Czytaj książkę: «Blau»

BLAU

Primera edició: juliol del 2021

© Assum Guardiola, 2021

© de la imatge de coberta: Leonard Weisgard, Look at the Moon

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Correcció: Maria Carbó i Jordi Ferré

Maquetació: Edu Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-17-1

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

ASSUM GUARDIOLA

BLAU

A la Montse, per les tardes a Vic A l’Eva, per acompanyar-me en el viure

I a tu, que un dia em vas dir «Escriu, Assum, escriu»

PRELUDI

Aquesta nit he somniat que la casa se’m cremava.

Em veig amb la Cel als braços. Miola amb un so agut i persistent. Aconsegueixo tancar la porta a l’últim moment, abans que les flames no traspassin el llindar. Corro escales avall. Giro el cap enlaire i veig com el fum s’emboira per sota la porta. M’he salvat, però ho he perdut tot. No sé on és la Clara. En el somni no ho penso, ho penso ara que el recordo.

Recordo les sensacions. El que he sentit i el que he pensat dintre del somni. Després de la por, ha vingut el desconcert. I, tot seguit, encara una tercera sensació: d’alliberament. Em sento neta. Tot el que forma part de mi, tot el que he acumulat any rere any, ha estat consumit per les flames. Objectes fútils destinats a criar pols. Àlbums de fotografies. La tele. Els llibres. Les plantes. La roba. Carpetes plenes de papers. Els records. Els diaris i els poemes de l’Abril.

S’ha esborrat tot. Soc una persona per estrenar.

Per això, avui, segurament encara atreta per l’estela d’aquest somni, he començat a fer neteja. Agafo una caixa de cartró i hi poso tots aquells objectes que no em serveixen per a res. Obro armaris i, posseïda per l’energia que dona el primer dia de vacances, llenço i estripo. Dins l’armari vermell, molt al fons, hi ha arraconades les fotos d’Eivissa, els poemes de l’Abril i, encara més al fons, els diaris de l’Abril, les dotze llibretes de tapes taronges. Cinc de llegides i set d’intactes. I em dic, Laura, és el moment de fer neteja. De cremar.

1

La veig de perfil, de lluny, però reconec el seu nas corbat i el tros de cella gruixuda. Repenjada a la barana del pont, parla pel mòbil. Els fanals m’il·luminen una escena en vermell: l’estructura del pont i la cabellera de la Ruth. Li embolica el tors una bufanda de color sang. No sé si fugir o deixar que em vegi. Però no tinc temps de pensar-hi: la Ruth es gira. I mentre el seu cap processa jo ja he aixecat la mà. Obre la boca i els ulls i es queda quieta. El muscle esquerre li cau i la bossa de pell li llisca per l’espatlla. Endreça el mòbil, recull la bossa i espera.

Ahir volia fer neteja. I, avui, m’apareix la Ruth.

Les casualitats de la vida no te les inventes, simplement passen. La vida fa riure. Una càmera que anava molt ràpid de sobte s’ha aturat.

Si aquesta escena del pont fos d’una pel·lícula, es veuria un pla general d’un capvespre de gener fosc i humit; el pont ila seva estructura metàl·lica. I dues figures al mig: una alta i l’altra petita. Començaria a ploure i els fanals espurnejarien les gotes de pluja fina. Aleshores el zoom s’aniria acostant cap a les dues dones que s’han quedat palplantades. La càmera enfocaria una figura alta i grossa, una dona vestida tota de negre, excepte la bufanda i les botes, vermelles, i una dona d’estatura baixa que porta un abric de color gris imitació de pell i uns texans amb les vores gastades.

I, després, la càmera acostaria més el zoom i es fixaria en les seves cares. Morena i maquillada la de la dona grossa. Unes celles gruixudes i negres i una cabellera espessa i roja. Ulleres exagerades de pasta amb la muntura negra. Ulls foscos. Angulosa i vermella la de la dona petita. Cabell rapat i clapejat de pèls blancs. Ulls verds amb taques grises.

Som la Ruth i jo.

—Laura! No has canviat gens! —exclama.

Sí que he canviat. I ella també. Des de quan es maquilla, la Ruth?

