Czytaj książkę: «Barça, més que un club?»

Primera part
La història del FC Barcelona en 200 punts (polítics)
1. L’entorn de fundació

22 d’octubre del 1899. El lector ho ha sentit mil cops: just aquell dia, el suís Hans Gamper publica un anunci al setmanari Los Deportes en què convoca els interessats al Gimnàs Solé per tal de formar un club de futbol, la moda arribada d’Europa que ja ha gaudit d’alguns precedents a la capital catalana. Els dotze fundadors es divideixen a parts iguals entre forans practicants de l’esport, homes provinents de les classes benestants europees que fan negocis diversos a casa nostra, i burgesos locals a l’aguait de tot allò que es cou al Vell Continent i està de moda. Els podríem anomenar, genèricament, sportsmen, gent devota dels esports que practiquen alhora diverses disciplines i creuen amb fe absoluta en la recomanació llatina del mens sana in corpore sano. Per això, des de bon començament, el Futbol Club Barcelona té el caràcter poliesportiu que encara avui el distingeix de manera singular. A banda de donar puntades a una pilota importada, també corrien i feien tot allò que de vegades espantava la catòlica societat local en veure’ls amunt i avall en calça curta.

Aquella Barcelona, per cert, es trobava sota estat de guerra dictat pel govern espanyol a causa de l’anomenat tancament de caixes, la reacció provocada per l’augment de la pressió impositiva sobre botiguers i fabricants després de la pèrdua de les colònies de Cuba i les Filipines. El catalanisme ixent no estava disposat a quedar com l’única mesura compensatòria de l’Estat espanyol després de la gran crisi espanyola del 1898.

2. Xenofòbia al Tolosa

Abans de nàixer i tot, el FC Barcelona va viure un primer episodi vinculat a la política. Gamper havia passat abans pel Gimnàs Tolosa, d’on va ser rebutjat a causa de la xenofòbia del seu propietari, totalment refractari a esperonar la creació d’un club amb decisiva participació estrangera. Tal negativa el va dur al Gimnàs Solé, a l’actual carrer del Pintor Fortuny de Barcelona, on la nit del 29 de novembre del 1899, abans que comencés el toc de queda, dotze personatges es conjuraren a fundar l’entitat. D’ells, sis catalans: Lluís d’Ossó, Enric Ducay, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet i Bartomeu Terrades. Al seu costat, dos anglesos (John i William Parsons), tres suïssos (Joan Gamper, Walter Wild i Otto Kunzle) i l’alemany Otto Maier.

Com que Gamper era jovenet i encara no havia fet els 23 anys fixats aleshores per a la majoria d’edat, Walter Wild va tenir l’honor de convertir-se en el primer president de l’entitat. En els primers anys de vida, el Barcelona arrossega alguns problemes derivats de la pràctica religiosa d’alguns membres, protestants, metodistes i d’altres creences, que per força topaven amb la intransigència d’aquella Espanya ultracatòlica. Fins i tot, l’enfrontament va resultar directe quan part de la colònia estrangera va intentar l’enlairament d’una església protestant a la cruïlla de Pau Claris amb Diagonal, vetada sense embuts per les autoritats eclesiàstiques en complicitat amb l’autoritat.

3. Vagues i posicions

El segle XX arrencaria amb la mateixa convulsió política a Catalunya que caracteritzà el final de l’anterior. Entre vagues, reivindicacions i protestes, els posicionaments quedaven prou clars. Contra la irrupció d’Alejandro Lerroux, aquell Emperador del Paral·lel que s’erigiria en cabdill de bona part de la massa immigrant, el catalanisme presentava novetats com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), que gaudiria de forta incidència política fins la Guerra Civil. Amb més de trenta mil associats (entre els quals els anomenats saltataulells i pixatinters, prou definitoris), el CADCI marcava distàncies amb altres sindicats pel seu accent cultural i devoció per l’esport i la preparació física. Sense que consti en els anuaris, no resulta difícil deduir que els afiliats al Centre també s’involucressin en la marxa del Futbol Club Barcelona, formant part de la seva massa social.

Pel que fa al catalanisme renascut (o a la catalanofòbia perpetuada), el 1901, un document del bisbe Morgades on es demanava l’ensenyament del catecisme en català provocaria intervencions exaltades en contra al Congrés dels Diputats. On anaven els catalans amb aquestes reivindicacions?, creia bona part dels espanyols d’una sola llengua.

4. Primers estatuts

Tres anys després de la seva fundació, el governador civil de Barcelona va aprovar el text dels primers estatuts del club. En aquell moment, el Barcelona comptava amb 186 socis. El redactat en castellà constava de vint articles, entre els quals s’hi podia llegir “la sociedad no podrá tener nunca carácter político”, una rotunda afirmació a la qual els mateixos interessats no farien gaire cas, sense cap mena de dubte.

5. Assemblea de dissolució

Saltem fins al 2 de desembre del 1908. Després de la breu presidència de Vicenç Reig, l’únic valencià que ha ocupat el càrrec, el Barcelona es troba en situació desesperada en comptar, només, amb 38 socis. Cal recordar el caràcter purament amateur de l’entitat i que els socis pagaven dues pessetes, una xifra respectable, en concepte de quota mensual. Per dir-ho de manera col·loquial, hi havia equips de futbol arreu com bolets després d’una bona pluja. Havien proliferat en viles, llogarrets, barris, gremis i tota mena d’aplecs en el decurs d’aquella primera dècada de segle, d’expansió formidable per a la pràctica del futbol.

Davant d’un panorama tan galdós, va ser convocada una junta extraordinària amb un únic punt a l’ordre del dia: la dissolució de l’entitat. A banda de llegendes teatralitzades, l’única certesa d’aquella jornada consisteix en el protagonisme decisiu de Joan Gamper. Present a la sala, va comprometre’s a portar les regnes de l’entitat si li permetien tirar endavant l’estratègia que havia pensat. No resulta exagerat afirmar que Gamper és, segurament, més important en la història del Barça per la seva providencial intervenció d’aquella jornada que no pas pel paper de fundador. Agafant la presidència per primer cop —de les cinc que protagonitzaria fins a la mort—, Gamper havia planificat una resurrecció sobre tres pilars. Primer, l’avantatge de portar el nom de la ciutat, detall que la competència no podia lluir. Segona, la seva ben assortida agenda i fama internacional. Ell era conegut en força països d’Europa i parlava cinc idiomes. Per tant, podia portar a Barcelona rivals forans que generessin bones taquilles als estadis, pràcticament l’única font d’ingressos d’aleshores. I la tercera branca del seu ambiciós pla encara era més atrevida.

6. Vinculació al catalanisme

Hans Gamper era un excel·lent observador del seu entorn. I en aquella Barcelona, la gent més ferma i decidida, més emprenedora i amb ganes de moure’s, era la vinculada al creixent moviment catalanista. En coherència, el nou president va creure i apostar per una decisiva comunió entre l’esport que practicava el seu club i aquest moviment emergent. Havia de convertir-se en l’ambaixador —o representant, pel cap baix— esportiu del catalanisme, que els associats al club fossin, en bona part, gent que combregués amb aquestes idees. Així enfortiria l’entitat.

I l’aposta va sortir rodona amb caràcter immediat. Només quatre setmanes després d’assolir la presidència, Gamper va portar l’Stade Helvetique, un dels millors equips de França, al camp del carrer de Muntaner. S’hi aplegaren quatre mil persones, una gernació que va deixar dues mil pessetes a caixa, quantitat més que respectable. Tot i així, l’ingrés econòmic no resultaria el més important d’aquella jornada de renaixença. A les graderies, tot de polítics i figures mediàtiques d’aleshores havien estat convidades per Gamper, des de Lluís Duran i Ventosa, com a representant de l’alcalde, fins a diputats com Francesc Cambó o Joan Ventosa i Calvell, a més de presidents federatius o cònsols europeus establerts a la capital catalana. Una picada d’ullet a la Lliga Regionalista i, amb l’altre ull, complicitat dirigida a la flor i nata d’aquells que prenien aleshores les decisions transcendents a la capital catalana.

7. Primer camp en propietat

La jugada havia sortit rodona, s’havia encertat a la diana al primer tir. Repassats els fets un segle llarg després, sorprèn que els protagonistes d’aquells dies fessin tanta via a l’hora de dur a la pràctica les seves idees perquè, tres mesos després de l’arribada de Gamper a la presidència, el Barcelona comptava ja amb el seu primer camp en propietat, al carrer de la Indústria, avui de París, prop de l’Escola Industrial, autèntic bressol del futbol barceloní en aquells primers anys de desenvolupament. Un altre cop, l’audàcia de Gamper cridava l’atenció en crear un estadi amb cabuda inicial per a sis mil espectadors i comptar amb una preciosa tribuna de fusta de dos pisos que podia allotjar-ne mil cinc-cents.

Només cal repassar les fotos d’aquells dies per comprovar que les classes treballadores encara no havien accedit a la novetat del futbol. Eren les classes benestants les que gaudien d’aquella nova moda i es permetien detalls com el d’estirar les cames pel terreny de joc durant la mitja part mentre saludaven amics i coneguts. A l’entrada, els infants acompanyats que anaven a tribuna gaudien d’un entrepà de pernil per gentilesa del club. El renom d’aquell camp, però, no quedava gens en consonància amb l’ambient. En deien L’Escopidora, a causa de les seves minses dimensions. L’entitat se situava al capdavant del seu sector en matèria de reivindicació autonomista. La seva personalitat catalanista apareixia ja sense embuts, plena de compromís nacional. En un any, el FC Barcelona havia multiplicat el nombre de socis per deu.

