Czytaj książkę: «Al voltant del color»

Observacions

sobre els colors

I

1. Un joc de llenguatge: establir si un cos determinat és més clar o més fosc que un altre.– Heus-ne ací, però, un altre semblant: pronunciar-se sobre la relació de claredat entre determinats tons de color. (Compareu amb: determinar la relació de llargària entre dos bastons –i determinar la relació entre dos números).— La forma de les proposicions, en ambdós jocs de llenguatge, és la mateixa: «X és més clar que Y». Però en el primer es tracta d’una relació externa i la proposició és temporal, mentre que en el segon es tracta d’una relació interna i la proposició és atemporal.

2. En un quadre en el qual un tros de paper blanc rep la seua claredat d’un cel blau, aquest és més clar que el paper blanc. I tanmateix, en un altre sentit, el blau és el color més fosc i el blanc el més clar (Goethe).¹ En la paleta, el blanc és el més clar dels colors.

3. Segons Lichtenberg, molt poques persones han vist alguna vegada el blanc pur. Així doncs, la major part de la gent utilitza la paraula malament? I com n’ha aprés ell l’ús correcte? –Ha construït un ús ideal a partir de l’ús ordinari. I això no vol dir un ús millor, sinó només un ús més afinat en una certa direcció on alguna cosa ha estat portada a l’extrem.

4. I, és clar, un constructe tal pot ensenyar-nos alguna cosa sobre l’ús efectiu de la paraula.

5. Si dic que un paper és d’un blanc pur i, posant neu al seu costat, aleshores semblara gris, això no impediria que, al seu entorn normal, l’anomenara correctament blanc i no gris clar. Podria ser que utilitzara un concepte més afinat de blanc, diguem-ne en un laboratori (on, p. ex., utilitze també un concepte més afinat de la determinació exacta del temps).

6. Què hi ha a favor de què puguem afirmar que el verd és un color primari i no una barreja del blau i el groc? Seria correcte dir: «Només es pot saber immediatament, mirant el colors»? Com sé, però, que jo entenc per «colors primaris» el mateix que algun altre que s’inclinaria també per anomenar el verd un color primari? No, –ací els jocs de llenguatge decideixen.

7. Se li dóna a algú un cert groc-verd (o blau-verd) i se li diu que barrege un color menys groguenc (o blavós), –o que el trie entre un nom-bre de mostres de colors. Un verd menys groguenc, tanmateix, no és un verd blavós (i viceversa), i hi ha també una tasca tal com triar o barrejar un verd que no siga ni groguenc ni blavós. Dic «o barrejar» perquè el fet que el verd siga produït per una mena de barreja de groc i blau no fa que siga blavós ² o groguenc.

8. La gent podria tenir el concepte de color intermedi o de color mixt sense haver produït mai colors per barreja (en qualsevol sentit). Podria ser que els seus jocs de llenguatge consistiren només a buscar o escollir colors intermedis o mixts ja existents.

9. Encara que el verd no fóra un color intermedi entre groc i blau, no podria existir gent per a la qual existira un groc blavós, un verd vermellós?³ És a dir, gent amb uns conceptes de color diferents dels nostres, —perquè, al cap i a la fi, els conceptes de color dels daltonians ⁴ també difereixen dels de la gent normal, i cada diferenciació d’allò normal no ha de ser necessàriament una ceguesa, un defecte.

10. A algú que ha aprés a trobar o a barrejar un to de color que és més groguenc, més blanquinós o més vermellós, etc., que un to de color donat, és a dir, que coneix el concepte de color intermedi, li demanem que ens mostre un verd vermellós. Pot ser que, simplement, no entenga aquesta ordre i que reaccione com si, després d’haver-li demanat que assenyalara figures regulars planes de quatre, cinc i sis angles, li haguérem demanat que n’assenyalara una d’un sol angle. Però i si indicara sense dubtar una mostra de color (una que anomenaríem, diguem-ne, marró-negrenca)?

11. Una persona familiaritzada amb el verd vermellós hauria d’estar en condicions de poder produir una sèrie de colors que començara amb el vermell i acabara amb el verd, i que constituïra, fins i tot, per a nosaltres, una transició contínua entre tots dos. Es mostraria, aleshores, que en el punt on nosaltres veiem sempre el mateix to, de marró p. ex., aquesta persona veu unes vegades el marró i altres vegades un verd vermellós. Podria ser que, p. ex., poguera diferenciar pel color dos composts químics que a nosaltres ens semblen del mateix color, i que ella anomenaria marró l’un, i verd vermellós l’altre.

12. Imaginem que tota la humanitat, amb rares excepcions, fóra cega als colors vermell i verd.⁵ O un altre cas: que tothom fóra o bé cec als colors vermell i verd, o bé cec als colors blau i groc.

13. Imaginem un poble de daltonians, i ben bé que podria existir. No tindrien els mateixos conceptes de color que nosaltres. Perquè, suposant fins i tot que parlaren, diguem-ne, català,⁶ i que posseïren, doncs, tots els termes catalans de color, els usarien encara d’un mode diferent de com ho fem nosaltres, i n’aprendrien l’ús de manera diferent.

O, si tingueren una llengua estrangera, ens resultaria difícil traduir els seus termes de colors als nostres.

14. Però, fins i tot, si hi haguera també gent per a la qual fóra natural la utilització de les expressions «verd vermellós» o «blau groguenc» d’una manera consistent i que potser hi exhibiren també capacitats que a nosaltres ens falten, amb tot i això, no estaríem forçats a reconéixer que ells veuen colors que nosaltres no veiem. No hi ha, a fi de comptes, un criteri generalment reconegut del que és un color, llevat que sia un dels nostres colors.

15. En tot problema filosòfic seriós la incertesa s’estén fins a les arrels mateixes del problema.

Cal estar sempre preparat per a aprendre alguna cosa completament nova.

16. La descripció dels fenòmens de daltonisme és part de la psicologia: aleshores, també ho és la descripció dels fenòmens de la visió normal? La psicologia només descriu les desviacions del daltonisme pel que fa a la visió normal.

