Czytaj książkę: «La senda dels lladres»

Aquesta obra ha obtingut el XV Premi Francesc Ferrer Pastor d’Investigació vers la llengua, cultura o societat (2008), convocat per la Societat Coral El Micalet amb el suport de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Ferran Carbó (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Josep Guia (Societat Coral El Micalet), Vicent Miquel i Diego (La Paraula Cristiana), Gustau Muñoz (Publicacions de la Universitat de València) i Agustí Pérez i Folques (Conselleria de Cultura).

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Manel Arcos i Martínez, 2009

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Il·lustració: Detall d’una litografia acolorida apareguda en Das Buch der Welt (1856), revista editada en Stuttgart per Carl Hoffmann. Biblioteca d’Abilio Reig Ferrer (Mutxamel, Alacant).

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-7380-4

Depósito legal: V-2098-2009

ePub: Publidisa

Recorde amb afecte aquells màgics anys en què alguns xiquets d’Oliva passàvem moltes hores de sol saltant pels marges de la muntanyeta de la Creu, quan no era jugant a xapes o al pic i pala, quan no pegant-li puntellades a una pilota als carrers del Pinet, el meu barri, on encara viuen els meus pares. A ells, a Victòria i Alexandre, a la gent que em coneix i m’estima de veritat i a totes les persones que m’han donat un colp de mà, en especial a les mestres i els mestres dels col·legis Gabriel Ciscar i Lluís Vives, on vaig cursar l’ensenyament primari, els dedique de bon grat aquest treball.

Piles, primavera de 2009

El robament, si és molt gros, es dignifica. L’ideal de l’home modern és ser nét d’un gran lladre, esborrar el record del difunt i guardar-se’n els diners.

SANTIAGO RUSIÑOL, Màximes i mals pensaments.

PRÒLEG

El bandolerisme valencià del segle XIX no ha atret a penes l’atenció dels investigadors. Si no considerem les aproximacions literàries de Vicent Blasco Ibáñez en el seu conte La paella del roder o les novel·les de Rafael Comenge, El roder Micalet Mars o el honrado sin honra, de 1930, i la seua continuació, El bandido de Fontfreda, de 1932, precisament pel seu caràcter literari, però no per això mancades d’interès, la primera aproximació historiogràfica amb pretensió científica fou precisament un article que vaig publicar l’any 1974 en la revista Recerques amb el títol de «Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843)». Aquell estudi, incorporat després a la meua tesi doctoral i, per tant, al llibre Revolución liberal y revuelta campesina del 1977, que era un resum d’aquella, no era més que una aproximació feta principalment a partir dels Llibres de Desemparats i Ajusticiats de la confraria valenciana de la Mare de Déu dels Desemparats i algunes notícies disperses tretes fonamentalment dels diaris de l’època. Dec confessar que algunes obres posteriors, com la de Juan Antonio Ramos Vidal o Antonio Escudero, no afegien gran cosa a allò que hi havia en el meu article. No puc dir el mateix de l’estudi de Jaume Torras Elías, Notes entorn a la figura de Jaume el Barbut, que aquest autor va presentar en el Primer Congrés d’Estudis d’Història del País Valencià de l’any 1971, ja que es tracta d’un treball molt interessant malgrat que limitat a la figura d’un sol bandoler. L’autor del llibre que ara presente cita també, en la introducció de l’obra, algunes contribucions de Josep Camarena, Bernat Capó i Joan Josep Cardona, totes elles de caràcter local i limitat. L’altra època daurada del bandolerisme valencià, el segle XVII, ha rebut més atenció investigadora, començant per l’aportació fonamental de Sebastià Garcia Martínez i seguint amb els estudis de Lluís Guia Marín i altres autors que no cite, però probablement tampoc no tota la que el tema es mereix.

Resulta difícil comprendre la raó d’aquest desinterès per una problemàtica que, pel seu atractiu si tenim en compte el seu reflex en la literatura, hauria d’haver generat molts més estudis. Vejam, si no, l’abundant producció sobre el bandolerisme català del Barroc, que no ha tingut el seu correlat en el País Valencià. A hores d’ara, i situe aquest «ara» fins i tot després de la publicació de l’obra de Manel Arcos, desconeixem amb exactitud l’evolució del bandolerisme valencià al final del segle XVII, no sabem absolutament res del XVIII i tan sols albirem que a les darreries del Set-cents s’inicià una segona etapa àlgida del bandolerisme, el final de la qual desconeixem, però que degué durar fins a la fi del XIX o fins i tot començament del XX. Una de les raons d’aquest desinterès és probablement la complexitat que l’estudi del bandolerisme presenta. Com que no tenim una font compacta, o un conjunt de fonts, per tal d’estudiar aquesta problemàtica, els investigadors han de recórrer necessàriament a documentació molt dispersa i, per tant, difícil de controlar. La quasi total desaparició dels plets criminals de l’Audiència valenciana és, en part, un factor responsable del fet que comente. Però fins i tot si aquests processos s’haguessen conservat, potser encara ens faltaria alguna documentació fonamental perquè sovint el bandolerisme fou perseguit mitjançant tribunals especials, la documentació dels quals quasi mai no ha arribat fins a nosaltres. Aquesta dificultat ha quedat perfectament coberta en La senda dels lladres de Manel Arcos. Si examinem la llista de fonts que l’autor ha utilitzat en el seu estudi ens adonarem immediatament de l’immens treball que ha realitzat. Arcos diu modestament en el pròleg que el treball ha anat fentse en el transcurs de setmanes, mesos i algun o altre any. Personalment sospite que aquest «algun o altre any» deuen d’haver estat un bon grapat que l’autor no confessa, ja que no ha descurat esforços per tal d’esbrinar fins i tot els més mínims detalls. Posaré un exemple que m’afecta personalment. En el meu estudi abans citat sobre el bandolerisme valencià donava compte de la desarticulació, l’any 1801, de la famosa banda de Vicent Mas, àlies el Tramusseret de Beniardà, ja que així apareixia el seu nom en la documentació de la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats. No vaig ser conscient de la contradicció que implicava que un home de la llunyana vall de Guadalest comandés un grup de bandolers que eren tots de la Safor. Doncs bé, Manel Arcos s’ha pres la molèstia d’esbrinar si aquell «Beniardà» que deia la font no era en realitat Benirredrà i ha buscat pacientment en l’arxiu parroquial d’aquest poble de la Safor l’acta de bateig del cap de la banda i l’ha trobat. Ara podem estar segurs que el famós Tramusseret era en realitat el Tramusseret de Benirredrà. Si l’autor ha fet aquest treball amb un bandoler que ni tan sols és del seu període d’estudi, que va de 1806 a 1839, podem imaginar fàcilment la intensitat i rigor del seu treball. Aquestes dues són, al meu parer, les seues virtuts essencials, ja que aquest estudi és, per damunt de tot, del més alt rigor investigador. Podria objectar-se que el seu abast és limitat, en l’espai i en el temps, ja que s’estén en el període cronològic abans esmentat i en un territori parcial de l’antiga governació borbònica de Dénia que l’autor defineix com «els voltants de la serra de Mostalla». Tenint en compte la immensa dificultat del treball crec que no es pot demanar més. El que caldria esperar és que el seu exemple impulse altres investigadors a fer estudis semblants d’altres territoris i altres períodes cronològics i que finalment puguem disposar d’un conjunt d’investigacions que ens permeten de conèixer en profunditat la història del bandolerisme valencià, almenys el del Nou-cents.

