Czytaj książkę: «Esperit d'associació»

ESPERIT D’ASSOCIACIÓ

COOPERATIVISME I MUTUALISME LAICS AL PAÍS VALENCIÀ, 1834-1936

Francesc-Andreu Martínez Gallego

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, foto­químico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el per­miso previo de la editorial.

© Francesc-Andreu Martínez Gallego, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Fotografia i composició gràfica: Manu Alarcón Bisbal

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7627-0

ÍNDEX

PORTADA

PORTADILLA

CRÈDITS

ÍNDEX

AGRAÏMENTS

PRÒLEG

ASSOCIACIÓ I COOPERACIÓ EN PERSPECTIVA HISTÒRICA

UN REI EN LO VENTRE: TÒPICS INDIVIDUALISTES I REALITATS ASSOCIATIVES

ENTRE ALTERNATIVA I TERCER SECTOR: LES VESSANTS DE LA COOPERACIÓ

L’ECONOMIA SOCIAL EN PROJECCIÓ

DE L’ARTESÀ AGREMIATAL TREBALLADOR SOCIETARI

L’ENFONSAMENT DEL GREMIS, 1834-1839

L’EMERGÈNCIA DE LA PREVISIÓ, 1839-1868

GENT DE MAR, UTÒPICS I REPUBLICANS DAVANT LA COOPERACIÓ

REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA I CLÍMAX SOCIETARI, 1868-1874

ENTRE LA DESFETA I L’ASSOCIACIONISME DISCRET, 1875-1887

LA LLEI D’ASSOCIACIONS DE 1887: EFECTES I TENDÈNCIES EN LA COOPERACIÓ I EL MUTUALISME

PREMSA I EXPRESSIÓ MUTUAL I COOPERATIVA

LA SOLIDARITAT EN LA SOCIABILITAT: RECOMPTE D’EFECTIUS

ATLES DE LA COOPERACIÓ I EL MUTUALISME

FUTURS IMPREVISIBLES I SOCORS MUTUS DE PREVISIÓ

MUTUALITATS PURES, IMPURES, VERSÀTILS

METGE, FARMÀCIA, PENSIÓ I TAÜT

LA LLEI D’ACCIDENTS DE TREBALL DE 1900 I LES MÚTUES PATRONALS

SOCORS MUTUS I SOCIETATS DE RESISTÈNCIA AL CAPITAL: LA BASE MÚLTIPLE, UN LLIGAM

DE MUTUALISTES A SOCIALISTES: ELS DEPENDENTS DE COMERÇ DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

VINCLES PER A LA PRODUCCIÓ, LA DISTRIBUCIÓ I EL CONSUM

LA COMPETÈNCIA INVERSEMBLANT AMB LA MÀ OCULTA: LES COOPERATIVES DE PRODUCCIÓ

CONTRA ELS ABUSOS DELS ESPECULADORS: LES COOPERATIVES DE CONSUM

FER LLUM: LES COOPERATIVES ELÈCTRIQUES

CULTURES DE CASINO: LES COOPERATIVES D’INSTRUCCIÓ I ESBARJO

ENTRE LES CASES BARATES I LES COOPERATIVES D’HABITATGE

HABITATGE POPULAR, EIXAMPLES URBANS I LLOGUERS CARS

LA PROLONGACIÓ DEL MODEL BENÈFIC: LA SOCIETAT CONSTRUCTORA DE CASES PER A OBRERS DE VALÈNCIA

A LA PROPIETAT PER LA COOPERACIÓ: LA LLEI DE CASES BARATES I L’EMERGÈNCIA DE LES CLASSES MITJANES

ELS SOCIALISTES I L’HABITATGE COOPERATIU

EL MÓN AGRARI, DE LA CRISI A LA SOLIDARITAT

CRISI FINISECULAR I ASSOCIACIONISME RURAL

UN DOMINI CONFESSIONAL?

LA QÜESTIÓ DE L’EFICIÈNCIA COOPERATIVA

EL SOMNI DEL BANQUER DE SI MATEIX: EL COOPERATIVISME DE CRÈDIT

ENTRE PÒSITS I USURES

ELS BANCS AGRÍCOLES I L’AGRICULTURA DESCAPITALITZADA

LES CAIXES RURALS I EL CRÈDIT COOPERATIU

BIBLIOGRAFIA

APÈNDIX

Agraïments

Un llibre sobre les formes associatives del cooperativisme i el mutualisme incorreria en greu contradicció si negara el suport rebut per l’autor, que ha arribat de molts indrets.

L’empenta inicial vingué de la mà de Josep Maria Soriano Bessó, que aconseguí fer-me veure la necessitat d’intentar construir una panoràmica general sobre el cooperativisme valencià. Ben aviat compartírem converses, objectius i amistat.

La Caixa Popular es va interessar també pel projecte i l’entitat esdevingué una mena de fòrum en el qual explicava el meus avenços en la investigació i rebia suggeriments, suport i ànims dels cooperativistes que la gestionen.

Antoni Laguna em va facilitar extraordinàriament la consulta dels arxius de la Delegació del Govern, on hi ha el registre d’associacions, que és una font clau en aquesta investigació. I, a més, des de la distància curta o des de la llarga, sempre va encoratjar-me per tirar endavant.

Enrique Bordería i Inma Rius, com sempre, intentaren donar-me ànims quan vaig engegar la tasca, allà pel 2003, i em trobava –ells també– en una situació força incerta. Josep Lluís Gómez Mompart va aconseguir que les meues tasques docents es feren compatibles amb les meues investigacions i contribuí a esborrar aquelles incerteses.

José Antonio Piqueras va llegir el manuscrit i acceptà fer-ne el pròleg. De segur, però, que malgrat tot hi ha errors o explicacions poc afortunades en el text, que són responsabilitat exclusiva de l’autor.

Hi ha molts altres amics historiadors concernits, és clar. Però la llista s’eixiria de mare. Vull, però, dedicar el llibre a Mari-Carmen, Nando, Laura i Diana, perquè s’esforçaren, sense que calguera, per demostrar-me la seua amistat i reconfortaren la redacció inicial del treball.

María José, Neus i Carles han sigut els que més han perdut i, malgrat tot, sempre em diuen que són els que més han guanyat. Impressionant. Valen una mina, però no els podré pagar el temps que els dec.

Finalment, agraesc al Servei de Publicacions de la Universitat de València i al seu director, Antoni Furió, l’interès mostrat i la cura posada en l’edició.

Xeraco, estiu de 2009

PRÒLEG

A propòsit de les fronteres del comunitarisme cooperatiu

La cooperació entre iguals, des de baix, fomentada pels que viuen del seu treball i no tenen capital, la cooperació voluntària destinada a aconseguir objectius socials compartits i per a cada un dels associats, constitueix una de les expressions més notables i duradores del comunitarisme modern. De la noció d’auxili recíproc, a la creació i gestió de serveis; de l’obertura de magatzems d’aliments i efectes personals o de treball a preus inferiors als del comerç per haver eludit els intermediaris, al crèdit a baix interés; de la construcció d’habitatges a la modalitat més complexa del treball associat amb fins productius, el moviment associatiu d’aquestes característiques descansa en la voluntarietat, la participació en l’adopció de decisions, en la renúncia al lucre de l’entitat gestora en la mesura que el benefici se sotmet al treball o els beneficis, si n’hi haguera, s’adrecen al beneficiari social. En una societat, la capitalista, governada per la competència, l’esperit que la impulsa cada dia, l’associació cooperativa representa un repte formidable perquè obliga a adquirir compromisos, a admetre determinades renúncies a favor de l’empresa col·lectiva, a desafiar la iniciativa estrictament individual, tot això preservant la personalitat dels associats.

No és estrany que un dels primers físics socials, el pensador Charles Fourier, creguera haver trobat en les comunitats de producció i consum la fórmula magistral que havia de permetre als treballadors l’emancipació de la servitud industrial, que els condemnava a jornades extenuants per un míser salari incapaç de cobrir les necessitats més peremptòries, amb les seqüeles d’ignorància, malaltia i degradació moral. El britànic Robert Owen va advocar en la dècada de 1820 per les cooperatives de treball i consum que prescindirien del fabricant i del mercader, dels burgesos que guiats per l’afany de guany, espremien al màxim la capacitat dels empleats i organitzaven la producció prescindint de la condició humana dels assalariats, que eren reduïts a un factor productiu semblant a les occides màquines. A diferència de Fourier, que esperava guanyar-se lesautoritats i els capitalistes per al seu projecte, en gran manera futurista, Owen havia dipositat la confiança en l’autonomia dels mateixos treballadors i havia imaginat la seua difusió i integració mitjançant una federació sense límit que conduïra a constituir una entitat mundial. Associació, persuasió, educació al servei d’un sistema cooperatiu integral que comprenguera la producció, l’intercanvi, l’ensenyament i, fins i tot, el govern per la comunitat, ja que el model, de base econòmica, posseïa aspiracions d’ordre social. El seu llegat fou recollit el 1844 per la Rochdale Society of Equitable Pioneers, model del moviment en xarxa del cooperativisme pràctic.

Com a bons rousseaunians, Fourier, un autodidacta, i Owen, un empresari, creien en la bondat natural de l’ésser humà, quan aquesta és alliberada de les deformacions que ha creat una societat egoista, i en la racionalitat universal; totes dues havien d’assegurar el bon funcionament dels falansteris del primer i de les comunes del segon, embrió d’una societat nova, pròspera, humanitària, harmònica. Com a bons idealistes, i malgrat que l’un i l’altre concebien el seu projecte com un nou sistema social, en compte d’una variant de l’associacionisme empresarial, van creure també que aqueixes cooperatives podien ser establertes al marge del règim capitalista, pels seus voltants o a dintre seu sense entrar en conflicte amb l’ordre imperant que algun dia substituirien. Aproximadament dues dècades després, Pierre-Joseph Proudhon s’erigirà en apòstol del mutualisme, el suport mutu entre petits productors independents, federats lliurement en comunes locals i, aquestes, entre si, i auxiliades per bancs del poble (inicialment sota l’empara de l’estat i, en veure que això no es produiria, per mitjà de les cooperatives de crèdit) que hagueren renunciat a lucrar-se amb els préstecs.

Les teories socials i els sistemes d’idees que confiaven al cooperativisme i al mutualisme la superació de l’ordre capitalista –Owen feia compatible els seus principis cooperatius amb l’existència de societats resistents al capital i Proudhon es declarava defensor de la lluita del proletariat contra el capital– van trobar una realitat en procés de transformació en què invariablement, a Europa, s’assistia a la pauperització de les classes treballadores urbanes i rurals, i a l’emergència d’una pagesia parcel·lària enormement fragmentada en termes geogràfics, econòmics i socials.

Les regles del treball van canviar en nom de les llibertats. Va succeir en només uns pocs anys, després d’un parell de dècades de temptatives i reaccions, en les quals van desaparèixer les que es tenien per institucions seculars sòlides. La desintegració econòmica, l’abolició jurídica i la supressió efectiva dels vincles de dependència que havien sigut característics de l’antic règim van auspiciar el desenvolupament de les relacions de producció en via de germinació en èpoquesanteriors. Els historiadors debaten les pautes del procés i el grau de substitució d’unes relacions per altres en el si del feudalisme tardà en els primers lustres de la nova època, introdueixen matisos –a vegades de manera acalorada: la forma que tenen de sostenir els seus criteris– sobre la rellevància de les accions polítiques per a l’evolució dels marcs econòmics, o s’apliquen a interminables discussions sobre la revolució burgesa i el sistema que va ser denominat capitalisme. Precisament, l’articulació de condicions, factors de producció i agents socials que donaria lloc al principi de sistematicitat que comporta tota societat, va tenir el punt de partida en la desarticulació dels elements previs. I en el cas del món del treball, en la dissolució del règim agrari de tinença de la terra i de la comunitat local en tant que usufructuària i reguladora dels usos consuetudinaris i aprofitaments comunals, inclosa, als efectes que ens interessen, l’administració dels pòsits, reserva comunitària i banc de llavor. És l’aspecte més estudiat i que hom considera millor conegut.

En l’esfera de la manufactura i els oficis, la supressió de les reglamentacions gremials, amb les seues exclusivitats i prohibicions, també amb els seus furs i privilegis, va comportar la desaparició de les confraries que des dels temps medievals havien proporcionat als agremiats un mínim de protecció en l’infortuni, un tret distintiu del qual tenien mancança la resta de les capes urbanes i els productors dispersos del medi rural.

La força de l’ofici, en tant que corporació, havia residit en el monopoli de què gaudia tant en la fabricació com en el control de l’accés a la professió i la promoció en la jerarquia interna. La cohesió del grup aconseguia l’expressió màxima en el conjunt associatiu parell a la trama laboral, en els gremis, les germandats, les confraries, en tant que creava i reforçava el sentit corporatiu amb què es protegia l’ofici i es distingia en l’escala social urbana, per damunt del sentit de pertinença a les classes útils i laborioses. Liquidat el privilegi gremial, aquest entramat societari va subsistir durant un cert temps sustentat per un artesanat en via de transformació, aclaparat per la indústria i convertit en un reducte gràcies a les habilitats requerides per determinats articles. Mentrestant, el nou artesà, lliure respecte a la corporació, el treballador d’ofici i l’obrer comú van trobar, juntament amb la llibertat de produir i de contractar-se, un mur de dificultats a l’hora de crear associacions noves, aquesta vegada voluntàries, sempre amb l’argument –rara unanimitat en tots els països– de preservar la llibertat i l’ordre, perquè havia d’evitar-se qualsevol interferència en el exercici lliure dels drets dels propietaris i tota associació laboral es feia sospitosa als ulls de l’autoritat.

Per consegüent, es van haver de vorejar les prohibicions i les dificultats, i d’imaginar mecanismes de participació que unes vegades mantingueren ocultsels objectius societaris proscrits i, altres, possibilitaren serveis bàsics dels quals hi havia mancança, allò que pertany a l’esfera de les necessitats humanes essencials derivades de les condicions laborals (en el sentit que la pensadora socialista Agnes Heller parla de «necessitats radicals»).

Hem de considerar, així mateix, que les mesures adoptades a Espanya en els anys previs a la revolució (alienació d’obres pies de 1798) i en les primeres fases d’aquesta (desamortitzacions de 1836-1841 i 1855), van devastar la irregular tasca assistencial de l’antic règim, en mans fins aleshores de l’Església i dels ajuntaments. Hospitals de pobres, hospicis d’orfes i desvalguts, cases de bojos, leproseries, dispensaris de queviures per a necessitats, etc., van perdre les fonts d’ingressos, quan no van seguir idèntica sort els immobles. La lenta reconstrucció de l’assistència, pública des de llavors i a partir de 1849 sota la fórmula de beneficència, va ser encomanada a les diputacions provincials, mancades de recursos per a aquests menesters, fins al punt que moltes van associar les tasques de beneficència a les rendes extretes de les places de bous que gestionaven. Reservades a pobres i jornalers, les noves institucions en van retardar l’aparició fins a final del segle XIX i començament del XX.

Juntament amb allò que desapareix i allò que es retarda a nàixer de forma molt incompleta, pràcticament marginal, estaven les condicions precises, establertes per la societat emergent: la llibertat d’indústria i de treball va introduir en uns casos i va generalitzar en els altres, el principi de la concurrència. Aquest era idèntic a aquell altre que en el terreny del mercat de béns es prenia en consideració per establir els preus i els fluxos de l’oferta i la demanda, degudament estimulats i mediatitzats per la pretensió de màxim guany.

En les circumstàncies expressades van nàixer les associacions voluntàries en el món d’aquells que vivien del seu treball. El principi de socors mutu era molt senzill i sense dificultat podia reconèixer-se en les confraries gremials: l’aportació regular de contribucions pecuniàries donava accés durant un curt període de temps a certs auxilis perfectament estipulats en casos de malaltia, accident o defunció. Implicava un sentit provisori, implicava organització en el si de l’ofici, requeria un excedent en els ingressos que poguera ser deslligat de l’atenció de la subsistència i continuïtat en l’ocupació. Els poders públics van passar de la desconfiança envers aquelles associacions a la seua regulació. Les grans empreses van començar rebutjant-les davant del temor fundat que albergaren les proscrites societats de resistència i van acabar afavorint-les. El desenvolupament de la legislació laboral les va emparar entre els obrers; el model, cenyit a les prestacions mèdiques, farmacèutiques i enfront del decés, el van estendre els que emigraren a Amèrica Llatina, que van crear a Cuba,Puerto Rico, Argentina o Mèxic, mutualitats espanyoles o regionals que si no eren desconegudes en aquells països, resultaven febles; el model fou adoptat al començament del segle XX per professionals i empleats, que el van dotar de fons majors i de més prestacions i, arran la legislació de l’assegurança obrera obligatòria, va donar lloc a grans mutualitats sectorials de la mà dels patrons. La major entitat d’assegurances espanyoles, Mapfre, va nàixer el 1933 en aquest context com a Mútua de l’Agrupació de Propietaris de Finques Rústiques d’Espanya. Amb anterioritat, la Mútua General d’Assegurances va ser fundada el 1907 per una unió d’empresaris després de l’aprovació de la llei sobre accidents de treball. El règim franquista, després d’ajornar l’aprovació fins a 1963, i la posada en vigor el 1967, de la llei de bases de la seguretat social, que estava en estudi el 1936, va estendre el sistema de mutualitats laborals basades en cotitzacions obligatòries i serveis restringits als cotitzants de cada una. Fins i tot, el 1941 es va crear una societat de socors mutus en la Guàrdia Civil, l’institut dedicat en el passat a perseguir associats.

La història del mutualisme, des del socors assistencials autònoms, dels mateixos treballadors, a la gran empresa de serveis sanitaris fomentada per una associació d’empresaris, per a acabar en el ram de les assegurances i la seua transformació en societats anònimes cotitzades en borsa, il·lustra a la perfecció l’itinerari de la idea de la prestació de serveis basada en la cooperació; però també l’extraordinària capacitat de capitalització que sota determinades condicions han conegut en la privilegiada vessant empresarial i, per descomptat, la naturalesa polisèmica de la mateixa noció, a banda d’una manifestació polimòrfica, dues característiques que l’autor del present llibre destaca i posa de manifest.

Sens dubte, és impossible reduir el fenomen del cooperativisme i el mutualisme a un patró únic, en la seua caracterització i en la seua evolució històrica. De fet, la deriva de mutualitat patronal i d’afiliats sense perfil determinat, generalment unit al ram de la sanitat, comparteix amb la mutualitat obrera el sistema de capitalització per mitjà de quotes dels associats i la consegüent prestació de serveis. Però és possible distingir-les per la funció que exerceixen cada una, pel grau de capitalització que admeten i pel mètode de gestió que adopten, gerencial en els dos primers tipus, sota el control dels majors contribuents, i democràtic en el que fou originari. En efecte, tant les cooperatives de producció, consum, crèdit i serveis, com les mutualitats van nàixer en el marc de la democràcia social pel tipus d’associat que la promovia i la integrava, pel funcionament, pel model participatiu, autònom i alternatiu que es proposava impulsar. Així ho van concebre els primers republicans imbuïts de lectures socials, des de finals de la dècada de 1830 en avant, els grups obrers que a partir de 1868 van poderassociar-se en llibertat i van expandir el societarisme formal que tant contribuiria a l’autoreconeixement dels treballadors com a col·lectiu social diferenciat. No s’alterava en res el model, perquè rebera el suport de reformadors liberals, com el professor Pérez Pujol. Els congressos de la Primera Internacional van advertir, amb raó, que el cooperativisme mai constituiria una alternativa a la societat capitalista perquè no la posava en dubte, encara que va admetre que ajudava a millorar temporalment la condició dels treballadors. Sense denominar-les cooperatives, pels mateixos anys trobem agrupacions de productors (per exemple, de teixidors autònoms a Alcoi) que comparteixen locals i energia sense constituir una societat mercantil. També van arribar a la conclusió anterior alguns conservadors i l’incipient catolicisme social, que van advocar per la protecció d’aquestes associacions mentre estigueren degudament supervisades i adoptaren principis confessionals que garantien el repudi del socialisme, la confrontació de classe, la democràcia política i altres desviacions. D’això, se’n dóna compte degudament en l’obra present en el detingut recorregut a què ens invita per la geografia del moviment cooperatiu, específicament del País Valencià.

La massificació de la classe obrera europea en un context de demandes democràtiques, l’enfortiment de les organitzacions sindicals en absència de perspectives revolucionàries, les estratègies de supervivència dels llauradors parcellaris després de la crisi agrària finisecular, quan pugnen per dotar de viabilitat la unitat productiva adaptant-se al mercat, l’ampliació del nombre d’empleats urbans de camisa i coll blanc amb una rica sociabilitat, etc., esdevingueren el brou de cultiu de l’expansió del moviment cooperatiu i mutualista entre 1900 i l’inici de la Segona Guerra Mundial, fins a 1936 en el cas espanyol. Ho posa en relleu Francesc Martínez Gallego en aquest llibre, que constitueix una de les seues aportacions més notòries i concloents: la incorporació dels projectes confessionals i la seua presa de posició en l’àmbit agrari no impedeix reconèixer un corrent en el cooperativisme i el mutualisme molt més antic i majoritàriament d’adscripció laica.