17. Runge diu (en la carta que Goethe va reproduir dins la seua doctrina dels colors) que hi ha colors transparents i opacs. El blanc seria un color opac.

Això mostra la indeterminació del concepte de color o també del d’igualtat dels colors.

18. Un vas verd transparent pot tenir el mateix color que un tros de paper opac, o no? Si aquest vas estiguera pintat en un quadre, els colors no serien transparents en la paleta. Si volguérem dir que el color del vas és també transparent en el quadre, aleshores hauríem d’anomenar el seu color el complex de taques de color que representen el vas.

19. Per què passa que una cosa pot ser verda transparent però no blanca transparent?

La transparència i els reflexos només existeixen en la dimensió de la profunditat d’una imatge visual.

La impressió que produeix un medi transparent és que hi ha alguna cosa darrere del medi. Si la imatge visual és completament monocromàtica, no pot ser transparent.

20. Una cosa blanca darrere d’un medi transparent acolorit apareix amb el color d’aquest medi, una cosa negra apareix negra. Segons aquesta regla, una cosa negra sobre un fons blanc hauria de veure’s a través d’un medi «blanc transparent» com a través d’un medi incolor.

21. Runge: «Si volguérem pensar en un taronja blavós, un verd verme-llós o un violeta groguenc, tindríem la mateixa sensació que en el cas d’un vent sudoest del nord… El blanc i el negre són tots dos opacs o sòlids… És tan inconcebible l’aigua blanca, essent pura, com la llet clara».

22. No volem establir cap teoria dels colors (sia fisiològica, sia psicològica), sinó la lògica dels conceptes de color. I açò proporciona allò que, sovint, hom ha esperat equivocadament d’una teoria.

23. «És tan inconcebible l’aigua blanca, etc.» Això vol dir que no podem descriure (pintar, p. ex.) quin aspecte tindria una cosa blanca i clara, i això vol dir: no sabem quina descripció, quina representació, ens demanen aquestes paraules.

24. No resulta immediatament clar de quin vidre transparent diríem que té el mateix color que una mostra de color opac. Si dic: «Busque un vidre d’aquest color» (mentre indique un paper acolorit), açò significaria, aproximadament, que una cosa blanca vista a través del vidre hauria de tenir el mateix aspecte que la meua mostra.

Si la mostra és rosa, blau cel o lila, ens semblarà que el vidre està tèrbol ,⁷ però potser també clar i només lleugerament acolorit de vermell, blau o violat.

25. Al cinema podem veure, de vegades, allò que passa en la pel·lícula com si estiguera succeint darrere de la pantalla i aquesta fos transparent, com una mena de vitrina. El vidre treuria el color de les coses i només permetria aparéixer el blanc, el gris i el negre. (Ací no estem fent física, estem considerant el blanc i el negre com a colors, igual que el verd i el vermell). – Hom podria pensar, aleshores, que hi estem imaginant una vitrina que podríem denominar blanca i transparent. I tanmateix no ens atreu denominarla així: es trenca, doncs, en algun lloc l’analogia amb, p. ex., una vitrina verda transparent?

26. Diríem, potser, d’una vitrina verda: dóna color verd a les coses que estan al darrere, especialment al blanc que està al darrere.

27. «Això no es pot imaginar», tractat des de la lògica, vol dir: no se sap què caldria imaginar ací.

28. Hom diria que la meua vitrina fictícia en el cinema dóna a les coses que hi ha al darrere una coloració blanca?

29. Amb la regla per a les aparences de coses acolorides transparents que extragueres del verd, vermell, etc. transparents, construeix l’aparença del blanc transparent! Per què no funciona?

30. Tot medi acolorit enfosqueix allò que hom veu a través d’ell, menja la lum: no hauria, però, d’enfosquir-se també el meu vidre blanc? I més encara com més gruixut? Així seria realment un vidre fosc!

31. Per què no podem imaginar un vidre blanc transparent,– encara que no existesca en realitat? On falla l’analogia amb el vidre transparent acolorit?

32. Les proposicions són usades sovint en la frontera entre la lògica i l’empíric, de manera que el seu significat canvia en passar d’un costat a l’altre i valen, sia com expressions d’una norma, sia com expressions d’una experiència.

(Perquè, certament, no és un fenomen psíquic acompanyant –així és com imaginem els ‘pensaments’– sinó la utilització, el que diferencia la proposició lògica de l’empírica).

33. Parlem del ‘color de l’or’ i açò no significa groc. «Color or» és la propietat d’una superfície que lluu o resplendeix.

34. Hi ha la lluïssor del vermell i del blanc: però com seria la lluïssor del marró o la del gris? Per què no podem concebre’ls com un grau més baix de la lluïssor del blanc?

35. «La llum no té color». Si de cas, en el mateix sentit en què els nombres no tenen color.

36. Tot allò que es veu lluminós no es veu gris. Tot gris es veu perquè està il·luminat.⁸

37. Allò que es veu com lluminós no es veu com gris. Però certament es pot veure com blanc.

38. Es podria veure, doncs, alguna cosa, ara com dèbilment lluminosa, ara com gris.

39. No estic dient (com els psicòlegs de la Gestalt) que la impressió de blanc es produeix així i així. Més aviat, la pregunta és justament: quin és el significat d’aquesta expressió, la lògica d’aquest concepte?

40. Així doncs, el fet que no es puga concebre alguna cosa ‘gris resplendent’ no pertany ni a la física ni a la psicologia del color.

41. Em diuen que una substància es crema amb una flama gris. Ben cert, no conec els colors de les flames de totes les substàncies; així doncs, per què no ha de ser possible això?

42. Es parla d’una ‘claror vermell fosc’, però no d’una ‘vermellnegre’.

43. Una superfície blanca llisa pot reflectir coses; però què ocorreria si ens equivocàrem i allò que hi apareix reflectit estiguera realment al darrere i fóra vist a través d’ella? Seria aleshores blanca i transparent?

44. Es parla d’un espill ‘negre’. Però on reflecteix, certament enfosqueix, encara que no es veu negre, i allò que es veu no apareix ‘brut’, sinó ‘profund’.