Aquest estudi és sobretot factual, és a dir, que exposa una sèrie de fets i no arrisca interpretacions. No li ho puc retreure. Jo tampoc no sabria interpretar el fenomen bandoler valencià. Es tracta, sens dubte, d’un fenomen lligat a la violència interpersonal, malgrat que no limitat a aquesta. El País Valencià ha estat, tradicionalment, un territori en el què l’arranjament privat i violent de comptes s’ha practicat de forma habitual, sobretot en els segles XVI i XVII. Ens manquen estudis comparatius, però almenys sabem que les morts violentes que consten en els registres parroquials de defuncions eren prou superiors a les d’altres territoris hispànics. En un estudi recent sobre el marquesat de Llombai vaig calcular una taxa de 30 homicidis anuals per 100.000 habitants en el segle XVII, que és la que habitualment utilitzen els criminòlegs, que és molt elevada. En aquest mateix territori la taxa va caure a 3 homicidis anuals per 100.000 habitants durant el segle XVIII. La informació aportada per Manel Arcos suggereix que en la primera meitat del segle XIX aquesta taxa degué elevar-se a magnituds pròximes a les del Sis-cents. Si l’alta taxa del XVII es degué, entre altres raons, a l’absència de mecanismes repressors a causa de la debilitat de l’estat, i la caiguda del XVIII al reforçament d’aquest mateix estat en el període borbònic, la repuntada del XIX probablement tinga la mateixa explicació. De fet l’autor ha tingut la cura d’inscriure el seu estudi en una detallada contextualització històrica i queden pocs dubtes que els trasbalsaments polítics, la desmobilització guerrillera després de la guerra del Francès, les desercions de l’exèrcit i la crisi econòmica són factors que necessàriament s’han de tenir en compte. Potser també hi tingués algun pes la «tradició» de violència valenciana, que el «pacífic» segle XVIII potser no va poder esborrar totalment, ja que aquella pacificació es degué més a una política repressora que no pas civilitzadora, donant a aquesta paraula el significat que li atorga Norbert Elias. D’alguna manera la repuntada de violència del segle XIX no mostraria sinó el fracàs en aquest sentit del despotisme il·lustrat. Vull que es prenguen aquestes reflexions com a absolutament provisionals, ja que ens farien falta molts més estudis com el de Manel Arcos, del País Valencià i de la resta d’Espanya, per tal d’arribar a entendre en profunditat un fenomen tan complex.

València, maig del 2009

MANUEL ARDIT

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

El llibre que tens a les mans és el resultat d’un treball llarg en el temps i ardu en l’elaboració. Qui ja ha viscut una experiència pareguda, sap massa bé els passos que s’han de fer i les portes que s’han de tocar. Anys enrere (deuen ser uns quants, perquè ara mateix no m’atrevisc a fixar una data), havien arribat a la meua oïda rondalles de bandits de la rodalia molt curioses, com ara que si, en temps immemorials, alguns d’ells es veien amb dones lleugeres de casc, sota una figuera d’un paratge determinat; que si un famós capitost amagava els botins dels robatoris en un forat de la muralla d’un castell... Tot eren comentaris. Però, com sempre s’ha dit, quan els gossos lladren és perquè alguna cosa senten.

Si volia saber més, doncs, havia de furgar on fóra menester. I qui busca, a la fi troba. En un primer lloc, calia cercar dades. De bell antuvi, em posava mans a l’obra. Visitava arxius municipals, parroquials i provincials, hemeroteques i, fins i tot, biblioteques virtuals. Els documents hi eren, i tant, però havien romàs un grapat d’anys dormits i en silenci. Tot arreplegada la informació, calia tractar-la. Ací topava amb una de les primeres dificultats. La consulta d’uns quants manuscrits, no poc ni gaire, requeria grans dosis de paciència per poder desxifrar el contingut. I, així, anaven transcorrent les setmanes, els mesos i algun o altre any.

La tasca, de bona veritat, valia la pena. L’intent s’ho mereixia. L’assumpte investigat, el fenomen del bandolerisme en una part de l’antiga governació de Dénia al llarg del primer terç del segle XIX, no havia sigut estudiat a fons en cap moment. Josep Camarena Mahiques, Bernat Capó Garcia, Joan Josep Cardona Ivars, Antonio Escudero Gutiérrez i Manuel Ardit Lucas, entre altres, havien avançat alguns apunts. Comptava, tot i això, amb les restes que havien perdurat en la comunicació oral (llegendes i mites, sobretot). Hi havia interés, per tant, d’omplir un buit; de recuperar, al cap i a la fi, una part de la nostra memòria històrica. Tot un repte.

A les acaballes de l’Antic Règim, entre la fi del regnat de Carles IV i els primers anys de la regència de Maria Cristina, esposa de Ferran VII i mare d’Isabel II, s’esdevé un període excessivament convuls i inestable, amb guerres, invasions, revoltes i alternances en el poder cada dos per tres, i enmig d’una conjuntura econòmica gens favorable a les capes socials més vulnerables, cada cop més sumides en el marasme i en la misèria. Són trenta-tres anys del nostre passat, els que van des de 1806 fins al febrer de 1839, amb un marc jurídic que, en matèria d’ordre públic, presenta constants modificacions quant a l’organització i el funcionament dels cossos i les forces de seguretat (fusellers, voluntaris reialistes, milicians, urbans o guàrdies nacionals), com pel que fa a la normativa sobre ús i tinença d’armes, sense oblidar la infame política penal i penitenciària i l’inhumà i insalubre estat dels presidis i les presons.

En aqueix context, hi ha uns quants personatges principals, com ara roders de la talla del Tramusseret de Benirredrà, el Coix de Gandia, Collet, Palmeret, el Mut, el Frare del Barranc, Joan Berenguer de Fèlix, el Peixeruc, el Seguinet, Calafat, Malacara, Josep Poler, el Moliner de Palma, el Rajoler d’Ador, el Fraret de Buixerques, Vicentet, Vinyes, Marcel·la, Cassola, Joaquim Cardona, el Valent, el Coix d’Alfauir, Laberte, Francesc Sendra, Francesc Canet, Frares, Antoni Sala, l’Agre, el Xera, el Tort de Seganyet, el Gallo, Parretes, Tern, Llutxent, Joaquim Pla o Salat, gràcies als quals queden gravades un munt de gestes heroiques i èpiques, on no falten els elements essencials del gènere d’aventures (saquejos, assalts, robatoris en despoblat, assassinats, segrestos, evasions d’establiments penals, xocs armats, traïcions, delacions, venjances, execucions...).

I, evidentment, els protagonistes dels susdits episodis vagaregen per un territori, on marquen el seu camp d’operacions. L’acció es desenvolupa en un espai físic bastant peculiar, enquadrat per la cadena de ferradures muntanyoses, encarades a la mar Mediterrània, que formen, de nord a sud, les serres del Mondúver, el Buixcarró, la Falconera, Ador, la Safor, Benicadell, Gallinera, l’Almirall, Mostalla, Pla del Miserà, la Carrasca, el Migdia, Negra, Segària, el Penyó, Seguili, Beniquasi, Seldetes i el Montgó. Sens dubte, es tracta d’un paisatge singular i encisador; i, ensems, tan bigarrat com embullat. És l’escenari adient i idoni, testimoni sigil·lós i taciturn d’infinitat de malifetes.

Els bandits van deixant empremta per molts municipis de les comarques de la Safor, la Marina Alta, la Vall d’Albaida i el Comtat. Aquesta és La senda dels Lladres, un relat que, siga dit de pas, està inspirat en un topònim i, més concretament, en el nom d’un camí rural. La senda dels Lladres discorre, a hores d’ara, pel terme d’Oliva, en paral·lel a l’actual carretera CV-715, Oliva-la Nucia. Naix a la partida de les Planes i enllaça, després de travessar el barranquet de Benirrama, amb el camí Xiulet, situat al peu de la muntanya del Castellar, a l’extrem oriental de la serra de Mostalla. Sobre el cim de l’esmentat turó s’assenta un dels cèlebres caus, per no dir el que més, dels bandolers de la contornada. Qui ho havia de dir!

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I CITACIONS

Per al tractament i l’edició dels manuscrits i els textos originals, ha sigut imprescindible establir uns criteris que respecten al màxim el material de l’època, encara que en ocasions ha sigut necessària l’actualització ortogràfica. Segons els susdits principis, la transcripció atén les pautes següents:

1) S’han respectat les grafies i tots els signes de puntuació dels documents.

2) Si una paraula està escrita malament i l’errada es deu al desconeixement de la llengua, i no a l’ortografia, s’ha transcrit literalment i s’ha afegit (sic).

3) La mateixa fórmula s’ha aplicat a les errades de morfologia i sintaxi, d’expressió, repetició per descuit d’una mateixa paraula, etc.