Superada la prevenció teòrica inicial, el socialisme va incorporar als seus sindicats i les cases del poble les cooperatives de consum, les escoles cooperatives, les societats de socors i, fins i tot, les cooperatives d’habitatge. Des de 1869, formava part de l’entramat de la socialdemocràcia alemanya i des del final del segle XIX es va difondre entre les organitzacions de la Segona Internacional. El belga Émile Vandervelde, el seu president de 1900 a 1918, va ser un dels màxims defensors, de fet les va incloure en el concepte de democràcia social que va oposar a l’autoritarisme i al qual va denominar capitalisme d’estat, per referir-se a l’experiència comunista; abans de 1914, les mútues i les cooperatives representaven el 37% de l’afiliació del Parti Ouvrier Belge, enfront del 29,5% dels sindicats i tan sols el 9% de les lligues polítiques, les agrupacions. A Espanya és present en les cases del poble i en les denominades societats de base múltiple des de la primera dècada del segle XX. Es troba en la pràctica societària local i té defensors ferms en l’Escola Nova, una iniciativa els mètodes de la qual s’inspiren en el fabianisme malgrat subscriure els principis del marxisme i, per descomptat, en Antonio Fabra Ribas, el seu decidit impulsor.

Però també en les files àcrates, tradicionalment molt poc inclinades a les organitzacions que desqualificaven com a reformistes i narcotitzants, el cooperativisme va començar a ser contemplat per alguns teòrics del puixant sindicalisme revolucionari. El sindicat que acumula força per a la revolució es concep com a instrument de reivindicació, espai de formació i embrió de l’organització social futura. L’holandès Christian Cornelissen, en el llibre El comunisme llibertari i el règim de transició, exposa un concepte d’autonomia obrera en què juntament amb el sindicat es desenvolupen cooperatives i lligues de productors, lligues de consumidors i d’inquilins, relacionats segons el principi federatiu. L’anarcosindicalisme espanyol de la Segona República, en particular el moviment trentista i el Partit Sindicalista d’Àngel Pestanya, on el valencià Marín Civera, el murcià Juan López Sánchez i Higinio Noja Ruiz, de Huelva, mestre a Alginet, van assumir aquells principis. Aleshores, cooperativisme i mutualitat no tenien significat social en si mateixos. Després d’un segle, havien ingressat en la neutralitat sistèmica i la seua valoració depenia del projecte social i polític al qual estiguera unit. Potser per això, de l’ampli, variat i multiforme moviment associatiu popular anterior a 1936, el cooperativisme i el mutualisme van ser salvats del naufragi que va suposar la destrucció de la societat civil pel franquisme. Es van liquidar les entitats socialistes, sindicalistes, republicanes, laiques avançades. Es van reconvertir algunes, poques, d’aquestes últimes, es van conservar els sindicats agrícoles confessionals, prèvia integració en les germandats de llauradors i ramaders, les cooperatives catòliques, els economats d’empresa, les empreses basques de règim cooperatiu fomentades des d’àmbits confessionals a partir de 1956 fins a donar lloc a l’actual imperi de la Corporació Mondragón. I el falangisme es va permetre en una de les escasses realitzacions nacionalsindicalistes, promoure alguna cooperativa de serveis, com va succeir amb la Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València. La SALTUV es va fer càrrec del transport urbà el 1964 i va ser la primera d’aquestes característiques creada a Espanya. En l’organització va prendre part l’economista i falangista irredempt Velarde Fuentes, fou assessorada jurídicament pel jove catedràtic de dret mercantil Manuel Broseta i, per estrany que resulte, tenia enla direcció antics dirigents de la CNT de la tendència sindicalista, alguns d’ells s’havien passat al sindicat vertical i d’altres havien eixit de la presó o tornat de l’exili, a continuació de les negociacions dutes a terme el 1965 entre la direcció del Sindicat Vertical, sota els auspicis del ministre José Solís, i la CNT, com era el cas de l’exministre Juan López, que va acceptar la direcció de relacions públiques de l’empresa. L’experiència va ser oferta com a modèlica.

Va haver-hi un primer cooperativisme teòric i utòpic, al qual s’encomanà l’emancipació del proletariat i es creia que podia aconseguir-se per mitjà de l’organització autònoma del treball, prescindint d’una direcció centralitzada que emanava del propietari del capital, de la disciplina jeràrquica i la supressió de l’explotació a través de la fórmula de retribució íntegra del producte del treball al treballador. Aquesta darrera tesi, proudhoniana, tindria un llarg recorregut i va ser sotmesa a crítica per Marx, ja que l’autor confonia el treball realitzat amb la força de treball emprada en el procés de producció i ometia els costos i la reposició dels restants factors emprats. Després se succeirien els cooperativismes pràctics que serien desqualificats o acceptats a contracor pel moviment obrer revolucionari, però que va arrelar entre demòcrates, socialistes, sindicalistes i catòlics. Els pioners de la història social del treball a Espanya van començar per prestar una particular atenció a les societats de socors mutus: Manuel Núñez de Arenas –en les Notas sobre el movimiento obrero español, que es va publicar el 1916 com a apèndix al llibre de Georg Renard, Sindicatos, Trade Unions y Corporaciones– i Manuel Reventós –en el seu llibre sobre els moviments socials catalans, de 1925–, van dedicar nombroses pàgines al mutualisme i al cooperativisme. La historiografia posterior no seria tan generosa i des de perspectives maximalistes revolucionàries va ometre el fenomen, el va reduir a la prehistòria necessària però insuficient del moviment obrer conscient, va destacar-ne la subordinació al clergat i a les patronals, amb la qual cosa es va quedar només amb una de les seues vessants, el va desqualificar per desviació dels interessos proletaris i, més inquietant encara, perquè difícilment es dedueix de l’extensió i la continuïtat, per una pretesa ineficàcia suposadament desconeguda pels seus promotors i afiliats.

Per fortuna, aquest panorama ha canviat i l’associacionisme de la naturalesa que descrivim mereix en els últims anys un interés creixent que comença per donar compte dels fets i buscar interpretacions plausibles. Francesc Martínez Gallego pertany a la classe d’historiadors que no es conforma amb les caracteritzacions que gaudeixen de sòlids consensos, en aparença inamovibles, traçats per alguna força còsmica, i prefereix pensar per ell mateix, tant més quant els indicis conviden a replantejar els temes, a indagar en les fonts, a construir nous interrogants, a oferir noves interpretacions. Per aqueixa via ens va proporcionarun llibre, Desarrollo y crecimiento, en el qual oferia el mapa més complet fins a la data de la industrialització valenciana entre 1834 i 1914, on desfeia no pocs tòpics. En Conservar progresando. La Unión Liberal (1854-1868), aportava a propòsit del País Valencià l’anàlisi social i política millor traçada sobre la segona etapa del règim isabelí. Amb el llibre sobre Lluís Mayans ens proposava una de les escasses biografies de què disposem sobre els patricis del segle XIX. En aquest cas, entre els més il·lustres i avui en dia desconegut, en un país on amb tant d’aplom com reiteració s’afirma que els valencians van comptar poc en la política espanyola del vuit-cents. I així, fins a arribar a l’encertada codirecció de la Gran Historia de la Comunidad Valenciana.

Historiador social i polític, expert historiador de la comunicació social, Martínez Gallego, Francesc, ha desenvolupat una línia particularment fructífera, la que va de la desintegració de les relacions gremials i les certeses que els eren inherents, al naixement de les noves relacions i les experiències socials i polítiques a què van donar lloc. Diversos articles i capítols d’obres col·lectives, breus però substanciosos, donen compte d’això. «Tocata y fuga de la fábrica urbana: colisión artesana y disciplina obrera (Valencia, 1840-1880)», publicat per primera vegada el 1993 en la revista Sociologia del Treball, ha estat recentment seleccionat com un dels textos més representatius de la història social del treball de les dues últimes dècades per a la compilació que el 2007 es va editar a Nova York amb el títol A Social History of Spain Labour. New Perspectives on Class, Politics and Gender. «Disolución gremial i constitución societaria: los términos del vínculo. Valencia, 1834-1868», va formar part del llibre coordinat per Santiago Castillo, Solidaridad desde abajo, i ha acabat sent un dels més citats d’aquest clàssic sobre els estudis mutualistes. De grans síntesis a monografies territorials, d’un balanç sobre l’obra d’Eric Hobsbawm a una anàlisi microsocial, ens ha anat demostrant que una adequada combinació de l’objecte de coneixement i de la profunditat de camp de l’observador, pot proporcionar resultats excel·lents. Va succeir amb el treball, només en aparença modest, sobre el cooperativisme a l’Alcúdia, Agricultores solidarios, on era possible trobar els traços de la continuïtat societària d’una comunitat agrícola de la Ribera. I es corrobora en el llibre que el lector té davant seu, Esperit d’associació: cooperativisme i mutualisme laics al País València, 1834-1936.

En efecte, Esperit d’associació indaga, exhuma i analitza un món de relacions associatives, parcialment conegudes, majoritàriament ignorades, despatxades, si és el cas, amb etiquetes que qualifiquen però a penes ens diuen res sobre la matèria d’estudi: les experiències de nombrosos valencians en l’àmbit del comunitarisme cooperatiu que la tradició ha assimilat amb excessiva freqüència iescàs rigor a posicions confessionals i instrumentalitzades, o als remots inicis de l’obrerisme, quan, segons demostra el nostre autor, fins a 1936 van pertànyer majoritàriament a l’esfera cívica, laica, i de cap manera tampoc ha de ser reduïda al sector agrari, encara que siga en aquest on ha gaudit de major continuïtat. La qüestió de l’esmorteïment no pot imputar-se només a les insuficiències de la historiografia, l’acció política després de 1939 va tindre prou a veure en això. Que servesca aquest llibre, minuciós, ben documentat i millor resolt per a descobrir-nos una realitat que romania oculta i ens explica millor com ha anat creixent la societat de la qual som legataris. Que servesca també per a indagar en les fronteres del comunitarisme i en els beneficis que es dedueixen de les pràctiques solidàries.

JOSÉ A. PIQUERAS ARENAS

Catedràtic d’Història Contemporània

Universitat Jaume I

ASSOCIACIÓ I COOPERACIÓ EN PERSPECTIVA HISTÒRICA

UN REI EN LO VENTRE: TÒPICS INDIVIDUALISTES I REALITATS ASSOCIATIVES

A principi del segle XX alguns metges destinats a pobles rurals valencians escriviren topografies mèdiques. Eren informes sobre l’estat de salut de la població i sobre l’entorn ecològic en què vivia. Les topografies no només es fixaven en les malalties més freqüentes i en els factors que podien provocar-les, sinó també en la salut moral de la petita societat que anotaven després d’escorcollarli l’ànima. Quasi totes aquelles topografies ens descriuen pobles amb un teixit associatiu dens. Sorprenentment dens.

La topografia mèdica d’Ontinyent, de 1916, parlava de l’existència d’un Patronat de la Joventut Obrera, una Caixa de Socors Mutus del Cercle Catòlic i una altra del Cercle Legitimista; també de La Previsora una mutualitat «con un soberbio edificio de su propiedad donde tiene, además, un Monte de Piedad y una Caja de Ahorros». Hi havia també un Gremi d’Industrials, reunió dels patrons locals, i un Sindicat Obrer Agrícola El Azadón, amb casa social pròpia. També tenien un sindicat agrícola i «todo ello aparte de las numerosas inscripciones a sociedades de seguros de todas clases».[1]

Ontinyent era un poble gran, en realitat ciutat des de 1904, amb 11.000 habitants, amb una estructura ocupacional bàsicament agrícola, però amb una indústria que ja despuntava. Topografies mèdiques, però, de pobles més menuts o només agraris també ens parlen d’una xarxa associativa gens menyspreable. En la de Sollana, de 1926, es diu que «las muchas sociedades con que cuenta este pueblo indican el espíritu de asociación, contándose entre aquellas La Instructiva Musical, El Progreso, La Agrícola Proteccionista, La Patronal subsección del Sindicato Agrícola Católico, y la Obrera para la defensa de sus intereses».[2]Ciutats menudes, pobles rurals. Òbviament, el fenomen es multiplica a les grans ciutats. Les guies urbanes de les capitals provincials, Alacant, Castelló i València, dediquen capítols sencers a les formes de sociabilitat que s’hi escam-

paven i reunien a milers d’urbanites en el primer terç del segle XX.

Malgrat tot, un dels tòpics més estès per totes les topografies mèdiques, guies urbanes i per tot allò que genèricament anomenem literatura regeneracionista, és el de l’individualisme. L’espanyol és un individualista; el valencià més encara i desconfiat, per afegiment. En la topografia mèdica de Meliana, de 1915, aquesta teoria s’il·lustra ben bé:

Son individualistas por excelencia. Y así como el individualismo, juntamente con el personalismo, es uno de los defectos inherentes a la mentalidad española actual, pretendiendo troquelar el pensamiento de los demás según el propio sentir y pensar, así en esta localidad el individualismo (que a nuestro entender es más funesto que el propio caciquismo ordinario) malogra las más laudables empresas, efecto de la desconfianza innata del valenciano, maldito legado del indómito árabe que no en vano convivió con nosotros por espacio de algunos siglos. De tal modo, que no existe en la población lo que pudiéramos llamar cabeza directriz, pues con la gráfica lengua del país podemos afirmar que cada cual té un rey en lo ventre. Así es que la figura del cacique ordinario no existe en la localidad, por no verse tampoco la del vulgar bracero, debido al especial medio de vida de los habitantes, pues todos trabajan tierras en arriendo, no necesitando del cotidiano jornal. Y esta distribución de la propiedad que tan ventajosa es por el bienestar general que reporta a la buena marca de la vida económica de la población, la estimamos como altamente perjudicial para todo aquello que redunde en beneficio de la colectiva, por radicar en ella, más que en nada, la desconfianza natural de sus individuos.[3]

No és difícil endevinar que la teoria de l’individualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta d’un vici heretat genèticament, el de l’individualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes d’arrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó l’individualisme de l’arrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».

El que més sorprén del cas és que aquesta mateixa topografia mèdica, com les altres que hi hem esmentat, desmenteix l’individualisme que teoritza, quan explica que en la Meliana de principi del segle XX l’esperit d’associació floreix, ja que hi ha cinc associacions, L’Amistat, La Protectora, el Cercle Catòlic, el Centre Republicà i la Cooperativa Agrícola Obrera. Les dues primeres són societats de socors mutus, «donde en caso de enfermedad se le asigna al socio enfermo una cuota ordinaria de dos pesetas». A més, L’Amistat té un local propi de grans dimensions, amb cinc balcons i un finestral de 18 metres que donava a llevant, edifici esdevingut casino i lloc per a les tasques recreatives promogudes per l’entitat. Però també La Protectora, el Cercle i el Centre Republicà tenien casino propi, tot i que no tan lluït.[4]L’única entitat sense local, que en compensava la manca amb una gran activitat, era la Cooperativa Agrícola Obrera, una cooperativa de consum, «que abarata las subsistencias», i en la qual bona part dels arrendataris-jornalers de la terra de Meliana estan inscrits, malgrat la desconfiança que els imputa el metge.

La caracterització idiosincràtica dels grups humans, la psicologia dels pobles o les representacions col·lectives adscrites a cultures o a races determinades, s’estilaven molt al final del segle XVIII i principi del XIX, en el temps del romanticisme. Les literatures i les arts de l’època bastiren els estereotips necessaris per avançar en la construcció identitària dels estats nació. Calia crear la nació subjectiva: les nocions que imaginen la comunitat, les que llancen les xarxes que hauran d’atrapar els ciutadans en un sentiment de pertinença.

A principi del segle XX perdura l’afecció envers l’estereotip i encara, per sobre els construïts en el passat, hi ha qui en basteix de nous. És, per exemple, el temps de la regionalització del nacionalisme. Com que en diversos estats nació europeus i singularment a l’espanyol, sorgeixen moviments nacionalistes perifèrics, una de les respostes centrals –i centralistes– serà la de constituir formes de regionalisme plenament integrades en la idea originària nacional. La nació adopta diversos casticismes. Naix, pel que fa a terres valencianes, la construcció cultural del Llevant feliç i de tota una llarga sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.

Al llarg del segle XIX, s’han escampat tòpics regionals que no solen ser afavoridors per als naturals de cadascun dels indrets retratats. Eren tòpics que pretenien reforçar la convergència i no pas les forces centrífugues. Del que es tractava era de construir una imatge positiva de la nació i això sempre resulta més senzill si es contraposa a la regió. Josepa Cucó ens recordava que els romàntics feren circular abastament els tòpics dels valencians sense substància, inconstants, falsos, tot embolcall i soroll de traca, però amb poca molla.[5]

Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.

En la revista Alma Española, apareguda el 1903, es publicaren una sèrie d’articles, tots de plomes distingides (Francisco Acebal, Miguel de Unamuno, Joan Maragall, Manuel Feliú, Antonio Royo, etc.), sobre les distintes ànimes regionals. A Blasco Ibáñez, li pertocà escriure sobre la valenciana. I dibuixà un panorama del Llevant feliç, una terra en la qual no hi havia grans diferències entre pobres i rics, on els llauradors tenien la terra que treballaven de propietat o de lloguer, on la dimensió de les nombroses fàbriques propiciava la cooperació entre el capital i el treball. Una terra habitada per gent moderada menjant i bevent, i apassionada parlant i debatent, hedonista, elegant, amant de l’art i de la música per sobre de totes les arts.[6]

El locus communis del Llevant feliç tingué un moment àlgid amb l’organització a la ciutat de València de l’Exposició Regional de 1909, que demostrava la capacitat «dels valencians» per muntar grans esdeveniments integrats dins la marxa pel progrés de la nació. L’himne de l’Exposició, amb música composta pel mestre Serrano, i que acabaria convertint-se en himne regional, deia allò de«per ofrenar noves glòries a Espanya», una expressió que reforçava l’àmbit regional com a motor de l’impuls col·lectiu. L’himne, a més, assenyalava els trets botànics i ornitològics que dibuixaven la felicitat mediterrània dels valencians i, alhora, encara que feia crides sistemàtiques a la germanor, deixava entreveure un valencià que, al camp o al taller, s’enfrontava en solitari a les forces de la natura, les dominava i aconseguia empentar la seua terra en marxa triomfal.

El tòpic de l’individualisme, bastit al segle XIX, vinculat contradictòriament a allò col·lectiu (a la regió i a l’esperit regional) en l’himne de l’Exposició de 1909, serví per dibuixar un valencià mític, amb caràcter ben definit, entre hospitalari i desconfiat, entre meninfot i apassionat, entre treballador i fester de coet i traca.

Això explica que un metge destinat a Meliana, que escriu una topografia mèdica, afirme en una línia que els valencians són individualistes, en la línia següent diu que aqueix individualisme és la causa de la seua felicitat econòmica i, un poc més avall, dóna exemples, a grapats, que els valencians de Meliana són tan afectes a l’associacionisme que difícilment pot quadrar-los l’expressió individualistes sense que les frontisses de la descripció solten crits esgarrifosos.

La idea recurrent sobre la poca capacitat d’associar-se dels valencians –i dels espanyols– és en realitat una herència intel·lectual del romanticisme, reforçada a principi del segle XX durant la construcció del regionalisme i durant el franquisme. En aquest darrer tram històric, va haver-hi alguna cosa més que paraules, perquè «el franquisme, com una immensa piconadora, va arrasar per complet la xarxa associativa preexistent».[7]Ara sabem que els índexs associatius valencià i espanyol del 1900 no eren gens menyspreables; i que, en la dècada de 1980, el nombre d’associacions per habitant s’assemblava extraordinàriament a la xifra del 1900. I que, això sí, la xifra en qüestió havia caigut en picat en les dècades 1940 i 1950, per remuntar molt a poc a poc en la dècada de 1960 i esclatar de nou en les de 1970 i 1980.

Les topografies mèdiques ens mostren, doncs, unes complexes xarxes de sociabilitat. Pobles immersos en la cultura dels casinos, de les tertúlies, dels sindicats, de les societats de tota mena, de la construcció de l’esbarjo a partir de les xarxes de sociabilitat i de solidaritat.[8]Quan ens apropem, més avall, al registred’associacions que el Govern Civil de València va confeccionar a partir de 1887, descobrirem que entre aquesta data i la de 1936, només entre societats de socors mutus i cooperatives de diversos tipus, comptem fins a 1.046 associacions inscrites. I queden fora d’aquesta comptabilitat les societats de defensa d’interessos, les societats musicals i esportives, les associacions de caçadors i colombaires, etc. Les xifres es corresponen amb una societat civil més enèrgica i dinàmica del que sol pensar-se. L’especificitat del mutualisme i del cooperativisme dins les trames associatives defineixen, al seu torn, un panorama de solidaritats que poc té a veure amb el valencià despreocupat del tòpic.

ENTRE ALTERNATIVA I TERCER SECTOR: LES VESSANTS DE LA COOPERACIÓ

Cal dur endavant estudis conjunts sobre la sociabilitat a principi del segle XX, quan l’esperit d’associació es troba en plena efervescència, i cal fer-los des de perspectives generals però també locals, per tenir capacitat de trobar-hi els nombrosos matisos que sembla tenir. Aquest treball no s’enfronta a aquesta empresa global i necessària, només s’ocuparà d’un aspecte de la sociabilitat valenciana en una cronologia que comprén des de la revolució liberal burgesa (1834-1843), fins a l’inici de la Guerra Civil el 1936. Únicament s’ocuparà de la sociabilitat cooperativa i mutualista. Totes dues tenen molts elements en comú i el principal és que constitueixen formes col·lectives d’organització social per aconseguir, en comú, finalitats que no es poden conquerir individualment, sinó mitjançant l’esforç i els recursos de molts.