45. L’opacitat no és una propietat del color blanc. No ho és més que la transparència una propietat del verd.

46. I no és prou tampoc dir que la paraula «blanc» s’aplica només a l’aparença de les superfícies. Podria ser que tinguérem dues paraules per a «verd»: una per a superfícies verdes, l’altra per als objectes verds transparents. Romandria, aleshores, la qüestió de per què no haurien d’existir paraules de color corresponents a la paraula blanc per a quelcom transparent.

47. No anomenaríem blanc un medi si, quan es veu a través d’ell una mostra negra i blanca (tauler d’escacs), apareguera inalterat, fins i tot si aquest medi reduïra la intensitat dels altres colors.

48. Es podria no voler anomenar «blanc» una lluïssor blanca i, així doncs, utilitzar aqueixa paraula només per a allò que veiem com a color d’una superfície.

49. De dos llocs del meu entorn que veig, en un sentit, com si foren del mateix color, en un altre sentit, un pot aparéixer-me com a blanc i l’altre com a gris.

En un cert context, aquest color és per a mi blanc sota una il·luminació pobra, i en un altre és gris sota una bona il·luminació.

Aquestes són proposicions sobre els conceptes ‘blanc’ i ‘gris’.

50. El cubell que veig davant de mi està esmaltat d’un blanc brillant; seria absurd anomenar-lo «gris» o dir «Veig realment un gris clar». Però té una lluïssor blanca que és molt més clara que la resta de la superfície, la qual està en part orientada cap a la llum, en part privada de llum, sense que semble acolorida de diferent manera. (Semble, no solament siga).

51. No és el mateix dir: la impressió de blanc o de gris es produeix sota tals condicions (causal), i: és una impressió en un cert context de colors i formes.

52. El blanc, com a color de matèries (en el sentit que diem que la neu és blanca) és més clar que qualsevol altre color de substàncies; el negre, més fosc. Ací el color és un enfosquiment, i si el treiem tot de la substància, roman el blanc, i és per això que es pot anomenar «incolor».

53. Malgrat que, certament, no hi ha fenomenologia, sí que existeixen problemes fenomenològics.

54. Que no tots els conceptes de color són lògicament similars, és fàcil de veure. P. ex., la diferència entre els conceptes ‘el color de l’or’ o ‘el color de la plata’ i ‘groc’ o ‘gris’.

55. Un color ‘brilla’ dins el seu entorn. (Així com només en un rostre somriuen els ulls). Un color ‘negrenc’ –p. ex., el gris– no ‘brilla’.

56. Les dificultats que trobem quan reflexionem sobre l’essència dels colors (dificultats que Goethe volia afrontar a la seua doctrina sobre els colors) estan recloses ja en la indeterminació del nostre concepte d’igualtat de color.

57. [ «Sent X» «Observe X»

X no respon al mateix concepte en la primera i en la segona proposició, encara que puga reemplaçar la mateixa expressió verbal, p. ex., «un dolor». Perquè si es pregunta «quin tipus de dolor?», jo podria respondre en el primer cas «Aquest tipus» i, potser, punxar al demandant amb una agulla. En el segon cas, em caldrà respondre la mateixa pregunta d’altra manera; p. ex., «el dolor del meu peu». Adonem-nos també que, en la segona proposició, X podria reemplaçar «el meu dolor», però en la primera no.]

58. Imagineu algú que assenyala un lloc a l’iris de l’ull d’un Rem-brandt i diu: «Les parets de la meua cambra haurien d’estar pintades d’aquest color».

59. Pinte la vista des de la meua finestra; un lloc determinat, determinat per la seua situació en l’arquitectura d’una casa, el pinte ocre. Dic que veig aquest lloc d’aquest color. Això no significa que veja allí el color ocre, perquè aquest pigment pot, en aquest entorn, aparéixer més clar, més fosc, més vermellós (etc.) que l’ocre. «Veig aquest lloc tal com l’he pintat ací amb l’ocre, és a dir, com un groc força vermellós.»

Però i si algú em demanara que indicara el to exacte que hi veig? – Com hauria d’indicar-ho, i com hauria de determinar-ho? Hom podria demanar-me que produïra una mostra de color (un tros de paper rectangular d’aquest color). Jo no dic pas que una comparació tal no tinga cap interés, però ens mostra que no hi ha res clar, de partida, en el mode com cal comparar tons de color ni en el que significa «igualtat de color».

60. Imaginem una pintura tallada a trossos petits quasi monocroms que, a continuació, són utilitzats com a peces d’un trencaclosques. Una tal peça, encara que no siga monocroma, no ha de significar cap forma espacial, sinó aparéixer només com a taca de color plana. Solament en el conjunt amb les altres peces esdevindrà un tros de cel blau, una ombra, una brillantor, transparent o opaca, etc. Ens mostren les peces aïllades els colors autèntics dels llocs de la pintura?

61. Ens inclinem a creure que l’anàlisi dels nostres conceptes de color ens conduiria, finalment, als colors dels llocs de la nostra imatge visual, els quals són independents de tota interpretació espacial o física; perquè ací no hi ha ni il·luminació, ni ombra, ni brillantor, etc.

62. Que puga dir que aquest lloc en el meu camp visual és verd-gris no significa que sàpiga com anomenar una còpia exacta d’aquest to de color.

63. Veig en una fotografia (no en color)⁹ un home de cabell fosc i un xic de cabell ros, llis i ben pentinat, drets davant d’una mena de torn fet en part de peces d’acer fos pintades de negre i en part d’eixos, engranatges, etc. polits, prop del qual hi ha un enreixat de filferro galvanitzat clar. Veig les superfícies treballades del color del ferro, el cabell del xic ros, l’enreixat del color del zinc, malgrat que tot està representat en tons més clars i més foscos del paper fotogràfic.

64. Però realment veig ros el cabell en la fotografia? I què puc dir per a recolzar-ho? Quina reacció de qui hi veu mostra que veu el cabell ros i no només que conclou que és ros a partir dels tons de la fotografia? —Si em demanaren que descriguera la fotografia ho faria de la manera més directa amb aquestes paraules. Només en el cas que aquest mode de descriure no valguera, hauria de buscar-ne un altre.