4) S’ha actualitzat l’ortografia quan l’escriptura original incorrecta es dóna per un desconeixement de la versió escrita vàlida o, simplement, perquè han canviat els usos ortogràfics.

5) L’ús de les majúscules i de les minúscules i l’accentuació gràfica dels textos originals també han estat adaptats a les normes actuals d’ortografia.

6) S’han desfet les abreviatures del text, excepte aquelles que s’utilitzen com si foren fórmula de comiat i les que estan tradicionalment instaurades.

7) S’ha afegit el punt en les abreviatures o quan el text següent comença amb majúscula i s’entén que l’autor ha oblidat de posar-lo.

Pel que fa a les citacions:

1) Quan s’ha fet ús d’una citació sense mencionar explícitament la font de procedència, la citació s’ha fet en valencià.

2) Si s’ha mencionat la font de procedència amb una nota a peu de pàgina, s’ha sigut coherent i s’ha sigut fidel al text original. En aquest cas, no s’ha traduït al valencià cap citació siga quina siga la llengua d’origen.

3) A més dels esmentats criteris, s’han mantingut en la llengua original les citacions que tenen una forma textual que és pertinent o que aporten alguna informació rellevant per al contingut de l’obra, ja siga per la seua forma lingüística, pel seu valor històric, artístic, testimonial, documental, etc. Això, independentment del fet que s’han traduït al valencià les altres citacions que no tenen les dites característiques.

4) En tots els casos, s’ha mantingut la referència de la citació amb el títol en la llengua original.

ABREVIATURES

ACMDD	Arxiu de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats (València)
AHD	Arxiu Històric de Dénia
AHDV	Arxiu Històric de la Diputació de València
AHG	Arxiu Històric de Gandia
AHP	Arxiu Històric de Pego
AHX	Arxiu Històric de Xàtiva
APAA	Arxiu Parroquial de l’Assumpció d’Alpatró
APANSCR	Arxiu Parroquial de l’Assumpció de Nostra Senyora de Castelló de Rugat
APAP	Arxiu Parroquial de l’Assumpció de Pego
APCG	Arxiu Parroquial de la Col·legiata de Gandia
APNNSA	Arxiu Parroquial de Nativitat de Nostra Senyora d’Alcalalí
APNNSAL	Arxiu Parroquial de Nativitat de Nostra Senyora d’Almiserà
APNSAD	Arxiu Parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció de Dénia
APNSO	Arxiu Parroquial de Naixement del Senyor d’Orba
APPCP	Arxiu Parroquial de la Puríssima Concepció de Parcent
APSAM	Arxiu Parroquial de Santa Anna de Montitxelvo
APSAO	Arxiu Parroquial de Santa Anna d’Ondara
APSAVL	Arxiu Parroquial de Santa Anna d’Ondara
APSBAF	Arxiu Parroquial de Sant Bernat Abat de Forna
APSBAR	Arxiu Parroquial de Sant Bartomeu Apòstol de Ròtova
APSBP	Arxiu Parroquial de Santa Bàrbara de Piles
APSCB	Arxiu Parroquial de Sant Cristòfol de Benirrama
APSCMT	Arxiu Parroquial de Santa Caterina Màrtir de Teulada
APSCP	Arxiu Parroquial de la Santa Creu de Pedreguer
APSFAM	Arxiu Parroquial de Sant Francesc d’Assís de Margarida
APSFPRA	Arxiu Parroquial de Sant Francesc de Paula del Ràfol d’Almúnia
APSJBT	Arxiu Parroquial de Sant Joan Baptista de Terrateig
APSJC	Arxiu Parroquial de Sant Josep de Catamarruch
APSJG	Arxiu Parroquial de Sant Josep de Gandia
APSJP	Arxiu Parroquial de Sants Joans de Potries
APSLB	Arxiu Parroquial de Sant Llorenç de Benirredrà
APSLBT	Arxiu Parroquial de Sant Lluís Beltran de Tormos
APSMAM	Arxiu Parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Murla
APSMAS	Arxiu Parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Salem
APSMB	Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Bellreguard
APSMBE	Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Benissivà
APSMMLO	Arxiu Parroquial de Santa Maria Magdalena de l’Orxa
APSMO	Arxiu Parroquial de Santa Maria la Major d’Oliva
APSMP	Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Palma
APSMPL	Arxiu Parroquial de Santa Maria de Planes
APSMVE	Arxiu Parroquial de Sant Miquel de la Vall d’Ebo
APSMX	Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló
APSPAB	Arxiu Parroquial de Sant Pere Apòstol de Beniarrés
APSPAC	Arxiu Parroquial de Sant Pere de l’Alqueria de la Comtessa
APSPD	Arxiu Parroquial de Sant Pere de Daimús
APSRO	Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva
APSRV	Arxiu Parroquial de Sants Reis de Vilallonga
APSSB	Arxiu Parroquial de la Santíssima Sang de Benidoleig
APSVFA	Arxiu Parroquial de Sant Vicent Ferrer de l’Atzúvia
APSX	Arxiu Parroquial de la Seu de Xàtiva
APVNSRG	Arxiu Parroquial de Visitació de Nostra Senyora del Real de Gandia
BNE	Biblioteca Nacional d’Espanya
BOPA	Butlletí Ofi cial de la Província d’Alacant
BOPV	Butlletí Ofi cial de la Província de València
QL	Quinque Libri
QLPMAR	Quinque Libri de la Parròquia de Montitxelvo i el seu annex Aielo de Rugat
QLPSJG	Quinque Libri de la Parròquia de Sant Josep (Gandia)
QLRA	Quinque Libri de Ròtova i annexos

Capítol 1
BANDOLERISME EN UNA SOCIETAT DE LLAURADORS I SENYORS

València, 8 de juny de 1807. Hi ha preocupació al si de la Sala del Crim¹ de la Reial Audiència, per l’increment de la delinqüència a les governacions de Dénia, Xàtiva i Alcoi. Davant açò, aquest òrgan judicial tramet al corregidor de Dénia² la resolució següent:

Enterada la Sala de los notorios robos, muertes e insultos que de poco tiempo a esta parte se observan en los pueblos de esa gobernación, y de los de San Felipe y Alcoy por la cuadrilla de malhechores y forajidos que les infestan en perjuicio de la sociedad pública, y tranquilidad de los honrados vasallos del Rey. Para atajar tales inconvenientes; por su providencia de este día se ha servido acordar, que V. S. inmediatamente disponga, que por las justicias de los pueblos en que se hubieren cometido los delitos, se libren y remitan testimonios separados en que se acredite el nombre y apellido de dichos forajidos, causas en que estén inmiscuídos y demás que consideren necesario para verificar la identidad, y los dirijan a la Sala por mano del Sr. Fiscal. Y sin perjuicio de continuar las respectivas causas procure V. S. practicar las más exquisitas diligencias para su prisión, valiéndose para ella de cuantos auxilios tenga por convenientes, tanto de tropa como de paisanos honrados, satisfaciéndose a éstos sus jornales con arreglo a las órdenes comunicadas sobre el asunto; con la inteligencia que la Sala contribuirá por su parte a hacer presente a S. M. o a quien corresponda los méritos de los sujetos que se distingan en este importante servicio. [...]³

Motius tenia la Sala del Crim per arribar al susdit extrem, justament quan la governació de Dénia havia complit un segle de vida.⁴ Mesos enrere, al desembre de 1806, la justícia trobava morts a Oliva dos veïns del poble en el termini d’una setmana. El primer cos apareixia el dia 19, mentre que el segon era localitzat el dia de Nadal al camí ral de Xàtiva (llavors, San Felipe) a Oliva, on l’havien mort violentament. Ja al setembre de 1805, havia sigut trobat en la mateixa localitat el cadàver d’un altre veí al seu domicili.⁵

Eren els últims anys del regnat de Carles IV, qui havia pujat al tron a la darreria del 1788.⁶ El fenomen del bandolerisme rebia un tractament especial. S’havia convertit en un afer prioritari des dels temps de l’anterior Borbó, Carles III. El 29 de juny de 1784 era aprovada la Reial Instrucció per a la persecució i l’extermini de quadrilles de lladres i contrabandistes, perquè «amb l’escarment d’aquesta gent» restaren lliures els «amats vassalls de tota violència, i de ser molestats als camins, i a les seues cases i hisendes».