8. La Setmana Tràgica i l’escut

Parlant de lligams amb el seu temps, el Barcelona va passar de puntetes per la Setmana Tràgica. El fet que es produís al bell mig de l’estiu, sense cap mena d’activitat esportiva, evità qualsevol esquitx dels greus disturbis viscuts a la ciutat en l’activitat de l’entitat, una de les poques vegades en què es dissociava el club de la realitat que l’envoltava. Ja el 1910, uns quants mesos després de la commoció, el Barça convocava una mena de concurs públic entre els seus associats per tal d’adoptar un escut propi i oblidar l’ús del característic de la ciutat, present a les samarretes i documents durant la primera dècada d’existència.

Va guanyar el dibuix presentat pel soci i exjugador Santiago Femenía, amb la Creu de Sant Jordi distintiva de la ciutat comtal i les quatre barres catalanes a la part superior d’un disseny peculiar en forma d’olla. Des d’aleshores, aquest signe d’identitat s’ha mantingut amb poques variacions, algunes provocades pels règims dictatorials patits durant el seu recorregut vital.

9. Els culers

Sense que sigui pròpiament un fet polític, d’aquells dies arrenca un dels apel·latius més populars dels seguidors barcelonistes. El de culers, a causa de la visió que, des de l’exterior de l’estadi, tenia qualsevol vianant, que només apreciava una paret alta sobre la qual sobresortien, arrenglerats, els culs dels espectadors asseguts a la darrera fila. Òbviament, el renom tenia una connotació pejorativa que ha anat perdent amb el temps. Altres fonts recorden que culers era una forma del tot despectiva de referir-se aleshores als homosexuals.

També en aquells dies del 1910 s’estrena la participació en competicions de caire internacional, com la Copa Pirineus; el primer himne de l’entitat, creat per José Antonio Lodeiro, i una seu social situada a la popular cerveseria Moritz del carrer de Sepúlveda. A poc a poc, la identitat del Barcelona s’anava definint públicament, arrenglerada amb el moviment catalanista, fet que generava algunes tensions internes i desig de contrarestar-ho des d’altres institucions ciutadanes. El club comptava ja amb uns cinc-cents associats.

10. Quiosc de Canaletes

Resultava evident que, com diríem en el llenguatge actual, el fenomen del futbol havia arribat a Catalunya per quedar-s’hi. Així, fita a fita, cal subratllar que el 1909 s’havia enlairat el quiosc de Canaletes, al capdamunt de les Rambles. L’empresari de restauració Esteve Sala, anys després president del club, va convertir una barraca de l’Ajuntament en un petit cau de disseny modernista on es podrien prendre refrescos a la seva barra circular. Aviat van sovintejar els aficionats que hi acudien amb desig de fer petar la xerrada i fer tertúlia sobre el partit que acabaven de veure. A més, en aquell punt neuràlgic hi van confluir històricament les seus d’algunes redaccions de diari que, en els seus balcons, posaven el resultat dels partits, tant si es jugaven a Barcelona com a fora, detall que, en anys previs a la comunicació de massa, provocava la concentració dels curiosos i interessats. De fet, sense ràdio ni cap altre mitjà de comunicació immediat, les trobades en aquell punt precís del pur centre de la ciutat esdevingueren multitudinàries, com esmentarem en alguns significatius casos posteriors.

11. La lluita feminista

Fem un petit salt enrere per comentar un fet significatiu: el primer pas en la lluita feminista al si del club. Com comentàvem, l’any 1902 havien estat redactats els primers estatuts del club. Aquell mateix any, per situar una altra fita, Hans Gamper havia encarregat a Udo Steinberg la creació de la primera escola de futbolistes del club de la qual guardem notícia. Tornant als estatuts, en aquell document s’esmentava que només podien ser socis del FC Barcelona “los varones de buenas costumbres”. Les dones, òbviament, quedaven al marge de la vida del club. Així va ser i va continuar fins al 1911, quan uns nous estatuts van cometre l’“errada” de canviar els homes per “persones”, detall ràpidament corregit, però que va significar l’escletxa per on es va introduir la brega d’una precursora, Edelmira Calvetó, que acabaria essent la primera associada de la història després de plantejar una batalla reivindicativa a favor de les dones que va durar força temps. A partir del seu exemple, els estatuts van adoptar genèricament el nom de “socis” per descartar l’exclusivitat masculina, sense fer més discriminació per qüestió de sexe.

12. El “Reial” Espanyol

Nascut com a Societat Espanyola de Foot-Ball, el club conegut avui com a Espanyol va patir també un seguit de peripècies en els seus primers anys de vida. De fet, va arribar a suspendre les seves activitats durant un temps i alguns jugadors van decidir mantenir la pràctica sense un nom identificatiu, presentats només com els “X”. Ràpidament, la saviesa popular els va rebatejar com a incògnits i mantingueren una aferrissada rivalitat amb el Barcelona, que en aquells anys tenia el Català, l’España i aquest club anònim com a adversaris futbolístics de primer ordre.

Al febrer del 1910, l’entitat havia recuperat el nom de Club Deportivo Español gràcies a la intervenció d’alguns mecenes, ben presents durant anys, com és el cas de Genaro de la Riva. Vist que al Barça li havia anat força bé la simbiosi viscuda amb el catalanisme, els “espanyolistes” van realitzar una clara aproximació a la població d’aquesta sensibilitat resident a Barcelona, culminada el 25 d’abril del 1912. En aquella data, el rei Alfons XIII va aprovar que portessin la distinció de Reial en el seu nom. Començava així a perfilar-se una rivalitat que ultrapassaria ràpidament els límits de l’enemistat purament esportiva a la ciutat de Barcelona.

13. Irrupció dels ismes

Segur que hi tornem sobre la qüestió per què els anomenats ismes, aplicats al Barça, generen contínua controvèrsia. Normalment, com passa en altres latituds, aquells que enarboren la bandera que “no s’ha de barrejar política i esport” són els que neguen la hipotètica mescla quan no cau dins de la seva trinxera ideològica i els primers a aprofitar-se’n quan els va bé. Gent situada, per regla general, entre les fileres conservadores, quan no es tracta de personal francament reaccionari, d’escassa cultura democràtica i tics autoritaris, d’aquells que anul·larien la dissidència en qualsevol àmbit. Els ismes, en tot cas, i si gratem una mica més enllà del simple lema de superfície, són una expressió democràtica, la constatació que existeixen diverses sensibilitats al si del club. Però, pel que sembla, ha triomfat la llufa de considerar-ho un defecte quan és pura benedicció i un senyal d’identitat fefaent de l’actiu sentit democràtic amb el qual els seguidors viuen el club.

També, ja que hi som, normalment els membres del mateix bàndol són els que es lamenten en veu alta sobre la teòrica pulsió autodestructiva del club a causa d’aquesta diversitat d’opinions. Malgrat que gaudeixin de poderosos altaveus, encarnats en la premsa esportiva clarament conservadora i marcada per interessos que patim, no convé fer gaire cas d’aquestes expressions. Afebleixen l’esperit per pur cansament. En aquells anys, per deixar-nos només de teories, en el Barça hi convivien els catalanistes amb gent procedent de l’exèrcit, les classes altes i tendències molt més unionistes, com diríem ara.

14. Tendències

Valgui la introducció expressada per afrontar els temps previs a la Gran Guerra. Hauria d’estar prohibit, això de repassar la història amb ulls actuals. Els matisos de context acostumen a ser del tot diferents dels que emprem des de la perspectiva dels anys pretèrits. I quan ha passat més d’un segle, aquelles lluites polítiques d’aleshores semblen jocs infantils comparats amb les actuals, quan la importància i dimensió del fenomen Barça potencia de manera formidable qualsevol divergència o intromissió. Per tant, posem les cuites d’aleshores al nivell exacte, incomparable al d’avui, gairebé minúscul en comparativa.

L’aposta catalanista de Gamper no havia estat seguida de manera unànime ni al mateix si de l’entitat. Quan el suís va deixar la presidència el 1913, convivien al club tres sectors o, si el lector ho vol, tres maneres d’entendre com havia d’evolucionar. Totes legítimes, òbviament, però diverses en l’enfocament. Per començar, Francesc de Moxó, un noble que era diputat per la Unió Republicana Nacional i que va convertir-se en el desè president de la història. Al davant, un militar de to autoritari i, naturalment, castrense que comptava també amb suport i no s’estava gens de fer discursos. Joaquín Peris de Vargas, a tall d’exemple, no es va estar de proclamar “el Barça és el meu club” en un sentit de propietat que hagués fet enrojolar Lluís XIV. El tercer en discòrdia era Gaspar Rosés, polític de la Lliga Regionalista, el partit conservador que ja feia uns quants anys que estava directament vinculat a la rutina del club. Tots tres serien presidents en els propers anys, amb Peris de Vargas provocant greus desavinences internes a causa del seu tarannà. Gaspar Rosés —no s’ha de confondre amb el també president Tomàs—, s’acabaria convertint en un dels personatges més interessants, alhora que desconeguts, entre tots els que han ocupat el càrrec de màxim mandatari barcelonista.