Tret del llibre pioner, ja molt antic, d’Empar Álvarez sobre els orígens del cooperativisme valencià, obra que feia recomptes més que una anàlisi, quasi tot el que la historiografia valenciana ha escrit sobre el cooperativisme s’ha vinculat als sindicats agrícoles que aparegueren, quasi tots, després de 1906.[9]A més a més, les obres sobre cooperativisme citen les mutualitats de socors mutus com una mena d’antecedents i se n’obliden a continuació, malgrat les concomitàncies estructurals i de propòsit entre aqueixes dues formes associatives.

El cooperativisme agrícola, però, no és l’única vessant d’aquesta fórmula d’organització social i econòmica. El doctor William King, considerat el pare del cooperativisme anglès, va crear el 1827 una cooperativa de consum a Brighton. El 1831 Philippe Buchez, deixeble de Saint-Simon, va publicar a França lesregles ideals del cooperativisme de producció. Louis Blanc va publicar el 1839 L’organisation du travail, llibre en el qual deia que la «solució del problema social en l’actual situació econòmica cal cercar-la en l’organització del treball per mitjà de l’associació»; uns pocs anys més tard, durant la revolució de 1848, va impulsar el primer taller social, una cooperativa de producció que va començar amb 50 socis que confeccionaven uniformes i que prompte arribà a tenir-ne 2.000. Robert Owen va influir decisivament en l’elaboració dels estatuts de la Rochdale Society of Equitable Pionners que configuraven, el 1843, una cooperativa de consum que pretenia evitar l’especulació dels intermediaris.[10]

Aquestes formes de cooperació de producció, de consum, de distribució i, alhora, els socors mutus, que també representen una forma econòmica de collaboració a través de l’associació, no han aconseguit captar la curiositat científica dels historiadors especialitzats en la contemporaneïtat valenciana. Potser han existit alguns elements dissuasius.

En un llibre important sobre la relació entre el blasquisme ideològic i polític, i les societats obreres de resistència al capital que proliferaven en la València de principi del segle XX, Ramir Reig explicava que, malgrat les tradicions pròpies, els republicans «no feren res» per generar un xarxa de cooperatives de manera semblant a la que construïren a través dels centres polítics i dels casinos.[11]De forma que el cooperativisme i el mutualisme haurien caigut, quasi en exclusiva, en mans dels catòlics. I, des de llavors, per pura necessitat de confrontació amb ells, de generació d’una imatge anticlerical, el republicanisme s’hauria allunyat de qualsevol experiència cooperativa.

Alhora, «les Societats obreres estaven massa apressades per la necessitat de consolidar-se com a Societats de resistència perquè pogueren tan sols pensar-hi»; és a dir, pensar en el cooperativisme i l’ajut mutu com a vies possibles d’articulació d’una resposta obrera complexa davant el capital. Reig, quan recorda que «un dels primers debats del moviment obrer espanyol va girar al voltant de l’alternativa entre fomentar el cooperativisme o les societats de resistència» i que«el delegat que va defensar el cooperativisme en el I Congrés obrer (1870), el català Roca i Galés, va ésser eliminat per la majoria i Anselmo Lorenzo, sempre mesurat, va qualificar la seua proposta d’una ofensa hija de la soberbia», dibuixava un panorama de confrontació entre sindicalisme de classe, d’una banda, i cooperativisme i mutualisme, de l’altra.[12]

Aquesta va ser una imatge molt estesa en la historiografia europea fins fa un cert temps. Les societats cooperativistes i mutualistes pertanyien a l’esfera del reformisme i, per tant, qualsevol classe obrera que adoptara principis revolucionaris o de resistència al capital havia de rebutjar plantejaments d’aqueixa classe. Com a màxim, les societats cooperatives o mutualistes podien haver jugat un paper instrumental o de pròleg en la història de moviment obrer. Instrumental, quan aquestes societats serviren per «tapar» l’existència il·legal de les societats de resistència,[13]cosa que va succeir ja des de la dècada de 1840, com veurem més avall. De pròleg, quan s’interpretava que el cooperativisme i el mutualisme eren les formes d’organització de la classe obrera prèvies a l’assumpció per part d’aquestes d’una «consciència de classe vertadera»; llavors, abandonarien l’ajut mutu per concentrar-se en la resistència i en l’acció sindical reivindicativa.[14]

La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. S’estudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O s’estudiava com l’aparició de les societats de resistència d’ofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de l’associacionisme d’ajuda mútua.

En les dècades de 1970 i 1980, aquestes perspectives començaren a canviar, a mesura que anava fent-se la recepció dels treballs de la historiografia marxista britànica que, en comptes de parlar de la història del moviment obrer com si d’una via única cap a l’emancipació de la humanitat es tractés, parlaven d’història deltreball. S’interessaven tant pels obrers afiliats com pels que no s’hi afiliaven. Consideraven que tan experiència laboral era militar en un sindicat, com en una cooperativa, com no militar; o treballaven sobre la formació de les classes i es topaven amb complexes formes de sociabilitat que precedien a la sindicació de classe i que no desapareixien amb aquesta.[15]De l’entourage de l’escola francesa d’Annals arribava, fonamentalment a través de Maurice Agulhon, un concepte, el de sociabilitat, que donava molt de joc a l’hora d’ubicar-se historiogràficament sobre espais i actituds polivalents que confluïen en formes diverses d’associació.[16]El terme sociabilitat és un autèntic calaix de sastre, però l’ambigüitat del concepte ha ajudat a la difusió, perquè hi caben dins realitats associatives formals i informals molt diferents.[17]Francisco Erice posa de manifest que el mateix Agulhon mai no ha definit la sociabilitat d’una única manera. El 1981 deia que es tractava de «sistemes de relacions que confronten els individus entre ells o que els uneixen en grups més o menys naturals, més o menys coactius, més o menys estables, més o menys nombrosos». Sense fer ara massa cas de la manca de precisió d’Agulhon, l’historiador francès definia sociabilitat el 1984 com

«l’aptitud de viure en grups i consolidar els grups mitjançant la constitució d’associacions voluntàries». En definitiva, estem al davant d’una categoria oberta que, això sí, tingué la virtut d’enfrontar els historiadors a formes d’associacionisme que tradicionalment no havien entrat en la llista de les seues prioritats d’estudi.

En la dècada de 1990, els treballs empírics sobre com el republicanisme s’havia articulat socialment a través de xarxes cooperativismes o mutualistes, o sobre com l’obrerisme de classe i de resistència al capital no abandonava la cooperació i l’ajut mutu, començaren a proliferar.[18] S’hi advertia sovint quecooperativisme/mutualisme i obrerisme/societarisme de resistència eren dos moviments distints, que de vegades confluïen i de vegades es repel·lien. No hi havia una sola història sobre les dues realitats. Si de cas, es deia, mentre que el cooperativisme i la mutualitat eren «formas de sociabilidad defensiva, concebidas para proteger a los trabajadores contra los riesgos de la existencia y ayudarles a superar las hirientes consecuencias del progreso industrializador mediante mecanismos de previsión, el sindicalismo es concebido como una fuerza de resistencia que tiende, cuando menos, hacia la transformación de la sociedad».[19] Calia fer més treballs locals sobre la relació entre concepcions defensives i ofensives de l’obrerisme i, alhora, no caure en el localisme d’estudiar un casino, un mútua, una cooperativa o una societat obrera i obviar l’entorn en el qual operava.[20]

I així arribem a la perspectiva que pretén assumir aquest treball. Vol ser una aproximació a la importància del mutualisme i del cooperativisme abans i després de l’aparició del sindicalisme de resistència. Una anàlisi de les relacions entre el cooperativisme i els moviments de caire polític, com ara el republicanisme, sense rebutjar d’entrada la possibilitat d’una connexió. Una anàlisi de les formes de sociabilitat generades pel mutualisme i el cooperativisme, i de la polivalència d’aquestes formes.[21]

Tornem, per un moment, al sindicalisme agrari que, com dèiem, és el que ha rebut major atenció. Amb els treballs sobre el sindicalisme agrari catòlic, Samuel Garrido ha estat el principal impulsor d’aquesta línia de recerca a les contrades valencianes.[22] De vegades, la qualitat d’una investigació sobre un aspecte del fenomen fa que la resta dels investigadors confonguen la part amb el tot. El sindicalisme agrari catòlic, ni tan sols el sindicalisme agrari sense més, s’ha de confondre amb el cooperativisme i el mutualisme de socors. Hi ha una vessant industrial, urbana, de serveis, que no s’ha de negar.

La confusió, però, s’hi ha produït i els investigadors, potser, hem caigut en alguns paranys. Primer de tot, sembla absurd trobar-nos amb un País Valencià que en la primera dècada del segle XX deixa de ser, des del punt de vista econòmic i laboral, majoritàriament agrari i, alhora, continuar cercant formes cooperatives només en el sector agrari. És del tot cert que no tots els sectors econòmics han de veure necessàriament com s’organitzen els seus efectius sota els mateixos motlles. Però, en el cas del cooperativisme i del mutualisme, que arranca històricament en àmbits urbans i industrials, és quimera pensar que desapareix quan comença a ser adoptat, tardanament, en el sector agrícola.

En realitat, això només ens diu que sabem molt menys del que segurament pensem sobre la cooperació, inclosa la vessant mutualista. Una mestra de les Escoles Graduades Cervantes de València explicava el 1913 que «en su concepto económico y social, la palabra cooperación significa el principal elemento de lucha y de defensa elegido por el proletariado moderno».[23]La mestra no sols encertava a definir el cooperativisme com a modern, producte de la revolució industrial; sinó que, a més a més, per davant de les organitzacions reivindicatives de classe, com ara els sindicats, hi assignava un paper central en allò que avui anomenem la construcció de la classe obrera.[24]

La mestra en qüestió, de tendències republicanes, i, per tant, no precisament partidària de la lluita de classes sinó de la conciliació entre el capital i el treball, podia sentir més afecte o simpatia per formes d’organització vinculades a la tradició reformista, més que no pas a la revolucionària. Però no se n’han demenysprear les al·lusions. Les cooperatives i les societats mutualistes, des del seus orígens, es van relacionar íntimament amb les societats d’ofici formades per treballadors i, en aquest sentit, sovint constituïren àmbits on els obrers adquiriren consciència de ser-ho, de pertànyer a un grup, d’enfrontar-se de cara o de biaix amb el patró. La mestra, simplement, mirava al voltant seu.

Però n’hi ha més. Vincular l’estudi del cooperativisme i del mutualisme només al sindicalisme agrari és, segurament, caure en un parany: el de la ideologia agrarista sorgida al segle XIX. L’agrarisme és una idea de llarg recorregut. Encara avui, quan el País Valencià té una estructura econòmica bàsicament vinculada als sectors terciari i secundari, els informatius de la cadena pública autonòmica de televisió inclouen monogràfics sobre el camp i no fan el mateix al voltant de la indústria, del turisme o dels serveis. Ho fan perquè són hereus d’una llarga tradició: la que vincula les possibilitats de creixement i de progrés del país al sector agrari, que sens dubte va ser responsable en el passat, però no en solitari, de la transformació capitalista contemporània a les contrades valencianes.

L’agrarisme va ser, durant la revolució industrial, una ideologia defensiva: la del paradís perdut. Després, esdevingué un ítem de les ideologies conservadores. Els interessos del camp eren els interessos dels valencians, com si el camp es distribuïra equitativament entre tots ells i no hi haguera divisions de classe (grans propietaris, petits propietaris, arrendataris, jornalers), que hi introduïren elements de diferenciació i de confrontació. Per aquesta via ideològica, el camp sembla ocupar més espai en l’imaginari del que realment ocupa en l’estructura de l’activitat econòmica. I, paral·lelament, quan s’estudien fenòmens com el cooperativisme, la tendència a vincular-los al camp esdevé una mena d’expressió ineludible. Ho és, però no en exclusiva.

La qüestió és que quan es proclamà la Segona República, la major part de la població valenciana treballava en la indústria, la construcció i el sector dels serveis. El sector agrari encara retenia un percentatge molt alt de població activa, que en conjunt era del 47 per cent. Si més no, a València i a Alacant la població empleada en el sector primari estava al voltant del 40 per cent i la mitjana creixia, perquè a la província de Castelló arribava al 60 per cent.[25]No es tracta ací de restar importància a l’agricultura, sinó d’atorgar -la a la resta dels sectors d’activitat econòmica.

Finalment, alguns bons treballs sobre el sindicalisme agrari confessional de principis del segle XX, els de Samuel Garrido especialment, sembla que ens han estalviat fins ara estudiar el cooperativisme i el mutualisme no confessional. I també això sembla una mica esbiaixat o injust. Perquè és cert que el catolicisme social, a partir de la dècada final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, ajudà a consolidar un moviment de masses que acabà vinculant-se a la mobilització política: la Dreta Regional Valenciana, apareguda el 1930, és el punt culminant d’aquesta connexió.

Però això no ens pot fer oblidar que la catòlica no va ser la principal espoleta de la mobilització de masses a les contrades valencianes del 1900. El republicanisme fou el primer i els moviments obrers organitzats (socialista i anarcosindicalista) també hi tingueren una presència preeminent. Cal pensar que aquestes formes de mobilització no es dotaren d’organismes de cooperació i ajuda mútua que serviren per aglutinar les seues bases socials? Ens conformarem pensant que els casinos i les societats educatives i recreatives, a tot estirar afegint-hi les escoles racionalistes, configuren tota la trama de la cohesió social del republicanisme? Ens conformarem pensant que només les societats obreres, les societats de resistència al capital, els sindicats de classe, sense llevar-los gens ni mica d’importància, són tot el panorama associatiu de les classes treballadores?

Aquest llibre porta en el títol la paraula laic. No es tracta, ni de bon tros, de deixar de considerar el cooperativisme i el mutualisme d’arrel catòlica. Seria un bogeria, perquè la dialèctica establerta entre fundacions de cooperatives, de sindicals o de mutualitats de socors, laiques i catòliques, és contínua des de mitjan segle XIX. No es poden explicar les unes sense les altres. Es tracta, si més no, de no deixar en penombra la que és la part més gruixuda del moviment mutualista i cooperatiu valencià d’abans la Guerra Civil: el laic o, si es prefereix, el no confessional, justament. Ho és en nombre d’entitats i d’associats. Com sabem, el resultat del conflicte civil esmentat va evitar que ho fóra també en perdurabilitat.

L’ECONOMIA SOCIAL EN PROJECCIÓ

Si qualsevol història és, com deia el clàssic, història contemporània, perquè vincula l’objecte d’estudi situat en el passat amb les preocupacions del present, el cas d’aquest estudi sobre el mutualisme i el cooperativisme no és diferent. No s’ha d’incórrer en teleologia per assumir que les formes associatives que estudiarem a continuació depengueren estretament del seu context, en configuraren la fesonomia atenent aquell context, però, alterant-ne els contorns, adaptant-se a les noves situacions, han arribat als nostres dies. Si alguna qualitat té un subjecte històric és el del dinamisme, la impossibilitat de restar quiet, l’assumpció del canvi.

Ni ara ni abans, el cooperativisme i el mutualisme han mantingut relacions lineals amb l’entorn mercantil en el qual operen. Avui, uns els veuen plenament integrats en les economies de mercat; altres com una mena de cossos estranys, tolerables a condició que no adquiresquen major dimensió. Fins i tot, ara que la tendència a la professionalització de les cooperatives fa que moltes vulguen anomenar-se empreses cooperatives, sovint entren en confrontació amb les xarxes de distribució privades o aconsegueixen introduir pals en la roda de les formes oligopolístiques d’organització dels mercats. De manera que són entitats empresarials diferents. I contradictòries: allò que ara s’anomena professionalització –un eufemisme, sens dubte– va en contra de l’ortodòxia cooperativa i pretén fer compatible l’èxit empresarial amb el manteniment d’un nucli mínim de principis diferencials cooperatius. Tan mínim que alguns pensen que s’ha produït una desnaturalització dels principis cooperatius.[26]En el fons, el que cal evitar, des de la perspectiva històrica, és la paraula ortodòxia.

L’associacionisme en general, i el mutualisme i el cooperativisme en particular, no és una qüestió de principis. És una qüestió d’experiència, de context i, òbviament, d’idees. Avui com ahir. En el passat, al mateix temps que alguns reformadors socials pensaven en el cooperativisme com a forma d’integració de la classe treballadora en la nova societat de mercat, els defensors del mercat se sentien enutjats per l’existència de mutualitats i cooperatives que, en el fons, influïen sobre la relació entre el capital i el treball, que ells volien conduïda per la mà invisible i no contorbada per coalicions de treballadors.

Economia social, tercer sector, tercer sistema, economia del non profit, sector voluntari, economia alternativa, zona gris, economia de l’interès general. Són moltes les expressions que s’utilitzen en l’actualitat per designar realitats socioeconòmiques semblants. Aquelles que anteposen les persones i l’objecte social al capital; aquelles que inclouen l’adhesió voluntària i oberta dels seus membres, així com el control democràtic d’aquests sobre la presa de decisions; aquelles que defensen els principis de solidaritat i de responsabilitat; aquelles que apliquen els excedents a l’objecte social pel qual van ser creades, mitjançant la reinversió o la distribució, segons els desigs dels membres. Avui el sector inclou cooperatives, mutualitats, mútues, associacions, fundacions i societats laborals. I, pel que sembla, és un sector en expansió.[27]També un sector estrany: no comparteix les premisses de l’individualisme possessiu sobre les quals van aixecar-se el capitalisme i el liberalisme econòmic originàriament.

Segons xifres de l’any 2000, l’economia social representava el 7,1% del PIB espanyol.[28]A més a més, en l’última dècada del segle XX, l’ocupació va créixer en l’economia social quatre vegades més que en la resta de l’economia. Si bé les societats laborals conegueren una època de vaques flaques en el primer lustre d’aquella dècada, remuntaren en el segona. D’altra banda, la capacitat generadora d’ocupació de les cooperatives es va mantenir ferma al llarg del decenni i va compensar les incerteses esmentades pel que fa a les societats laborals.

No hem de llançar les campanes al vol. El grau de cooperativització de la població espanyola, en conjunt, és més baix que el de la Unió Europea. Un 22 % de ciutadans europeus es beneficien de l’adscripció a cooperatives o mútues; una taxa que baixa fins a l’11 % a Espanya.[29]

Les cooperatives són el mascaró de proa de l’economia social. En els darrers vint anys del segle XX, el cooperativisme espanyol ha experimentant un avanç molt notable. Ha crescut el nombre de cooperatives i el de cooperativistes, creix. Pel que fa a les cooperatives agràries, les que més socis acumulen, el 2001, 977.916 agricultors espanyols eren socis d’alguna de les 3.926 entitats existents. En la mateixa data, el 42 % de la producció final agrària es comercialitzava a través de les cooperatives.

Dos territoris destaquen sobre la resta de l’Estat quant a l’abast del cooperativisme: Andalusia i el País Valencià. El 2001, respecte al conjunt espanyol, Andalusia tenia el 20 % de les cooperatives i el 24,6 % dels cooperativistes, mentre que al País Valencià radicaven el 14 % de les cooperatives i el 22,5 % dels cooperativistes.

Tot i que les cooperatives agràries tenen més socis al País Valencià que a Espanya (la mitjana valenciana el 2001 era de 394 i l’espanyola, de 249), els nivells de facturació són menors comparats amb tots dos àmbits. Això reflecteix una de les característiques estructurals de l’agricultura valenciana: l’altataxa de minifundisme del parcel·lari i de la propietat mateix. Alhora, aquesta característica explica l’arrelament del cooperativisme agrari, històricament, a les terres valencianes.

Un altre àmbit decisiu del sector cooperatiu és el del crèdit. De les 83 caixes rurals de crèdit que integraven, el 2005, el sector cooperatiu de crèdit a Espanya, la meitat eren valencianes. La quota de mercat de les caixes representava el 14 % dels dipòsits i el 9 % dels crèdits, xifres superiors a les de la resta de l’Estat, on abastaven el 7 % i el 5 %, respectivament.

El País Valencià no és només un indret notable, en el context espanyol, pel que fa al cooperativisme agrari i al crèdit cooperatiu. Té també un pes considerable pel que fa a les cooperatives de treball associat i a les de consum, tan sols per darrere d’Andalusia i Catalunya.[30]L’activitat econòmica principal de les cooperatives de consum és la distribució alimentària. Representa el 97,5 % dels punts de venda que posseeixen les cooperatives de consum espanyoles, alhora que concentren el 94 % dels treballadors, el 43 % dels socis i el 97 % de la xifra de facturació. En aquest sector han aparegut empreses cooperatives gegantines, com ara la basca Eroski o la valenciana Consum.

Entre les cooperatives de consum, les elèctriques són de les més modestes. A Espanya, representen només el 0,38 % de la facturació i el 3,6 % de socis consumidors. Ara bé, la major entitat espanyola d’aquesta naturalesa és la Cooperativa d’Electricitat de Sant Francesc d’Asís de Crevillent. Avui, una Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana, integrada per una quinzena d’entitats, diu estar disposada a mantenir la parcel·la productiva enfront de les gegantines companyies del sector.

També hi ha un altre àmbit de l’economia social on el País Valencià té una certa presència, el de les mutualitats. Com és sabut, les mutualitats són associacions de persones que tenen per missió la previsió social, i que complementen les prestacions de la seguretat social. Des de 1984 aquest tipus d’entitats reben la consideració legal d’entitats d’assegurances. Tanmateix, les mutualitats de previsió no han perdut, al remat, algunes de les característiques que les distingien de la resta d’entitats d’assegurances. De tota manera, en aquest àmbit el País Valencià, amb 15 mutualitats l’any 2000, resta molt per sota de les xifres de Catalunya, amb 141, o del País Basc, amb 169 mutualitats.