Com des de Madrid es reconeixia que no s’havia aconseguit la total extinció del mal, el problema passava a ser competència exclusiva dels militars. Les capitanies generals⁷ tenien l’encàrrec preferent de garantir la quietud pública i, per a la tasca, disposaven de tropes d’infanteria, cavalleria, dragons i milícies de sou continu. Principalment, els capitans generals havien de netejar els camins de saltejadors, per tal que els viatjants no sofriren cap molèstia. El rei manava que per ara, i mentre no hi haguera contraordre, tingueren pena de vida els que feien foc o resistència amb arma blanca a la tropa.

Abans de la promulgació de la Reial Instrucció de 1784, nogensmenys, algunes bones peces de la contrada ja havien petjat el patíbul a València. Fou el cas del pedreguer Esteve Pons, executat al desembre de 1762; del teuladí Ramon Sarandanga, penjat i esquarterat a l’abril de 1777; i de l’ondareny Joaquim Morell, enforcat i esquarterat al juny de 1777.⁸ El càstig de l’esquarterament s’infligia, de ritual, als condemnats que havien estirat la corda més del compte.

La Reial Instrucció de 1784 va continuar vigent durant un seguit d’anys, tot i publicar-se d’altres posteriorment, com va ser el cas del Reial Decret de 30 de març de 1802, que establia que tots els assaltadors de camins detinguts per les partides de tropa havien de ser posats a la disposició dels respectius capitans i comandants generals, perquè es procedira militarment contra ells i se’ls jutjara en consell de guerra ordinari d’oficials. Els altres tribunals havien d’inhibir-se’n. En cas de dubte, es determinava que:

[...] todos los salteadores de caminos y sus cómplices que sean aprehendidos por la tropa dentro de las capitales de las provincias y demás poblaciones, quedarán sujetos al referido juicio militar, del mismo modo que los que lo fueren en los caminos y despoblados, por las relaciones que tienen entre sí esta clase de bandidos [...].⁹

La resta de bandits pertanyia a la jurisdicció ordinària, llevat dels casos en què es feia resistència a la tropa. Les justícies ordinàries havien d’auxiliar les disposicions dels capitans generals en la matèria. Malgrat això, els tribunals superiors no perdien protagonisme. De fet, la Sala del Crim havia tramitat causes que concloïen amb ajusticiaments a València. Una d’elles fou l’oberta contra Vicent Camarena, d’Almiserà, qui era enforcat al febrer de 1792. El pegolí Joan Hernández, empaperat per haver mort l’alcalde de Senija, era penjat al novembre de 1799 (en acabant, li tallaven el cap i una mà). Un altre procés fou l’engegat contra la colla de Vicent Mas, el Tramusseret de Benirredrà.¹⁰ Sis enjudiciats expiraven al cadafal al maig de 1801. Un d’ells, don Alonso López, dit Barrabàs de Camuñas, era engarrotat en classe de noble, mentre que els altres cinc eren enforcats (el Tramusseret, el cos del qual era, a més a més, esquarterat i escampat per diversos paratges de la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Horta de Gandia; els gandians Antoni Morant, el Coix, i Joaquim Pérez, Collet, als quals també els tallaven la mà dreta; Josep Martínez, Palmeret, de Gandia; i el benirredrà Josep Sanç, el Mut). Més tard, al juliol de 1802, eren penjats dos paisans del mateix esbart (el gandià Josep Morant i el xativí Manuel Botella), ara sentenciats pel Cos de Voluntaris d’Aragó.¹¹

El bandolerisme era un autèntic maldecap i no hi havia manera de trobar la recepta idònia per combatre’l. I quasi sempre, la Reial Audiència, una institució farcida de gent de fora,¹² es treia l’espina mostrant descontent amb la tasca de jutges, escrivans i justícies locals. Era una mena d’espolsar-se el problema des de la llunyania; de traure-se’l del davant i de passar-li’l al corregidor corresponent, autoritat jeràrquicament inferior. Açò ocorria, val a dir, en un període d’inestabilitat de la Capitania General i la presidència del Reial Acord, on es produïren també situacions conflictives entre el capità general i els jutges que integraven l’Audiència i, fins i tot, entre la Sala del Crim i l’intendent i el mateix Reial Acord. El debilitament polític i institucional de l’Antic Règim ja era manifest.

Al juliol de 1806, la Sala del Crim fixava una sèrie d’instruccions, on ordenava la incoació immediata de sumaris en els casos de robatoris, morts o d’altres excessos. Les víctimes o les persones ofeses havien de ser preguntades per les senyes personals dels reus, el seus vestits i armes, i si veient-los els reconeixien. Les justícies del territori tenien un termini de deu dies per informar d’aquestes causes i de totes aquelles que podien implicar pena corporal o aflictiva i, així mateix, eren advertides que havien d’ajudar-se mútuament i sense cap retard, ja que:

[...] la menor falta de celo en el cumplimiento de este deber, les será corregido con el mayor rigor, a cuyo efecto la justicia requirente que experimente retardación en la devolución de su exhorto diligenciado, o cualquier otra inacción o desaire de parte de otra, dará cuenta a la Sala con testimonio por el conducto del Señor Fiscal. [...]¹³

L’esmentat tribunal superior havia notat inactivitat i tardança en la instrucció dels plets criminals, omissió en la pràctica de diligències per descobrir els autors i els còmplices dels delictes i indolència per procurar la presó dels bandits. El malestar del dit òrgan judicial tenia lloc, precisament, quan s’havien desplaçat a la zona efectius militars amb la missió expressa de capturar els lladres i els saltejadors de camins del territori. Al febrer de 1807, una companyia del cos de Granaders Provincials de Castella estava acantonada a les ciutats de Dénia i Gandia, a fi de controlar la governació i també la de Xixona.¹⁴

Al maig de 1807, el problema de l’ordre públic era tan preocupant que la mateixa Sala del Crim manava a les justícies de la governació més activitat amb rondes de vigilància:

[...] Para lo cual se valgan de todos cuantos auxilios consideren necesarios, suministrando a las partidas destinadas para la persecución de malhechores los que pidan a dichas justicias, valiéndose para los gastos que en ello se ofrezcan de los efectos más prontos; sin omitir la menor diligencia en este asunto tan interesante al Real Servicio. [...]¹⁵

Així i tot, al juliol del mateix any s’enregistrava una altra mort violenta al territori de la governació, en aquest cas a Gandia.¹⁶

La proliferació de vagabunds i el creixement del bandolerisme pertot arreu durant el regnat de Carles IV no sols eren conseqüència del context social, de l’augment demogràfic i de la conflictivitat antisenyorial. També van ser l’efecte dels canvis polítics i econòmics. Les guerres, les desamortitzacions i la fam colpien els sectors més dèbils d’una societat que, a pesar d’anar transformant-se, continuava estant sotmesa al poder dels senyors.

Els senyors governaven bona part dels municipis, elegien les autoritats locals, administraven justícia i, a més, tenien poder per castigar. Eren senyors de vassalls. La societat, per tant, quedava dibuixada com una piràmide on els senyors ocupaven el vèrtex superior. Els més rics i poderosos residien fora, habitualment a Madrid, prop de la cort. Ser senyor comportava una pila de privilegis polítics i també econòmics. Gràcies al seu domini, les administracions senyorials obtenien rendes en diners o en espècie, com eren els censos emfitèutics o les pensions anuals i els delmes o els tributs en espècie.

La població, generalment agrícola, havia augmentat fins a doblar-se en 1787 al País Valencià. L’agricultura predominava als petits nuclis rurals i als pobles.¹⁷ El sector agrícola, però, no era un grup homogeni. Destacaven, d’una banda, els llauradors, que eren propietaris de terres, molins, almàsseres, forcat, ramat, etc. I d’altra, els jornalers que, tot i posseir parcel·les de terreny més menudes, de costum treballaven les terres d’altres. I moltes d’aqueixes terres eren en mans dels senyors. Llauradors i jornalers les cultivaven en règim d’emfiteusi.¹⁸

A l’acabament del segle XVIII, la societat feudal dels grans dominis senyorials entrava en crisi. Cada volta hi havia més rebuig social als abusos i a les càrregues dels senyors. En 1801, el clima d’agitació popular va culminar amb una insurrecció agrària en terres valencianes. Després de les protestes, la pressió senyorial se suavitzà considerablement en un munt de llocs.

