedat paralitzat de por. En tocar terra, el dimoni va posar-se a créixer fins a ser més alt que ell. Treia foc pels ulls i no parava de bellugar la cua. Amb un somriure li va dir:

—Alex, t’he ajudat a la timba i ara vinc a endur-te’m l’ànima.

L’Alex va tenir l’esma de treure’s el rosari i atansar-lo al dimoni, que es va esfumar.

I així anaven les històries. Les òlibes xisclaven i els nens ens atansàvem cada vegada més als pares i a les àvies, que ens acabaven abraçant. Aleshores s’aixecava algú per revifar el foc, fins que tots anàvem a dormir morts de por. Al cap d’una estona de jeure ben quieta em venien ganes de fer pipí. El pare i la mare no ens treien mai a fora, ho havien de fer les àvies. Recordo haver passat tanta por que m’aguantava les ganes estona i més estona, i estava a punt de desmaiar-me cada vegada que udolava un gos o que el vent agitava les branques. Aviat el campament emmudia i només de tant en tant es trencava el silenci, quan una mare cantava una cançó al seu fillet, que potser s’havia despertat en sentir udolar un coiot o un llop.

Hi havia nits de molta excitació, com la vegada que un ós va ficar-se a la tenda d’en John McAdams i va trepitjar la seva dona. Ella es va posar a xisclar, els nens a bramar, i entre tots van despertar el campament. L’ós, espantat, va posar-se dret i va topar contra el pal de la tenda, que es va ensorrar. Els homes la van aixecar mentre els McAdams en sortien de quatre grapes i el pobre ós s’hi quedava atrapat, grunyint de ràbia. Els gossos van enfollir, tothom bramava i parlava alhora. No cal dir que tot va tornar a l’ordre i que vam tenir hamburgueses d’ós l’endemà a sopar. Hamburguesa és la paraula exacta, perquè l’ós va quedar trinxat per les destrals, que eren les armes que els homes tenien més a mà.

De dia treballàvem com castors. Els grans competien per veure quina família collia més arrels o baies i els pares se servien dels fills com a esclaus, els insultaven i els escridassaven a cor què vols. Quan era l’hora de sopar, tothom es reunia i els vells feien la pesada per veure qui n’havia collit més.

Val a dir que aquelles expedicions tenien els seus mals moments. Per ganes que tinguéssim d’anar al poble, sabíem que els nostres pares s’hi emborratxarien. Arribava el dia que havíem arreplegat prou arrels de polígola i baies per anar a vendre, i llavors ens banyàvem, carregàvem els carros i tornàvem al poble. La gent ens insultava des de les voreres. N’hi havia que deien: “Ja arriben els mestissos, compte amb les vostres coses!” Així que entràvem a les botigues, les dones blanques en sortien amb la canalla mentre la muller i el fill o la filla de l’amo vigilaven que no robéssim res. Jo m’adonava que els pares i els altres adults canviaven d’actitud. Fins aleshores eren gent contenta que anava amb el cap alt, però en arribar al poble tothom callava i era com si fossin uns altres. Els homes obrien la caravana mirant recte, les dones els seguien. No me n’oblidaré mai, elles caminaven amb el cap cot i no alçaven la vista per a res. Nosaltres, la quitxalla, anàvem els últims, amb les jaies, fent el mateix posat.

Quan vaig tenir-ne consciència, vaig preguntar a la mare per què havíem de caminar com si haguéssim fet alguna malifeta i ella em va dir:

—No t’hi capfiquis, ja ho entendràs quan siguis gran.

A partir d’aquell moment vaig decidir no caminar com ells. Jo aniria ben dreta i vaig dir als meus germans i germanes que fessin el mateix. La Cheechum em va sentir i tot posantme la mà al cap em va dir:

—Recorda-ho, nineta. Has de caminar sempre amb el cap alt, i si algú et diu res, treu la barbeta i aixeca’l encara més.

Aquells dies al poble eren un malson i al mateix temps un goig. Les nits aclaparaven, encara que poguessin ser distretes. Un cop venudes les arrels i les baies, el pare donava uns calerons a la mare, uns quants més a les jaies i vint-i-cinc cèntims a cada criatura perquè anéssim a comprar. La mare i les jaies sempre compraven farina, llard i te abans de mirar peces de setí i seda per fer bruses, fils de brodar de tots colors i fulards. La canalla compràvem còmics i bastonets de regalèssia. Els homes anaven al saloon a beure cervesa i asseguraven que només s’hi estarien mitja hora.

Quan acabàvem de fer les compres ens en tornàvem als carros. Allà esperàvem i esperàvem, fins que la mare i algunes dones més valentes gosaven conduir fins als afores per plantar-hi les tendes i fer el menjar. Eren moments silenciosos, de poques paraules i poques rialles. A l’hora de dormir teníem una consigna: si ens cridava la mare havíem de sortir corrents i amagar-nos.

Com sempre, pels volts de la una o les dues de la matinada tornaven els homes bramant i cantant. De vegades no anaven tan borratxos, però sovint duien beguda per continuar bevent davant de les tendes. Aleshores la mare ens cridava i nosaltres ens arrossegàvem per la part de darrere i sortíem a amagarnos entre els arbustos, i espiàvem fins que tothom dormia. Al principi els homes anaven alegres, però a mesura que passaven les hores arribaven els blancs. Es posaven a cantar i ballar tots plegats, i al cap de no res els blancs venien a molestar les dones. Els nostres s’enfadaven, però en comptes de barallar-se amb els blancs esbatussaven les dones. Els esquinçaven els vestits, els clavaven cops de puny o de fuet, les llançaven a terra i els donaven coces fins que perdien els sentits.

Després s’esbatussaven entre ells tal com havien esbatussat les dones. Mentrestant, els blancs feien pinya i reien i bevien, i de vegades s’enduien alguna dona arrossegant-la. Oh, com els detestava! No hi eren mai quan sortia el sol. Els nostres es trobaven malament, tenien ressaca i malhumor, les mares tenien blaus i morats. Els homes anaven a beure cervesa al saloon fins que se’ls acabaven els diners i cada vespre hi havia una nova baralla. Ens n’anàvem al cap d’un parell de dies, gairebé sempre per ordre de la Reial Policia Muntada del Canadà.

Un dia vam rebre la visita d’un comitè de veïns indignats, entre ells un indi vestit amb armilla i americana. Ens van dir que ens n’havíem d’anar, però nosaltres esperàvem que tornessin els homes i no ens vam moure d’allà. Les criatures teníem molta por, les dones intentaven calmar-nos. Abans que abandonéssim el lloc ens van incendiar un carro. Al cap de poc van tornar els nostres i per una vegada van asserenar-se en veure la destrossa. Van enganxar els cavalls i vam sortir abans que es fes fosc. Recordo que em vaig sentir culpable pels problemes que havíem causat, i em vaig enfadar amb mi mateixa per sentir-me culpable.

I així passàvem els estius, fins que vaig fer tretze anys i les expedicions al poble es van tornar insuportables perquè de mica en mica les dones també s’havien posat a beure.