Ens agafem les mans. Les té flonges i calentes. Són unes mans acollidores, però jo tinc ganes de fugir. I la veig. Veig, en el seu canell esquerre, la polsera verda de punt pla que ens vam fer a Eivissa. Esfilagarsada i gastada, però juraria que és la mateixa. Quants anys han passat? Deu anys que es va morir l’Abril i que no veia la Ruth. Vint-i-dos anys de la polsera. Números rodons. 1998, al caló des Moro. L’Abril, la Ruth i jo. Com sargantanes, estirem lamandra sobre la sorra. Veiem l’Abril que remena dins la bossa i treu una post petita i quadrada amb una pinça a la part superior, un regle i unes tisores. Ens ensenya tres cabdells de fil encerat de tres colors: verd, vermell i groc. Us ensenyaré a fer una polsera. Mireu: primer hem detallar un fil de seixanta centímetres i després un altre de dos-cents. El sol ens escalfa els clatells.

Ara, les gotes que cauen del cel són cada vegada més espesses i més fredes. Ens mirem i ens fem dos petons, distants com el temps que fa que no ens veiem.

—Ostres, Laura! No m’ho puc creure! Quant fa…

—Deu anys.

—Ja han passat deu anys?

—Sí.

—Vius aquí encara?

—Sí. I tu?

M’explica que viu al poble. La família. L’hotel.

I aquí, enmig del pont i sota la pluja, sense voler-ho, li explico per què tinc tan mesurat el temps. Abans de preguntar-li com li va la vida. Abans que ella em pregunti com em va la meva. Abans que totes dues despatxem la incomoditat d’aquesta trobada amb preguntes clixé. M’adono que només li puc explicar aquest temps transcorregut a través del que ens uneix, l’Abril i la seva mort. Per això em precipito i li ho resumeixo en tres titulars: la carta a la bústia, els poemes i la imposició d’escriure.

—Jo també vaig rebre una carta.

Ja ho sé, penso. I no t’hauria d’haver parlat de la meva, de carta. Quan era petita un professor de música em va dir: sovint toques la primera nota abans d’hora, Laura. Fixa’t en això. Segurament a la vida et passarà el mateix.

—Però, pel que veig, molt diferent de la teva —continua.

Sí, sí, ja ho sé.

—I què en vas fer, dels poemes? Els vas publicar?

Com si això fos tan fàcil. Val més que no en parlem. Encara no. Em sorprenen els ulls de la Ruth. Són opacs. I aquesta capa de maquillatge? Les gotes de pluja se li encasten als vidres.

—Anem a prendre alguna cosa? —Miro de canviar de tema.

Tornem al pla general. Les dues dones, ara, caminen de bracet i ja gairebé han travessat el pont. Acceleren el pas i s’encongeixen. Perdigons freds i continus cauen del cel.

Som la Ruth i jo. Penso en la decisió que vaig prendre ahir. Penso en els poemes de l’Abril i en la història que intento escriure. Penso en el meu personatge de ficció, la Lola. Vull posar-me dins la pell d’aquest personatge que se’m resisteix. Escriu, em va dir l’Abril. Vull mirar endavant. I què faig? Emportar-me aquesta dona real a prendre alguna cosa quan intueixo, no, quan sé, que la Ruth m’arrossegarà cap al passat. Com aquella barca de El gran Gatsby que anava contra corrent.

2

L’endemà de l’enterrament de l’Abril vaig trobar una carta de color rosa pàl·lid dins un sobre blanc. I aquell full de tacte de seda és el punt de fuga on comença tot, tot el que soc ara. Recordo un dia plujós de primavera i la bústia de fusta de casa meva, pintada de verd fosc. Acosto els ulls a la ranura estreta i la Clara ajunta el seu cap amb el meu. Em palpo la butxaca del darrere dels texans i n’estiro un joc de claus. Amb la més petita apunto al forat del pany. La Clara m’estira i em diu afanya’t, fem tard. Però jo em quedo immòbil. Reconec les lletres tortes i inclinades cap a la dreta. Esquinço el sobre blanc i en trec el full rosa pàl·lid. Penso en tot l’arsenal de fulls de carta i de sobres que guardava l’Abril.

Llegeixo: Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Si escau, publica’ls. I una altra cosa: escriu. Sobretot, escriu. Lletres escrites amb bolígraf de punta fina s’amunteguen en diverses mides i proporcions. Els punts de les «i» són rodones buides. La Clara em pregunta, què diu, què diu. Plou amb més intensitat. M’arreplega el braç i m’empeny cap endavant. Entaforo la carta dins la butxaca dels texans.

L’Abril, doncs, m’havia escrit també a mi.

Em vaig imaginar un altre barri d’una zona residencial de cases d’obra vista, unifamiliars. La Ruth obre el pany d’una bústia metàl·lica i agafa un sobre blanc de gram gruixut. N’estripa la part de dalt i en treu un full de pauta. Llegeix. Es tapa la cara amb les mans i el full llisca fins a terra.