65. Si fins i tot la paraula «ros» pot sonar ros, com no ha de ser més fàcil que el cabell fotografiat es veja ros!

66. «No podem imaginar que certa gent tinga una geometria del color diferent de la nostra?» Açò, és clar, vol dir: no podem imaginar persones amb altres conceptes de color diferents dels nostres? I açò, al seu torn, vol dir: no podem imaginar gent que no tinga els nostres conceptes de color, pero que els conceptes que tinguen estiguen emparentats amb els nostres de tal manera que puguem anomenar-los també «conceptes de color»?

67. Mira la teua habitació al capvespre, quan ja just arribes a distingir entre els colors –i ara encén el llum i pinta el que has vist abans en la semiobscuritat.— Com comparar els colors d’una tal pintura amb els de l’habitació semiobscura?

68. Si ens pregunten «Què signifiquen les paraules ‘vermell’, ‘blau’, ‘negre’, ‘blanc’?» podem, és clar, mostrar immediatament coses que tenen aquests colors, – però la nostra capacitat d’explicar el significat d’aquestes paraules no va més enllà! A més a més, no tenim cap representació de la seua utilització, o una representació molt tosca i en part falsa.

69. Puc imaginar un lògic que declara que, d’ara en avant, ja és capaç realment de pensar «2 × 2 = 4».

70. La doctrina de Goethe sobre la constitució dels colors de l’espectre no és una teoria que haja resultat insatisfactòria, sinó, més aviat, no es tracta de cap teoria en absolut. No permet fer cap predicció. És, més aviat, un esquema de pensament vague del tipus dels que trobem en la psicologia de James. Tampoc no hi ha cap experimentum crucis que poguera decidir a favor o en contra d’aquesta doctrina.

71. Qui està d’acord amb Goethe troba que Goethe ha reconegut correctament la natura del color. I la natura no és ací allò que prové d’experiments, sinó allò que es troba en el concepte de color.

72. Una cosa era irrefutablement clara per a Goethe: de la foscor no pot provenir cap claredat –igual que de més i més ombres no naix cap llum–. I açò podria expressar-se així: Si anomenem lila un blau blanquinós vermellós, o si anomenem marró un groc negrenc vermellós, – no podem ara anomenar blanc un blau groguenc vermellós verdós, o altres coses semblants. El blanc no és un color intermedi entre els altres colors. I açò és una cosa que els experiments amb l’espectre ni confirmen, ni refuten. Però també seria fals dir: «Mira simplement els colors en la natura i veuràs com és així». Perquè el mirar no ens ensenya res sobre els conceptes de colors.

73. No puc figurar-me que les observacions de Goethe sobre els caràcters dels colors i les combinacions de colors puguen ser útils per a un pintor; gairebé tampoc per a un decorador. El color d’un ull injectat de sang podria fer un efecte esplèndid com a color d’una tapisseria. Qui parla del caràcter d’un color pensa sempre només en un cert mode d’utilitzar-lo.

74. Si hi haguera una teoria de l’harmonia dels colors, començaria potser amb una divisió dels colors en grups i prohibiria certes barreges o certes contigüitats, mentre que n’autoritzaria d’altres. I, com en la teoria de l’harmonia, no fonamentaria les seues regles.

75. Podria haver-hi deficients mentals als quals no se’ls poguera ensenyar el concepte ‘demà’, o el concepte ‘jo’, o a dir l’hora. Aquests no aprendrien l’ús de la paraula ‘demà’, etc.

Però a qui puc descriure allò que ells no poden aprendre? Només a algú que ho ha aprés? No puc fer entendre a A que B és incapaç d’aprendre matemàtiques superiors, fins i tot si A no les domina? Qui ha aprés el joc no comprén la paraula ‘escacs’ de manera diferent que qui no l’ha aprés? Hi ha diferències entre la utilització de la paraula que pot fer el primer i la utilització que el segon ha aprés.

76. Descriure un joc vol dir sempre: donar una descripció tal que mitjançant ella puguem aprendre’l?

77. Tenen el mateix concepte de daltonisme qui hi veu normalment i qui és daltonià? El daltonià no sols no pot aprendre a utilitzar els nostres termes de color, sinó que tampoc pot aprendre a utilitzar l’expressió «daltonià» com ho fa una persona normal. No pot, p. ex., constatar el daltonisme de la mateixa manera que ho faria l’altre.

78. Podria haver-hi gent que no comprenguera el nostre mode d’expressió quan diem que el taronja és un groc vermellós, i que se sentira inclinada a dir una cosa així només quan veiera davant dels seus ulls una transició del groc al vermell passant pel taronja. I per a gent així l’expressió «verd vermellós» no presentaria cap dificultat.

79. La psicologia descriu els fenòmens del veure-hi. — Per a qui els descriu? Quina ignorància pot suprimir aquesta descripció?

80. La psicologia descriu allò observat.

81. Es pot descriure a un cec com és quan un hi veu ? – Doncs sí. Un cec aprén molt sobre la diferència entre el cec i el vident. Però la qüestió ha estat mal plantejada; com si veure-hi fóra una activitat i n’hi haguera una descripció.

82. Jo puc, és clar, observar el daltonisme; aleshores, per què no el fet de veure-hi? – Puc observar quins judicis de colors fa un daltonià –o també un vident normal– sota determinades circumstàncies.

83. De vegades es diu (encara que erròniament): «Només jo puc saber el que veig». Però no: «Només jo puc saber si sóc daltonià». (Ni tampoc: «Només jo puc saber si hi veig o si sóc cec».)

84. L’enunciat «Veig un cercle vermell» i l’enunciat «Hi veig (no sóc cec)» no són lògicament similars.¹⁰ Com examinem la veritat del primer i com la del segon?

85. Però puc creure que hi veig i ser cec, o creure que sóc cec i veure-hi?

86. Podria un manual de psicologia contenir la proposició «Hi ha gent que hi veu»? Seria això fals? Però a qui hom li comunicaria així alguna cosa?