La revolta de València va coincidir amb l’arribada de les desamortitzacions eclesiàstiques. A partir del 1801, quan a Madrid començaren a respirar-se aires de reformisme, s’emprenien les polítiques de desamortització. Les primeres mesures efectives contra la propietat vinculada i amortitzada de la terra¹⁹ van contribuir també a la crisi de la societat feudal. L’Església, eix fonamental de l’Antic Règim, es va veure desfavorida d’una manera important.

Espanya era un país immers en constants guerres des del 1793. I les guerres portaven conseqüències ruïnoses per a l’economia i la Hisenda Reial. El comerç exterior restava paralitzat i creixia el nombre de pobres, de gent sense treball i de vagabunds. Els preus dels productes importats s’encarien, sobretot el del blat, bàsic per a l’alimentació popular. Els consumidors, especialment els més necessitats, eren els més perjudicats. I les zones rurals en passaven de tots colors per exportar per mar els excedents de l’agricultura.²⁰ A part d’això, com que les guerres generaven despeses, la Hisenda introduïa nous impostos estatals amb l’objectiu de recaptar més diners. Aquestes mesures, encara que també afectaven els rics i els poderosos, no eren massa ben rebudes per una població que ja havia de suportar la pressió dels drets smyorials, les cises i els impostos patrimo­ nials dels municipis. Tot açò va desm1cadenar una situació de malestar, knsió i disturbis als carrers, mentre que alhora les partides de bandolers augmentaven d’una manera alarmant a l’àmbit rural.

1. L’esmentat tribunal estava integrat per quatre alcaldes del crim, denominació castellana dels jutges criminals de l’Audiència foral. El membre més antic presidia la Sala del Crim, fins que a partir del 1776 va ser creat el càrrec de governador, que havia de ser ocupat per un oïdor o magistrat civil. El Reial Decret de 29 de setembre de 1801 reservava a la Sala del Crim el coneixement de les causes greus, com ara les d’imposició de la pena capital, assots o bandejament perpetu. Els plets criminals de menor entitat eren a càrrec del capità general i un oïdor o un alcalde del crim. Alcalde del crim fou l’oliver Josep Maians i Pasqual, fill de Gregori Maians i Ciscar. Josep Maians, que havia ingressat en la magistratura pels mèrits explícits de son pare, accedia a l’Audiència de València en 1783, provinent de la Cancelleria de Granada, on havia desenvolupat el mateix càrrec durant dos anys. En 1791, ascendia a oïdor de l’Audiència i, més endavant, va ser nomenat degà del tribunal. Maians va romandre en l’Audiència valenciana fins a 1809, quan va ser traslladat de nou a Granada.

2. Des del 1707, els corregidors, amb atribucions semblants a les del governador, dirigien les governacions o els corregiments. Al País Valencià, la figura del corregidor posseïa un marcat caràcter castrense, dotat de molts privilegis i gran autonomia per decidir. Els corregidors exercien funcions específiques, com eren l’aplicació de les instruccions de la cort, el Reial Acord i la Intendència; el control de l’ordre públic; la supervisió dels òrgans de govern municipals; la presidència dels ajuntaments i la jurisdicció sobre el seu territori, o directament o bé a través dels alcaldes majors. En 1804, quan Dénia s’incorporava a la Corona i esdevenia ciutat de domini reialenc, era designat el primer corregidor de la governació. Fins aleshores, les funcions de corregidor de la governació es repartien entre un governador militar, representant de la jurisdicció reial, i un governador polític, defensor dels interessos senyorials.

3. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 11 de junio de 1807.

4. La governació de Dénia s’havia imposat al País Valencià amb la instauració del Decret de Nova Planta i l’abolició dels furs, el 29 de juny de 1707, com a conseqüència d’un nou sistema polític de caràcter impositiu i de domini militar. Aquest model polític s’aplicava en l’àmbit local mitjançant la divisió del territori en corregiments o governacions. Amb el pas dels anys, els tretze corregiments inicials van quedar reduïts a onze: València, Xàtiva, Alzira, Ontinyent, Alacant, Alcoi, Dénia, Oriola, Castelló de la Plana, Peníscola i Morella. Un total de setanta municipis componien la governació del Dénia, dels quals dos eren de jurisdicció reialenca, Tàrbena i Callosa d’en Sarrià; tres d’ordes militars, Sagra, Sanet i Castell de Castells; un de senyoriu eclesiàstic, Bolulla; i la resta de senyoriu secular, Alcalalí, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Altea, Beniarbeig, Beniardà, Beniarjó, Benigembla, Benidoleig, Benifato, Beniflà, Benimantell, Benimeli, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, Benissa, Benitatxell, Bellreguard, Calp, Confrides, Daimús, Dénia, Finestrat, la Font d’en Carròs, Forna, Gandia, Gata, Guadalest, Guardamar de la Safor, Llíber, la Llosa de Camatxo, Miraflor, Miramar, Murla, els Negrals, la Nucia, Oliva, Ondara, Orba i Orbeta, Palmera, Pamis, Parcent, Pedreguer, Pego, Piles, Polop, Potries, Rafelcofer, el Ràfol d’Almúnia, el Real de Gandia, Salem, Setla i Mira-rosa, Senija, Teulada, Tormos, la Vall d’Alcalà, la Vall d’Ebo, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, el Verger, Vilallonga i Buixerques, Xàbia i Xaló.

5. APSMO, QL, Tom 6, i-3, Defuncions, ff. 1190-1191; APSRO, QL, A.1.11 (LB), Defuncions, f. 148.

6. Els esdeveniments de la Revolució francesa del 1789 i l’ascens ulterior de Napoleó Bonaparte a partir del 1799 van condicionar les decisions polítiques dels successius secretaris d’Estat (Floridablanca, Aranda, Godoy, Saavedra, Urquijo, Cevallos i, de nou, Godoy) amb els qui confià Carles IV durant el seu regnat de gairebé vint anys.

7. Des del 1707, el representant reial al territori valencià era el capità general, amb funcions governatives, qui estava assessorat en assumptes judicials per la Reial Audiència. Capità general i Audiència constituïen el Reial Acord. D’altra banda, hi havia la Intendència, òrgan encarregat de la Hisenda Reial, amb els objectius d’impulsar l’economia i d’abastir els exèrcits.

8. ACMDD, Llibre de l’Administració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 5, 24 i 25.

9. AHP, 2521/36 (1811-1814), Reial Decret de 30 de març de 1802.

10. Vicent Lluís Llorenç Mas Capó fou batejat a la parròquia de Sant Llorenç de Benirredrà el 26 de febrer de 1775. Era fill dels benirredrans Lluís Mas i Maria Capó i nét, per línia paterna, de Maties Mas i Josepa Sanç i, per línia materna, de Vicent Capó i Rita Iznardo (APSLB, QL 1767-1827, Batejos, f. 27).

11. ACMDD, Llibre de l’Administració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 62v, 86v, 93 i 98.

12. El model de funcionament i organització de l’Audiència de València, implantat des dels temps de la Nova Planta, imitava estrictament el de les institucions castellanes. La Guerra de Successió i la batalla d’Almansa van significar la fi de l’Audiència foral i van afectar fortament la composició del tribunal. La plaça de regent i la meitat dels magistrats estaven reservades als castellans. De fet, des del 1715 fins a 1808, no va ser designat cap valencià per al càrrec de regent. A partir del 1707, restava organitzada com un organisme col·legiat format per quinze membres o ministres superiors, entre els quals destacaven les figures del regent o president, els vuit oïdors o magistrats civils, els quatre alcaldes del crim i els dos fiscals. Més endavant, també es creava el càrrec de viceregent o vicepresident. En absència del regent, guanyava importància la figura de l’oïdor degà. Els oïdors exercien de jutges en les dues sales civils. Un oïdor originari d’Oliva fou l’advocat Tomàs Ferrandis de Mesa i Moreno, parent de Josep Maians i Pasqual. Ferrandis, qui havia sigut alcalde major de senyoriu a Gandia i des del 1760 alcalde major criminal de València, va romandre en la Reial Audiència des del 1766 fins a la seua mort en 1772.