15. Tensions internes

Els historiadors han deixat paleses les tensions que existien aleshores al si de la directiva entre les diverses maneres d’entendre el Barça. A començaments del 1914, el comptador de la junta, Narcís Deop, declarava públicament que “gairebé la totalitat de la directiva ha actuat en contra de la directiva”. Les friccions d’aquell precís moment tractaven de posar fi al mandat de Peris de Vargas i retornar a una línia més catalanista. El militar, que actuava com a home fort en les presidències de Moxó i Àlvar Presta, va arribar al capdamunt de la institució i va ser tombat per una intervenció directa del capità general de Catalunya, decidit a forçar la seva dimissió al juny del 1915. Que consti, un altre cop, que aquells personalismes no superaven la condició de pintorescos perquè el club mantenia encara unes minses dimensions, malgrat que el futbol s’anés popularitzant i el Barça ja acumulés un bon grapat de figures amb una certa notorietat social. Començaven, de passada, les tensions entre els gestors i els autèntics protagonistes de l’espectacle, entestats, amb raó, a voler-se emportar una part del pastís econòmic que generaven. Però encara som en temps amateurs que s’anirien progressivament embrutant de sotamà per convertir-se en el cèlebre amateurisme marró. O sigui, cobrar en negre sense que ningú no se n’assabentés per molt evident que semblés.

16. Arriba Alcántara

Poc parlarem de futbolistes, però recordem el filipí Paulino Alcántara com a símbol d’un temps. Quan la primera icona del barcelonisme s’estrenà al club encara en edat juvenil, cap al 1915, el nombre de socis amb prou feines ultrapassava els dos-cents. Quan es va retirar, dotze anys després, el que avui anomenaríem massa social s’havia projectat més enllà dels deu mil associats. Tot i mantenir les quotes mensuals en dues pessetes, el canvi provocà que els mecenes directius ja no s’haguessin de gratar la butxaca sovint per tapar els números vermells.

De manera tangencial, recordem que la neutralitat espanyola a la Gran Guerra va provocar un autèntic boom en el sector industrial català, especialment el tèxtil. I així, de passada, s’estrenaria una estreta vinculació de la gent més adinerada dels teixits amb el FC Barcelona que es perllongaria pràcticament fins a l’arribada de Josep Lluís Núñez, un constructor, a la presidència, el 1978. En el decurs de sis llargues dècades, no hi va haver cap junta del Barça sense destacats representants del tèxtil. Mentre Europa es dessagnava, la rivalitat directa amb l’Espanyol creixia de manera exponencial i l’interès popular pel futbol augmentava, com prova el fet que una visita de l’Athletic de Bilbao el 1916 provoqués la primera revenda d’entrades coneguda.

17. 1916, un any decisiu

L’any 1916, el FC Barcelona va fer un decisiu gir catalanista. Ja l’endemà de Reis, sota la presidència de Rafael Llopart, la directiva decideix comprar una bandera catalana, tot un gest simbòlic. Fins aleshores, a la seu social només hi onejaven la blaugrana distintiva i l’espanyola, per imperatiu legal. A l’assemblea del dia de Sant Joan, un soci, Lluís Brusi, demana que la llengua catalana sigui oficial en els documents del club, al costat de la castellana. Aquell mateix dia arribava a la presidència Gaspar Rosés i, només una setmana després, la primera reunió d’estrena ja té l’acta redactada en un català prenormatiu, text històric que conté algunes excusables faltes d’ortografia. Cal subratllar que, el 8 de juliol, el Congrés espanyol havia rebutjat una moció, presentada precisament per la Lliga Regionalista, en què es demanava la cooficialitat del català al Principat. Alguns diputats conservadors es van negar a votar-la perquè consideraven, indignats, que aquella era una “proposta separatista”.

18. Sense volta enrere

Plenament conscient, Gaspar Rosés va aplicar una línia d’actuació que es tornaria irreversible a la pràctica fins a l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Quan, al juny del 1917, Gamper va prendre possessió de la presidència per tercer cop en la seva trajectòria, els socis li van demanar que continués la mateixa orientació marcada, “refermant, si cap, la catalanitat de la mateixa”. La petició no calia en un home que ja es feia dir Joan, parlava i escrivia català i emprava la llengua en la intimitat familiar. Acabada la Gran Guerra, amb la participació de voluntaris catalans en el bàndol aliat triomfador, el 1919 s’iniciaria el costum de commemorar l’Onze de Setembre, la Diada catalana, amb una ofrena floral al monument de Rafael Casanova.

Quedava enrere, com a mostra de la rivalitat exacerbada, l’anomenat cas Garchitorena, del 1916. L’Espanyol havia impugnat, i se n’havia sortit amb èxit, la consecució del campionat de Catalunya per part blaugrana a causa de l’alineació del jugador Garchitorena, nascut a les Filipines quan encara era colònia espanyola, però posseïdor de passaport argentí a l’hora d’inscriure’s en el futbol català, que vetava la participació d’estrangers. El Barça ja funcionava de manera destacada, ben lluny d’altres clubs, gràcies a la instal·lació d’enllumenat elèctric que permetia partits nocturns al camp d’Indústria i el costum de convidar grans equips d’arreu d’Europa, iniciativa que, pel que semblava, quedava lluny de l’abast i contactes de la seva competència barcelonina.

19. Que quedi clar

2 de maig del 1920. El Barcelona es proclama campió d’Espanya després de derrotar l’Athletic Club de Bilbao per 2-0. Com que aleshores ja no dissimulava de cap manera la seva vinculació amb el catalanisme i voluntat de donar suport al ressorgiment de la identitat catalana, una publicació anomenada Catalunya Sportiva va publicar aquest text en castellà: “Eternos enemigos del Barcelona, los que lo odiáis porque lleva el nombre de la augusta ciudad; porque es el club catalanísimo. Mordeos los puños porque la victoria es nuestra.” Més clar que l’aigua…

20. Separatistes

Disculpi el lector que continuem el relat històric pel broc gros, a pinzellades gruixudes de situació. Mentre la ciutat vivia una revolta social i emergia el pistolerisme que acabaria amb figures tan destacades com Francesc Layret o Salvador Seguí, el Barça es mostrava de manera totalment desacomplexada. No mostraven la més petita voluntat d’amagar el seu catalanisme, ferm i combatiu. Pels volts de juny del 1920, el quart equip del Barcelona era conegut oficialment com a Separatistes. I altres noms d’equips inferiors de l’entitat tampoc no es prestaven a gaire confusió: Jove Catalunya, No Ens Contis, Esmolets o Nova Germanor.

Contra aquestes mostres inequívoques de catalanitat, n’hi havia que s’hi tornaven sense manies. Així, al juny del 1916, es va produir la primera picabaralla grossa amb el Reial Madrid. L’equip blanc, no cal gairebé ni recordar-ho, no es convertiria en el gran adversari esportiu de simbologia política fins molts anys després, quan va petar la tupinada del cas Di Stéfano. De tota manera, era evident que no a tothom li feia gràcia tanta desimboltura catalanista i un àrbitre anomenat Berraondo va provocar, en unes semifinals del campionat d’Espanya, una emprenyada monumental dels culers en eliminar-los, ell sol, després d’anul·lar dos gols legals que provocaren la retirada de l’equip del camp. Els futbolistes del Barça n’estaven més que tips en considerar, de propina, que tres dels gols madrilenys vulneraven regles del joc.

21. Fer-se gran

En alguna ocasió hem escrit que el Barça va començar la Gran Guerra fet un adolescent, fins i tot en edat biològica, i l’acabaria quatre anys després convertit en tot un home, preparat per viure una primera fase de gran esplendor i formidable augment de seguidors. Malgrat que convisquessin al seu si sectors clarament enfrontats, digueu-li catalanistes i espanyolistes, havia mostrat un entusiasta suport a la creació de la Mancomunitat de Catalunya com a primer òrgan d’autogovern després de dos segles justos de privació de llibertats. Es mostraven radicalment a favor que el país gaudís de més autonomia en la seva gestió pública.

Amb plena consciència, el Barça s’havia convertit en expressió esportiva de la puixant reivindicació catalanista i els seus socis eren plenament conscients de la seva personalitat. De fet, l’esperonaven i es feia palès en cada enfrontament amb l’Espanyol, partits que simbolitzaven fer la guerra per altres mitjans en teoria menys cruents. I escrivim “en teoria” perquè les batusses eren constants dins i fora del camp, el grau de tensió que ultrapassava els marges esportius s’expressava en cada enfrontament.

22. “Més que un club”

El 18 de novembre del 1918, el govern de la Mancomunitat de Catalunya presentava la campanya per l’Estatut d’Autonomia i Joan Gamper, que havia tornat un cop més a la presidència, es va sumar ràpidament a la iniciativa. El FC Barcelona es convertia així en l’únic club esportiu del país que oferia suport explícit a la demanda de més autonomia per al Principat. Aquest suport va provocar l’aparició d’un text a La Veu de Catalunya, òrgan periodístic de la Lliga Regionalista, en el qual Daniel Carbó, Correcuita, hi escrivia que, amb aquest suport tan diàfan, “el FC Barcelona ha passat de ser un club de Catalunya a ser el club de Catalunya”. Vegeu si pot arribar a marcar i definir el pas d’un article indeterminat a la potència d’un de determinat.