La importància present dels diferents sectors de l’economia social al País Valencià converteix el territori en capdavanter a Espanya en aquesta matèria. Les xifres són, a més a més, convergents amb les de la Unió Europea. Però, d’on ve l’empenta? Quin significat ha tingut històricament? Què s’ha deixat pel camí i què ha incorporat?

El propòsit d’aquest llibre és donar resposta a aquestes qüestions o, si més no, ampliar els interrogants per consolidar el cooperativisme i el mutualisme històrics com a objectes d’estudi. Tractarem de parar especial atenció al mutualisme i al cooperativisme laics (sense menysprear per això el confessional), perquè sembla haver-se estès la idea que el cooperativisme cal lligar-lo als avanços del catolicisme social a la primeria del segle XX. Idea que només és certa en part, perquè les primeres mutualitats (societats de socors mutus), cooperatives de consum i, fins i tot, cooperatives agrícoles que es van fundar al País Valencià no pertanyien a l’àmbit confessional, ans al contrari es lligaren ideològicament a sectors racionalistes i lliurepensadors. I per altres raons que, el lector que s’endinse en el text, podrà comprovar.

En acabar la Guerra Civil, moltes cooperatives, sindicats agraris i mutualitats no lligats al confessionalisme es van veure en la necessitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies sociopolítiques. En moltes ocasions es fusionaren amb sindicats catòlics de la mateixa localitat o, simplement, en desdibuixaren com més millor els orígens. Com que la postguerra durà quaranta anys, sovint no retornaren mai aqueixes cooperatives al punt de partida. Ans al contrari, el renaixement del cooperativisme a la darreria dels anys 50 i primers 60, les feu consolidar-se sota el nou model i (de vegades) la nova denominació, que són els que ens han arribat.

[1] J. Bernabeu Mestre, T. F. Bordera, J. Sanchis i J. Terol (eds.), La topografia mèdica d’Ontinyent de 1916, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 2004, pp. 151-152.

[2] Francisco Verdú Verdú, Topografía médica de Sollana, Sollana Ajuntament de Sollana, 1991 (l’edició original és de 1926), p. 162.

[3] José Durán Martínez, Topografía médica de Meliana, València, Impremta de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 1915, pp. 81-82.

[4] Ibídem, p. 74.

[5] Josepa Cucó, El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1991, pp. 17-26.

[6] Vicente Blasco Ibáñez, «Alma valenciana», dins Alma Española, núm. 11, de 17 de gener de 1904, pp. 10-12.

[7] Josepa Cucó, op. cit., p. 16.

[8] No s’ha de pensar que aquests jocs d’esbarjo i reunió havien nascut al voltant de 1900, tot i que fou des d’aleshores quan proliferaren. Per als antecedents, J. L. Guereña, «Espíritu de asociación. Nuevos espacios y formas de sociabilidad en la España decimonónica», dins J. F. Fuentes i L. Roura (eds.), Sociabilidad y liberalismo en la España del siglo XIX. Homenaje a Alberto Gil Novales, Lleida, Ed. Milenio, 2001, pp. 225-237.

[9] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968.

[10] Apreciacions interessants sobre tots aquests pioners del cooperativisme en Fernando Garrido, Historia de las clases trabajadoras. 4. El trabajador asociado, Madrid, Zero-Zyx, 1971.

[11] Ramir Reig, Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, pp. 220-221. En el cas d’Alacant, en un llibre coetani al de Reig, es va escriure que l’emergència de la Internacional feu que desapareguera el vincle entre els treballadors i les cooperatives obreres de producció, que anys abans havien suscitat un gran entusiasme. Apreciació que, sent certa, margina altres formes cooperatives (de consum, per exemple) i de socors mutus. Vegeu, Salvador Forner Muñoz, Industrialización y movimiento obrero. Alicante, 1923-1936, València, IVEI, 1982, pp. 211.

[12] Ramir Reig, «El republicanismo popular», Ayer, núm. 39 (2000), pp. 83-102.

[13] Antonio Elorza, «Los orígenes del asociacionismo obrero en España (datos sobre la Sociedad de protección mutua de tejedores de algodón de Barcelona, 1840-1855)», Revista del Trabajo, núm. 37 (Madrid, 1972), pp. 124-159.

[14] Una discussió sobre aquesta qüestió en Michel Ralle, «La sociabilidad obrera en la sociedad de la Restauración (1875-1910), Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989), pp. 161-199 i «La función de la protección mutualista en la construcción de una identidad obrera (1870-1910)», dins Santiago Castillo (ed.), Solidaridad desde abajo. Trabajadores y socorros mutuos en la España contemporánea, Madrid, Centro de Estudios Históricos de la UGT, pp. 423-436.

[15] A títol d’exemple un llibre de primer ordre, el d’E. J. Hobsbawm, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera, Barcelona, Crítica, 1987.

[16] Maurice Agulhon, Histoire vagabonde, I, París, Gallimard, 1988. Una via catalana en la mateixa direcció, dins Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (19001939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, La Magrana, 1978. La via importada a través de l’hispanista Jacques Maurice, «Propuestas para una historia de la sociabilidad en la España contemporánea», Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989). Una primera síntesi de les aportacions locals vinculades al concepte de sociabilitat, dins Jordi Canal, «La sociabilidad en los estudios sobre la España contemporánea», Historia Contemporánea, núm. 7 (1992).

[17] Francisco Erice Sebares, «La clase obrera española en el siglo XIX: balance y perspectivas historiográficas», dins M. Ortiz Heras, D. Ruiz González i I. Sánchez Sánchez (coords.), Movimientos sociales y Estado en la España contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001, pp. 45-79.

[18] Vegeu, de Pere Gabriel, «Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920», dins José Luis García Delgado (ed.), Las ciudades en la modernización de España. Los decenios intereseculares. VIII Coloquio de Historia Contemporánea de España dirigido por Manuel Tuñón de Lara, Madrid, Siglo XXI, 1992 i «Sociabilitat de les classes treballadores a la Barcelona d’entreguerres, 1918-1936», dins José Luis Oyón (ed.), Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1998.

[19] Manuel Morales Muñoz, El republicanismo malagueño en el siglo XIX. Propaganda doctrinal, prácticas políticas y formas de sociabilidad, Màlaga, Asukaría Mediterrania S.A., 1999, pp. 148.

[20] Enric Ucelay Da Cal, «Els espais de sociabilitat: la parroquia, els “parroquians” i la qüestió de les clienteles», L’Avenç, núm. 171 (Barcelona, 1993).

[21] Una orientació semblant a Manuel Santana Morro, El forjament de la solidaritat. Mutualitats, cooperatives, societats obreres i recreatives a Mallorca (1868-1936), Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2000.

[22] El seu treball més important sobre això és Treballar en comú. El cooperativisme agrari a Espanta, 1900-1936, València, Alfons el Magnànim, 1996. Però són també rellevants altres, com Los trabajadores de derechas. La acción social católica en los obispados de Tortosa y Segorbe, Castelló, Diputació de Castelló, 1986, El sindicalisme catòlic a la Safor. Catolicisme social i polític en una comarca del País Valencià, Gandia, Alfons el Vell, 1987; «Alentar y obstruir. Las vacilaciones de la política estatal sobre cooperativismo en los inicios del siglo XX», dins Noticiario de Historia Agraria, núm. 7 (1994), pp. 131-154; «Cooperativisme agrari, millora tècnica i mobilització pagesa: els inicis del moviment cooperatiu espanyol», dins J. Barrull, J. J. Busqueta i E. Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998, pp. 583-602; «Realment eren lliurecanvistes? Les peticions aranzelàries de l’agrarisme valencià al començament del segle XX», Afers, núm. 36 (2000), pp. 379-396 i «El primer cooperativismo agrario español», CIRIEC-España, núm. 44 (2003), pp. 33-56.

[23] Discurso pronunciado por la Srta. Dña. Natividad Domínguez Atalaya, Directora graduada de las ‘Escuelas Graduadas de Cervantes’ en el solemne acto de conmemoración del primer aniversario de la Cooperativa Valentina, el día 26 de Enero de 1912, València, Impremta F. Sempere y C.ª Editores, 1913.

[24] E. P. Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra: 1780-1832, Barcelona, Laia, 1977, 3 vols.

[25] DD. AA., La Comunitat Valenciana, 1936-1986, València, Generalitat Valenciana, 1998, exposa que el 1930, i per al conjunt valencià, el sector primari ocupava el 47,06 % de la població activa, el sector industrial el 26,95 %, la construcció el 4,41 % i els serveis el 21,53 %.

[26] El debat, en viu, sobre l’ortodòxia dels principis cooperatius i la seua desnaturalització, en Nardi Alba Benaches, La empresa más humana. Episodios de historia cooperativa en la Comunidad Valenciana (1975-2005), València, Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana, 2006, pp. 287-299.

[27] Per a la qüestió és imprescindible J. A. Tomás Carpi i J. L. Monzón (dirs.), Libro Blanco de la Economia Social en la Comunidad Valenciana, València, CIRIEC-España Editor, 1998.

[28] Fora d’aquesta xifra queden les societats agràries de transformació i les caixes d’estalvi.

[29] Per sota, només hi ha Grècia (9,9 %), els Països Baixos (5,5 %) i Luxemburg (4 %).

[30] En el cas de les cooperatives de consum, hi ha també el País Basc per davant del País Valencià. Vegeu HISPACOOP, Cooperativas de consumidores y usuarios: sociedades de futuro, Barcelona, 2000.

DE L’ARTESÀ AGREMIATAL TREBALLADOR SOCIETARI

L’ENFONSAMENT DEL GREMIS, 1834-1839

Freqüentment, quan es busquen antecedents del cooperativisme i del mutualisme contemporanis, hom acudeix a les associacions de treballadors romans i, més encara, a les confraries, germandats de socors, gremis i monts de pietat, que actuaren per tot arreu del món feudal des de l’edat mitjana i durant tota la moderna. Sembla que, escorcollant-hi, encara trobem avui una Associació de Socors Mutus i Previsió Social de Barcelona, formada per botiguers, de la qual hom pot rastrejar-ne l’origen fins al segle XIV.[1]La tradició de determinades pràctiques de solidaritat en grups més o menys reduïts no hauria de ser contemplada, però, com un factor de pura continuïtat històrica. Sovint les paraules perviuen i l’entorn que hi dóna el sentit canvia: llavors el sentit mateix de las paraules canvia.[2]

De la mateixa manera que l’estat liberal va desmantellar el vell sistema de caritat religiosa i particular de l’antic règim, i el va substituir per la beneficènciapública, va arbitrar una societat on el dret a associar-se era contemplat com a potencialment perniciós, perquè podia convertir-se en un factor de desestabilització de la producció mercantil.[3]

A l’octubre de 1820 un decret afirmava que la «reunió d’individus» no era estrictament necessària per al desenvolupament de la llibertat individual, que era el bé que calia protegir. El diputat Porcel, liberal, va expressar-se amb claredat durant la discussió parlamentària d’aquella llei: les associacions permanents eren «excrecencias o berrugas del cuerpo político».[4]Ni la Constitució de 1837 ni encara menys la de 1845, convertiren l’associació i la reunió en drets polítics de la ciutadania. Seguint la preceptiva llei Le Chapelier (1791), de la França revolucionària, l’associació és concebuda com una «coalició per alterar el preu de les coses»: sura el temor de qui ha decretat la llibertat de treball que els assalariats reclamen millors condicions salarials que alteren els costos de producció.[5]La necessària vinculació al passat, el reciclatge dels materials amb els quals s’havien de construir les matrius solidàries de grup i les dificultats per bastir-ne de noves per l’efecte de la restrictiva legislació sobre associacions, feren que les coses velles serviren per crear les noves. Només cal escoltar un advocat valencià del segle XIX per entendre com un concepte canvia de significat a mesura quela realitat va fent que s’alterare.

Las ordenanzas de los gremios, (...) ahogaron la libertad de trabajo y sacrificaron al interés de la corporación los derechos de individuo (...). Las doctrinas modernas destruyeron aquel estado de cosas. El derecho individual, la libertad de trabajo, los derechos del obrero, se sobrepusieron a las antiguas y abusivas prácticas y un decreto de nuestras célebres Cortes de Cádiz proclamó la libertad de trabajo, derogando las ordenanzas de los gremios en cuanto se oponían a aquella libertad.

La ley no disolvió los gremios, y por el contrario, respetó la existencia de aquellas asociaciones, (...). Pero la fuerza de las nuevas ideas, rebasando los límites de una prudente acción, hizo que los gremios perdieran toda su importancia y que la mayor parte desaparecieran como institución caduca que llevaba en sí el recuerdo de antiguos abusos, conservando los gremiosque sobrevivieron un nombre casi ilusorio, sin fuerzas y sin prestigio para acudir a los fines a que tiene derecho a aspirar la clase obrera.

Han pasado los años, y la calma de los espíritus ya restablecida, vuelvo los ojos con cariño a la secular institución de los gremios. Como asociaciones exclusivamente obreras, con intereses comunes que ligan y enlazan a los individuos de un mismo arte u oficio, con unas mismas necesidades y unas mismas aspiraciones, deben ser fuerzas que unidas animen el espíritu de los asociados y presten calor y fuerza a la acción común en beneficio general de la clase. Respetemos la libertad de trabajo, preciada conquista de los modernos tiempos. Pero téngase en cuenta que la agremiación también libre de los que se dedican a una misma industria y aspiran en su ejercicio a un mismo fin, multiplicando las fuerzas, ha de facilitar todos los progresos.[6]

L’advocat és Ciril Amorós i va pronunciar aquestes paraules el 1881. En deduïm que la paraula gremi ha servit per donar nom, almenys, a tres situacions o institucions històriques diferents entre si, per més que guardaren alguna similitud que fou la que permeté la prolongació en l’ús del terme. Fer la història del concepte és aterrar sobre el canvi social i sobre l’aixecament de les primeres concepcions contemporànies dels socors mutus i de la cooperació.

El text de Ciril Amorós comença com ho podria fer el d’un revolucionari que, després de prendre la Bastilla, se’n va a l’Assemblea Nacional a legislar contra tot allò que limita els drets individuals, els drets del ciutadà i, més encara, el dret de propietat. Amorós es congratula per la liquidació revolucionària dels gremis, pas necessari per a la llibertat d’indústria. Però el text acaba reivindicant el mort amb un presa de posició típica del liberalisme conservador. Convé crear marcs d’actuació, si cal, impulsats per l’estat –Amorós cita les lleis de Bismarck–, per amortir les tensions i les lluites generades per la llibertat d’indústria, per reorientar les activitats associatives de les classes treballadores, per neutralitzar les idees revolucionaris que socialistes i anarquistes introdueixen. El conservadorisme proposa que el cristianisme i l’estat es convertesquen en un dic davant la revolució. La revolució de la classe que la indústria alliberada per l’abolició dels gremis ha creat.

Però anem al concepte i a les tres etapes de la seua història.

En primer lloc, el gremi era la matriu productiva urbana en l’antic règim, abans que la revolució liberal burgesa, en el cas espanyol encetada constitucionalment per les Corts de Cadis, hi posara fi. Tres lleis serviren per a la liquidació i la cronologia ja és suficientment expressiva: es tracta del Decret de Corts Generals de 8 de juny de 1813 i dels Reials Decrets de 20 de gener de 1834 i 30 de juliol de 1836. Tots tres preceptes, mesures de la revolució liberal, cercaven un principi senzill: que qualsevol que volguera exercir una indústria, muntar un taller o una fàbrica, dedicar-se a un ofici, ho poguera fer sense necessitat del vistiplau d’una corporació gremial. Els gremis deixaven així d’organitzar la producció i els productors. Sent com eren una antiga institució típica del món feudal urbà, els reglaments i les ordenances eren un seguit de disposicions per establir les pautes d’ingrés en l’ofici corresponent i per subordinar els aprenents als oficials, els oficials als mestres i els mestres als clavaris i als majorals del gremi.

Abans que la legislació revolucionària decretara la llibertat d’indústria, els gremis ja havien rebut la crítica, de vegades ferotge, dels il·lustrats i, fins i tot, havien experimentant canvis interns que marcaven el principi de la decadència. També en matèria gremial, el període il·lustrat, la segona meitat del segle XVIII, és un preàmbul a la revolució. Acumula una sèrie de contradiccions que la revolució resoldrà amb l’estilet de la norma jurídica. La penetració del capital comercial esdevingué la principal contradicció, però també n’hi havia d’altres com la presència de tallers de no agremiats, les tensions entre mestres i oficials i aprenents, o la manca d’adaptació de les corporacions a l’expansió del mercat urbà.[7]

De qualsevol manera, la legislació revolucionària de la qual hem fet esment proclamà la llibertat d’indústria, però no eliminà els gremis del tot. El 1839 l’Ajuntament de València va ser requerit perquè complira la legislació abolicionista. Òbviament perquè hi havia moltes resistències i calia la col·laboració de les institucions per vèncer-les:

El decreto de las Cortes de 8 de Junio de 1813, restablecido en 2 de Diciembre de 1836, por el que se permite a todo español el ejercicio de cualquier industria sin necesidad e incorporarse a los gremios deja a éstos solo carácter de asociaciones para el desarrollo de aquella; y quitada ya bajo tal concepto la monopolización del trabajo, es claro que merecen toda la protección por parte del Gobierno. Llevada del deseo de dispensarlo y con el objeto de acomodar las ordenanzas existentes a nuestra actual situación, dispuso S.M. en R.D. de 20 de Enero de 1834 que se reformasen y fuesen remitidas a su soberana aprobación; y vista la resistencia de estas corporaciones en llenar tal deber, se prohibió en 30 de Julio de 1836 el uso y ejercicio de las Ordenanzas que no tuviesen aquel requisito. Tan justa y útil disposición no ha sido llevada a efecto por la mayoría de los gremios de esta Capital, a pesar de la prohibitiva que contenía el mencionado decreto de Julio de 36; y como semejante situación, al paso que origina graves cuestiones sobre su existencia resulta en perjuicio de dichas corporaciones, me veo en la precisión de dirigirme a VS para que por los medios que están a su alcance y en el círculo de sus atribuciones, adopte las medidas convenientes a fin de que se cumpla el R.D. de 20 de Enero de 1834.[8]

El mateix any en el qual es requeria la reforma de les ordenances gremials, el govern publicà la Reial Ordre de 28 de febrer de 1839, que permetia la lliure associació d’aquells que perseguien «el auxiliarse mutuamente en sus desgracias, enfermedades, etc. O el ahorro en común para afrontar sus necesidades futuras». La norma prohibia, per exclusió, les societats obreres de resistència, però proporcionava un marc legal adient per a la transformació gremial: podrien, des de llavors, convertir-se en societats mutualistes. La norma permeté també que en alguns indrets, com ara Barcelona, hi aparegueren societats mutualistes que, en realitat, amagaven societats obreres de resistència. Així, l’Associació Mútua de Teixidors de Barcelona es va concebre per resoldre assumptes de previsió social, però també per donar cobertura a la Societat de Teixidors, una societat d’ofici amb caràcter reivindicatiu.[9]El perill va ser detectat per les autoritats moderades, que vigilaren de prop l’associacionisme mutualista i la versatilitat d’aquest.

En segon lloc, com acabem de veure, després de decretada la llibertat d’indústria i de treball per la legislació revolucionària, els gremis perderen tota capacitat per organitzar la producció, de manera que van quedar només amb dos tipus de funció. D’una banda, la representativa, lligada als estendards de l’ofici, des del sant patró fins al penó corresponent, amb un caràcter simbòlic però encara cohesionador; d’altra banda, la benèfica. L’únic element estatutari de caràcter funcional que es mantenia dempeus era l’ajut mutu que es proporcionaven els treballadors d’un mateix ofici. El gremi, desdibuixat, amb un nou significat,continuava adaptant-se a una estructura productiva en la qual predominava el petit taller i on l’artesà, el treballador independent, era encara predominant en el món urbà.[10]De manera que, de la matriu gremial sorgiren les primeres societats de socors mutus, tot i que en un moment de redefinició de les classes socials en presència, per la qual cosa unes esdevindran antecedents de societats obreristes, altres d’organitzacions patronals i, unes altres, encara antecedents del fenomen contemporani del mutualisme interclassista o vinculat al patrocini de les classes benestants.[11]

En aquesta etapa, que va de 1839 a la dècada de 1870, conviuran associacions mutualistes i cooperativistes vinculades a antics gremis i altres creades ex novo, de caràcter general o per oficis novells. També hi conviuran ideologies diverses, en certa mesura, contraposades, per donar cobertura al fenomen.[12]D’una part, les relacionades amb el socialisme utòpic (Owen, Fourier, Proudhon), recollides per propagandistes republicans com Joaquín Abreu, Fernando Garrido, Antonio Ignacio Cervera i altres.[13]D’altra part, les idees cooperativistes de tradició liberal, que veien com a inevitable l’associacionisme obrer però, alhora, impulsaven formes d’associació mutual i cooperativa que no plantejaren directament la lluita entre el capital i el treball, i que, per contra, intentaren vies d’harmonització entre els factors de la producció. En aquesta línia, trobem les propostes dels valencians Josep Polo de Bernabé i d’Eduard Pérez Pujol.[14]

El cooperativisme i el mutualisme no seran mai, des del punt de vista ideològic, patrimoni d’una sola escola.