13. AHG, AB-229, 14 de juliol de 1806.

14. AHG, AB-231; AHP, 2519/34 (1800-1808), Vereda de 23 de febrero de 1807.

15. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 15 de mayo de 1807.

16. APCG, QLPSJ, Llibre no numerat, 62, Defuncions, f. 228.

17. Quasi el setanta per cent de la població activa treballava al camp. La xifra arribava fins als dos terços de la població total, quan es tractava de localitats amb menys de dos mil habitants. I en la majoria dels pobles amb més de cinc mil habitants, més del cinquanta per cent de la població activa eren llauradors (de vegades, i tot, el vuitanta i el noranta per cent).

18. Amb l’emfiteusi, els llauradors gaudien d’un domini útil de la terra, a canvi de pagar a l’administració senyorial rendes fixes en diners o particions en espècie segons l’extensió, la producció i les transmissions del domini útil. El llaurador, encara que tenia el dret a la transmissió hereditària del domini útil de la terra, mai no arribava a ser el propietari ple. La propietat era en mans del senyor, qui tenia el domini directe sobre la terra. Fou a partir del 1805, quan un gran nombre de llauradors aconseguien comprar petites parcel·les de terreny, fins al punt d’esdevenir un dels grups que més terra va adquirir durant la desamortització de Manuel Godoy.

19. Els dominis senyorials estaven vinculats a un llinatge nobiliari o a una institució eclesiàstica. La propietat vinculada impedia la divisió del patrimoni que s’heretava.

20. L’agricultura valenciana estava supeditada al capitalisme comercial des de molts anys enrere. Els nostres productes agraris depenien de la demanda exterior. A mitjan segle XVIII, quan el comerç de la canyamel s’afonava, adquiria protagonisme el cultiu de la morera i la fabricació de la seda. A la darreria del XVIII i començament del XIX, la seda valenciana passava dificultats comercials, motivades per la política de bloqueig continental, duta a terme per Napoleó per impedir la importació de teixits d’Anglaterra i protegir, d’aquesta manera, les indústries tèxtils de Lió i posteriorment de Llombardia. El cultiu de la morera va resistir, malgrat això, fins a la fi del segle XIX.

Capítol 2
L’IMPACTE DE LA GUERRA DEL FRANCÉS
DESORDRE PÚBLIC I CAOS EN TEMPS DE MOVIMENT REVOLUCIONARI

A l’octubre de 1807, entraven en territori espanyol les tropes franceses, amb el pretext de participar en la conquesta de Portugal, que s’oposava a abandonar la seua tradicional aliança amb Anglaterra.¹ En el fons, però, l’objectiu estratègic de França era un altre ben diferent. Realment, Napoleó planejava apropiar-se la corona espanyola.

A Madrid, mentrestant, es vivien moments crítics quan era descobert el complot del príncep Ferran per derrocar son pare, el rei Carles IV. Al novembre de 1807, era emprés el procés de l’Escorial contra el príncep d’Astúries, qui finalment era perdonat pel sobirà. Al gener de 1808, concloïa el juí amb l’absolució dels còmplices de Ferran de Borbó en la conspiració.

El 17 de març de 1808, soldats, llauradors i servidors del palau reial protagonitzaven un motí a Aranjuez, que va provocar la destitució de Manuel Godoy, el favorit de la reina, per Carles IV.² Dos dies després, el monarca abdicava i el príncep Ferran ocupava el tron reial.

El mateix mes de març de 1808 continuaven operant, per aquestes terres, quadrilles de roders que perpetraven tota classe de delictes. Per la dita raó, la Sala del Crim de l’Audiència de València trametia una carta ordre a les localitats de la governació, on manava la formació de rondes per assolir la presó i l’extermini dels bandits.

De fet, un mes abans havien ocorregut robatoris de consideració pels voltants en el termini de pocs dies. A Miramar, a la primeria de febrer i de matinada, uns lladres trencaven les portes de la casa de Salvador Escoto i, en acabant, s’apoderaven de 160 pesos en metàl·lic i de 222 lliures de seda basta. Pocs dies més tard, a Orba i de nit, una gavella de trabucaires disparava tirs contra l’habitatge d’un tal Riera el Povil, llaurador, i, després d’introduir-se en l’immoble amb amenaces, arramblaven més de mil lliures i una porció de seda fina i altres efectes.³ El grau d’inseguretat era tan alt que, el 14 de febrer de 1808, la justícia i l’Ajuntament d’Ondara es dirigien a la Sala del Crim per expressar la situació extremadament compromesa que es vivia al partit, a causa dels assalts que homes molt encoratjats executaven en algunes poblacions. Des d’Ondara, comunicaven impotents i resignats:

[...] a cuya fuerza no hay resistencia en los vecindarios, y que si la hicieren seguramente había de irritarles y ensangrentarles más; [...] pudiendo decir que todos, y cada uno de estos habitantes cree, que mientras no se saquean sus casas, es un favor, y un préstamo que le hacen tantos forajidos de sus mismos bienes, y aún se extrañan que partida de veinte y más hombres armados de todas armas, e instrumentos se incitan en cometer los lances de noche, cuando ni aún de día pudiera oponérseles resistencia, careciendo de tropa, fusileros, ni dependientes. [...]⁴

El 29 de març de 1808, i després de rebre notícies idèntiques de l’alcalde ordinari de Sanet, la Sala del Crim prenia la determinació següent:

[...] Líbrese certificación al corregidor de Denia para que despache orden circular a todas las justicias de su partido, a fin de que cada una por su parte procure con actividad la prisión, o exterminio de los malhechores, armando gentes honradas, con exclusión de las prohibidas, con cuyo auxilio formen rondas y batidas, y tomándole de las partidas de fusileros que existen por aquellos pueblos, dando los avisos correspondientes al oficial, sargento, o cabo comandante para que de acuerdo con los mismos pueda lograrse tan importante objeto, hasta que las actuales circunstancias permitan otros medios menos gravosos, sin perder de vista la formación de causas sobre los delitos que cometen, de que darán cuenta a la Sala. [...]⁵

Les forces invasores avançaven fins a estacionar-se a Madrid. A l’abril de 1808, era creada la Junta de Govern en representació de Ferran VII, qui, reclamat per Napoleó, se n’anava a Baiona, on acudien tot seguit els altres membres de la família reial. I així arribava el dos de maig i l’inici de la guerra, mentre que en territori francés la dinastia borbònica renunciava en cadena els seus drets sobre la corona espanyola. Unes abdicacions que van desembocar en la proclamació del germà de Napoleó, Josep I, com a rei d’Espanya. El muntatge napoleònic es completava, a més, amb la Constitució de Baiona, aprovada per l’Assemblea de Notables.

A la governació, les reiterades ordres de la Sala del Crim per capturar els bandits no donaven els resultats esperats. A l’abril de 1808 s’esdevenia una mort arrabassada a Bellreguard i, al començament de maig, un home i el seu fill de dotze anys morien de desgràcia fora del recinte emmurallat d’Oliva.⁶

Les notícies provinents de la capital i de Baiona preparaven l’ambient d’alçament popular al País Valencià. Eren moments de desconcert i calia organitzarse per fer resistència a l’exèrcit imperial. Les autoritats tradicionals, acusades de col·laborar amb els francesos, eren substituïdes per un nou òrgan col·legiat. D’aquesta manera, es constituïa a València la Junta Suprema de Govern.⁷ A continuació, sorgien juntes pertot arreu. La Junta de Govern, no obstant això, només va reconéixer com a legítimes les juntes establides als deu caps de partit (Alzira, Xàtiva, Alcoi, Xixona, Oriola, Alacant, Dénia, Castelló de la Plana, Peníscola i Morella).