Tot i ser un home conservador, primer com a secretari personal de Francesc Cambó i després ja reconvertit en procurador franquista, Narcís de Carreras en devia prendre bona nota. La diferència rau en el fet que consagraria el lema mig segle just després en aquella referència al “més que un club” que ha fet història, però ha de constar, per ser conegut urbi et orbe, que els barcelonistes de primera hora ja donaven tombs a la definició quan la institució encara no havia arribat ni als vint anys d’existència. Mostres com aquesta, que anirem repassant, es convertirien en constants a partir d’aleshores i palesaven la indiscutible personalitat del club i dels seus seguidors, catalanistes de pedra picada en la immensa majoria.

23. Professionalisme i creixement

En el període de la Gran Guerra —o I Guerra Mundial, com desitgeu—, el FC Barcelona va fer el pas des de la pràctica d’aficionats no remunerada fins a un naixent professionalisme derivat dels beneficis que generaven les recaptacions del partit. Si en el naixement del club la ciutat catalana comptava amb més de mig milió d’habitants, el creixement econòmic va comportar un significatiu augment d’habitants fins a ultrapassar els 700.000. Aquesta transformació radical en, amb prou feines, quatre anys era deguda a la immigració arribada del sud i sud-est d’Espanya per la demanda de treballadors de la indústria, en especial del sector tèxtil. Un bon tou d’aquests nouvinguts estaven afiliats a sindicats. Per esmentar un exemple, la Confederació Nacional del Treball, l’anarquista CNT, comptava amb 200.000 afiliats a Barcelona i més de 420.000 a tot Catalunya.

Les tensions socials esquitxaven també el futbol i no era estrany que alguns partits pujats de to acabessin amb la intervenció i les càrregues dels uniformats. La policia, fos del cos que fos, ultrapassava els seus dics d’intervenció i la premsa, fins i tot l’esportiva, criticava que les protestes de caire futbolístic fossin reprimides a cop de sabre. En especial, ves quina casualitat, quan el Barça hi era pel mig. Bona excusa els donaven… En ocasió d’un derbi barceloní jugat just abans del Nadal del 1918, el mateix Daniel Carbó, amb ironia i una certa mala bava, deixava escrita una pregunta retòrica a propòsit del que havia vist en un Barça-Espanyol: “Però per què dimontri entre uns quants individus que s’escometen a trompada seca, sense pietat, s’hi ha de barrejar una pilota?”

24. La Canadenca

El 8 de febrer del 1919 va començar a Barcelona la vaga de La Canadenca, un conflicte que es va perllongar durant quasi quaranta dies i va acabar afectant bona part del sector industrial, aturat en solidaritat. A causa del conflicte social provocat per aquesta cèlebre reivindicació, el Barça va suspendre un banquet previst en homenatge al primer equip i el seu jugador Emili Blanco, sense que en coneguem encara les raons, va estar detingut per la policia. Després d’uns quants dies engarjolat, les gestions del club i la Federació Catalana de Futbol n’aconseguiren l’alliberament.

Parlant d’interrelacions, de situar el futbol en el context històric, la vaga de La Canadenca va tenir una importància cabdal en el canvi de costums i rutines per a milions de treballadors. Gràcies a la implantació de la jornada de vuit hores —tot i efectes col·laterals com el pistolerisme i la repressió exercida pels patrons disconformes—, les classes populars es van trobar, per primer cop, amb temps suficient per dedicar a l’esbarjo i alguns rals a la butxaca fruit del seu esforç. Per tant, i quasi de manera immediata, espectacles, terrasses i totes les expressions del lleure i la cultura experimentaren un creixement exponencial. També, és clar, el futbol.

25. Arriben dos cracs

I, ves per on, com si fos el fruit d’una conjunció d’astres, en aquell Barça creixent que gaudia ja d’un bon equip hi aparegueren junts per la porta dos fenòmens que marcarien el futbol català i espanyol durant la dècada dels vint: Josep Samitier i Ricardo Zamora. Units a una generació extraordinària de futbolistes catalans que encara perdura en la memòria, Sami i El Divino engegaren l’anomenada Edat d’Or, anys de creixement exponencial i consolidació que situaren el Barcelona entre els clubs de més prestigi europeu. A més, per si ho considereu política, plantilla, entrenadors i una afició amb forta tirada per l’estètica apostaren clarament per seguir l’estela del futbol escocès, molt més de combinació i de pilota al terra, de bellesa i associació, que no pas el futbol directe característic de l’escola anglesa. Des del primer moment, hi ha elements suficients per demostrar que el Barcelona va inclinar-se, gairebé de manera política, pel bon gust en la pràctica del seu futbol.

Amb el Paral·lel convertit en el centre neuràlgic de Barcelona, els futbolistes arribaren a tenir, ara sí, consideració de grans estrelles. Val a dir que Zamora només romandria tres temporades al Barça perquè l’Espanyol el va fitxar pagant-li una bona soldada i aprofitant, tornem-hi, que el seu tarannà conservador i idees polítiques s’ajustaven més a la personalitat del club blanc-i-blau. A més, Zamora era perico, sense embuts.

26. L’habilitat d’en Gamper

El decidit gir catalanista encapçalat per Gamper havia, per força, de generar algunes factures que els detractors volien cobrar. Així, el Barça i el seu fundador van ser acusats durant la Gran Guerra de mantenir una posició del tot germanòfila. No hi havia proves de cap mena, però es tractava de cercar l’afebliment d’una entitat cada cop més poderosa i definida en la seva personalitat pública. Segons recorda l’historiador Ángel Iturriaga, la guerra va afectar econòmicament els negocis comercials de Gamper a causa de la inestabilitat de les rutes marítimes. Acabat el conflicte amb el pacte de Versalles, Gamper va driblar les acusacions de manera brillant amb l’organització d’un seguit de partits entre el Barça i combinats de països aliats guanyadors de la guerra.

A finals de maig i començaments de juny del 1919, es disputaren diversos duels per tal de commemorar la fi de la guerra, viscuda uns mesos abans. Personalment, Gamper s’encarregà de convidar els cònsols de les nacions guanyadores, que entregaren trofeus als vencedors. Per esvair els últims dubtes, Gamper oferí un discurs de glossa a l’heroisme dels soldats durant la guerra, deixant ben clar que ell, suís com era, no havia sentit cap mena de simpatia cap al bàndol germànic i, per tant, calia esvair la incerta acusació que pesava sobre el Barça. Llançada, si cal subratllar-ho, pels seus nombrosos detractors.

27. En cas de dissolució

“Amb la denominació de Futbol Club Barcelona i siguent el seu idioma el català, existeix en aquesta ciutat de Barcelona una societat d’aficionats i amants al deport dit futbol.” Així quedava escrit, en català prenormatiu, al primer article dels 45 inclosos en els nous estatuts, ja redactats en la llengua nadiua i aprovats al juny del 1920. El club comptava en aquell moment amb 3.574 socis i a l’article 42 s’hi marcava que, en cas de dissolució de l’entitat, els trofeus, llibres i patrimoni restant havien de ser lliurats a la Mancomunitat de Catalunya i al Museu Nacional Català.

28. El gol del policia

El ritme de partits dels anys vint del segle passat no era com l’actual, òbviament, però Déu n’hi do entre duels oficials i amistosos d’alta volada. Manera d’ingressar i fer caixa, manera de distreure el temps de lleure per als seguidors. Aquesta és una anècdota menor, tot i que significativa. Durant anys i panys, per allò de la tradició oral pròpia del futbol en la qual els testimonis tendeixen a exagerar, va córrer la brama d’un fantasmagòric gol del policia. Semblava una llegenda inventada, però era realitat contrastada. Fins i tot, s’hi pot posar data: 13 d’abril del 1919.

Resulta que el Barcelona jugava al carrer de la Indústria contra la Reial Societat i Paulino Alcántara va etzibar a la pilota un dels seus formidables xuts, de potència intimidadora. Amb el porter donostiarra ja batut, un policia passava just per la línia de gol, detall que seria impensable avui dia. Tan fort era el cacau de Paulino que l’agent de l’ordre va acabar rodolant, ell i pilota, al fons de la xarxa enmig d’una cridòria descomunal dels assistents, feliços per haver assistit a una celebrada carambola protagonitzada a costelles d’un uniformat. Segur que mai més no veurem un gol així, però aleshores, amb l’excusa d’imposar llei i ordre, era quasi habitual veure policies fregant la calç del terreny de joc. Això si no l’envaïen, directament, com va ser aquest celebrat cas.

29. Pistolerisme

Ep, que no eren tot flors i violes, bufar i fer ampolles. Cal recordar que, en els tres primers anys de la dècada dels vint, les armes dels pistolers causaren més de 200 morts a la ciutat de Barcelona, fossin assalariats o patrons. Cert que el Barcelona continuava creixent de manera imparable, però també pagava per aquestes sotsobres. I així ho expressava obertament, per exemple, en una acta de l’assemblea del 27 de juny del 1920, en la qual hom pot llegir textualment:

Vagues, qüestions socials, lock-outs, atemptats, de tot ha patit la nostra capital i tot ha repercutit en els nostres plans. Els contactes establerts amb equips espanyols, anglesos, han estat només il·lusions. Cap d’ells volia venir, temerosos de l’estat anormal esmentat, malgrat se’ls hi assegurés l’allotjament a cases particulars i garantís la seguretat durant l’estança i el viatge. Si no, quants partits més haguéssim jugat!