87. Com pot ser absurd dir: «Hi ha gent que hi veu», si no és absurd dir «Hi ha gent que és cega»?

Però, suposat que jo no haja sentit parlar mai de l’existència d’homes cecs i que un dia algú em diga: «Hi ha homes que no hi veuen», hauria jo de comprendre inmediatament aquesta proposició? Si jo mateix no sóc cec, he de tenir consciència que tinc la capacitat de veure-hi, i, per consegüent, també que pot existir gent que no la té?

88. Si el psicòleg ens ensenya: «Hi ha gent que hi veu», podem aleshores preguntar-li: «I què anomenes ‘gent que hi veu’?». La resposta hauria de ser: la gent que es comporta de tal i tal manera sota tals i tals circumstàncies.

II

1. Es podria parlar de la impressió de color que dóna una superfície, amb la qual cosa no faríem referència al color, sinó, més aviat, al conjunt dels tons de color que produeix la impressió d’una superfície marró (p. ex.).

2. La barreja d’un color amb el blanc li lleva la coloració al color; per contra, la barreja amb el groc no. – És açò el fonament de la proposició segons la qual no pot haver-hi un blanc transparent clar?

3. Però quin tipus de proposició és aqueixa proposició: que la barreja amb el blanc lleva la coloració al color?

Tal com la pense, no pot ser una proposició de la física.

Ací hi ha la gran temptació de creure en una fenomenologia, en alguna cosa intermèdia entre la ciència i la lògica.

4. Quina és, doncs, l’essència d’allò tèrbol? Perquè allò vermell o groc transparent no és tèrbol, allò blanc sí que és tèrbol.

5. Tèrbol és allò que vela les formes, i vela les formes perquè esborra la llum i l’ombra?

6. No és el blanc allò que lleva la foscor?

7. Es parla, és clar, d’un ‘vidre negre’, però qui veu una superfície blanca a través d’un vidre vermell, la veu vermella, mentre que a través d’un vidre ‘negre’ no la veu negra.

8. Hom utilitza sovint, per veure-hi clar, ulleres amb vidres tintats, però mai no amb vidres tèrbols.

9. «La barreja amb el blanc esborra la diferència entre la claredat i la foscor, la llum i l’ombra»: açò defineix millor els conceptes? Jo crec que sí.

10. Si algú trobara que no és així, no seria perquè ha experimentat el contrari; simplement no el comprendríem.

11. En filosofia cal preguntar sempre: «Com cal enfocar aquest problema perquè esdevinga soluble?».

12. Perquè ací (quan considere els colors, p. ex.) el que hi ha és, sobretot, una incapacitat per a introduir algun tipus d’ordre en els conceptes.

Estem allà aturats com un bou davant la porta pintada de nou del seu estable.

13. Penseu en la manera com un pintor representaria el que es veu a través d’un vidre tintat de vermell. El que resultaria és, ben certament, una complicada superfície pictòrica. És a dir, la pintura contindria un munt de gradacions de vermell i d’altres colors unes al costat d’altres. I anàlogament si es mirara a través d’un vidre blau.

Però què passaria si es pintara un quadre on allò que als nostres exemples anteriors era blavenc o vermellós ara esdevinguera blanquinós?

14. L’única diferència ací és que els colors no perden la seua saturació sota una claror vermella, mentre que sí que la perden sota una claror blanca?

Sí, pero no es parla en absolut d’’una claror blanca’!

15. Si, sota una certa il·luminació, totes les coses es veieren blanquinoses, no conclouríem que la font de llum hauria d’aparéixer blanca.

16. L’anàlisi fenomenològica (tal com Goethe, p. ex., la volia) és una anàlisi de conceptes i no pot confirmar ni refutar la física.

17. Però què passaria si es donara en algun lloc aquest cas: la llum d’un cos incandescent blanc fa aparéixer les coses clares, però blanquinoses, feblement acolorides doncs; la llum d’un cos incandescent vermell les fa aparéixer vermelloses, etc.? (Només una font de llum invisible, imperceptible per l’ull, les faria lluir en colors.)

18. Sí, i què passaria si les coses no lluïren amb el seus colors més que quan, en el nostre sentit, cap llum no els caiguera a sobre, p. ex. quan el cel fóra negre? No es podria dir aleshores: només amb llum negra ens apareixen els colors plenament?

19. Però no hi hauria ací una contradicció?

20. Jo no veig que els colors dels cossos reflectesquen la llum dins el meu ull.

III

24.3.50

1. ? En un quadre, cal que el blanc siga el més clar dels colors.

2. En la bandera tricolor, p. ex., el blanc no pot ser més fosc que el blau i el vermell.

3. Hi ha ací una mena de matemàtica del color.

26.3

4. Però també el groc pur és més clar que el vermell pur saturat o que el blau pur saturat. I és aquesta una proposició d’experiència? No sé, p. ex., si el vermell (és a dir, el vermell pur) és més clar o més fosc que el blau; caldria que els veiera per poder dir-ho. I tanmateix, si els haguera vist, ho sabria d’una vegada per totes, com el resultat d’un càlcul.

On és ací la línia divisòria entre lògica i experiència (allò empíric)?

5. La paraula el significat de la qual no és clar ací és «pur», o «saturat». Com aprenem aquest significat? Com ens apareix que la gent vol dir el mateix amb ella? Anomene «saturat» un color (el vermell, p. ex.) si no conté ni negre ni blanc, si no és ni negrenc ni blanquinós.

Però aquesta explicació val només per a una comprensió provisional.

6. Quina importància té el concepte de color saturat?

7. Hi ha ací, evidentment, un fet important: que la gent concedisca un lloc especial a un punt dins el cercle dels colors. Que no s’hagen d’esforçar per recordar aquest punt, sinó que tots troben sempre fàcilment el mateix punt.

8. Hi ha una ‘història natural dels colors’, i fins a quin punt és anàloga a una història natural de les plantes? No és aquesta temporal i aquella intemporal?