3

Tenim tendència a recordar la nostra vida com una línia en forma de resum. I, en aquesta línia contínua resumida, de tant en tant, obrim finestres de records que són com escenes. Aquests records cada vegada se’ns presenten d’una manera més nítida perquè, com més temps ens acompanyen, com més els expliquem, com més els escrivim, més els anem representant, vivint i posant-hi color.

Jo obro la finestra, ara, al dia que l’Abril va veure, per primera vegada, l’Adam caminant pel passadís ple de fum de la universitat.

M’haig de fer petita, petita, petita... i... flop! Desaparèixer tal com soc ara. I recuperar-me vint-i-set anys enrere. 1993. Hem deixat enrere una fletxa que arqueja l’espai i encén un peveter olímpic. Un jugador de futbol amb cara de formatge holandès que encerta amb precisió la pilota a l’escaire, dins la xarxa. El partit que fa anys que governa guanya per majoria absoluta. Europa s’ajunta i els Balcans s’esberlen. Adeu crispetes de coloraines, exposicions universals i amigos para siempre lailo lailo la. A nosaltres, la universitat ens acull i la nostra visió del món és la dels llibres que devorem amb ànsia, com un credo universal.

Estrenem la Universitat de Lletres. Eixams de joves rodegen cendrers. Joves de cabells ondulats i grans a la cara abracen carpetes amb el dibuix d’una àliga, noies que porten camises de quadres i jerseis de canalé llargs fins als genolls. Un tupè brillant que gira el cap com un pardal perdut. I una noia, recolzada a la paret d’obra vista, fuma i expulsa el fum cap amunt, allargant l’expiració. Un raig de llum desfà l’anella que s’enlaira. Els seus ulls són blaus i subjecta un Zippo de metall daurat amb els contorns gastats.

És l’Abril. Ningú de nosaltres, als anys noranta, es deia com ella. I només això ja li donava un punt de llum.

Veig l’Abril expirant el fum, esgotant la cigarreta, a punt d’entrar a la classe. Em fa un senyal i m’hi acosto. Fa girar la rodeta del Zippo. Fumem i ens temptegem. Xuclo la cigarreta, trec el fum pel nas i abaixo la mirada. Els ulls de l’Abril m’incomoden. Són molt blaus i molt transparents. Però arriba un moment que ja no es fixa en mi. No m’escolta. M’endinso en la mirada de l’Abril i veig un noi alt, amb els cabells curts de davant i llargs per la part del clatell. Vesteix una gavardina verda. De l’espatlla li penja una bandolera de pell gastada i amb les mans i els braços subjecta una pi-la de llibres. El veig travessar el passadís a càmera lenta. Em fixo en una barba frondosa, castanya, i uns ulls del mateix color. Uns pantalons de pana gruixuda.

—El coneixes? —pregunta l’Abril.

—No. Però em sembla que estudia filosofia —li dic jo.

—Saps com es diu?

—No.

—Mmmm...

L’Abril aspira el fum cap endins i tanca un ull. La punta de cendra, ja molt a prop del filtre, guspireja, taronja.

No va trigar gaire a saber que es deia Adam. I que, sí, estudiava filosofia. I que tenia deu anys més que nosaltres.

Anys més tard l’Abril escriuria, en una entrada de diari, sobre la por que tenia de mirar al futur. Ara penso que ella, precisament, sempre va reencarnar el mantra aquest que ens repetim tant de viure el present, i el seu present, a partir d’aquest dia que el va veure guarnit amb la gavardina verda i carregat de llibres, va ser l’Adam.

4

—Encara estàs amb aquella noia?

La Ruth ha demanat una pinta de Guinness. L’escuma descendeix en cascada i les bombolletes fines desapareixen en l’espessor negra. S’ha tret les ulleres i les ha deixat damunt de la barra de fusta polida.

—La Clara. Sí. —Agafo la meva cervesa rossa i me n’empasso un glop llarg.

Se sent la pluja que retruny contra els vidres.

—No. No em preguntis amb qui estic. —Agafa la pinta i hi enfonsa els ulls a dins.— Després potser t’ho explico.

S’equivoca. No tinc temps de preguntar-me res i no estic en condicions de pensar en les xicotes de la Ruth. Et vas esfumar i et vaig perdre la pista, o ja no te’n recordes? Com es deia aquella de la guite? Margot? Una francesa de mirada salvatge. Hi havia aquella altra... Clàudia. No, la Clàudia va ser abans de la Norma. La Norma i la Ruth passejant per la rambla. Els records galopen dins el meu cap, cada vegada més, cada vegada amb més intensitat.