Als darrers dies de maig de 1808, la Junta emetia una ordre d’allistament, on recalcava que no s’obeïra cap norma del govern francés, i ordenava que:

[...] se visiten las cárceles de cada pueblo, que todos los reos que no lo fueren de delitos feos sean alistados para el glorioso servicio del ejército valenciano y que no se saquen de las cárceles hasta el momento de ser entregados al oficial u oficiales [...].⁸

Quan va esclatar la guerra, l’exèrcit espanyol es trobava en un bon destret. Es tractava d’una organització anacrònica, descompensada en tots els nivells, escassa d’efectius i amb poca dotació de cavalleria, i on abundaven els soldats amb preparació i disciplina insuficients i els oficials sense la formació adequada. L’exèrcit, en canvi, comptava amb infinitat de comandaments. Era, en definitiva, un exèrcit deficientment equipat i sense una planificació logística que assegurara la coordinació de les operacions en camp obert. Un exèrcit regular que, a banda d’això, gaudia de poca simpatia i prestigi entre la població civil des de temps enrere. La milícia, sotmesa a dures condicions de vida i desarrelada dels seus llocs d’origen, procedia dels sectors més deprimits de la societat i era dirigida per uns comandaments elitistes i de provinença nobiliària. I la urgència de les mesures preses per fer front als francesos no va millorar la situació. L’increment d’efectius abastat mitjançant la mobilització general va portar, a part dels consegüents contratemps d’inserció en les unitats de la tropa regular, més deficiències en l’entrenament, l’equipament i la coordinació. Les desercions i, a voltes, les dispersions completes es produïen per actes d’indisciplina o d’insubordinació, com també per malaltia o per dificultats en el socors i l’alimentació. La crisi no passava de llarg. El 24 de maig de 1808, les autoritats militars informaven el governador de Dénia que Vicent Aras i Antoni Bufante, tots dos de Benipeixcar; Joaquim Blasco i Joaquim Blai, ambdós del Real de Gandia; Josep Herrera, de Benirredrà; i el benisser Joaquim Pérez havien desertat del Primer Batalló del Regiment d’Infanteria de Savoia.⁹

Aquests, però, no eren els únics problemes de l’Exèrcit durant la contesa bèl·lica. Segons com avançava la guerra, apareixien uns altres. Els episodis de pillatge i saqueig protagonitzats per una milícia faltada de recursos alimentaven el desprestigi de l’Exèrcit i també el desenvolupament de les tensions amb la població civil, a tota hora víctima dels incidents. El 8 de juny de 1808, dies després de la matança xenòfoba de francesos consumada a València,¹⁰ la Junta de Govern publicava un ban per tal de garantir l’ordre públic:

1º Que se imponga pena de la vida, ejecutada por las cuadrillas de gente honrada que salen a este fin con autorización de la misma Junta, a cualquier individuo que encontraren armado con armas de fuego o blancas sin autoridad competente de la justicia, forzando, robando, o insultando a qualesquiera (sic) vecino honrado en sus casas o en la calle, y especialmente a las rondas de religiosos, nobles, y particulares que con heroicidad se comprometen en tan distinguido servicio. [...]

3º Que el Regimiento de Caballería patrulle para sostener el orden, haciendo fuego contra cualquier reunión de gentes, que exceda de cuatro individuos, que encontraren sin autoridad para ello, y que después de requeridos tres veces no se separen. [...]¹¹

La Junta de València justificava l’esmentat ban per contindre els excessos que intentaven «destruir l’ordre, introduir la confusió, i tacar la noblesa de la causa» que motivava l’allistament. La Junta, tanmateix, rebia queixes dels abusos comesos per veïns o paisans armats que impedien el trànsit lliure, desarmaven oficials de graduació, saltejaven qualsevol persona i s’apropiaven els efectes i els diners amb amenaces de mort. Davant açò, la Junta, en una carta enviada el 4 de juliol de 1808 al governador de Dénia, instava les justícies i els ajuntaments a no permetre reunions de gent armada:

[...] pues a la menor queja que se reciba de que se repite algún exceso de esta especie se hará comparecer ante la Junta las justicias y ayuntamientos del territorio donde se cometan como responsables que son de que se eviten para dar cuenta de su conducta a la misma Junta y además se inpondrán a los que cometieren tales desórdenes las penas más severas hasta la del último suplicio según la gravedad del caso y sus consecuencias [...].¹²

Dies enrere, tropes invasores comandades pel general Moncey havien intentat de conquistar, sense èxit, la ciutat de València. Els habitants de la Ciutadella van resistir l’atac de Moncey amb insuficients armes i amb el recolzament d’escassos efectius de tropa.¹³

L’exèrcit regular estava ocupat en la guerra contra els francesos i el tema de l’ordre públic estava bastant abandonat. Als municipis del territori es perpetraven desordres, venjances, robatoris, assassinats i morts violentes com la que s’enregistrava a Potries a mitjan juliol de 1808.¹⁴ Unes accions delictuoses que van impulsar la creació de partides armades de veïns honrats ací i allà, amb la missió principal d’empresonar i exterminar qualsevol quadrilla de lladres. Aquestes partides auxiliaven l’Adminitració de justícia i estaven autoritzades, si calia, a tirar a matar a la menor resistència dels bandits. Més endavant, la Junta de Govern publicava un ban on manava la instal·lació, en cada cap de partit, del patíbul per al garrot i la forca.

Ban de la Junta Suprema de Govern de València. Font: AHD, Governació 419, Veredes 30, Vereda de 4 d’agost de 1808.

Al maig de 1808, la Junta havia decidit de traure de les càrcers tots aquells reclusos que no eren de delictes lletjos, a fi d’allistar-los en l’exèrcit valencià. Mesos després es veien els resultats de la mesura. Al setembre de 1808, la Junta de Govern donava un termini de vuit dies perquè es presentaren davant el tinent del rei de València tots els presos incorporats als regiments de l’Exèrcit que havien fugit. En cas contrari, eren tractats com si foren vertaders desertors i no els valia l’indult. Transcorregut el dit termini, les justícies locals tenien l’encàrrec d’empresonar-los.¹⁵

Havien passat els primers mesos de la guerra i el Govern i l’Administració seguien en mans de les diferents juntes provincials, sorgides per raó de la rebel·lió contra els francesos. El desenvolupament de les hostilitats, això no obstant, exigia un comandament únic de direcció política i militar del territori. Al setembre de 1808 naixia la Junta Central, com a òrgan suprem de govern durant l’absència de Ferran VII, per tal de dirigir la lluita contra l’exèrcit napoleònic. Per a l’estructuració del comandament sobre els cossos de l’Exèrcit es va nomenar la Junta General Militar, adjunta a la Junta Central. Al cap de tres dies de constituir-se la Junta Central, l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar, brigadier i general d’artilleria de Marina de Cartagena i també comissari general d’artilleria de Marina, era elegit secretari de la Junta Militar.¹⁶

LA INSTRUMENTALITZACIÓ DE LA GUERRILLA

Les primeres victòries de l’exèrcit regular sobre les forces d’ocupació van provocar que el mateix Napoleó intervinguera personalment en les operacions militars a fi de restablir la situació. Poc després, l’exèrcit espanyol era vençut en tots els fronts en camp obert.¹⁷ Una cadena de derrotes que va posar de manifest les mancances, les necessitats i també la ineptitud i el desentrenament de les nostres tropes.

Amb aquest panorama, la Junta Central acordava la creació de les partides de guerrilla. L’acceptació de la guerra de guerrilles era una forma de reconéixer la superioritat de l’enemic en els enfrontaments armats en camp obert.¹⁸ A partir d’aqueix moment, el paisatge es convertia en un element més del combat. I ausades que la guerrilla va saber traure’n profit. Els guerrillers provenien de totes les capes socials, però la majoria eren llauradors que coneixien pam a pam paratges, sendes, viaranys, dreceres, gorges, passos estrets entre muntanyes, valls, barrancs, tossals, amagatalls i coves. Altrament, els francesos, desconeixedors del terreny, mancaven d’uns plantejaments tàctics adequats al nou escenari.