30. Significar-se

Durant el franquisme, la por davant la misèria moral i els abusos del règim va popularitzar el verb significar-se. Calia passar desapercebut, no cridar l’atenció i evitar que sabessin qui eres i com pensaves per poder viure tranquil. El Barça s’havia significat moltíssim i tothom, a tot arreu, sabia de quin peu calçava. A la final del campionat d’Espanya 1918-19, jugada al camp del Racing de Madrid contra els bascs de l’Arenas de Getxo, el públic es va comportar de manera francament hostil. Per les graderies es van repartir uns fulls en els quals s’acusava els seguidors del Barcelona de ser separatistes i enemics d’Espanya. Els futbolistes van quedar afectats per la gresca i perderen aquella final folgadament. Després, correrien rumors, impossibles ja de confirmar, sobre l’autoria d’aquests escrits que inflamaren l’ànim del públic madrileny. Segons la brama, havia estat una revenja d’alguns seguidors de l’Espanyol que s’encarregaren de repartir la propaganda i encengueren la metxa.

31. Els ultres

La rivalitat amb l’Espanyol creixia i s’enduria conforme avançaven les temporades. Els incidents a cada trobada eren litúrgia tradicional i la gresca es va anar sofisticant fins a provocar l’aparició dels primers grups ultres, disposats a esbatussar-se tan aviat com es presentés la més petita ocasió. D’una banda, la força de xoc barcelonista atenia al nom de Penya Ardèvol i es distingia per la seva marcada tendència catalanista. El grup el formava un grapat de socis practicants de lluita grecoromana i ells es vantaven de “guardar l’ordre”.

D’altra banda, els espanyolistes més abrandats s’aplegaven a la Peña Ibérica, d’ideologia ultradretana i amb esportistes dedicats al rugbi entre els integrants. L’atmosfera social a la ciutat va generar que el FC Barcelona suspengués els actes previstos per commemorar el vintè aniversari de la seva fundació, al·legant que “en atenció que les actuals circumstàncies no permeten fer altre cosa”. Temps ben peluts, aquells.

32. Un exemple

Mai no ha estat fàcil prendre decisions i encara menys segons les circumstàncies. A tall d’exemple, el 12 de gener del 1920, en una reunió de junta es va sospesar la possibilitat d’atendre una petició enviada per carta i signada per la Joventut Nacionalista La Falç. S’hi demanava al club que col·laborés amb diners per sufragar unes plaques de marbre commemoratives en memòria de Benet i Miralpeix, dos militants catalanistes que havien estat assassinats a mans de pistolers ultradretans.

Amb l’objectiu de no embolicar més la troca, que prou complicada estava, la directiva va decidir deixar a mans del conserge una llista oberta als socis que volguessin aportar-hi diners voluntàriament.

33. Fer pàtria

El 27 de juny del 1920, la memòria llegida davant l’assemblea de socis acabava amb una significativa declaració de principis: “Som del FC Barcelona perquè som de Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria.” Així de clar, i a qui no li plagui que s’hi posi fulles. Amb posterioritat, al butlletí oficial del club corresponent al gener-febrer del 1922, s’hi publicava un dibuix de com seria la futura tribuna del nou camp de Les Corts on es veia una senyera estelada encapçalant un seguit de pals en què voleiaven diverses banderes de països estrangers, amb una evident desaparició de la bandera espanyola.

D’exemples, un cabàs. A la felicitació de Nadal del 1921, feta pel Consell Directiu del Barcelona sota la presidència de Joan Gamper, s’hi podia llegir:

Als jugadors vells i als jugadors nous; als socis del Barcelona i als amants del nostre club; als que lluiten esportivament pel bon nom de Catalunya; als companys d’Ibèria i demés nacions del continent; als fills d’Anglaterra i de la nova Irlanda; als homes forts i valents de tot el món. Salut i Bones Festes!

34. L’alcalde irlandès

No cal dir-ho, en aquells anys, el nacionalisme radical català s’emmirallava en Irlanda i la seva lluita d’alliberament nacional. I el Barça, que no perdia pistonada per mullar-se quan tocava, va declarar oficialment a l’octubre del 1920 dos dies de dol oficial per la mort de l’alcalde de Cork, Terence MacSwiney. Aquest polític havia estat detingut per la policia britànica i traslladat a una presó anglesa. Tan bon punt el van ficar entre barrots, MacSwiney es va declarar en vaga de fam, i va reclamar la condició de pres polític. Moriria dos mesos llargs després.

El seu cas, que no era el primer ni l’últim, va captivar l’atenció del nacionalisme català. Es van engegar campanyes favorables al seu alliberament, amb l’organització d’actes i enviament de cartes a les autoritats britàniques per demanar-los clemència. Després de la seva mort, diverses ciutats i pobles catalans van fer trobades en la seva memòria, exemple d’un home que havia lliurat la vida sense dubtar-ho per la causa de la llibertat del seu país.

35. Rovira i Virgili

A través del temps, el Barça ha tingut la sort de generar escrits del bo i millor de la intel·lectualitat catalana. Sis dies després de guanyar la final del campionat d’Espanya del 1922 a Vigo —amb els futbolistes del Barça passejant una gran senyera al final del matx—, Antoni Rovira i Virgili va publicar un text ja històric a La Campana de Gràcia. L’article es titulava “El cop de pilota” i hi teoritzava sobre els forts vincles entre club i país. Per aquest escriptor i polític, la victòria havia estat rebuda com “un símbol d’una més gran victòria catalana”. Indicava, de passada, que “la cridòria de protestes i insults que aquest triomf ha aixecat és una prova més de la tírria anticatalanista” i que “en el cop de pilota català hi ha avui tota la intenció del cop de falç simbòlic”, que recordava la tornada de l’himne nacional Els segadors.

Era evident que intel·lectuals i lletraferits ja no guardaven cap mena de dubte sobre la simbiosi entre país i club, política i esport. El Barça amb els seus gols provocava el sentiment de victòria al qual la gent catalana no estava gens acostumada per altres vies. Era una simbòlica dolça revenja que es rebia de bon grat.

36. L’apòcope “Barça”

El nom fa la cosa i, malgrat que no es pugui considerar territori estrictament polític, val a dir que la paraula Barça va aparèixer per primer cop al número dos de la revista satírica Xut!, ben famosa i popular aleshores. Era el 30 de novembre del 1922 i el text, escrit amb tota la ironia i un català prenormatiu, deia que “als jugadors de postín del Barça la Junta els ha fet ofrena d’unes targetes de visita amb el seu nom i l’escut del club campió a la banda de dalt, a mà esquerra”. És possible que això del Barça ja s’emprés col·loquialment en anys anteriors, però el punt fundacional va ser aquest.

De bon començament, ja era un apel·latiu afectuós, tot i que trigaria dècades a popularitzar-se. Encara avui trobareu vells aficionats que es refereixen a l’equip com “el Barcelona”, malgrat que el diminutiu s’hagi imposat de manera abassegadora i sigui usat de massivament per seguidors i detractors. I ja podem dir que el nom és popular a tot el planeta. Fa anys i panys que ha ultrapassat els límits territorials de casa.

37. Homenatge al fundador

Al febrer del 1923, Les Corts va viure un solemne homenatge al fundador, Joan Gamper. El president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va escriure un text, llegit a la tribuna, en què glossava la figura del suís-català tot dient:

Vos heu sabut donar a les manifestacions esportives del nostre poble un alt sentit de dignitat ciutadana i una eficàcia esperonadora. Al seu amor per la cultura física ha sabut afegir la motivació del patriotisme. Estranger per naixença, s’ha compenetrat amb els sentiments i els ideals del nostre poble, i per això els catalans l’estimen com a un fill de la nostra terra.

38. Diada del 23

Durant l’Onze de Setembre del 1923 es van produir greus incidents per les càrregues policials arran de l’ofrena floral a Rafael Casanova. Com que ja plovia sobre mullat i tenien l’entitat ben enfilada, les autoritats van imposar una forta multa al FC Barcelona: deu mil pessetes per l’alteració de l’ordre públic. A punt de treure el cap la dictadura de Primo de Rivera, els seguidors del club no defallien en el seu caràcter ferm, exposat públicament un i mil cops. Fins i tot, en els actes del 25è aniversari, commemorats al desembre de 1924, ja amb Primo actuant de valent, Joan Gamper no es va estar de fer el discurs en català i d’afirmar que “el Barça representa tot un poble perquè és el club de Catalunya”.

39. Primo de Rivera

Com sabeu, Joan Gamper va empènyer la construcció del camp de Les Corts en només tres mesos, avançant un milió de pessetes —una fortuna en aquells dies— de la seva butxaca. Al maig del 1922, el Barça inaugurava la seva catedral, amb cabuda per a 24.000 espectadors, aforament que palesa la força del club i el nombre de seguidors que assistien als duels protagonitzats per aquella formidable generació de futbolistes.

Setze mesos després, Miguel Primo de Rivera rebia l’encàrrec de formar govern per part del rei Alfons XIII i Espanya esdevenia una dictadura militar, comandada per un ex-capità general de Catalunya que havia guanyat prestigi amb la pacificació de la vida social al nostre territori i que, de seguida, va mostrar una oberta hostilitat cap a tots els nostres signes d’identitat diferencials. Aquesta nova realitat política havia d’afectar per força una entitat tan emblemàtica com el Barça. A partir d’aquell moment, tots els culers es van convertir, de manera automàtica, en sospitosos de simpatitzar amb el separatisme. A l’octubre del 1923, el club publicava una nota en la qual demanava moderació als seguidors per evitar mals majors. Es tractava de no donar excuses a Primo de Rivera per a la repressió del barcelonisme.