9. Si diem que «El groc saturat és més clar que el blau saturat» no és una proposició de la psicologia (puix que només així podria ser història natural) –açò vol dir: no la utilitzem com una proposició de la història natural, i la qüestió és, doncs: a què és semblant l’altra utilització, la intemporal?

10. Perquè només així una proposició de la ‘matemàtica dels colors’ es deixaria distingir d’una proposició d’història natural.

11. O encara: la pregunta és aquesta: se’n poden distingir (clarament) dues utilitzacions?

12. Si has imprés dins la teua memòria dos tons de color A i B, i A és més clar que B, i si a continuació anomenes un to «A» i l’altre «B», essent aquest últim més clar que el primer, aleshores és que t’has equivocat anomenant-los. (Açò és lògica.)

13. Posem que el concepte de color ‘saturat’ siga tal que el color X saturat no puga ser, ara més clar que el color Y saturat, ara més fosc que el color Y saturat; és a dir, que no tindria sentit dir que ara és més clar i ara més fosc. Es tracta ací d’una determinació conceptual i, de nou, forma part de la lògica.

No és ací on es decideix la utilitat o no d’un concepte així determinat.

14. Podria ser que aquest concepte tinguera només una utilització molt restringida. I açò, senzillament, perquè allò que anomenem habitualment un X saturat és una impressió de color dins un entorn particular. Comparable a l’X ‘transparent’.

15. Doneu exemples de jocs de llenguatge simples amb el concepte de ‘colors saturats’!

16. Supose que certs composts químics, p. ex. les sals d’un cert àcid, tenen colors saturats i poden ser reconeguts per això.

17. O bé es podria saber el país d’origen de certes flors per la saturació dels seus colors. Es podria dir, p. ex.: «Aquesta ha de ser una flor dels Alps, donat que el seu color és tan intens».

18. Però, en un cas així, podria haver-hi un vermell saturat més clar, i un de més fosc, etc.

19. I no he d’admetre que s’usen proposicions sovint en la frontera entre la lògica i l’empíric, de manera que el seu sentit canvia d’una part a l’altra d’aquesta línia, i que de vegades són l’expressió d’una norma, mentre que altres vegades les emprem com expressió de l’experiència.

Així doncs, no és, certament, el ‘pensament’ (un fenomen psíquic acompanyant) sinó la seua utilització (quelcom que l’envolta) el que distingeix una proposició lògica d’una proposició d’experiència.¹¹

20. La imatge falsa confon, la imatge correcta ajuda.

21. La qüestió serà, p. ex.: es pot ensenyar el que vol dir «verd saturat» pel fet que s’ensenye¹² el que és el vermell saturat o el groc o el blau?

22. La ‘brillantor’, la ‘lluïssor de llum’, no pot ser negra. Si en un quadre substituïra la claredat d’una lluïssor de llum pel negre, no obtindria lluïssors de llum negres: i això no solament perquè en la natura la lluïssor de llum no es produeix més que d’una certa manera i no d’altra, sinó també perquè reaccionem a una llum en aquest lloc d’una determinada manera. Una bandera pot ser groga i negra; una altra, groga i blanca.

23. La transparència pintada dins d’un quadre produeix el seu efecte d’una altra manera que l’opacitat.

24. Per què un blanc transparent no és possible? – Pinta un cos vermell transparent, i a continuació substitueix el vermell pel blanc!

El negre i el blanc tenen ja quelcom a veure amb la transparència d’un color.

Si substitueixes el vermell pel blanc, aleshores la impressió de transparència ja no es produeix; tampoc no es produeix la impressió de corporeïtat si transformes el dibuix aquest en aquest altre .

27.3

25. Per què un color saturat no és simplement: aquest, o aquest, o aquest, o aquest? –Perquè és d’una altra manera com nosaltres el reconeixem o el determinem.

26. Quelcom que pot fer-nos sospitar és que alguns han cregut reconéixer tres colors primaris i uns altres, quatre. Alguns han pensat que el verd seria un color intermedi entre el blau i el groc, i a mi, p. ex., això em sembla fals, fins i tot fent abstracció de qualsevol experiència.

El blau i el groc, així com el vermell i el verd, m’apareixen com oposats – però això prové, potser, simplement del fet que estic habituat a veure’ls en punts oposats del cercle dels colors.

I bé, quina importància té per a mi (diguem-ne, psicològicament) la qüestió del nombre dels Colors Purs?

27. Em sembla veure una cosa lògicament important: si s’anomena el verd un color intermedi entre el blau i el groc, aleshores s’hauria de poder dir també, p. ex., que hi ha un groc només lleugerament blau, o un blau només una mica groc. I aquestes expressions no em diuen absolutament res. Però no podrien dir quelcom a algun altre?

Si algú em descriguera el color d’un mur de la manera següent: «Era un groc una mica vermellós», jo podria comprendre això de manera que seria capaç d’escollir entre una sèrie de mostres el color aproximadament correcte. Però si el color em fóra descrit així: «Era un groc una mica blavós», aleshores jo no podria assenyalar-ne cap mostra. — Ací solem dir que en un cas hom pot representar-se el color, mentre que en l’altre no,– però aquesta expressió és equívoca, perquè no és necessari en absolut pensar en l’aparició d’una imatge davant l’ull interior.

28. Igual que existeix una oïda absoluta¹³ i gent que no la posseeix, es podria pensar que hi ha tota una sèrie d’aptituds diferents respecte a la visió dels colors.

Compareu, p. ex., el concepte de ‘color saturat’ amb el de ‘color càlid’. Tot el món ha de conéixer la diferència entre colors ‘càlids’ i colors ‘freds’? Llevat que se’ls ensenye a anomenar així una certa disjunció de colors.

No podria haver-hi, p. ex., un pintor que no tinguera cap concepte de ‘quatre colors purs’ i que, fins i tot, trobara ridícul parlar així d’una cosa?