En tercer lloc, tenim el terme gremi impulsat pel moviment neogremialista. Aquell a què fa referència el text de Cirilo Amorós en els darrers paràgrafs que hem citat. Es tracta de rescatar un terme antic per donar forma a un associacionisme obrer nou, no classista sinó interclassista, allunyat de la Internacional, conciliador entre el capital i el treball, inspirat en les formes harmonioses de relació social promogudes pel catolicisme, tot i que els primers propagadors pertanyen a allò que acabem d’anomenar la tradició liberal. Amorós recorda que fou València la ciutat que s’anticipà a un moviment que s’escampava per tot Europa. Al juny de 1879, la Societat Econòmica d’Amics del País remeté una instància al govern de la nació en què sol·licitava formalment la reorganització dels gremis. El 1880 sorgí la Societat de Socors i Instructiva de Mestres Fusters, impulsada pel mateix Ciril Amorós i protegida pels seus amics polítics, el marquès de Campo o el marquès de Càceres. Una societat on els socis de mèrit i els socis protectors, sense pertànyer a l’ofici, dispensaven ajuts per a les tasques mutualistes i instructives desenvolupades per la societat.[15]

El neogremialisme es convertí en el model impulsat pel catolicisme social a finals del segle XIX, quan hagué d’enfrontar-se a l’auge del sindicalisme socialista i anarquista, però també a la presència estable del societarisme cooperatiu i mutualista impulsat pels republicans anticlericals.[16] «Los católicos –diu una guia valenciana-, desde que se disolvieron los gremios, pensaron reemplazarlos, creando círculos y agrupaciones de carácter mixto, patronal y obrero, sobre la base de la cooperación».[17]

El model esdevingué el Cercle Obrer de Sant Vicent Ferrer, fundat el 1883 per iniciativa del mestre fuster Gregorio Gea. A principis del segle XX, es va convertir en Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer i seu de la Federació d’Obrers Catòlics «que tienen como fin intervenir en las cuestiones de trabajo y dar apoyo mutualista y cooperativo a los obreros. Cuenta con más de 400 socios agrupados en cinco sindicatos de oficio: obreros del libro, trabajadores del metal, obreros de la construcción e industrias decorativas, obreros del traje, calzado y similares y dependientes y empleados».[18]La Casa publicava el quinzenari El Pueblo Obrero, però, en conjunt, palesava el relatiu fracàs del neogremialisme catòlic a l’hora d’enquadrar els obrers urbans que, com veurem, quedà molt per darrere de les societats d’ofici i de resistència al capital vinculades a l’obrerismede resistència, autònom, anarquitzant o socialista. Els catòlics, des del principi del segle XX, es veieren forçats a impulsar sindicats d’obrers i d’obreres purs, sense intervenció directa dels patrons, per poder mantenir una certa influència sobre la classe treballadora. Potser van tenir més èxit entre els petits i mitjans propietaris rurals, com tindrem ocasió de comprovar.

L’EMERGÈNCIA DE LA PREVISIÓ, 1839-1868

El 1889 Lluís Tramoyeres va publicar un llibre, prologat per Eduard Pérez Pujol, sobre els gremis valencians i la seua història. De fet, quasi tot era història, perquè «subsisten hoy, legalmente constituidos, los colegios del Arte Mayor de la Seda, cereros y confiteros», tot i que onze gremis més (paraires, corders, fusters, sabaters, adobers, forners, obrers de vila, torners i poaters, manyans, teixidors de lli, esparters i espardenyers) encara arrossegaven una vida anorreada, en alguns casos amb seus socials decrèpites i, en el cas dels corders i dels paraires, amb obradors comuns.[19]La decadència era evident.

A principi del segle XX, fins i tot les vinculacions entre gremis i socors mutus eren un record:

El último gremio –diu una guia urbana de la ciutat de València de 1909– que realmente sobrevivió entre nosotros fue el del Arte Mayor de la Seda; tanto que sus componentes, que eran una porción de miles, formaron el nervio de los batallones de la milicia de la ciudad que tomaron parte saliente en los movimientos políticos de mediados del siglo pasado; y los demás gremios que han podido resistir la acción del tiempo, han quedado reducidos a agrupaciones de carácter religioso, que celebran sus festividades anuales a sus patronos y sus típicos estandartes sólo los vemos desfilar en las manifestaciones cívicas o religiosas.[20]

Però en les dècades centrals del segle XIX la relació entre els antics gremis i les noves formes associatives d’artesans, menestrals, obrers i, fins i tot, patrons, eren molt intenses.[21]Com sol passar en les revolucions: el vell no acaba de morir, el novell no acaba de reeixir. I el llenguatge perviu per designar noves realitats que encara no han trobat el neologisme que les empare.[22]El gremi va subsistir no per organitzar la producció, però sí com un àmbit de sociabilitat i com un ens on continuaven practicant-se el socors mutus.[23]

Vint anys després de la Reial Ordre de 28 de febrer de 1839, que establia el marc per a la lliure associació d’aquells que perseguiren auxiliar-se mútuament en la desgràcia o per fer front a necessitats futures, llei a la qual s’acolliren els gremis per mantenir-se en peus, a de València subsistien 22 corporacions gremials.[24]Les situacions en les quals se’n trobava cadascuna eren, però, ben diferents. Hi havia els gremis pel camí de convertir-se en petites patronals del sector productiu al qual pertanyien. Els mestres havien aconseguit obtenir el patrimoni de la institució, copar-ne les directives. Hi havia també els gremis on predominaven petits artesans a la vora de la proletarització, que pretenien fer del gremi una matriu per a la creació de cooperatives d’abastiment de matèries primeres, de consum, de producció o, fins i tot, per crear societat obreristes.

Per a l’administració, a la pluralitat de situacions se sumava un altre problema. Molts gremis no havien adaptat les normatives i els reglaments a la legalitat vigent. Un informe del consell provincial remés al governador civil de València ho posava de manifest:

Sr. Gobernador: Publicados en su día los Reales Decretos de 20 de Enero de 1834 y 30 de julio de 1836, únicos vigentes en materia de gremios, las ordenanzas de los mismos han debido sujetarse a su espíritu y letra. El objeto de aquellas disposiciones fue remover todo género de trabas que se opusieran al libre ejercicio de la industria y por desgracia los estatutos, o al menos muchos de ellos, siguen aún en esta provincia conteniendo en sus capítulos el pensamiento monopolizador que las supremas disposiciones citadas trataron de alejar de los mismos. La Sección ha podido observar esto en un expediente que en la actualidad se sigue en este Gobierno de la provincia referente al Gremio de Roperos. Lo ha observado también en otro expediente instruido en el año 1856 referente al Gremio de Cereros y extraoficialmente sabe que muy pocos gremios han cumplido con la obligación que les impusieron aquellas órdenes. (...) Para evitar pues los conflictos de que los que siguen al frente de los gremios adopten en casos dados providencias cuya base es nula porque partirían de ordenanzas invalidadas por la falta del requisito de aprobación del Gobierno de S.M., la Sección propone a VS. se haga la publicación de la circular cuya minuta va unida a este expediente.[25]

De tota manera, el consell provincial, en el dictamen sobre l’informe anterior, advertia que el fet de tocar l’estructura dels gremis era, sempre, una qüestió delicada. De primer, perquè «los gremios están hoy reducidos a la más mínima expresión, porque no ejercen ninguna de sus antiguas prerrogativas, o sea de aquellas que pudieran considerarse como una traba para los adelantos de la industria y de las artes, toda vez que sin necesidad de sujetarse a los trámites que antes se exigían para ser Maestros en cualquier oficio, abren talleres cuantos quieren hacerlo y desempeñan sus funciones sin restricciones de ningún género»; i, a continuació, perquè els agremiats podrien creure «que se les va a despojar completamente de esas pequeñas distinciones de que están en posesión, que casi no son otras que la de concurrir en corporación y con sus antiguos estandartes a las funciones públicas y festividades religiosas». El dictamen concloïa que podria ser més efectiu anar reformant les ordenances a mesura que anaren presentant-seproblemes concrets que afectaren els gremis i aquests es veieren en la necessitat de passar per ventanilla.

El governador, Antonio Méndez Vigo, no va fer cas del consell provincial i redactà una circular per incloure-la en el Butlletí Oficial de la Província:

Publicados en su día y en la forma conveniente los Reales Decretos de 20 de enero de 1834 y 30 de julio de 1836, referentes a las ordenanzas de los institutos gremiales, estas han debido sujetarse al espíritu y letra de aquellas disposiciones que tienden a remover todo género de trabas que se opongan al libre ejercicio de la industria, consignando expresamente que reformadas todas en este sentido, fuesen elevadas a la aprobación de S.M.

Mis ilustrados antecesores en el Gobierno de esta provincia han excitado en distintas ocasiones el celo de los Gremios, cuyas ordenanzas se hallaban faltas de aquellos requisitos, y su buen deseo no ha sido secundado cual convenía al fecundo pensamiento que concibiera S.M. De aquí que en esta provincia sean muy pocas las asociaciones de esta clase que tengan reformados sus estatutos en el sentido mencionado; y que, aun cuando en su aplicación se observe por la generalidad bastante armonía con las sabias órdenes que abrieron campo a la reforma, se note sin embargo de vez en cuando alguno que otro caso particular en que, por falta de base estable y fija y declinación de derechos y obligaciones de los agremiados, haya deintervenir el Gobierno de esta provincia.

A remediar, pues, este grave mal se dirige la acción protectora de mi autoridad y a este supuesto he resuelto lo siguiente.

1.º Las ordenanzas de todos los gremios de esta capital y provincia, sean antiguas o modernas, gocen o no de privilegios, de inmemorial concedidos a su promulgación, han de ser reformadas cuanto antes posible sea, poniéndolas en perfecta consonancia con las soberanas disposiciones de 20 de enero de 1834 y 39 de julio de 1836.

2.º Redactadas de nuevo conforme a las mismas, deberán remitirse por los Clavarios de los gremios a este Gobierno de provincia dentro el preciso plazo de un mes, acompañadas de la correspondiente exposición a S.M. para que, como se halla previsto, pueda aquel elevarlas a la Sección.

3.º Si los Gremios, finalizado el término, no cumplen con este mandato, forzosamente tendré que adoptar las medidas oportunas para que sea respetado el principio de autoridad, para que la apatía o malicia acaso de unos pocos no redunde en perjuicio de los restantes agremiados; o para en el caso extremo de ser todos de una clase los que se opongan a este fin, que este Gobierno provincial, dejando intacto el principio de libertad industrial, pueda alejar a aquellos de los demás beneficios que la asociación gremial proporciona.

4.º Por último debo prevenir a los Clavarios, Mayorales o en cualquier modo presidentes de las Juntas Gremiales, que ya tengan antes de ahorareformados sus estatutos o que los hayan de proponer, con aplicada manifestación de hallarse en una o en otro concepto, acusen desde luego el recibo de esta Circular, que para que nadie alegue ignorancia, dispongo se inserte en el Boletín Oficial y periódicos de esta Ciudad.

Valencia, Agosto de 1858.

El governador volia veure reformats ràpidament tots els estatuts gremials. Méndez Vigo aixecava el penó de la llibertat industrial. Alhora, resulta cridanera la posició del consell provincial en aquesta qüestió. El dictamen parlava, i intentava justificar-la, de la poca urgència de la mesura. S’ha de pensar que els membres del consell provincial eren membres de la burgesia urbana de negocis, molts d’ells relacionats amb el sector industrial local i, per tant, amb els mestres dels gremis que actuaven com a patrons d’algun sector productiu. La connivència tenia un objecte. Els patrons que copaven les juntes directives del gremis sovint desfeien el patrimoni gremial (finques, censos, utillatge, etc.) en benefici propi. Necessitaven temps per completar l’operació.

La publicació de la circular governativa referida va treure a la llum les contradiccions contingudes en els gremis subsistents. Els esparters i els espardenyers, en junta general de 5 de juny de 1859 i en absència de molts dels agremiats, concediren poderns a la Junta de Prohomenia «para proceder a la venta en pública subasta de ciertos solares propios del mismo, junto al huerto de su casa-cofradía». Una part dels agremiats va protestar contra la decisió pels

«daños que van a resultar a la comunidad de los agremiados, arruinándose el Gremio y teniéndose que cerrar el provechoso establecimiento que sostiene, acopiando primeras materias para la fabricación y facilitándolos a los individuos de reducida fortuna, para que puedan seguir trabajando».

En el Gremi d’Esparters i Espardenyers, la Junta de Prohomenia representava els artesans-empresaris, que volien desfer-se del taller cooperatiu que havien muntat els agremiats i que, per a ells, era una competència que volien eliminar. I ara podien fer-ho venent les propietats del gremi. Eliminaven competència i, alhora, capitalitzaven les seues empreses amb el repartiment del producte de la venda de les propietats del gremi. És el que feren: la venda dels solars i de l’hort es va fer per 20.010 lliures.[26]

La situació del Gremi d’Esparters i Espardenyers ens parla d’una peculiar identitat gremial en la València del segons terç del segle XIX. Alguns gremis, a més de societats mutualistes, havien esdevingut cooperatives de producció o decompres en comú. Els esparters i els espardenyers compraven cànem i espart que convertits «en hilos de todas clases» eren repartits entre tots els mestres de la corporació. No era una situació única. En el Gremi de Paraires (teixidors de llana), almenys des de 1848, hi havia un taller comú, amb «fábricas y otros enseres que no es fácil adquirir a un fabricante», almenys un artesà pobre. Quan el 1859 es veieren obligats a reformar les ordenances passà el mateix que en el Gremi d’Esparters i Espardenyers. Alguns mestres volgueren aprofitar l’ocasió per vendre el patrimoni gremial, la qual cosa suposava desfer-se del taller cooperatiu de compres en comú i de producció. Trobaren, però, una forta resistència en aquells paraires que coneixien la importància de la cooperativa per defensar-se de la proletarització. Va haver-hi plet judicial i els artesans pobres constituïren una Associació Industrial Llanera de Paraires de València, al maig de 1863, els estatuts de la qual parlaven de mutualisme però també de treball en comú a tallers col·lectius. Aquell any la societat tenia 110.000 quinzets en el compte de la Caixa Provincial de Dipòsits i els va utilitzar per adquirir maquinària nova i utillatge.[27]Un conflicte semblant als anteriors es va presentar en el Gremi de Sabaters

i en el Gremi de Sastres. En el segon, els mestres més poderosos aconseguiren desfer el patrimoni del gremi. Els sabaters, però, es dividiren. Com que els mestres poderosos no pogueren imposar-se en les assemblees, el 1861 crearen una Societat de Mestres de l’Antic Gremi de Sabaters, l’afiliació a la qual estava molt més restringida que en el Gremi de Sabaters que continuava vigent amb el nom de Societat Filantròpica de Sabaters.[28]Però la Filantròpica, que estava configurada per sabaters dels que apanyaven i no dels que fabricaven, va entrar en decadència a finals de la dècada, quan els socis «fueron cansándose de abonar sus pequeñas cuotas y desertaron uno a uno».[29]

En realitat, el que s’esdevenia era que molts sabaters a jornal abandonaven una organització mutualista de matriu gremial per passar a una altra de natura sindical. A principis de la dècada de 1870 l’ofici de sabater representava un dels majors contingents de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) a València.

Si a la ciutat hi havia un ofici industrial, a mitjan segle XIX, amb incidència social, aquest era el de velluter: els treballadors de la seda. Com que el sector estava en crisi, molts velluters passaven per una situació ben dolenta: la proletarització en el millor dels casos, l’atur en el pitjor. El 1858 un diari conservador, El Valenciano, esglaiat per la presència de milers de velluters sense feina, que demanaven contínuament a les autoritats que els facilitaren treball o mitjans de subsistència, demanava a «fabricantes y dueños de talleres» que «procurasen unidos el fomento del arte».

La solera local de l’art major de la seda estava força buida de contingut. També ací els mestres més poderosos copaven la institució. Davant d’aquesta situació, alguns artesans de poca volada es llançaren per la via de les cooperatives. Formaren La Proletària el 1856. Eren només 14 velluters disposats a comprar en comú les matèries primeres per repartir-les a cadascun dels socis a partir del volum respectiu de producció. També muntaren un taller comú, amb un sol teler. Però els tallers associats a La Proletària venien tots els productes a un sol fabricant-comerciant de gran volada i aquest en controlava la distribució i els preus. Quan aquest intermediari deixà de fer les compres, els socis de La Proletària organitzaren la seua pròpia xarxa de distribució. El 1860 disposava de 9 telers, però només tenia 9 socis.

L’èxit relatiu o la mera supervivència dels artesans afectes a La Proletària va fer condir l’exemple. A imatge seua va sorgir, el 1865, La Comercial Amistosa i, entre 1868 i 1871, sorgiren una dotzena més de societats cooperatives semblants.[30]De tota manera, cap resultava especialment lluïda, tret de la darrera que es va crear, La Reoganitzadora, que tenia 100 socis el 1871, però només dos telers. Per la seua banda, en la mateixa data, La Comercial Amistosa tenia 8 socis i 7 telers; L’Emancipadora, 11 socis i 2 telers; La Utilitària, 14 socis i 1 teler; La Llum del Dia, 20 socis i 1 teler; L’Econòmica, 16 socis i 3 telers; L’Artesana, 19 socis i 3 telers; La Solidària, 10 socis i 1 teler; L’Esperança, 11 socis i 1 teler; La Valenciana, 16 socis i 2 telers i L’Amistat, 10 socis i 2 telers En total, dins l’àmbit de l’artesanat seder i per a 1871, hi havia 248 associats en aquests tallers cooperatius, que treballaven amb 30 telers.[31]Els obradors cooperatius, sorgits a partir dels gremis, també afectaren els soguers.

Les societats de socors mutus derivades dels antics gremis no eren les úniques amb presència a les ciutats i als pobles valencians. Hi havia també societats creades ex novo. La més exitosa era El Taller, una societat general creada el 1844 (tot i que els estatuts no s’aprovaren fins a 1851), per socórrer mútuament elsassociats en cas de malaltia i defunció, que admetia homes i dones des dels 8 fins als 40 o 50 anys, segons el sexe, de qualsevol condició. El Taller va ser una iniciativa dels cercles utopistes de la ciutat de València, que havien assimilat l’obra de Fourier i de Proudhon a través de propagandistes com Fernando Garrido. Va ser el metge Antonio Ignacio Cervera, amic de Garrido, qui la va impulsar, pensant que podria acollir, bàsicament, població obrera.[32]

En efecte, en la primera època El Taller va ser una institució dirigida per elements demòcrates i republicans de la ciutat, però en la dècada de 1850 membres de la burgesia pietista de la ciutat, com ara Francisco de Paula Formosa, molt relacionats amb institucions benèfiques, entraren a formar-ne part i a ocupar-se de tasques gestores.[33]El cronista de la ciutat de València, conegut literat romàntic, Vicent Boix, va exercir des de 1851 fins a 1865 com a secretari de la societat. La seua militància juvenil en la democràcia ha fet pensar a alguns que El Taller seguia sent una societat orientada per aquesta ideologia a mitjan segle XIX, però el ben cert és que Boix evolucionà envers posicions conservadores i que el càrrec oficial de cronista de la ciutat de València era conseqüència directa de les bones relacions amb la classe dirigent moderada. Quan Boix abandonà la secretaria, a l’agost de 1865, El Taller tenia 1.500 socis i quasi 15.000 quinzets en caixa.[34]Quan el 1860, El Mercantil Valenciano i El Siglo Médico entraren en polèmica sobre l’abast que havia tingut l’epidèmia de còlera que patí València aquell estiu, el periòdic valencià deia que les «múltiples sociedades filantrópicas, como El Taller, Viático de San Esteban, Santa Cruz, etc., que cuentan por millares a sus inscritos, no han tenido aumento en sus necesidades sanitarias».[35]La notícia posava en la mateixa corda a El Taller i a les societats filantròpiques (viàtics, germandats) emparades per l’Església catòlica.[36]

En qualsevol cas, la barreja entre societarisme utopista i formes pietistes de control social la trobem en altres societats mutualistes de la ciutat. Encara que molt més restrictiva que El Taller, sorgí el 1859 la Societat Filantròpica de Veterans de la Milícia de 1823.[37]Invocaven l’esperit dels insurrectes contra l’absolutisme monàrquic, recordaven que amb el general Torrijos foren afusellats a Màlaga milicians valencians com Pablo Verdeguer, Domingo Valero o Ramón Ibáñez. En la junta hi havia demòcrates i progressistes com Gaspar Dotres o Mariano Batllés, però al mateix temps designaven com a president nat de la societat el capità general de València, Rafael Echagüe, de tarannà conservador.