40. En castellà

Com a conseqüència immediata del canvi polític, el català deixaria de ser l’idioma oficial del club i tota la documentació interna passava a ser escrita en castellà. Tanmateix, la directiva intentà escapolir-se del dictat oficial mantenint la publicitat del club en tots dos idiomes. Malgrat la nova situació, però, la gent no s’estava de dir la seva sense embuts, com si pogués encara practicar el democràtic costum de la llibertat d’expressió.

Aquest és el cas de Joan Ventosa i Calvell, polític, exministre i president de la Confederació Esportiva de Catalunya, que, el 1924, ja sota dictadura, proclamava sense embuts:

El FC Barcelona, ben sovint, ha sigut, ensems que el representant esportiu, el representant patriòtic de Catalunya. No perquè hagi tingut actuació política, sinó, simplement, perquè en l’esport, com en tot, no és possible formar una entitat forta, duradora, representativa, sense que estigui informada per l’esperit vivificador de la nostra terra.

41. Projectes fallits

Ja sabem que, en dictadura, has de fer mans i mànigues amb força enginy si vols marcar-li algun gol al poder. Només el marcaràs si els agafés distrets però, tot i així, paga la pena intentar-ho. Un any després de l’arribada de Primo de Rivera al poder, la directiva va contribuir a dues subscripcions obertes que resultarien, al cap i a la fi, projectes fallits. I per evidents raons ideològiques. D’una banda, mil pessetes que perdria destinades a la creació “d’un monument que ha d’erigir-se en memòria de l’excels poeta de Catalunya, Àngel Guimerà”, traspassat aquell mateix 1924. No eren temps per a orgues d’exaltació nacionalista.

Si fa no fa pràcticament al mateix temps, el club acordava destinar la quantitat de cent pessetes a la “subscripció iniciada pel consolat de França per erigir un monument-mausoleu a Barcelona per als soldats catalans morts a la guerra”. Com en el cas anterior, les estàtues ja estaven preparades, però no es va arribar a la inauguració. De fet, durant anys i panys, la participació de voluntaris catalans en la Gran Guerra es tornaria un misteri impossible d’aclarir pel que fa al nombre de soldats i les baixes causades pel conflicte. Resultava evident que el poder havia dictat silenci sobre aquest cas.

42. El Derbi de la Xavalla

Atenció, que estem sota una dictadura. Mirant enrere, sembla que aquella generació de seguidors barcelonistes es volgués abstreure de la realitat i continués fent la seva, com si no fossin conscients de les característiques que defineixen un règim autoritari. La directiva va haver de fer subtils crides a la calma, a la prudència, sense gaire èxit, si tenim en compte la cruesa dels fets. Tothom marca com a definitiu i definitori el tancament del club durant sis mesos pels fets de la Marxa Reial a les Corts, viscuts al juny del 1925. Però hi ha un llarg camí previ que prepara l’actuació repressiva de les autoritats. El got de la seva paciència s’anava emplenant fins arribar a la gota que el feia vessar. I van dir prou.

La llista de greuges per a les autoritats totalitàries devia començar el 1908, tot i que s’accelerava en l’última dècada. Aquella decidida aposta pel catalanisme, valenta i sense contencions, els devia tocar la fibra de la seva feble tolerància davant del dissident. Amb la dictadura, el procés es va accelerar i en els mesos previs es cuinava el brou de cultiu precís per acabar prenent dràstiques decisions. Al novembre del 1924, Les Corts va allotjar el famós Derbi de la Xavalla, contra, òbviament, l’Espanyol. Van tornar a petar seques de valent i el públic, fart de l’actuació arbitral, va generar una pluja de monedes a bots i barrals, que va provocar la suspensió del matx i els ja habituals conflictes d’ordre públic. Per acabar-ho d’adobar, a porta closa, la continuació del derbi acabà amb victòria blanc-i-blava, però els seguidors més combatius d’ambdós bàndols van congregar-se als encontorns per repetir un considerable ball de bastons. Fartes dels culers, les autoritats ja estaven decidides a deixar caure l’aparell repressiu sobre el Barça a la menor oportunitat que es presentés.

43. Sant tornem-hi

10 de maig del 1925, sant tornem-hi. El Barça continuava temptant la sort. Aquell formidable equip de l’Edat d’Or s’imposava a la final del campionat d’Espanya disputat a Sevilla a l’Arenas de Getxo, per 2-0. Com era tradicional, una gernació d’aficionats esperaven el resultat definitiu a les Rambles, situats davant de la redacció d’El Sol, on acostumaven a treure una pissarra al balcó. Rambla de Canaletes a vessar de gent, com demostren les fotos d’època. Un redactor del diari va tenir l’ocurrència de posar abans el resultat d’un amistós disputat per l’Espanyol i la xiulada dels impacients culers va resultar monumental. En canvi, quan el cartell anuncià el triomf blaugrana tot va ser cridòria i celebracions.

Quatre ciutadans de filiació políticament centralista presents al lloc dels fets interpretaren la xiulada al resultat de l’Espanyol com una ofensa a Espanya i l’ovació al Barcelona com un cant al separatisme. Van enviar una carta de protesta al governador civil de Barcelona que començava dient, traduïda del castellà, “com a veritables espanyols no hem pogut més que enrojolar de vergonya i bramar de coratge davant d’uns certs fets escandalosos i repugnants que evidencien la insignificança dels autors”.

44. La Marxa Reial

14 de juny del 1925. Arribem a un dels moments de més importància històrica en el recorregut vital del FC Barcelona. Després de tot el que portàvem acumulat, el Barça prepara un amistós de final de temporada com a homenatge a l’Orfeó Català, que tornava a casa després de protagonitzar una gira triomfal per Itàlia. L’Orfeó també era, naturalment, mal vist per l’autoritat a causa de ser considerat un altre símbol catalanista. S’escull com a rival el Júpiter, que s’acaba de proclamar campió de la categoria B espanyola. Déu-n’hi-do, amb el Júpiter. L’equip representatiu del combatiu Poblenou arrossega una afició coherent amb la composició del barri; és un club partit en dues ànimes: l’anarcosindicalista i la separatista. A l’hora del partit, s’apleguen 14.000 espectadors a Les Corts, lluny d’emplenar l’aforament.

Tot culer coneix els fets: a la mitja part, una orquestra formada per mariners d’un vaixell anglès interpreta com a deferència els himnes espanyol i britànic. La Marxa Reial genera un devessall de xiulets i protestes ensordidores que provoquen la interrupció i un cert astorament entre els músics, convençuts que la seva versió és un desastre. Quan passen al God save the queen, tot són aplaudiments i gatzara positiva. O sigui, un detall de cortesia per part d’uns convidats a la festa es converteix en tot un acte espontani de protesta contra la dictadura de Primo.

45. Una llotja còmplice

A la llotja, acompanyant el president Joan Gamper, Francesc Cambó encapçala una nodrida presència de polítics i representants, la majoria vinculats a la Lliga Regionalista. A partir de la xiulada, sembla que desapareguin d’escena i es facin fonedissos perquè el suís-català esdevé l’únic i exclusiu boc expiatori, convertit en diana de la repressió. De seguida, les autoritats militars van decretar la suspensió de qualsevol activitat del club durant mig any i Gamper es va veure obligat a deixar la presidència, exiliat uns mesos a Suïssa mentre deixava dona i fills a Barcelona.

Veure’s sol en aquest tràngol després de tot el que havia fet pel Barcelona va provocar un daltabaix emocional en Gamper, que ja mai no tornaria a ser el mateix, víctima de depressions i d’una situació econòmica que s’aniria complicant fins a la fallida més espantosa, causada pel crac de Wall Street, l’any 1929. El fundador i cinc cops president s’acabaria suïcidant al seu domicili amb sensació d’haver estat abandonat. La reacció popular i les grans mostres de dol per la pèrdua només van evidenciar la mala consciència d’aquells que el deixaren sol en els moments difícils. Fins i tot, bisbes i capellans catòlics van encapçalar la processó del fèretre pels carrers de Barcelona quan tothom sabia que Gamper era protestant.

46. Plec de descàrrec

Tement la que li cauria al damunt, el Barça va presentar plec de descàrrec nou dies abans de confirmar-se la sanció. En una carta al governador civil de Barcelona, el militar Joaquín Milans del Bosch —de nissaga prou coneguda encara avui—, el club argumentava que seria una injustícia fer responsable el club de qualsevol acte viscut al seu camp i que no es podien fer càrrec del comportament de gent aliena a l’entitat que havia comprat la seva entrada a taquilla, que no eren socis i que, per tant, no podien controlar de cap manera.

No va servir de res, és clar. El Barça era un “cau de separatistes” en creença i definició de les autoritats i es mereixia el càstig. No només el club, sinó qualsevol persona relacionada amb ell, com ho demostra la detenció a Sabadell d’Emili Bragulat viscuda a començaments d’agost. Aquest forner de 20 anys va ser acusat de passejar per la rambla d’aquella ciutat lluint una insígnia del Barça al trau de la jaqueta. Fins aquests extrems arribava la dèria dels repressors.