29. O amb altres paraules: què els mancaria als homes per als quals un concepte tal no tinguera res de natural?

30. Feu-vos aquesta pregunta: Sabeu el que vol dir «vermellós»? I com mostreu que ho sabeu?

Joc de llenguatge: «Mostreu-nos un groc vermellós (un blanc, un blau, un marró vermellosos)!» –«Mostreu-nos-en un encara més vermell» –«Un menys vermellós!», etc. Una vegada que ja domineu aquest joc, hom us demana: «Mostreu-nos un verd vermellós»! Suposeu ara dos casos: el primer: assenyaleu sense dubtar un color (i sempre el mateix), p. ex. (potser) un verd oliva —el segon: responeu: «No sé què vol dir això», o bé «Això no existeix».

Es podria tendir a dir que la primera persona té un concepte del color diferent de l’altre; o bé que té un concepte distint de ‘…ós’.

31. Parlem de «daltonisme» i l’anomenem un defecte. Però podria molt bé haver-hi diferents disposicions, ninguna de les quals fóra manifestament inferior a les altres. –I recordeu també que un home podria passar tota la vida sense que es note el seu daltonisme, fins que alguna circumstància especial el traguera a la llum.

32. Així doncs, persones diferents podrien tenir conceptes diferents del color? –Una mica diferents. Diferents en un aspecte o altre. I això perjudicaria la seua comprensió mútua més, o menys, sovint quasi no gens.

33. Voldria fer ací una observació general sobre la natura dels problemes filosòfics. La manca de claredat filosòfica és una tortura. Se sent com quelcom vergonyós. Se sent: un no s’acaba de conéixer on hauria de trobar-se familiaritzat amb un mateix.¹⁴ I tanmateix no és així. Podríem viure perfectament bé sense aquestes distincions i sense trobar-nos fami-liaritzats amb nosaltres mateixos ací.

34. Com es relacionen ‘barreja de colors’ i ‘color intermedi’? Evidentment, es pot parlar de colors intermedis en un joc de llenguatge en el qual els colors no hagen estat produïts per barreja, sinó només per selecció de tons existents.

I tanmateix, és un ús del concepte de color intermedi reconéixer la barreja de colors que produeix un cert to.

35. Lichtenberg diu que poca gent ha vist alguna vegada el blanc pur. Així doncs, la majoria utilitza la paraula erròniament? I com n’ha aprés ell l’ús correcte? —Més aviat, ha construït, a partir d’un ús de fet, un ús ideal. Com es construeix una geometria. Però amb «ideal» no vull dir quelcom especialment bo, sinó solament quelcom portat a l’extrem.

36. I, és clar, un ús així construït pot ensenyar-nos alguna cosa sobre l’ús real.

37. Fins a quin punt podem o no comparar el blanc i el negre amb el groc, el vermell i el blau?

Si tinguérem un paper pintat a quadrats vermells, blaus, verds, grocs, negres i blancs, no ens inclinaríem a dir que està constituït per dos tipus d’elements: els ‘acolorits’ i els ‘incolors’, diguem-ne.

38. Imaginem ara que la gent oposara, no imatges en color i imatges en blanc i negre, sinó més aviat imatges en color i imatges en blau i blanc. Vull dir: no podria sentir-se (és a dir, usar-se) com si no fóra un color autèntic?

39. Segons el que jo sent, el blau substrau el groc, –però per què no hauria jo d’anomenar un cert groc-verd «groc blavenc», i el verd un color intermedi entre el blau i el groc, i per què no un verd molt blavenc alguna cosa així com «blau groguenc»?

40. En un groc verdós jo no note ja gens de blau. –El verd és per a mi una determinada estació en el camí colorat que va del blau al groc, i el vermell una altra.

41. Quin avantatge tindria sobre mi algú que coneguera un camí de color directe entre el blau i el groc? I com es mostra que jo no conec un camí així? –Tot depén ací dels jocs de llenguatge possibles per a mi amb la forma «…enc»?

42. Caldrà doncs preguntar-se el següent: què semblaria si la gent coneguera els colors que no coneixen els qui, per a nosaltres, tenen una visió normal? Una pregunta així no admet una resposta unívoca en general. Perquè no està clar, ni molt menys, que hem de dir d’aquesta gent normal que coneixen altres colors. No hi ha, doncs, cap altre criteri generalment acceptat del que és un color que el fet que siga un color dels nostres.

I, tanmateix, podríem imaginar circumstàncies en les quals diríem: «Aquesta gent veu encara altres colors a més dels nostres».

43. En filosofia no és prou aprendre què cal dir en cada cas sobre un tema, sinó com cal parlar-ne. Cal sempre començar per aprendre de nou el mètode d’abordar-lo.

44. O encara: en tot problema seriós la incertesa arriba fins a les arrels.¹⁵

45. Cal estar sempre disposat a aprendre alguna cosa totalment nova.¹⁶

46. En els colors: parentiu i oposició. (I açò és lògica.)

47. Què vol dir: «El marró està emparentat amb el groc»?

48. Vol dir això que l’encàrrec de triar un groc amarronat es comprendria sense més ni més? (O un marró un poc groguenc.)

49. La mediació colorada entre dos colors.

50. «El groc està més emparentat amb el vermell que amb el blau.»–

51. La diferència entre un or-vermell fosc i un groc-vermell fosc. –L’or val ací com un color.

52. És un fet que ens podem comunicar entre nosaltres, pel que fa als colors de les coses, mitjançant sis noms de colors. I també ho és que no utilitzem les paraules «verd vermellós», «blau groguenc», etc.

53. Descripció d’un trencaclosques mitjançant la descripció de les peces. Pressupose que aquestes no ens fan reconéixer una forma espacial, sinó que ens apareixen sempre com a petits trossos plans, d’un sol o de diversos colors. Solament quan les peces són acoblades quelcom esdevé una ‘ombra’, una ‘brillantor’, una «superfície còncava o convexa d’un sol color», etc.

54. Puc dir: aquest home no distingeix el vermell i el verd. Però puc dir: nosaltres els normals distingim el vermell i el verd? Podríem, tan-mateix, dir: nosaltres ací veiem dos colors, ell només en veu un.