Al gener de 1809, des de València demanaven al governador del partit la primera relació d’individus allistats i també d’aquells que desitjaven de fer-ho en les partides i les guerrilles de gent armada.¹⁹ A banda dels cinc batallons de l’exèrcit regular emplaçats a la governació de Dénia, hi havia guerrilles en la majoria de les localitats de la zona, totes d’infanteria, 28 de les quals estaven coordinades per Josep Calduf.²⁰ Calia, però, formar més partides de cavalleria per adquirir notícies sobre la proximitat d’efectius de l’exèrcit imperial, segons ordenava la Instrucció de 2 de març de 1809. Oliva comptava amb una companyia de cavalleria. Gandia, al contrari, no podia crear-ne cap, puix que no disposava amb suficients voluntaris a l’agost de 1809, tal com informava Lluís Castillo, capità de la Primera Companyia d’Infanteria de Gandia.²¹

En l’endemig, la governació continuava patint problemes de seguretat i d’ordre públic. A la primeria de gener de 1809, des de València s’advertia a les justícies de la zona més intensitat en l’acaçament dels bandolers i els desertors de l’Exèrcit, dels quals feia mèrit «trobar-se infestada Oliva i la seua rodalia» i, una setmana més tard, s’exigia més precaució i vigilància sobre els forasters que viatjaven sense passaport, per tal d’impedir que es cometeren abusos contra persones que pogueren ser innocents. Posteriorment, a l’abril de 1809, un veí d’Oliva apareixia mort al camp i, tot seguit, era conduït a l’hospital de la població

per ordre de la justícia.²²

A pesar de les insistents ordres comunicades per a la persecució i l’extermini dels roders, els camins eren territori dels lladres, on molts passatgers eren assaltats i on ningú no podia transitar sense confiança, temor i esglai. Per combatre les susdites dificultats, hi havia el recurs de les milícies locals. La Junta Central, a consulta del Consell Suprem de Guerra i Marina, resolia al juliol de 1809 que cada població havia de vigilar, sense parar, el seu terme a fi d’evitar qualsevol excés, i si es detectava la presència de bandits o gent sospitosa, aleshores calia fer eixir immediatament:

[...] una o más partidas según se pueda de la Milicia honrada y vecinos que generosamente quieran hacer este buen servicio, para perseguirlos a viva fuerza, pasándose avisos oportunos a los pueblos inmediatos para que hagan lo mismo, y combinando, en fin, la expedición de aprehenderlos o que desaparezcan, de modo que no haya parte alguna donde no se encuentren envueltos, cogidos u obligados a mudar de vida [...].²³

Al setembre de 1809, les autoritats de València reconeixien que en tota la província s’havien aconseguit progressos en la matèria, gràcies al paper jugat pels guerrillers. Al mateix temps, però, feien una altra comanda a les partides de guerrilla: la persecució i la detenció dels lladregots que furtaven els fruits i les collites del camp per processar-los i castigar-los amb tot rigor.

Les partides de guerrilla funcionaven malgrat els entrebancs en l’assignació d’armament, tot i que en un principi s’havia determinat que tots els voluntaris havien de posseir fusell o escopeta. Es donava el cas d’allistament de voluntaris sense arma o de voluntaris amb més d’una, i també es donava el cas de propietaris d’armes que, per motius d’edat o altres circumstàncies, estaven impedits de contribuir a la defensa activa. Sent així, la Junta Superior d’Observació i Defensa de València publicava un ban al gener de 1810 on prevenia:

[...] a todos los que tuviesen las referidas armas que las distribuya cada uno entre aquellos sujetos de su satisfacción, que estando alistados en los Cuerpos patrióticos de defensa estuviesen imposibilitados de practicarla por falta de armas. [...]²⁴

De conformitat amb aquesta disposició, la guerrilla de Gandia rebia un primer lliurament d’escopetes al març de 1810, un segon a l’abril del mateix any i un tercer al gener de 1811. Els beneficiats per la mesura eren els guerrillers Joaquim Forés, Antoni Boix, Josep Romaguera, Antoni Vicent Grau, Lluís Bonet, Joan Sancho de Joan, Manuel Lloret, Josep Gomar de Valentí, Francesc Ferrer, Pasqual Jordi, Salvador Reyes, Francesc Forés, Joan Baptista Seguí, Vicent Martí de l’Alqueria de la Comtessa, Pasqual Mora, Llorenç Meló, Francesc Sanxis i Francesc Llorens.²⁵

Mentrimentres, l’1 de gener de 1810, la Junta Central aprovava, abans de dissoldre’s, la convocatòria d’unes Corts Generals i Extraordinàries i, a la fi de mes, transferia tots els poders al Consell de Regència, compost per cinc membres.²⁶ Al febrer es feia pública la llista dels electors valencians per a diputats a Corts. Per la governació de Dénia, eren elegits el prevere Josep Feliu, Lluís Castillo, Francesc Ciscar i Ciscar, Carles Ciscar i Ignasi Vives. A mitjan febrer, eren nomenats els disset diputats valencians, entre els quals hi havia l’oliver Francesc Ciscar, capità de navili de l’Armada i germà de Gabriel Ciscar.

A la darreria de febrer de 1810, forces d’ocupació procedents d’Aragó feien un segon setge sobre la capital del País Valencià. En aquesta ocasió, l’atac era comandat pel mariscal Louis Gabriel Suchet, qui, després de sis dies d’assetjament, desistia i tornava a Aragó. L’esvaïment de Suchet es devia, en part, a les facultats acreditades per les partides honrades de guerrilla, llavors dirigides pel general en cap Francesc Samper, el Manc. Un total de 50.000 guerrillers d’infanteria i cavalleria eren mobilitzats. Els de la governació de Dénia, juntament amb els de les zones d’Alzira, Xàtiva i l’Horta, eren els primers a respondre a la crida i a fer foc contra l’enemic i desallotjar-lo dels punts que havia pres.²⁷

Algunes partides de guerrilla, així i tot, eren resistides per les quadrilles de bandits i contrabandistes i diversos voluntaris havien caigut ferits o morts. A l’abril de 1810, les directrius marcades per les autoritats de València eren clares: tot lladre i contrabandista capturats, després de fer resistència amb qualsevol classe d’arma, seria castigat rigorosament amb la pena de mort. Les dites pautes no frenaven l’espiral de violència imperant a la governació i els entorns. Al principi de març de 1810 havia aparegut un cos sense vida a Planes; a l’acabament d’octubre, Blai Balbastre Garcia moria de desgràcia a Alfauir; al desembre era soterrat un confrare de Palma, per ordre de la justícia, després de ser trobat mort prop de la baronia i mesos més tard, al setembre de 1811, ocorria una mort arrabassada a Xaló.²⁸

En 1811, la Reial Audiència resolia dues actuacions que l’alcalde major de Gandia havia mamprés per morts i robatoris. El tribunal superior condemnava, al febrer, Josep Herrera i altres tipus per la mort de Pasqual Iznardo i, al juliol, Vicent Pla i Vicent Navarro per l’assalt perpetrat a la casa molí de Joaquim Peiró, al Real de Gandia.²⁹ Mesos enrere, al juliol de 1810, el mateix capità general havia mostrat bastant preocupació, ja que feia molt de temps que una quadrilla de bandolers s’abrigava per l’Horta de Gandia, on cometia els excessos més escandalosos, i manava que «[...] sin demora alguna dentro del preciso término de 8 días sean aprendidos (sic) muertos, o presos [...]».³⁰ Concretament, la susdita gavella estava integrada per disset individus, tots ells amb el títol de contrabandistes, entre els quals hi havia sis d’Oliva, dos de l’Alqueria de la Comtessa, dos de Potries, un de Piles, un altre del Verger, de cognom Castellano, tres d’Altea i dos de Xàbia.

En aquells moments, els establiments penitenciaris de la ciutat de València³¹ es trobaven en un destret a causa del freqüent i l’incessant ingrés de reus. Aqueixa circumstància va provocar que les autoritats determinaren, mitjançant Reial Ordre de 10 de setembre de 1810, que no s’enviaren més presos a l’esmentada destinació, pel poc efecte que produïa el seu càstig al territori vulnerat. En tot cas, els inculpats havien de ser jutjats i sentenciats als paratges de les detencions, a excepció dels casos en què el Ministeri de la Guerra reclamara expressament el seu trasllat.