47. Desafectes

El governador civil de Barcelona va justificar la mesura sense embuts, al·legant que el Barça era “desafecte a Espanya” i considerant que “entre els seus socis i aficionats hi ha individus que combreguen amb idees contràries al bé de la Pàtria”. Espanyola, naturalment. En la rèplica, el club intentava reduir la sanció sense sortir-se’n, tot dient que la suspensió era molt més greu del que semblava a primera vista i que es veurien obligats a acomiadar alguns empleats del club per manca d’ingressos. Cap argument no va aconseguir estovar l’inflexible parer de les autoritats.

Posats a remenar cel i terra, el Barça va demanar intermediació a la Federació Catalana i va arribar a les màximes instàncies, encarnades en el ministre de la Governació, general Martínez Anido, el qual se’ls va espolsar de sobre amb una frase del tot lapidària: “Demanin-me la vida d’un condemnat a mort, però no clemència per al FC Barcelona.” Diríem que els estaments militars no combregaven gens amb la línia d’actuació demostrada pel club. Per tant, demanar comprensió quedava fora del seu guió de totes totes.

48. Mig any buit

Sis mesos sencers de suspensió, de començament a final, sense cap rebaixa, en què el Barça es va convertir en una associació al marge de la llei. No va poder realitzar cap activitat esportiva ni institucional i les escasses reunions de la directiva van ser tutelades per un delegat governatiu, no fos cas. El metge del club, el doctor Ortínez, va presentar la dimissió per falta de feina, tot i que, acabada la sanció, el club li faria recuperar la plaça pagant-li tot el sou acumulat en els mesos d’aturada.

Els jugadors, ja professionals i per inversemblant que pugui semblar, van prendre’s l’alcaldada com unes llargues vacances i no n’hi va haver cap que aprofités l’avinentesa per abandonar el club. Tots van continuar fidels al seu compromís amb el Barcelona. El 17 de desembre reprendrien els entrenaments i el dia de Nadal arribava l’hora, mig any exacte després dels fets de la Marxa Reial, del seu primer partit amistós contra el First de Viena, punt de partida cap a la desitjada normalitat. Per cert, durant la sanció, alguns seguidors van fer el pas per ser socis i ajudar en unes circumstàncies tan difícils. Entre ells, la figura més destacada, que arribaria a ser president, era la de Josep Sunyol i Garriga.

49. President per controlar

Un cop acabada la suspensió, les autoritats militars van imposar un canvi a la presidència amb l’arribada d’Arcadi Balaguer, baró d’Ovílvar, un aristòcrata que era amic personal del rei Alfons XIII, que demostrava així trobar-se també al cap del carrer de tot el que es coïa al voltant del FC Barcelona. Tot i tenir idees pròpies que executaria aviat, quedava clar que Balaguer era un president col·locat per controlar que el Barça no tornés a vells pecats. Val a dir que, amb el nou any 1926, arrencava la nova edició del campionat de Catalunya, endarrerit en acord unànime de tots els equips participants esperant que vencés la sanció al Barcelona.

Val a dir que, en els sis mesos de suspensió, les baixes de socis registrades resultaren inferiors que durant l’any anterior, d’activitat normal. En paral·lel, la directiva de Balaguer es negava sistemàticament a participar o col·laborar en qualsevol acte que no estigués directament relacionat amb l’esport. Així ho va deixar per escrit quan el convidaren a un homenatge a Santiago Rusiñol. La dictadura militar continuava collant el Barça: al maig del 1926, va denegar el permís per celebrar un sopar de la secció de rugbi perquè les invitacions estaven redactades en català.

50. Alberti s’hi posa

Precisem que Arcadi Balaguer no seria un mal president per al FC Barcelona, ans al contrari, i sota la seva presidència l’equip es consagraria com a capdavanter a Europa, i seria profusament elogiat, per exemple, a la premsa especialitzada europea. Aquella generació de futbolistes continuava celebrant partits de mítiques reminiscències, com la triple final de Copa del 1928, disputada a Santander contra la Reial Societat. El cèlebre cantant de tangos Carlos Gardel es va convertir aleshores en el primer ambaixador internacional del club. Per amistat amb Samitier i altres futbolistes, Gardel es va desplaçar des de París fins a la capital càntabra en cotxe per seguir el primer partit.

Parlant de noms il·lustres, Rafael Alberti va escriure la seva famosa “Oda a Platko” impressionat pel que havia vist al camp en el partit inaugural. Tot i no ser aficionat al futbol, deixaria escrit en el seu llibre La arboleda perdida un altre text de connotacions més polítiques:

Va ser a Santander el 20 de maig del 1928. En un partit de futbol entre el Barcelona i la Reial Societat. Un partit en el que van jugar el futbol i també els nacionalismes. De nit a l’hotel ens vam reunir amb els catalans. Es va entonar Els segadors i onejaren banderins separatistes.

51. Nova dècada

A finals dels anys vint, Barcelona arribava al milió d’habitants gràcies a una nova onada d’immigrants generada per l’Exposició Universal del 1929. En paral·lel, el Barça arribava als deu mil socis, guanyava la primera Lliga i assistia al progressiu envelliment de la seva fantàstica generació de futbolistes triomfals, que no tindrien relleu immediat. S’inaugura l’Estadi de Montjuïc i s’urbanitza la muntanya, tot i que el nombre de barraques a la zona ultrapassa amb escreix les quinze mil. En l’apartat polític, la dècada dels trenta engega amb el final de la dictadura de Primo de Rivera i el seu relleu, el general Berenguer, amb un govern conegut com la Dictablanda.

Després de Balaguer, arriba a la presidència Tomàs Rosés, prestigiós empresari tèxtil que estrena el mandat gairebé hegemònic d’aquest sector típicament català a la llotja del club. Quatre dècades llargues de “passar-se el porró” entre triomfadors del tèxtil que buscaven reconeixement i notorietat pública al capdavant del club un cop feta la fortuna personal, en la majoria dels casos. Que consti que Rosés no va poder evitar la davallada de rendiment esportiu i d’atenció social, causada per l’adveniment de la II República espanyola. Els temps havien canviat de manera radical.

52. Sota la Dictablanda

Ens aturem un moment encara en els dies de Dámaso Berenguer, quan la junta prenia decisions compromeses i valentes. En aquesta línia, el 3 d’abril del 1930 es va enviar un telegrama d’agraïment per la concessió de l’indult als inculpats de l’anomenat complot del Garraf, un intent frustrat de magnicidi contra Alfons XIII, perpetrat per activistes catalans el 26 de maig del 1925. En el text, la directiva de Tomàs Rosés demanava “la necessitat de veure ampliada l’amnistia que es projecta a tots els delictes d’ordre polític i social”.

Amb evidents ganes de desempallegar-se la dictadura de sobre, vuit dies després, el club encarregava la confecció d’una senyera per ser hissada al local social. A banda de recuperar de seguida el català com a idioma oficial del club, tan bon punt es va aixecar la prohibició, la directiva va protagonitzar un estira-i-arronsa amb l’autoritat a propòsit de les banderes que onejaven a Les Corts. En lloc de compartir espai catalana i espanyola, preferien posar la blaugrana i prou fins que els van tocar el crostó i es van veure obligats a deixar les tres de manera definitiva.

53. Catalanització

Un altre sonat acord de junta pres el 20 de maig del 1930: “Instaurar el criteri que, d’ara endavant, en la formació dels quadres de jugadors d’aquest club es tindrà en compte la seva nacionalitat, a l’objecte d’aconseguir que, en últim termini, els representants dels colors blaugrana siguin sempre catalans.”

De passada, d’acord amb el primer article dels estatuts vigents, fent referència a la doble finalitat esportiva i cultural, el club prenia la decisió d’ensenyar als futbolistes la instrucció primària que alguns necessitaven posant-los un professor particular en matèries com ortografia, deures del ciutadà o coneixement de la història de Catalunya.

54. La República

Amb l’arribada de la República en passa una de ben curiosa. Cada cop que l’actualitat política es converteix en punt d’atenció prioritari, la realitat del Barcelona pateix una sotragada. En aquell cas concret, l’envelliment de l’equip, les picabaralles de jugadors amb directius i la manca de relleu genera que els aficionats perdin confiança i prioritzin altres activitats, com l’assistència als mítings polítics o l’atenció per altres disciplines, aleshores també de masses, com la boxa o el ciclisme.

El traspàs del fundador Gamper, que ja mai més no seria el tauló de salvació on aferrar-se en els naufragis puntuals, i el restabliment de la Generalitat van coincidir amb el començament d’una etapa fosca del Barça, tocat en els àmbits esportiu, social i econòmic. La crisi derivada de l’enfonsament de la borsa de Nova York es va fer palesa a Catalunya a partir del 1931. Amb la il·lusió popular per la República, el Barça inicia una lenta davallada en nombre de socis i seguidors.

55. Identitat recuperada

Nou dies després de la proclamació de la II República, el Barça demostrava amb escreix que s’havia posat al dia. El Consell Directiu adreçava un comunicat en català als socis en què recordava la festivitat de Sant Jordi,

que coincideix amb la jornada de la Bandera Catalana. Són diverses les històriques senyeres barrades, amagades durant la dictadura, que faran aparició a plena llum. El FC Barcelona prepara un festival destinat a esborrar el record de les privacions i imposicions viscudes per l’entitat en aquells tèrbols anys. Indiquem als socis l’alta conveniència de fer pública ostentació, cadascú des del seu lloc, de les quatre flames de la Bandera.