55. La descripció dels fenòmens de daltonisme pertany a la psicologia. També la descripció dels fenòmens de la visió normal dels colors? Certament, – però quins són els pressupòsits d’una descripció tal, i per a qui és una descripció, o encara millor: de quins mitjans es val? Quan dic: «Quins en són els pressupòsits?» això vol dir: «Com ha de reaccionar-hi algú per comprendre-la?» Qui descriga en un llibre els fenòmens del daltonisme, els descriurà amb els conceptes dels que hi veuen.

56. Aquest paper és més clar en unes parts que en altres; però puc dir que és blanc en unes parts i gris en altres?? –Certament, si haguera de pintar-lo barrejaria un gris, en efecte, per a les parts més fosques.

Un color d’una superfície és una qualitat d’una superfície. Podríem estar temptats, doncs, de no anomenar-lo un concepte pur de color. Però què seria, aleshores, un de pur?!

57. No és correcte que en un quadre el blanc haja de ser sempre el color més clar. Això és cert, però, en la combinació plana de taques de color. Un quadre podria representar un llibre de paper blanc dins l’ombra, i, més clar que açò, un cel lluminós groc, blau o vermellós. Però si jo descric una superfície plana, p. ex. un paper pintat mural, així: consisteix en quadres grocs, vermells, blaus, blancs i negres purs, aleshores els quadrats grocs no poden ser més clars que els blancs, ni els vermells més clars que els grocs.

Per això els colors eren ombres per a Goethe.

58. Sembla que existeix un concepte de color més fonamental ¹⁷ que el de color d’una superfície. Es podria representar, o, si més no, és el que sembla, bé mitjançant petits elements acolorits en el camp de visió, o bé mitjançant punts lluminosos a manera d’estrelles. La composició d’aquests colors puntuals o de les petites taques de color formaria les àrees acolorides més grans. Així podríem descriure la impressió de color d’una superfície assenyalant la posició d’aquestes nombroses taquetes acolorides.

Però com caldria, p. ex., comparar una d’aquestes petites mostres de color amb un tros d’una superfície gran? Quin entorn hauria de tenir la mostra de color?

59. En la vida diària estem envoltats només per colors impurs. Per això és molt més curiós que hàgem format un concepte de colors purs.

29.3

60. Per què no parlem d’un marró ‘pur’? La raó és simplement el lloc del marró respecte dels colors ‘purs’, el seu parentiu amb tots ells? – El marró és, abans que tot, un color de superfície. És a dir, no hi ha cap marró clar, sinó només un marró tèrbol. O encara: el marró conté negre.– (?) – Com hauria de comportar-se un home perquè es poguera dir d’ell que coneix un marró pur, primari?

61. Cal que tinguem present en tot moment la següent pregunta: com aprén la gent el significat dels noms de colors?

62. Què vol dir «El marró conté negre»? Hi ha marrons més o menys negrencs. N’hi ha algun que no siga gens negrenc? Certament, no n’hi ha cap que no siga en absolut groguenc.¹⁸

63. Si continuem pensant d’aquesta manera, ens vénen al cap a poc a poc ‘propietats internes’ d’un color en les quals no havíem pensat al principi. I açò pot mostrar-nos el curs d’una investigació filosòfica. Hem d’estar sempre preparats per trobar-nos amb una nova propietat interna, de la qual no ens havíem adonat abans.

64. No hem d’oblidar tampoc que les nostres paraules de color caracteritzen la impressió d’una superfície sobre la qual es passeja la nostra mirada. Estan per a això.

65. «Llum marró». Suposeu que algú proposara que una llum del semàfor al carrer fóra marró.

66. Només hem d’esperar-nos trobar adjectius (com p. ex. «tornassolat») que siguen característics del color d’una superfície extensa, o també d’una petita extensió en un entorn determinat («llampant», «titillant», «lluent», «lluminós»).

67. Efectivament, els colors purs no tenen noms particulars que siguen emprats comunament, tan poca importància tenen per a nosaltres.

68. Imaginem que algú pinta un tros de natura qualsevol, i això en colors fidels a la natura. Cada part de la supefície d’un quadre tal posseeix un color determinat. Quin color? Com en determinaria jo el nom? Ha de portar el nom del pigment que el pintor ha aplicat en aquest lloc, el nom amb el qual s’ha comprat, p. ex.? Però un pigment tal no podria te-nir una aparença completament distinta en el seu entorn particular i en la paleta?

69. Així potser arribaríem a donar noms particulars a petits trossos de color sobre un fons negre (p. ex.).

El que vull fer veure amb tot açò és que no està gens clar a priori quins són els conceptes simples de color.

30.3

70. No és veritat que un color més fosc siga al mateix temps un color més negrenc. Açò està ben clar. Un groc saturat és més fosc, pero no és més negrenc, que un groc blanquinós. Però l’ambre tampoc no és un ‘groc negrenc’. (?) I tanmateix es parla també d’un vidre o d’un espill ‘negre’.– La dificultat no deu ser que amb «negre» em referesc essencialment al color d’una superfície?

Jo no diria d’un robí que és d’un vermell negrenc, perquè això voldria dir tèrbol . (No oblidem, d’altra banda, que la terbolesa i la transparència es poden pintar).

71. Jo tracte els conceptes de color com els de sensació.

72. Cal tractar els conceptes de color com els de sensació.

73. No existeix el pur concepte de color.

74. D’on ve, doncs, l’error? No és, com quasevol altre, una simplificació precipitada en la lògica?

75. És a dir: els diferents conceptes de color estan molt estretament emparentats entre ells, les diverses ‘paraules de color’ tenen un ús emparentat, però hi ha tota classe de diferències.

76. Runge pretén que hi haja colors transparents i opacs. Però en un quadre hom no empraria un verd per pintar un troç de vidre verd i un altre per pintar un drap verd.

77. És un pas propi de la pintura representar una lluïsor de llum mitjançant un color.

78. La indeterminació del concepte de color rau, abans que res, en la indeterminació del concepte d’igualtat de color, i també en el mètode de comparar els colors.

79. Existeix un color or, però Rembrandt no l’ha emprat per representar un casc daurat.

80. Què fa del gris un color neutre? És quelcom psicològic o quelcom lògic?