Si El Taller era una societat general i la Societat de Veterans Milicians una organització de solidaritats històriques, La Companyonia esdevingué una de les primeres societats mutualistes obreres de nova creació. Creada pels treballadors de la secció de tallers del ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona, la constituiran 25 operaris que pagaven una quota mensual de 2,5 pessetes i adquirien el dret als socors en cas de malaltia o accident. El 1871 l’entitat es va dotar d’una cooperativa de consum amb magatzem propi.[38]Abans fins i tot que a València, sorgiren les mutualitats i les cooperatives de nou encuny, els granerers de Torrent i els paperers de Bunyol s’organitzaren en mútues i cooperatives de consum. Especialment al segon poble esmentat, sembla que els treballadors impulsaren una cooperativa el 1838, la mutualitat La Beneficència el 1858 i una societat obrera mutualista de 1863, sense la qual seria difícil entendre la implantació de l’obrerisme de classe en la dècada següent.[39]

A Sueca, on el 1859 havia sorgit una societat de socors mutus a domicili entre malalts de les classes desfavorides amb el nom de Pia Unió i el patronatge de l’Església, va aparèixer-hi el 1864 l’Ateneu Suecà de la Classe Obrera. Segons el reglament, tenia com a objectiu «la instalación de un centro en donde las clases obreras puedan acostumbrarse a las distracciones propias de una sociedad culta, desviándolas de aquellos usos que, lejos de atemperar sus modales a los adelantos de la época, levantan una barrera vergonzosa entre ellos y los demás de la sociedad», alhora que va intentar generar un espai mutualista local alternatiu al promogut per la burgesia local. El 1870 l’Ateneu canvia de nom: Centre Republicà Federal. És evident que el republicanisme i les idees societàries que l’acompanyaven havien animat des del principi l’entitat.[40]

La gran quantitat d’entitats mutualistes i cooperatives aparegudes a València (i a alguns altres indrets del País), en les dècades centrals del segle XIX, moltes d’aquestes afectes al republicanisme i al societarisme d’arrel fourierista escampat per propagandistes com Fernando Garrido o Antonio Ignacio Cervera, va provocar-hi la reacció filantròpica d’algunes institucions burgeses, temoroses de les conseqüències del moviment societari. A principis de 1868, la Societat Econòmica d’Amics del País va proposar muntar una cooperativa de consum, per a la qual cosa redactà uns estatuts i, a principis de setembre d’aquell any, celebrà un cicle de conferències per popularitzar la idea.[41]

La subscripció per aixecar la cooperativa, però, va començar quan la Revolució de 1868, La Gloriosa, ja havia destronat Isabel II. Tanmateix, el projecte va continuar endavant. Entre els subscriptors trobem propietaris, comerciants, periodistes i professors que tenen en comú la militància moderada o neocatòlica. Els únics progressistes que s’hi van sumar foren Daniel Balaciart i Francesc Vives Mora. Finalment, amb el nom de L’Aliança, la cooperativa es va constituir al gener de 1869 i el dia de Sant Josep va obrir el magatzem. Però les expectatives no quedaren satisfetes, perquè els 133 socis quedaren molt per sota les previsions. D’altra banda, la raó de l’escassa afiliació a la cooperativa ben bé pot trobar-se en els 5 quinzets de quota setmanal, que per a un obrer representava la setena part del seu salari.

Tot just quan L’Aliança fracassava, el caliu de la Revolució de 1868 feia bullir el societarisme mutualista i cooperatiu sota el paraigua dels decrets de l’1 i del 20 de novembre de 1868 que consagraven la llibertat de reunió i d’associació.

GENT DE MAR, UTÒPICS I REPUBLICANS DAVANT LA COOPERACIÓ

Sota el pseudònim de Liborio Salazar, Fernando Garrido va publicar el 1851 un fullet sobre els gremis de navegants, les confraries de pescadors.[42] El textera una defensa del dret d’associació i un cant als socors mutus, a la prevenció d’eventualitats a través de l’ajut solidari del grup o de l’ofici i a la difusió del coneixement a través de la cooperació.

No podia estranyar que Fernando Garrido apostara per aquella línia ideològica ni que, en conseqüència, haguera d’amagar el seu nom vertader. Garrido va barrejar de ben jovenet una educació liberal a casa seua i l’aprenentatge de les nocions de fourierisme i societarisme que li depararen les lliçons gaditanes de Joaquín Abreu Huarte. El món de la mar, per a un originari de Cartagena criat a Cadis, resultava força atractiu i Garrido sabia de què parlava quan escrivia sobre pescadors, sobre treballadors d’arsenals, sobre estibadors o sobre matriculats de mar. Traslladar els exemples societaris al món de la mar li resultava, per tant, tasca grata.

En la dècada de 1840 Garrido entrarà en contacte amb altres activistes del societarisme que, com ell, són, en el fons, els Babeuf de la revolució espanyola. Els partidaris que la revolució no es quede en doctrinària o en censatària per abastar la condició de democràtica, alhora que exploren les vessants de la llibertat vinculades a la redempció dels treballadors menys afavorits. Al costat de Sixto Cámara, de Francisco Javier Moya, de Federico Carlos Beltrán, de Félix Bona, de José Ordax Avecilla o de José Ignacio Cervera, Garrido llança efímers periòdics (La Atracción (1847), La Organización del Trabajo (1848), La Reforma Económica (1849-50), El Amigo del Pueblo (1849-50), El Eco de la Juventud (1849-50), La Asociación (1850), La Creencia (1850), La Tribuna del Pueblo (1851), El Trabajador (1850-52), El Taller (1852-54), La Voz de las Barricadas (1854), La Fraternidad (1854-55), etc.), que prompte vinculen l’avantguarda ideològica de la democràcia i del republicanisme amb amples sectors de l’artesanat en vies de proletarització o ja proletaritzat, però desitjós de desproletaritzar-se.

Els demorepublicans societaris no eren apreciats per les autoritats moderades, de manera que es bolcaren en la creació de clubs i societats secretes «en las que se conjugarían la conspiración política con los socorros mutuos, entre ella la llamada La Federación, nacida en Madrid en 1837».[43]A València, en la dècada de 1840, es va configura una d’aquestes societats secretes, la Societat del Morter, connectada amb els cercles blanquistes francesos i que irradiava sobre altres constituïts en diverses ciutats espanyoles.[44]

Cada volta que es creava una societat de socors mutus, les autoritats moderades i, des de 1856 endavant, les unionistes, en sospitaven. Podia amagar una societat secreta democràtica o republicana o, fins i tot, una estratègia progressista tendent a procurar-se una base popular.[45]La Llei de 1839 que emparava la creació de societats mutualistes va ser, fins i tot, suspesa en algun moment, com ara a l’agost de 1853. Com que els socors mutus estaven molt a prop de l’associació i el dret d’associació no existia, la convergència entre obrers mutualistes i obrers peticionaris del dret era vista com una col·lusió inevitable. El 1861 alguns obrers catalans demanaren al govern del general O’Donnell que impulsara les societats mutualistes. Josep Grané, en nom dels obrers,

dice que en las sociedades de socorros mutuos se formaban en otra época sin intervención de los delegados del gobierno y que aun estando prohibidas han seguido funcionando subrepticiamente, con lo cual se ocasionan grandes perjuicios a la clase obrera; (...) a su juicio el mejor medio para» impedir la repetición de semejantes abusos es el de legalizar lo que se hace y se hará inevitablemente de una manera clandestina y encubierta, permitiendo a la referida clase lo que no se niega a las demás, esto es consentir que sus individuos establezcan montes píos para socorrerse en sus desgracias, bien que al autorizarse la constitución de las mismas se tomen cuantas precauciones aconseje la experiencia, restableciendo las bases que rigieron sobre el particular en 1856 (...)

Però les autoritats polítiques eren de l’opinió que «la autorización general e indeterminada que pretenden los interesados no puede concederse, si bien tiene expedito su derecho para promover la formación de los oportunos expedientes afin de que se les permita crear en aquella capital sociedades de socorros mutuos, encargando al gobernador con este motivo el instruir dichos expedientes».[46]

El caràcter general de qualsevol petició per facilitar les societats mutualistes era entesa com una porta oberta envers el dret d’associació. I la veritat és que les autoritats moderades no anaven del tot desencaminades, perquè sovint aquest era el propòsit dels menestrals i els obrers que feien sol·licituds com l’anterior. És molt difícil desvincular-la de la que al febrer de 1862 arribà al Congrés dels Diputats i va ser presentada pel diputat demòcrata, únic en aquella legislatura, Nicolás Rivero: «He pedido la palabra para presentar en la mesa una petición de 15.600 obreros de Barcelona, que acuden al Congreso reclamando el derecho de asociación».[47]

Els obrers barcelonins volien crear societats mutualistes el 1861 i societats de resistència el 1862. En realitat, volien tenir el dret d’associar-se per les dues coses que, en les seues pràctiques, era sovint només una. La cosa venia d’abans, com sabem, des que els teixidors de Barcelona crearen l’associació bicèfala el 1840. Però aquest havia estat el model impulsat pels societaris des de llavors i continuaria sent-ho per molt de temps.

Hem vist que el 1844 es creà a València la societat mutualista El Taller, impulsada pel fourierista Cervera. Sembla que a València prompte va caure en mans d’elements de la burgesia pietista; però en altres indrets, com ara Barcelona, Figueres, Reus, Sevilla, Cadis, Màlaga o Antequera, hi sorgiren societats amb el mateix nom i sembla que s’implicaren en mobilitzacions de resistència al capital. El 1855, La Fraternidad, una societat mutualista creada pels treballadors del sector tèxtil d’Antequera seguint el model de El Taller, tenia un miler de socis i, segons el periòdic madrileny El Eco de la Clase Obrera, «quieren erigirse también en eco de resistencia contra las exigencias de los capitalistas».[48]Quan Garrido, disfressat de Liborio Salazar, escrivia sobre els gremis dela gent de la mar ja avisava de la convergència entre les formes d’ajuda mútua, cooperació i resistència. Tot i que el seu fullet s’ocupava de les societats marineres del cantàbric, l’exemple valencià és potser el més adient pel que fa al cas.

Els gremis de gent de la mar eren molt especials. Quan la revolució va dictar les mesures abolicionistes respecte als gremis, va fer una exclusió: els gremis de navegants. Com que ells havien de nodrir la matrícula de mar per conformar una marina de guerra amb braços necessaris i experts, la llei els va salvaguardar.[49]Eren una pervivència del passat feudal i es configuraven en societats mutualistes de nou encuny, però amb la particularitat de mantenir els vincles solidaris del gremi no entre artesans, sinó entre mà d’obra assalariada.

Els comerciants i les companyies navilieres no estaven gaire contents amb la solució adoptada per l’estat liberal. Consideraven que, emparats en el gremi, els treballadors imposaven preus de càrrega i descàrrega, així com practicaven un autèntic monopoli laboral.[50]Les queixes en aquest sentit es registren des de 1834. El comandant militar del terç naval, però, no podia sinó recordar que els gremis de la mar gaudien de condicions especials: «los gremios de los matriculados de mar no están comprendidos en la 2.ª parte del Real Decreto de 8 de Junio de 1813 sobre la libertad en el establecimiento de Fábrica y ejercicio de cualquier Industria». La Confraria del Vaixell i Sant Telm de la Vilanova del Grau havia de quedar-se, com la resta dels gremis de gent de la mar, al marge del decret de 1813 i del de gener de 1834. El comandant intentava convèncer els seus interlocutors recordant que «los infelices matriculados no conocen otro premio a sus largos y penosos servicios que el haberles concedido el privilegio de la carga y la descarga en los puertos de mar».[51]

El matriculat no era exactament el membre d’un ofici. Era un home de mar, que podia tenir diversos oficis, i que compartia amb altres mariners «la obligación que tienen contraída de estar prontos siempre que se les llame para el Servicio de Mar».[52]Hi havia pescadors de diverses arts, confeccionadors de xarxes, estibadors, etc. Tots ells sabien que, a més del penós servei a la marina de guerra i de subjectar-se al fur especial del matriculat, tenien una contrapartida que completava el seu salari: el privilegi de la càrrega i la descàrrega als ports.

Però la situació descrita no es va mantenir estable. Els comerciants i els naviliers seguiren pressionant. Aconseguiren, pel 1838, que els preus de càrrega i descàrrega foren regulats per reial ordre i que anaren descendint.[53] Aquesta actitud va provocar el conflicte. Des de 1840 els progressistes ocupaven el poder. Espartero, regent del regne, significava que un fill del poble havia arribat al cim del poder polític a Espanya. Les forces populars (i les republicanes entre aquestes) pensaren que aquella era una bona conjuntura per manifestar-ne les dificultats o fer valdre els seus projectes.

Al novembre de 1842 arribà un vaixell símbol dels temps al port de València. Era el Gaditano, acabava d’eixir de drassanes i el movia la força del vapor. Els naviliers propietaris del Gaditano oferiren transportar-hi persones i mercaderies a preus competitius, per sota dels exigits pels patrons del vaixells de vela.[54]Els navegants del Gremi de Sant Telm interpretaren que els propietaris del Gaditano rebaixaven arbitràriament els preus que havien de pagar als estibadors, a ells, per la càrrega i la descàrrega de les naus. No estaven disposats a acceptar-ho.

Els treballadors agremiats es negaren a carregar el Gaditano. Era la vaga. Però la data jugava en contra dels vaguistes. Les autoritats esparteristes coneixien l’agitació popular, republicana, que hi havia a ciutats com València i Barcelona, i que prompte es concretarà en forma de sublevació popular. La vaga dels estibadors semblava un preàmbul popular, un assaig d’avalot general i calia cloure ràpidament el perill. L’autoritat política envià tropes militars al port, per intentar que la càrrega dels vaixells es duguera a terme per la força de la intimidació. El cap polític, Manuel Camacho, es traslladà al Gaditano, probablement per convèncer el capità que el millor era no caldejar més l’ambient i oblidar-se de la càrrega prevista al port de València. En efecte, el Gaditano va salpar deixant la càrrega a terra.

Camacho havia optat per la prudència. Conformà una junta per examinar les causes «que habían motivado y sostenían la coalición formada por la gente de mar que se negó y muchas veces a hacer el servicio de carga», i ací estaven representats el comerciants, els naviliers, però també els representats del mateix gremi de Sant Telm. Però la prudència del polític no va ser secundada pels comerciants i els naviliers. Segons ells, tenien dret a fer càrrega i descàrrega amb gent matriculada i amb gent no matriculada. La llibertat de contractació era la seua bandera. El que feien els navegants agremiats era un acte de sindicació, una coalició per alterar el preu de les coses, un delicte per més que estiguera salvaguardat per l’actitud interessada del comandant del terç naval.

Aquesta vegada, el susdit comandant intentà una altra via, atesa la pressió dels comerciants que havien vist com es perdia una oportunitat de negoci, a més, vinculada al progrés, al vapor, al símbol del nou segle. Intentà que els agremiats acceptaren el preu de càrrega i descàrrega proposat per la Junta de Comerç, que s’obrira una llista de cent agremiats que acceptaven les condicions dites i, damunt, l’esmentada llista s’obriria a la seu de la Junta de Comerç i allí, a casa de l’antagonista, haurien d’anar els navegants a inscriure’s.

Probablement, l’actitud de Camacho en pujar al Gaditano desactivà un conflicte encara major, perquè la junta consultiva que havia creat estava a punt de fer desaparèixer el gremi de Sant Telm, convertit alhora en socors mutus i societat de resistència, i de fer-ho, aquesta vegada, amb l’aquiescència del comandant del terç naval. L’aixecament republicà de València i Barcelona convidava les autoritats polítiques a concentrar-se per contenir un moviment polític que mostrava que la lluita política per la democràcia no volia esperar als morosos desenvolupaments del liberalisme que Espartero prometia.

Els agremiats obtingueren una victòria, perquè la institució continuà. El 1849 la Junta de Comerç de València, encapçalada pel vicepresident, l’industrial seder i comerciant Joan Baptista Romero, demanava al Ministeri de Comerç que dictés l’ordre d’abolició «del gremio de mareantes»:

La Junta de Comercio de Valencia que suscribe tuvo conocimiento de la R.O. expedida por el Ministerio de Marina en 2 de Mayo último, comunicada al Exmo. Director General de la Armada, por la que teniendo S.M. presente la opinión de la expresada Dirección, acerca de la supresión de los Gremios de Mareantes, por las razones que en la misma se aducen, había resuelto la Reina (Q.D.G.) su definitivo cese, y que para que esta medida no causase perjuicio al servicio público ni a los matriculados, no se llevase a efecto hasta que la Junta de Dirección propusiese y S.M. aprobase las reglas que debiesen seguirse para su entera abolición en las funciones que ahora ejercen los Gremios, ora en asuntos de pesca, ora en las faenas de carga y descarga y ora también en el auxilio a los Buques; y al comunicar dicha Real disposición recomendaba S.E. a la prenotada Dirección la mayor prontitud en la propuesta de las indicadas reglas por la conveniencia de llevarse a efecto cuanto antes la supresión de los Gremios indicada por S.M.

Considerables son los perjuicios que se irrogan al Comercio de la continuación de los expresados gremios, y con ellos de sus inveterados abusos, porque monopolizado el trabajo de carga y descarga por el mismo, exige elevados derechos por este servicio, originándose a cada paso disturbios y aún litigios por su falta de cumplimiento bajo especiosos pretextos y recaudando por otra parte cantidades considerables, es tal la distribuciónque de los fondos se practica que apenas llega a compensar mezquinamente al que verdaderamente aplicó el hombro al material trabajo.[55]

El 21 de gener de 1850 es va dictar la Reial Ordre per la qual es permetia als comerciants i als naviliers prescindir dels gremis de navegants i adreçar-se a companyies de navegants creades pel capital privat. Això és, autèntiques companyies de càrrega i descàrrega enteses com a empreses de serveis i que «como sociedades particulares se valen de los que más utilidades pueden darles», per la qual cosa molts mariners quedaren fora de les seues ocupacions tradicionals. Ben prompte se’n queixaren: estaven «reducidos con sus familias a la mayor miseria porque las compañías que se han formado sólo dan ocupación a sus allegados o recomendados».[56]Feren alguna cosa més. Tot i que el gremi, nominalment, ja no tenia cap control sobre el repartiment de treball i era només una societat de socors mutus, els components tornaren a vincular-lo a la resistència al capital. I obligaren el capital a acceptar les seues condicions.

L’empresari que al Grau de València va formar les noves colles d’estibadors es deia Mariano Ponciano. Però la pressió de l’antic Gremi de Sant Telm sobre els treballadors era tal, que l’empresari finalment va signar-hi un acord, malgrat les queixes de la Junta de Comerç: Ponciano utilitzava el gremi com si d’una borsa de treball es tractara, perquè si no ho feia així, s’exposava al boicot dels treballadors del port.[57]

Els gremis de navegants van ser abolits definitivament el 1864. Com es pot imaginar, els anys que precediren aquella norma estan replets de contenciosos entre comerciants, naviliers i estibadors.[58]Però els posteriors també. A l’octubre de 1864, es va constituir una estranya Societat Marinera de Poble Nou del Mar. Aparentment, es tractava d’una sèrie de propietaris de barques i pescadors de bou que es vinculaven en el negoci per constituir-ne una flota de certa consideració. Però les autoritats veieren una altra cosa: «cree no ser otra cosa que una continuación o sustitución del antiguo gremio de mareantes; puesto que concreta sus operaciones a sólo el ámbito mutuo y a las faenas que ocasionan los buques o parejas del Bou».[59]Com veurem més endavant, les confraries de pescadors, transsumpte dels gremis de navegants, proliferaren a finals dels anys 60 i principis dels 70. Fins que el 1873 es va abolir la matrícula de mar, de segur que amb una capacitat de pressió i de resistència que ultrapassava les funcions mutualistes.

Liborio Salazar-Fernado Garrido coneixia ben bé la praxi del gremis de navegants i, des del seu punt de vista, eren un exemple que calia seguir. Sabia també que la seua situació era producte d’una anomalia, d’una pervivència feudal, la matrícula de mar, però s’aprofitava de l’avinentesa per demanar l’expansió del model. L’antic gremialisme no tenia cap objectiu, però podia servir per fer-ne societats mutualistes i de resistència que coadjuvaren a la millora de les condicions d’existència de la menestralia i de les classes treballadores. Els navegants no eren assalariats en sentit estricte. A través del gremi posseïen mitjans de producció: les barques amb les quals traslladaven la càrrega als vaixells o dels vaixells al port quan estibaven, els aparells de pesca, etc. Rebien sous, això sí, però no els establia la mà oculta, sinó la negociació entre la Junta de Comerç i el gremi, amb l’arbitratge d’un terç naval interessat a mantenir la institució per raons vinculades al manteniment de l’armada.

En definitiva, els navegants dibuixaven un model de treballador que eludia la proletarització absoluta, que conservava una bona dosi d’autonomia, que feia de l’associació i la cooperació els principals instruments de treball i de defensa col·lectiva de l’ofici. Per a un republicà societari com Garrido, els navegants eren un bon exemple del que les seues propostes polítiques pretenien concretar.

La conjuminació entre gremis mutualistes d’ofici i política radical va ser un horitzó que es va mantenir fins a la Revolució de 1868. A València, el cap de la democràcia socialista, Feliu Gallach, era un compromès mutualista del gremi de corredors de coll, mentre que el líder de la democràcia individualista, Antoni Guerrero, era un petit propietari agrícola.[60]De la mateixa manera, en la discussió entre individualistes i socialistes dins la democràcia espanyola, desenvolupada en la dècada de 1860, José María Orense, gran propietari, marquès d’Albaida, representava els primers; mentre que Garrido o Pi i Margall, fills de menestrals, representaven la segona de les postures. És ben difícil determinar si les nombroses cooperatives i associacions d’ajut sorgides abans la Revolució de 1868 tenien o no la doble condició de mutualistes i polítiques. Però és fàcil determinar que homes com Fernando Garrido pensaven que ací hi havia un horitzó emancipador.

En La España Contemporánea, llibre que publicà el 1862, va descriure la confiança que tenia en les associacions cooperatives i mutualistes de producció i consum, «especialmente en las grandes poblaciones donde las clases trabajadoras, por ser más instruidas, eran más aptas para plantear y llevar a buen término la evolución económica que las transformaba de proletariados asalariados en trabajadores asociados copropietarios de la industria que explotan».[61]Garrido tenia el somni de treballadors associats copropietaris: era el somni rousseaunià del treballador independent, del petit propietari autònom, del treball que dignifica i no del que esclavitza.