Clar i català, sense embuts.

56. Lluny dels partits

Nota del club publicada el 18 de novembre del 1932, any i mig després de la proclamació de la II República:

Vindicant el nom del FC Barcelona, involucrat en campanyes polítiques, el Consell Directiu, per unanimitat, fa constar que ha observat sempre una conducta absolutament al marge dels partits polítics, encara que, al propi temps, profundament patriòtica, de conformitat amb l’estatut social. El contrari no procediria en una entitat de la seva significació que té l’orgull i la dignitat d’haver col·laborat com la primera per Catalunya en tots els moments.

Una proclama per desmarcar-se d’ideologies, de les pressions sectàries dels partits polítics, i reforçar el compromís amb el país que ha durat, en esperit, pràcticament fins als nostres dies.

57. Pallissa a Bilbao

Ja és casualitat que, només quatre dies després, retornés l’Avi Macià de l’exili i el Barça rebés un pallissot descomunal a Bilbao, encara avui el pitjor marcador en contra de la història, un potser ja insuperable 12-1, motivat, en bona part, per la passivitat d’uns futbolistes que duien la seva guerra contra la directiva al rectangle de joc. Mentre els polítics redactaven l’Estatut de Núria, el satíric Xut! escrivia una càustica necrològica dedicada al traspassat Barcelona, ni ombra ja del que era.

No tot eren males notícies, però. El club té l’encert de crear una comissió de cultura i deixar-la en mans d’Anna Maria Martínez Sagi, la primera directiva de l’entitat i figura femenina cabdal en una història que les derrotes han esborrat. A banda dels lligams familiars amb el gran extrem Sagi-Barba, la Sagi era periodista, poetessa, atleta destacada, corresponsal de guerra i, com a víctima dels temps que li van tocar viure, finalment exiliada. Una lluitadora i avançada als seus temps, gran protagonista ignorada d’aquell FC Barcelona coetani.

58. Esport i ciutadania

Després d’alguns anys de sotsobres, coincidents amb la II República, emergeix la figura carismàtica de Josep Sunyol i Garriga, promotor del lema “Esport i ciutadania” des del seu setmanari La Rambla, diputat a Madrid per l’hegemònica Esquerra Republicana i acabalat per vincles familiars gràcies als seus negocis, dedicats al refinament del sucre. Un burgès d’idees progressistes, un home d’acció que aconsegueix reviscolar l’equip a base d’apostar per figures joves catalanes com Vantolrà, Raich, Escolà o Balmanya.

Malgrat que el club havia perdut el 25% dels socis i s’havia vist obligat a canviar de seu per una altra de més modesta al carrer del Consell de Cent, continuava la vinculació catalanista, com palesa el nou homenatge a l’Orfeó Català, només dos mesos després de la reinstauració de la Generalitat. L’acte s’inicià amb El cant de la Senyera, l’himne català oficiós que romandria anys i panys prohibit per decisió del franquisme.

59. Estatut de Núria

Malgrat els enrenous polítics i les discussions sobre el contingut del redactat, l’entrada en vigor de l’Estatut de Núria va ser saludat des del butlletí del club de manera prou coherent:

A la popularitat del nostre club hi entren, innegablement, elements extraesportius. Hi ha pàgines brillants a la història ciutadana del FC Barcelona: l’homenatge anual als màrtirs del 1714, que enguany ha mobilitzat un nombrós nombre de socis i l’assistència de la gloriosa senyera del club, la memorable manifestació per a la ratificació de l’Estatut de Catalunya i l’acollida entusiasta a les autoritats representatives de Catalunya quan han vingut al nostre camp de joc.

Segons recorda Ángel Iturriaga en la seva tesi doctoral sobre el vessant polític i ciutadà del Barça, la implicació política del club li va comportar conseqüències negatives. Així, quatre dies abans de les eleccions al Parlament de novembre del 1932, el diari La Humanitat, òrgan oficial d’ERC, va adreçar un article als socis barcelonistes en què criticava la directiva, acusant-la de dretana i propera a la Lliga Regionalista. Al text, se’ls exhortava a reaccionar davant d’una junta allunyada dels “ideals que defensa el nostre president Francesc Macià, la conquesta d’una catalanitat essencialment republicana i democràtica, que estan en pugna amb aquests corbs que avui fan ombra davant de l’ensenya gloriosa del nostre club”. És cridanera aquesta crítica des del punt de vista que un dels homes forts de la directiva era Joan Alavedra, secretari de Macià i Companys.

60. Rèplica de la Lliga

Com si fos una rèplica, La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, acusava la directiva barcelonista de ser “l’altra esquerra” i considerava que els representants de la Lliga hi quedaven exclosos. Iturriaga considera que

el Barcelona, en tant que entitat social amb molt de pes, va ser utilitzada políticament per primer cop durant les eleccions al Parlament de 1932. Hom diria que els polítics semblaven creure que els partidaris del club, fossin socis o no, representaven un segment important dins la societat que podia decantar les eleccions a favor d’un o altre partit.

Aquestes pressions del tot interessades provocaven que la directiva recordés una constant a través de la història: el Barça és català i catalanista, però es mou al marge dels partits polítics. El club preferia insistir en l’accent cultural i esperonava tota mena d’activitats: cicles de conferències, representacions teatrals o sessions de cinema a les mateixes dependències del club. També van inaugurar classes de llengua catalana, impartides per un professor immillorable, Pompeu Fabra, personalitat força vinculada a l’esport. El club també es va adherir a la Campanya de l’Ensenyança Catalana i als actes de commemoració del centenari de la Renaixença.

61. El lema, un altre cop

Text publicat en el butlletí oficial del club corresponent al període abril-juny del 1933: “FC Barcelona vol dir alguna cosa més que un simple club de futbol i, per això, és considerada indispensable la seva representació en els llocs d’honor i compromís. Per Catalunya i la seva grandesa, el FC Barcelona hi està sempre disposat.”

Hi insistim: des que Daniel Carbó va plasmar la seva pensada sobre “el club de Catalunya” fins a l’esclat de la Guerra Civil, són nombrosos els textos que donen tombs al voltant de la idea finalment encunyada per Narcís de Carreras el 1968. Aquesta nova mostra arriba, per exemple, 35 anys abans de la considerada oficial i definitiva.

62. Amb peus de plom

En aquells anys prou convulsos, la prudència aconsellava anar amb peus de plom. I el Barça s’hi va aplicar. Per Nadal del 1933 moria Francesc Macià, just quan acabava d’estrenar-se el bienni negre de la República. Per Cap d’Any, Lluís Companys el va succeir al càrrec i, el mes de juny del 1934, el nou president, també d’ERC, sol·licitava a la directiva del FC Barcelona que mostrés suport explícit al seu govern. El club va optar per una decisió prou política: no explicitava aquesta defensa, però, en canvi, convidava Companys a presidir un acte d’homenatge a Gamper. Quan arriben els Fets d’Octubre, el Barça hi passa de puntetes, sense badar boca ni moure un full, malgrat la detenció, empresonament i judici de Companys i part del seu govern.

Seguim endavant en el calendari. Al febrer del 1936 se celebraren eleccions generals a Espanya guanyades pel Front Popular de partits esquerrans. A Catalunya va guanyar el Front d’Esquerres, fet que va permetre el retorn, amb tots els honors, del president Companys. Uns quants membres de la directiva, ara presidida per un polític d’ERC com Josep Sunyol, van anar a rebre’l. Imagineu quin era el grau d’ebullició del clima polític per comprendre el comportament de l’entitat.

63. Sense cap partit

Seguim amb un exemple de febrer del 1936 que ratifica una constant: el FC Barcelona sempre ha tingut ben clara la línia divisòria entre la defensa de la identitat catalana i el joc polític i partidista. Preparant la rebuda a Lluís Companys, la directiva va escriure unes línies per mostrar quin era el seu posicionament: “Acordem assistir [a la rebuda] amb la bandera del club, fent constar que, vista la seva significació essencialment esportiva i ciutadana, despulla aquest acte de tot sentit i matís polític per veure, només, l’expressió del retorn a Catalunya de les seves llibertats.”

64. Sunyol, a punt de plegar

Poca gent recorda que Josep Sunyol era a punt de plegar com a president del Barça, just abans que els militars africanistes protagonitzessin un alçament. El 9 de juliol, nou dies abans del moviment de Franco i d’altres generals, Sunyol havia expressat la seva idea d’abandonar la presidència del club en una entrevista concedida a El Mundo Deportivo. El mandatari al·legava que “l’agitació contínua és excessiva. Entre els companys de la junta n’hi ha que podrien ocupar el càrrec amb tot mereixement”. Cal recordar que Sunyol pertanyia a una família enriquida per refinar sucre de la remolatxa. Només començar la Guerra Civil, tres de les cinc fàbriques que posseïa la família van quedar controlades pels sollevats.

I si aquest no era un problema prou gros, el PSUC li va confiscar el seu diari La Rambla. Com a burgès i nacionalista català, Sunyol es trobava amenaçat pels dos bàndols. La seva família era conservadora i contrària a l’independentisme, però Josep seguia les idees nacionalistes del seu oncle Ildefons, abans membre destacat de la Lliga i després d’Acció Catalana.