Eren les idees més avançades en matèria social fins que entraren en joc unes altres, les difoses per la Internacional de Treballadors. Però, fins i tot, quan alguns internacionalistes creguen veure en l’associacionisme cooperatiu i mutualista una aplicació del pensament petitburgès, molts treballadors continuaran fent-hi costat i s’aproximaran al republicanisme, precisament perquè aquest s’agrupà discursivament i en la pràctica amb un munt d’associacions de socors i cooperatives de consum, de producció o de crèdit. Garrido mateix, que durant un cert temps no entengué massa bé que alguns treballadors abandonaren les files del republicanisme i del politicisme per esdevenir sindicalistes revolucionaris, va perseverar en la idea i encara el 1879 –quatre anys abans de morir– escrivia La cooperación: estudio teórico y práctico sobre las sociedades cooperativas de consumo y producción en Inglaterra y otros países y especialmente en Cataluña.[62]Garrido s’anticipava al treball de Beatrice Potter Web, que va escriure el 1891 l’important llibre sobre El moviment cooperatiu en Gran Bretanya. La dona que es casaria amb Sidney Webb el 1892 i que, amb ell, contribuiria a edificar el socialisme fabià britànic, pensava llavors que la resposta al problema del pauperisme estava en una societat basada en empreses autogestionades pels treballadors. Les cooperatives eren formes d’associació democràtica i emancipadora, eren la clau de la democràcia industrial.

Les idees dels societaris i dels utòpics de la dècada de 1840 continuaven, doncs, progressant en l’Europa de final del segle XIX i principi del segle XX. La importància de la Fabian Society en la configuració del socialisme britànic, en el naixement del Labour Party, és ben coneguda. Potser caldria considerar que quan Fabra Ribas, Enrique de Francisco i altres socialistes espanyols introduïren amb força la praxi cooperativa i mutualista en els programes socialistes espanyols, heretaven els discursos i la tasca feta per Garrido i altres. Siga com vulga, a mitjan segle XIX la vinculació entre gremis alterats, societats mutualistes, cooperatives i societats de resistència, podia ser una mica confusa o no tenir uns objectius, uns horitzons emancipadors clarament definits, més enllà de la desproletarització. Tant se val, les classes dominants pensaven que eren un perill real, per més que els elements més intel·ligents d’aquells grups el que volgueren fóra crear societats amb noms idèntics però tutelades. Les espases estaven en alt.

REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA I CLÍMAX SOCIETARI, 1868-1874

El millor coneixedor del socialisme valencià i del societarisme que el va precedir, ha fet el diagnòstic: la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al País Valencià «es va trobar amb una extensa tradició d’associacions voluntàries de caràcter reformista que xifrava les esperances d’emancipació del treball en el cooperativisme, l’educació i les mutualitats». L’associacionisme vinculat a nous criteris d’emancipació es va beneficiar «de l’experiència associativa precedent i en part sostingué el seu creixement sobre la transformació de societats de socors mutus i societats cooperatives».[63]

En efecte, una part important de les societats mutualistes i cooperatives sorgides abans de la implantació de la AIT, tenien una marcada vessant ideològica que demòcrates i republicans havien intentat aprofitar per construir les seues bases socials. Després de la Revolució de 1868, continuaren fundant-se societats d’aquesta mena. AAlacant, on ja havien aparegut societats mutualistes abans de la Revolució Gloriosa, sorgí el 1870 la Societat Cooperativa i de Protecció de l’Art, impulsada pel Club Republicà Federal i pel seu òrgan d’expressió, el periòdic La Revolución.[64]Calia atendre els membres de les classes treballadores, malalts o aturats. Però a Alacant, com en altres indrets, les fórmules associatives de l’obrerisme, per enquadrar-se en el republicanisme, xocaren amb la implantació de la AIT. Les relacions entre republicans i internacionalistes passaren per moments de col·laboració i de confrontació. En tot cas, esdevingueren problemàtiques.

El 1870 es va constituir a València l’Associació de Socors Mutus per Empleats El Moviment.[65]El 1871 es constituïren la societat cooperativa La Utilitat, promoguda per sabaters, i la Societat de Socors Mutus d’Obrers de l’Art Major de la Seda.[66]El mateix any, els armers demanaren constituir-se, seguint els preceptes de la llibertat d’associació recentment proclamada, en societat obrera mutualista.[67]El 1872 aparegué La Primitiva Ventallera, societat cooperativa d’obrers dedicats a la fabricació de ventalls.[68]

El Moviment agrupava treballadors del ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona, la línia impulsada per José Campo, que es va començar a construir el 1852 i s’acabà el 1867. A més d’atendre l’assistència en casos de malaltia i d’accident, l’associació disposava d’una cooperativa de consum i una altra de crèdit i estalvi. El 1872 tenia 238 associats, cadascun dels quals pagava 5 pessetes per l’ingrés i una quota mensual de 2,5 pessetes.[69]Un obrer urbà no qualificat, que cobrava aproximadament entre 1,75 i 2 pessetes diàries, no haguera pogut pagar aquestes quantitats, però els treballadors del ferrocarril eren obrers especialitzats que guanyaven el doble. Tot i que les despeses bàsiques d’un obrer se situaven llavors en 2 pessetes diàries, encara els quedava una petita quantitat que podien invertir en una societat mutualista, que disposava de cooperativa de consum i que feia préstecs als socis.[70]

La Societat de Socors Mutus d’Obrers de l’Art Major de la Seda tenia 50 socis un any després de la fundació, malgrat que una disposició transitòria del reglament deia que només podria considerar-se constituïda quan «se hayan adherido a estos estatutos más de cien obreros del Arte Mayor de la Seda».[71]L’article segon dels estatuts assenyalava que el seu objecte era «socorrer por medio de dietas a los socios enfermos».[72]Els socis, homes o dones, havien de pagar una quota de mig quinzet setmanal, però l’entitat admetia socis honoraris, que pagaven una quota mensual de dos quinzets i renunciaven a percebre assistència. A més dels socors mutus, la societat contemplava també aspectes instructius i cooperatius. El títol addicional del estatuts afirma que «todo socio reconoce la obligación moral de instruirse, a cuyo efecto se le concede el derecho a asistir diariamente a la escuela de la sociedad y a la biblioteca del Centro Cooperativo, aun cuando no pertenezca a ninguna de las sociedades que lo forman».

En definitiva, la Societat de Socors Mutus d’Obrers de l’Art Major de la Seda sorgia lligada al Centre Cooperatiu (en realitat, Centre Federatiu de Societats Obreres Valencianes), creat a l’abril de 1870.[73]Quan es va fundar integrava 23 entitats entre societats de socors mutus, cooperatives de producció i consum i unions d’ofici, i estava presidida per una orientació reformista i petitburgesa, inspirada pel rector de la Universitat de València, Eduard Pérez Pujol.[74]

El 1872 sorgia una iniciativa paral·lela al Centre Cooperatiu que pretenia avançar en l’endegament de tot el moviment associatiu de la ciutat: el Centre Federatiu de Societats Cooperatives i Ateneu-Casino de les Classes Obreres i Industrials.[75]Juan Selisa, com a president, i Francesc Vives Mora com a secretari, signaven el reglament de la nova entitat, encara que la inspiració d’Eduard Pérez Pujol es detecta darrere la redacció, en una època en la qual estava decidit a promoure la conciliació entre el capital i el treball, i a fer front a la capacitat expansiva de l’AIT.

El Centre Ateneu-Casino va establir que el seu objecte era «agrupar a todas las sociedades obreras valencianas que obedezcan en sus propósitos y fines al mejoramiento social e intelectual de la clase trabajadora por medio del fecundo principio de la cooperación y además a la clase industrial que abrigue iguales o semejantes propósitos, teniendo también cabida todos los obreros que lo deseen, aunque no tengan una idea determinada en materia de asociación».[76]Al local del centre, tres dies a la setmana es llegirien en veu alta obres científiques, històriques o literàries i, altres tres, es dedicarien al dictat de conferències sobre arts i oficis, economia política, ciències o agricultura. Alhora, el Centre es dividiria en tres seccions, cant, música i declamació, cadascuna de les quals n’establiria el programa d’instrucció. Disposaria d’una escola d’adults i d’una biblioteca. Les quotes per pertànyer al Centre eren variables, entre 1 i 4 quinzets, segons la capacitat econòmica dels socis.

Vives Mora, impressor i secretari del Centre, tenia experiència en la matèria, perquè acabava de muntar, a l’octubre de 1868, el Casino Industrial de Poble Nou del Mar. Quasi al mateix temps que el Centre començava a rodar, Vives llançava al carrer el setmanari El Trabajo y la Industria, destinat a popularitzar els principis de la cooperació i substitut d’El Artífice, periòdic de Balaciart i Pérez Pujol, de curta vida i idèntics propòsits.[77]En El Trabajo y la Industria es pot seguir el debat en marxa entre les posicions cooperativistes d’arrel demòcrata i les defensades per l’internacionalisme, perquè el periòdic acull, sense compartirles, les opinions i l’activitat de la AIT a València.

Al seu torn, Eduard Pérez Pujol publicarà el 1872 el resultat de les seues recerques sociològiques sobre la conciliació entre el capital i el treball en La cuestión social en Valencia. El professor universitari, llavors rector de la Universitat de València, proposarà la creació de jurats mixtos per a la resolució de conflictes laborals; la creació de borses de treball, per facilitar la col·locació dels obrers aturats; la promoció de les societats mutualistes, que reunien en aquell moment 2.254 socis a València; la creació de cooperatives de consum i de cooperatives de producció (les existents tenien 488 socis); la promoció del Centre Federatiu de Societats Cooperatives, que llavors reunia 25 cooperatives associades; la generació d’incentius als tallers mitjançant la participació dels obrers en els beneficis industrials; i l’expansió de la instrucció obrera.[78]

Les posicions reformistes de Vives i de Pérez Pujol, però, xocaven amb una nova realitat. Moltes de les cooperatives associades al Centre Federatiu es dissolien aleshores per «las desavenencias producidas por la reciente llamada de la Internacional». Paul Lafargue, el propagandista a Espanya de les idees de Marx i Engels, dedicà un parell d’articles al llibre de Pérez Pujol en el periòdic La Emancipación.[79]Les vinculava a les idees neogremialistes que circulaven per Europa i que segons el Manifest Comunista pretenien «encaixar per força els mitjans moderns de producció i de canvi en el marc estret de les antigues relacions de propietat, que ja van ser trencades, que fatalment havien de ser trencades per ells».[80]

Una de les societats adherides al Centre Federatiu de Societats Obreres Valencianes va ser la Societat de Fonedors i Manyans. El seu president va participar, al juny de 1870, en el congrés obrer de Barcelona, on es va fundar la Federació Regional Espanyola de la AIT. En tornar a València, va escampar-hi la necessitat d’optar per la resistència al capital com a tasca prioritària de les societats obreres, però es va trobar amb la discrepància de moltes societats del Centre Federatiu, per la qual cosa la societat abandonà aquest centre i es transformà en Centre d’Obrers Valencians Adherits a la Internacional Europea. Set societats seguiren els passos dels fonedors i els manyans.[81]

La Federació de València de la Internacional tenia a l’agost de 1871 onze seccions i 491 cotitzants, i la xifra es va incrementar en els mesos següents per arribar a setze seccions i a més de 1.500 afiliats a principi de 1872. En comptes de fundar l’acció en l’harmonia entre el capital i el treball, es basava en la vaga i la resistència al capital com a recursos obrers per a l’obtenció de millores concretes i per fer propaganda de la nova fórmula societària de l’obrerisme:

En noviembre de 1871 –relata José Antonio Piqueras−, los tejedores de seda, los más reacios a las sociedades de resistencia dieron un adiós al cooperativismo y crearon en el gremio del Arte Mayor de la Seda la sección tanto tiempo anhelada por la Internacional. Unos 300 tejedores pasaron a engrosar la Federación valenciana. Otros oficios siguieron la fuerza de este ejemplo a la vez que diversos gremios se escindieron. Se formaron secciones de silleros, clavetaires, abaniqueros, barberos, agricultores y otros.[82]

El Col·legi de l’Art Major de la Seda va intentar reaccionar reformant-ne els estatuts, tot i que els darrers eren de febrer de 1869.[83]Bàsicament, la reforma consistí en la supressió dels col·legials numeraris (equivalent als honoraris d’altres associacions semblants), que donaven la pàtina paternalista a l’entitat, l’eliminació dels articles vinculats a les necessitats dels industrials i a afegir una sèrie de disposicions «para socorrer a aquellos colegiales que en su vejez se hallen en la miseria» i «alentar a los trabajadores para que progresen en la industria y para proporcionarles trabajo».

Remesa aquesta reforma estatutària a informació del Govern Civil, el funcionari va escriure que «con las reformas que se establecen se da entrada a los maestros que antes no la tenían, acaso porque no podían satisfacer la cuota de 20 reales al trimestre y además se provee el medio de socorrer las necesidades de los colegiales».[84]Els nous estatuts van ser presentats al setembre de 1873, però no tingueren vigència fins a setembre de 1875. En la primera data, la Internacional ja havia sigut il·legalitzada; en la segona, ja s’havia produït el colp d’estat que posà fi a l’experiència democràtica del Sexenni revolucionari.

ENTRE LA DESFETA I L’ASSOCIACIONISME DISCRET, 1875-1887

El fracàs de la revolució democraticoburgesa suposà també el fracàs dels models cooperatius defensats per demòcrates d’idees reformistes i societàries. Les noves autoritats conservadores de la Restauració, sense gens de ganes d’entrar en matisos, els tenien per socialistes. El societarisme, quasi tant com el socialisme, passà a convertir-se, com en els temps d’Isabel II, en objecte de sospita. La legislació, tot i que molt més restrictiva que la del Sexenni, aparentment no tancava totes les portes. Ara bé, la praxi dels governadors civils era la que molt sovint posava els entrebancs més enllà, fins i tot, de la llei. La divisòria entre l’Espanya oficial i la real que tants comentaristes utilitzarien –i utilitzen– per caracteritzar el règim de la Restauració, operava també en els nivells més bàsics. El Decret de 20 de novembre de 1868, que sancionava el lliure dret d’associació, va ser reformat pel Decret de 7 de febrer de 1875, que negava aquell dret.

De manera que, com havia passat entre 1839 i 1868, les societats de socors mutus i les cooperatives de diversa mena, esdevingueren de nou l’única possibilitat associativa legal per a amplis sectors de la societat. En l’Arxiu de la Diputació de València, hem pogut trobar una sèrie de peticions de societats que pretenen rebre el vistiplau del governador i conformar-se amb la legislació vigent. Es tracta de societats d’allò més divers, però entre aquestes n’hi ha algunes que ens interessaran especialment perquè cauen dins del mutualisme i del cooperativisme.[85]

SOCIETATS QUE DEMANEN AUTORITZACIÓ GOVERNATIVA A LA PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ENTRE 1875 I 1887

Font: Arxiu de la Diputació de València. Elaboració pròpia.

Algunes de les societats que presentaren a aprovació els estatuts marcaren una pauta que seria crucial en el futur. Es tractava de societats d’ofici. Societats com les que havien configurat, abans de 1874, les diferents seccions de l’Associació Internacional de Treballadors a València. A pesar que no incloïen en els estatuts –no s’atrevien encara a tant– cap al·lusió a les formes de resistència obrera enfront del capital, és a dir, a la creació d’una caixa de resistència per resistir vagues o pressions patronals, sí que es proposaven com les interlocutores de l’ofici davant la contractació, la manera de vigilar els salaris i les condicions laborals. I és ací on entraren en un terreny intolerable per a l’administració restauracionista.

Quan la Societat d’Obrers de Vila de Sueca va acudir, pel maig de 1877, al Govern Civil perquè se n’aprovara la constitució i els estatuts, l’informe corresponent deia que

no hay duda alguna de que la clase de albañiles de Sueca puede asociarse para el fin benéfico del mutuo auxilio (...); sin embargo, la autoridad (...) que no puede impedir el ejercicio en forma legal de un derecho que la Constitución de la Monarquía en su art. 13 reconoce, tampoco parece debe consentir que al ejercitar dicho derecho se destruya el de la libre contratación, tan respetable como aquel, y a ello indudablemente tienden las prescripciones de los artículos 13, 14, 15, 16 y 17 del reglamento de que se trata [es refereix al Reglament de la Societat d’Obrers de Vila], bajo cuyo concepto parece conveniente desaparezcan del mismo, quedando a los asociados el más completo derecho para convenir privadamente en lo que en ellos establece y que no pueden ser objeto de una reglamentación oficial, puesto que establece duras trabas a la facultad de la contratación libre.[86]

Una cosa molt semblant esdevingué a la Societat d’Obrers Fusters de València i rodalia. En realitat, l’estratègia d’aquesta societat d’ofici és summament alliçonadora sobre els límits que el nou règim imposava i ho és perquè la societat en qüestió provà de conèixer-los. La Societat d’Obrers Fusters de València i rodalia era una societat mutualista i obrera alhora, i s’assemblava a aquella Societat Mútua de Teixidors apareguda a Barcelona el 1839. Una societat amb dues pells, l’una legal, l’altra no tant. Al juliol remeté al Govern Civil un reglament típicament mutualista. No va haver-hi problemes:

la Junta se felicita al ver el laudable y plausible objeto que se propone llenar dicha sociedad, cual es el agruparse los obreros carpinteros con el caritativo fin de socorrerse en los frecuentes casos de enfermedad a que por desgracia está sujeta la humana naturaleza (...). Una sola observación (...), y es que ha notado con extrañeza el que dicha sociedad venga funcionando desde más de un año, según parece en la página primera del Reglamento.

Al marge de l’apunt final, que demostra la contrarietat de l’autoritat civil en no estar assabentada de tot el que es mou en el panorama societari local, tot són bons pronunciaments. Molt distints als que es faran quan llegesquen els altres estatuts de la mateixa societat. Després d’examinar-los detingudament, l’informe demostrava un cert esglai:

En primer término las condiciones que por los artículos 5.º y 6.º se imponen a los socios son opuestos abiertamente al derecho natural y al interés de los mismos, pues coartan y restringen el indisputable derecho al trabajo que todo hombre tiene al fijar las horas que deben constituir el jornal. (...). Lo mismo puede decirse respecto al artículo 7.º que fija los salarios que deben percibir los obreros según la naturaleza de los trabajos, o bien tengan que realizarse fuera de la capital. (...). Además de lo expuesto, el Reglamento que nos ocupa carece de toda fuerza puesto que en él ninguna intervención se ha dado a los Patronos, siendo por lo tanto eco de la voluntad de una clase, lo cual no sólo es perjudicial a los demás obreros sino muy dado a abusos y violencias que a todo trance deben evitarse. En opinión de la Sección, sólo graves y transcendentales males puede reportar a la Sociedad, a los mismos operarios y a sus Patronos, Reglamentos como el que nos ocupa.[87]

Els treballadors de la Unió Manufacturera de l’Art de la Seda presentaren uns estatuts una mica estranys. Pel que sembla, no només incloïen els típics –i autoritzables– socors mutualistes, sinó que també provaven de constituir un jurat mixt de patrons i obrers del ram perquè solucionara els possibles conflictes entre capital i treball. Per això l’autoritat provincial no els va veure amb bons ulls. Va dir que mancaven les signatures de la comissió que havia redactat el reglament, però més important encara que «según aparece en dichos Estatutos los fabricantes de seda se han mostrado indiferentes hasta la fecha al establecimiento del Jurado Mixto, y convendría se procurase fueran discutidos dichos Estatutos por obreros y fabricantes, a fin de poder la citada sección de Industria emitir el dictamen que se le tiene pedido». Això equivalia en la pràctica a no donar el vistiplau, perquè els patrons no tenien, com acabem de llegir, gens d’interès en la constitució del jurat mixt. A la fi, la Unió va funcionar com una mutualitat i com una cooperativa de crèdit, era una institució amb un perfil obrer autònom i el 1883 tenia 264 socis.[88]

La societat Socors Mutus d’Impressors de València, amb data de 1880, també es va topar amb un informe que exigia que fóra eliminat del reglament «todo lo que se refiera a las relaciones entre maestros y propietarios».[89]Es tractava d’una entitat mixta, on els socors mutus i la societat obrera reivindicativa pretenien conviure. El 1879 es va crear a València la Societat Tipogràfica, a instàncies de l’Associació General de l’Art d’Imprimir de Madrid, però, per tractar-se d’una societat purament obrerista, va topar-se amb el recel de les autoritats. Els tipògrafs valencians adoptaren el mutualisme com a forma organitzativa, perquè formava part de les tradicions associatives de la classe obrera valenciana i perquè els servia de paraigua enfront de la persecució a què estaven sotmeses les societats de resistència. El mutualisme no era un ens estrany per als impressors. El 1869, crearen a València la Societat de Socors Mutus d’Impressors, una entitat que, com el Guadiana, anava travessant situacions diverses, submergint-se i tornant a emergir.

A partir de l’arribada dels liberals de Sagasta al poder, el 1881, la situació va canviar. Per això, la Societat de Tipògrafs va renàixer com a societat reivindicativa el 1882. Llavors estava conformada pels elements més actius del socialisme local, els primers militants d’un partit, el PSOE, que havia sorgit en la clandestinitat d’una taverna madrilenya el 1879. La Societat de Tipògrafs va convocar junta oberta a l’Ateneu-Casino Obrer l’estiu de 1882 i allí, un dels membres, Enrique Timor, demanà que l’associació que naixia –que renaixia– no havia de perjudicar l’organització mutualista de la qual s’havia dotat l’ofici.

El 1882 la Societat Tipogràfica agrupava 239 socis. Alguns d’ells fundaren, a continuació, l’Agrupació Socialista de València. L’estiu del 1882 els tipògrafs associats de València aconseguiren que es creara una secció de la Societat a Castelló, amb 25 associats, entre els quals es trobava José Forcada, el secretari i l’home que el 1887 encapçalarà la fundació de l’Agrupació Socialista de Castelló.[90]

A l’octubre de 1882 es va celebrar a Madrid el I Congrés Tipogràfic Nacional. Els tipògrafs valencians i castellonencs van ser representats per Francesc Vives Mora. El tipògraf reformista, republicà, que, al costat d’Eduard Pérez Pujol, tant havia impulsat des de la dècada de 1870 les societats cooperatives i mutualistes entre els treballadors. En el congrés, Vives

se mostró partidario de fórmulas armonizadoras entre el capital y el trabajo en oposición a quienes sostenían el recurso a la huelga como medio de presión para obtener las demandas frente a los empresarios. Finalmentese llegó a un acuerdo que, sin renunciar a esto último, llamaba a agotar los restantes medios e incluso dejaba en manos de las secciones la defensa de la cooperación y de organismos de arbitraje.[91]

El compromís formarà part de les tradicions obreristes vinculades al socialisme. Els discursos oficials de determinats líders obrers podrien, en el futur, adreçar-se contra el mutualisme i el cooperativisme per considerar-los una estratègia petitburgesa que amagava la contradicció irresoluble entre capital i treball, però les pràctiques obreres, a peu d’obra, no veien tan problemàtic conciliar el caràcter reivindicatiu, de resistència al capital, de les seues organitzacions, amb la generació de mecanismes d’autodefensa vinculats al cooperativisme i a la mutualitat.

Obrers de vila, fusters, seders i impressors vinculaven els socors mutus a la resistència al capital. En casos com els dels pintors, els treballadors en la indústria dels ventalls o els sabaters, els estatuts que presentaren per aprovar les respectives societats mutualistes, van ser informats sense cap comentari per la secció corresponent del Consell Provincial i aprovats pel governador civil. És impossible saber si la pulcritud legal dels documents que presentaren, responia les amonestacions que havien rebut en aquell moment els treballadors d’altres oficis o si presentaven els documents que realment volien presentar. Podien observar que alguns patrons, com per exemple els mestres de taller de la indústria del ventall, els soguers o els amos de les fàbriques de teixits de Bocairent, s’associaven també en mutualitats, alguna de les quals explicitava en els estatuts que l’associació tenia com a finalitat la defensa dels interessos del grup. La mateixa fórmula en els reglaments de les societats obreres era una coalició per alterar el preu de les coses, mentre que entre els patrons la permissivitat era absoluta.[92]

Les diferències eren molt clares i els decantaments de les autoritats restauracionistes, també. Però entre unes coses i altres, els socors mutus continuaven fent camí. Unes vegades com a tapadora d’associacions obreres i patronals, altres vegades aportant-hi la vessant cooperativa i solidària, en cas de malaltia o de mort, entre aquells que no podien fer-hi front amb els seus propis mitjans.

Quan el 1883 es va celebrar el primer Congrés Sociològic Espanyol a la ciutat de València, Eduard Pérez Pujol –una cosa així com l’Auguste Comte local− afirmava que a València hi havia «15.000 individuos miembros de sociedades de socorros mutuos y 4.000 de cooperativas».[93]És clar que, quan es referia als socors mutus, no parlava només de les associacions aparegudes des de 1876 ençà.[94]Hi havia les fundades amb anterioritat i que subsistien amb millor o pitjor salut aleshores. La més important de totes continuava sent la Societat de Socors Mutus El Taller, que fins i tot s’anunciava en premsa:

La sociedad de Socorros Mutuos «El Taller», que tan buenos servicios está prestando a los enfermos, como lo tiene acreditado no solamente en épocas normales, sino en las epidémicas, está montada de tal manera, tanto en la parte administrativa como en la facultativa, que sin desatender puntualmente a los enfermos de la misma con los medicamentos, sangrías, sanguijuelas, redaños y las dietas de 4 reales a los hombres y 2 a las mujeres, con más de 100 reales cuando algún socio tuviere la desgracia de fallecer, cuanto hoy con unas existencias de 18.000 reales para atender a las calamidades que pudieran ocurrir, además cuenta con dos médicos y un cirujano, pero haciéndose pesado este servicio por el crecido número de socios que al comprender las ventajas que ofrece están ingresando, ha habido necesidad de crear una tercera sección, y al efecto aumentar otro médico y cirujano.

Inútil será recomendemos los beneficios que reporta esta sociedad en particular a la clase jornalera, que por dos reales mensuales se va libre de algunos apuros en las enfermedades y aun hasta de la ruina de alguna casa cuando se cuenta con pocos recursos, puesto que ella ya de por sí se recomienda, con sólo consignar estos tres datos.

1.º Que acaba de cumplir 30 años no interrumpidos de existencia.

2.º Que cuenta en la actualidad con 1.700 socios de ambos sexos y

3.º Que tiene 18.000 rs. de existencia en caja.[95]

Amb 1.700 socis, El Taller liderava de manera indiscutible el rànquing de societats mutualistes a València i, de fet, el que crida l’atenció, atesa la pròspera existència que tenia, és la necessitat que senten alguns treballadors d’ofici d’agrupar-se en societats mutualistes d’ofici en comptes d’ingressar en El Taller, una societat generalista i neutra des del punt de vista polític. Potser el que buscaven alguns treballadors d’ofici era, precisament, la no-neutralitat. El citat congrés sociològic de València, molt en la línia de qui el va animar, Pérez Pujol, va fer una aposta pel neogremialisme. És a dir, per la instauració d’unes relacions de fàbrica o de taller basades en l’existència de mecanismes d’arbitratge (com ara, els jurats mixtos) que recordaven les antigues relacions paternalistes de l’època dels gremis, però que eren, és clar, una altra cosa. La qüestió és que, tot i eliminant la Internacional, entrebancant l’associacionisme obrer, donant prioritat a l’associacionisme patronal, els conflictes entre el capital i el treball continuaven tenint una certa virulència. Un mes abans del congrés sociològic un d’aquests conflictes esclatà a València, quasi com un senyal per als congressistes. Resulta força interessant, perquè va estar protagonitzat per treballadors agrupats en una societat de socors mutus. Es tractava dels fusters.

En fer esment de la vaga a la qual es llançaren els fusters, la premsa local continuava parlant de mestres i d’oficials per fer la diferenciació entre patrons i obrers. És com si mantenir la utilització del llenguatge gremial, fóra un pas per a l’establiment de relacions neogremials en un àmbit on la tensió capital/ treball era més que evident. Els obrers fusters volien un augment salarial del 25 % respecte als salaris que cobraven. Els mestres, o siga els patrons de taller, no volien ni sentir-ne parlar i «mostraron asentimiento y aplauso hacia la propuesta de reorganización gremial iniciada por la Sociedad Económica de Amigos del País y que elevada a las Cortes, ha sido firmada por muchas de las eminencias políticas».[96]

Com cada vegada que a València s’agitava la qüestió social, ja havia passat durant el Sexenni, la idea neogremialista surava. Liberals de tradició democràtica (Pérez Pujol) i liberals conservadors (hem vist Ciril Amorós que defensava la idea neogremial), es posaven d’acord quan l’esglai obrerista els deixava amb l’ai al cor. Ara sabem que, igual que va passar entre la revolució liberal i la revolució democràtica, entre 1834 i 1868, a partir de 1874 moltes societats de resistència hagueren de camuflar-se sota el paraigua de les societats de socors mutus.

I aquest fet mereix dues consideracions. La primera, que és possible que el reviscolament de les societats de resistència al capital, fixat per a la dècada de 1890, fóra anterior, tot i que estiguera sumit, per força, en la clandestinitat. La segona, que el fet de parlar del mutualisme com a tapadora del societarisme de resistència no ha de fer que en menyspreiem la importància per se. Quinze mil treballadors associats a mutualitats, moltes de les quals eren neutres des de la perspectiva sindical o política, signifiquen que el fenomen de l’ajut mutu havia arrelat com una necessitat quasi vital entre les classes treballadores de la ciutat i més enllà.

Pérez Pujol parlava també de 4.000 cooperativistes. En el llistat que abans hem exposat, hi ha dues societats que es defineixen com a cooperatives de consum: L’Amistat i La Igualtat. Es probable que es tracte de les cooperatives que crearen els treballadors de la seda al final de la dècada de 1860 i principi de la de 1870. El nom d’una d’aquestes coincideix. A partir dels rètols d’aquestes associacions, és difícil no imaginar-les vinculades al radicalisme polític, siga el republicanisme o l’obrerisme. Però són conjectures. El que podem certificar és que aquestes societats combinaven el cooperativisme de consum i el de crèdit:«tiene por objeto (...) constituir un modesto capital por medio de pequeñas cuotas semanales que cada socio ha de aportar hasta la cantidad total de cien pesetas por asociado; comprar artículos de consumo y venderlos a precios ventajosos a los mismos socios y facilitándoles algún préstamo bajo la garantía de sus propias aportaciones».[97]Siga com vulga, el cooperativisme de base obrera es negava a morir.

És cert també que el cooperativisme creditici de l’època admet fraus de certa consideració. Totes les associacions que apareixen com a caixes de préstecs en la relació que hem fet són, de fet, fraudulentes. Així, es presenten al governador civil com a societats de socors mutus o com a cooperatives de crèdit, però el que en realitat amaguen és l’activitat d’un prestador privat (d’ací que al costat del nom de la societat hem optat per posar el nom de qui la presenta). En presentar-se els estatuts de La Protectora, de Tavernes de la Valldigna, l’informe governatiu delata el que hem apuntat. Allí es diu que té per objecte «constituir un capital por medio de pequeñas cuotas semanales que han de aportar los socios, darle lucrativo empleo y socorrer a los asociados en el caso de imprevistas desgracias».[98]La qüestió era: què significava darle lucrativo empleo a les aportacions dels socis? El mateix Govern Civil afirma que hi ha aspectes mercantils, no mutualistes ni cooperatius, en una organització d’aquesta mena, però no encerta a identificarlos. La qüestió és clara. El capital aportat pels socis es deixa a interès a aquells que ho sol·liciten i aquest interès bonifica el capital dels socis dipositaris. És el mecanisme d’un banc a petita escala.

Reals o fictícies, les cooperatives continuaven tenint una certa presència, tot i que molt desigual en l’orientació. Les de producció havien desaparegut, les de crèdit eren una fal·làcia i només les cooperatives de consum, molt possiblement relacionades amb un moviment republicà que té dificultats per manifestar-se en l’esfera pública, suposen un mecanisme a l’abast de les classes treballadores per lliurar-se dels preus cars i per practicar formes de sociabilitat internes en l’ofici o en la classe.

Amb la Restauració, la desfeta no havia sigut total. I, per això, cal explicar la Llei d’Associacions de 1887, que menciona per primera vegada les cooperatives en el segon paràgraf del primer article, no com una concessió, sinó com un intent d’ensenderar una realitat emergent, la de l’associacionisme de tota mena, inclòs el polític o el sindical, que transitaven la clandestinitat o utilitzaven diferents fórmules d’ocultament.

[1] Luis M. Ávalos, «Antecedentes históricos del mutualismo», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 12 (1991), pp. 39-58. I el clàssic A. Rumeu De Armas, Historia de la Previsión social en España, Madrid, Editorial Revista de Derecho Privado, 1944.

[2] DD. AA., Cuatro siglos de acción social. De la beneficencia al bienestar social, Madrid, Siglo XXI, 1985.

[3] Fernando López Castellano, «Una sociedad “de cambio y no de beneficiencia”. El asociacionismo en la España libeal (1808-1936)», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 44 (2003), pp. 199-228.

[4] Cit. A G. Rojas Sánchez, Los derechos políticos de asociación y reunión en la España contemporánea (1811-1936), Pamplona, EUNSA, 1981.

[5] Álvaro Soto Carmona, El trabajo industrial en la España contemporánea (1874-1936), Barcelona, Anthropos, 1989.

[6] Cirilo Amorós, «El Obrero Cristiano», dins Quinto Aniversario de la instalación del Ateneo-Casino Obrero de Valencia, València, Impremta de Manuel Alufre, 1881.

[7] Vegeu Fernando Díez Rodríguez, Viles y mecánicos. Trabajo y sociedad en la Valencia preindustrial, València, IVEI, 1990 i Dolores García Cantús, El gremio de plateros de Valencia en los siglos XVIII y XIX, València, Ajuntament de València, 1985.

[8] La missiva duu data del 22 de maig de 1839, Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, caixa 13, exp. 311. Sobre la reacció del gremis i les seues resistències té interès Josep Màrius Climent Prats, «Aproximació als orígens del moviment obrer valencià (1843-1849), Afers, núm. 15 (Catarroja, 1993), pp. 143-162.

[9] Miguel Izard, Industrialización y obrerismo: las Tres Clases del Vapor, 1868-1913, Barcelona, Ariel, 1973, pp. 94.

[10] Vicent Sanz Rozalén, D’artesans a proletaris. La manufactura del cànem a Castelló (1732-1843), Castelló, Diputació de Castelló, pp. 97-114.

[11] Los concomitàncies del procés a Amèrica poden veure’s en Carlos Illades, «De los gremios a las sociedades de socorros mutuos: el artesanado mexicano, 1814-1853», Historia Social, núm. 8 (1990), pp. 73-87.

[12] José Luis Monzón Campos, «El cooperativismo en la historia de la literatura económica», CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 44 (2003), pp. 9-32.

[13] Vegeu, Clara E. Lida, Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (18351888). Textos y documentos, Madrid, Siglo XXI, 1973; Antonio Elorza, Socialismo utópico español, Madrid, Alianza, 1970; Jordi Maluquer De Motes, El socialismo en España, 1833-1868, Barcelona, Crítica, 1977; i, més recentment, Antonio Cabral Chamorro, Socialismo utópico y revolución democrática: el fourierismo gaditano, 1834-1848, Cadis, Diputación de Cádiz, 1990.

[14] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968, pp. 89-93.

[15] Sociedad de Socorros e Instructiva de Maestros Carpinteros. Memoria del curso de 1880 á 81, leída en la solemne apertura de los estudios del año académico de 1881 á 82 por Pedro Masini, València, Impremta de José María Blesa, 1881.

[16] A. Vicent, De la agremiación dentro y fuera de los Círculos Católicos de Obreros, Madrid, 1905, cit. per X. Paniagua i J. A. Piqueras, Trabajadores sin revolución, València, IVEI, 1996, pp. 107-117.

[17] Guía de Valencia. II Congreso de la Asociación para el Progreso de las Ciencias.València, Impremta Vives Mora, 1909, pp. 270.

[18] Ibídem, pp. 279.

[19] Lluís Tramoyeres Blasco, Instituciones gremiales. Su origen y organización en Valencia, València, Impremta Doménech, 1889, p. 436.

[20] Guía de Valencia. II Congreso de la Asociación para el Progreso de las Ciencias. València, Impremta Vives Mora, 1909, p. 269.

[21] En la dècada de 1840 els mestres d’obres de la ciutat de València, organitzats en el gremi dels Germans Congregats, esgrimiren drets gremials antics per constituir un negoci patronal nou: «el arquitecto o maestro es quien pone los útiles, el que elige los oficiales y los peones, y muchas veces hasta los mismos materiales; por manera que al dueño de las obras no le queda otro arbitrio que pagar. A título de unos cuantos maderos, con que se forman los andamios, que han heredado de sus padres y abuelos, de algunas docenas de capazos de esparto, de unas cuantas picotas, y de otros utensilios semejantes, exigen al propietario catorde reales diarios por cada un oficial y asimismo siete por el peón: al primero le dan diez, y cinco o cinco y medio al segundo; resultando de aquí, se le quedan con una peseta diaria el oficial, y dos reales, o uno y medio, el miserable peón», diu la pàgina 8 del Manifiesto de los oficiales prácticos albañiles de esta capital al señor gobernador político de esta provincia sobre las pretensiones y procedimientos de los Arquitectos y Maestros de Obras de la misma, titulados Hermanos Congregantes de la que intenta establecer, València, Impremta de Cabrerizo, 1841.

[22] William H. Sewell, Trabajo y revolución en Francia. El lenguaje del movimiento obrero desde el Antiguo Régimen hasta 1848, Madrid, Taurus, 1992, ha mostrat, per a la França pre i postrevolucionària que el llenguatge corporatiu va canviar el seu significat, alhora que les formes d’organització del treballadors sota l’antic règim continuaven tenien influència en les formes d’organització en el món del treball posterior a la Revolució.

[23] Francesc A. Martínez Gallego, «Disolución gremial y constitución societaria: los términos del vínculo. Valencia, 1834-1868», dins Santiago Castillo (ed.), Solidaridad desde abajo. Trabajadores y socorros mutuos en la España contemporánea, Madrid, UGT-Centro de Estudios Históricos, 1994, pp. 51-69.

[24] Les normatives sobre associacionisme poden seguir-se en Manuel Alarcon Caracuel,El derecho de asociación obrera en España, 1839-1900, Madrid, 1975; i en A. Martín Valverde,«La formación del Derecho del Trabajo en Espeña», pp. XIII-CXIV, dins La legislación social en la historia de España. De la revolución liberal a 1936, Madrid, 1987. Les 22 corporacions subsistents en una llista que es troba en l’Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, caixa 52, exp. 1.341, són: fusters, corders, sastres, paraires, sabaters, cuirassers, forners, esparters i espardenyers, moliners, venedors de roba, torners i cadirers, cerers i confiters, argenters, guarnicioners, art major de la seda, pinters, blanquers, passamaners i cordoners, guanters, assaonadors, corredors de coll i art menor de la seda.

[25] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, caixa 50, expedient 1.313.

[26] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, exp. 1.485.

[27] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, exps. 654, 1.329 bis i 1.554.

[28] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, exps. 1.399, 1.493, 1.576 i 1.616.

[29] Eduard Pérez Pujol, La cuestión social en Valencia, València, Impremta Doménech, 1872, pp. 36 i 97.

[30] Eduard Pérez Pujol, La cuestión..., op. cit., pp. 34 i ss.

[31] José Antonio Piqueras Arenas, La revolución democrática (1868-1874). Cuestión social, colonialismo y grupos de presión, Madrid, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, 1992, pp. 152.

[32] Fernando Garrido, Historia..., op. cit., p. 127, explica que Cervera tingué la idea «de fundar asociaciones de socorros mutuos, publicando un periódico que costase dos reales en toda España y dejar enmanos de los suscriptores real y medio a condición de que se asociaran y convirtieran esta modesta suma en cuota personal. Gracias a este ingenioso medio se despertó el espíritu de asociación en muchas localidades, formándose asociaciones de socorros mutuos, algunas de las cuales, como la de Valencia, llegaron a reunir más de 1.000 socios y se ha conservado hasta nuestros días».

[33] Els estatuts d’El Taller, es reprodueixen en Rafael Sociats, La indigencia en las ciudades y su mejoramiento por la beneficencia pública, València, Impremta Alegre, 1877, pp. 363-371. Sobre l’activitat de Francisco de Paula Formosa, Almanaque de Las Provincias para 1894, pp. 335-336.

[34] Diario Mercantil de Valencia, 1 de setembre de 1865.

[35] Diario Mercantil de Valencia, 9 d’agost de 1860.

[36] Una d’aquestes era la Hermandad del Santísimo Cristo de la Agonía, fundada a l’Hospital General de València, de la qual sabem que «convencidos varios artistas y jornaleros en socorrerse en sus enfermedades, creóse una junta y estableciéronse ciertos estatutos y leyes con tan loable objeto, invocándose al Cristo del Hospital», segons un dels seus socis; en l’Arxiu de la Diputació de València, Secció Govern Civil, caixa 99, exp. s/n.

[37] Reglamento de la Sociedad Filantrópica de Veteranos de 1823, València, Impremta de José Orga, 1859.

[38] Eduard Pérez Pujol, La cuestión social en Valencia, p. 46.

[39] Manuel del Álamo, Reivindicación de la memoria. Crónicas de un siglo del movimiento obrero en Buñol y comarca, València, Edicions L’Eixam-Feis, 1995, pp. 27-30.

[40] Arxiu Municipal de Sueca, Governació, caixa 263, exp. 1859-1919, Associacions i Ordre Públic. Al febrer de 1875, obligat per les circumstàncies polítiques, la Restauració, recuperà el nom primigeni d’Ateneu Suecà de la Classe Obrera.

[41] José Antonio Piqueras, La revolución..., pp. 71-72.

[42] Liborio Salazar, Memoria sobre la organización, estado y decadencia de los gremios de mareantes, con las reformas que deben introducirse para su engrandecimiento, Madrid, Im premta de Juan Rebollo, 1851. La hipòtesi sobre la vertadera personalitat de Salazar, en Fernando Garrido Baixauli, La República Democrática Federal: biografía de Fernando Garrido Tortosa (1821-1883), Treball d’investigació inèdit, dirigit per J. A. Piqueras Arenas, UJI, 2005, pp.100-101. També hi ha una referència al pseudònim en Iris M. Zavala, Románticos y socialistas. Prensa espanyola del siglo XIX, Madrid, Siglo XXI, 1972, p. 165. Seguesc ací l’anàlisi de Fernando Garrido Baixauli, a qui agraesc poder citar el seu treball inèdit.

[43] Manuel Morales Muñoz, El republicanismo malagueño en el siglo XIX. Propaganda doctrinal, prácticas políticas y formas de sociabilidad, Màlaga, Asukaría Mediterránea S.L., 1999, pp. 46.