—Per l’Abril! —Acosta la seva pinta i la fa xocar contra la meva gerra.— Quina tia! Ara remenaria les cireres, no? La veuríem per la tele.

Ric amb ganes i em destenso. Penso el mateix. Desfilem records, records que compartim, episodis antics, batalletes que el temps ha convertit en acudits. Potser ens podríem passar tot el vespre així, com si no hagués passat res, parlant de l’Abril, el fil que ens uneix després de tants anys. Potser tinc ganes d’emborratxar-me d’Abril amb la Ruth ara que estic a punt de posar punt final a aquesta etapa. Però de què puc parlar amb la Ruth si no és de l’Abril? M’explicarà que em va deixar plantada l’endemà de l’enterrament perquè el que li deia l’Abril a la seva, de carta, la va deixar destrossada? Em llegeix el pensament.

—L’última vegada que ens havíem de veure tu i jo no em vaig presentar, oi?

Beu un glop i passeja la mirada pel local. Li segueixo els ulls. La noia que seu al tamboret del costat de la Ruth toqueteja el mòbil i es mossega el pírcing que li perfora el llavi. Un home assegut a la taula del costat dels lavabos es dedica a resoldre mots encreuats d’una d’aquestes revistes de mitja quartilla que venen als quioscos. El tinc vist. Molt prim i de cabells greixosos. Així mata les hores cada dia? Què coneixem de la gent? Què coneixem dels amics? Allò que mostrem, sovint, és una ínfima part de tot el que som o del que ens pensem ser. Quantes vegades ens equivoquem en els judicis?

—Encara fumes? —li pregunto, obviant la seva pregunta.

—No. Tu sí?

Faig que no amb el cap. Ella m’enfoca amb aquests ulls negres als quals no pots entrar. No tinc escapatòria.

—Vols saber què hi va escriure, l’Abril, a la meva carta?

Reculo en el temps. L’Abril i jo a la seva habitació. Ja no es pot aixecar del llit però encara té el cap clar. Em diu, saps, he escrit una carta per a la Ruth. L’Abril és tot ulls. El seu cos s’ha malmès però la força de la seva mirada blava com un cel pentinat per la tramuntana sembla haver recollit tot l’alè que encara li queda. M’assenyala un full sobre l’escriptori i em fa un cop de cap perquè el llegeixi. Li suplico que no l’enviï. Però l’Abril em demana si el puc posar en un sobre i enviar. No em puc aixecar del llit, em diu. Obre els braços i assenyala l’evidència. I mira cap a la finestra. Li segueixo la mirada i veig l’olivera de la soca retorçada al pati dels veïns. Una gavina passa rabent i xiscla. I així és com em converteixo en el braç executor de la dissort de la Ruth. Però què li pots discutir a una amiga que està a punt de morir i té una convicció tan ferma? Podria haver enganyat l’Abril i no enviar la carta. Però ho vaig fer. Sí, ho vaig fer. I l’Abril es va morir al cap de dues setmanes.

La Ruth d’ara em fa la pregunta i jo li vull dir que no cal, però abans no pugui respondre, em recita el que li va escriure l’Abril. Sento que, per a ella, aquest retrobament té tot el sentit del món només per això. El cambrer ens deixa la segona ronda. L’escuma de la meva cervesa es desborda.

—L’amic segur es coneix en les situacions insegures... La tia em va citar aquell poeta romà, Enni. Després em diu: No t’he sentit a prop aquests últims anys. Recorda aquesta frase i viu en conseqüència.

La Ruth es posa la mà al front i tanca els ulls.

—Me la sé de memòria, la puta carta. Imagina’t.

M’imagino les seves parpelles com una pantalla on es projecten les lletres cargolades de l’Abril. Gargots amuntegats en frases que es trepitgen les unes amb les altres. Muntanyes russes de lletres.

Abans no continuï, m’afanyo. Li relato l’escena de l’habitació de l’Abril.

—Ho has sabut! Ho has sabut durant tots aquests anys...

Enfonso els ulls dins la cervesa.

—Ho sento, Ruth.

Els ulls de la Ruth ara són dues atzabeges negres.

—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res. No ho pots saber. Bé, vull dir que em sembla que no ho saps.

—El què?

—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res —repeteix—. L’Abril ens feia fer el que volia, oi? Què sabia ella de com em sentia jo? I és que, a més, vols dir que té sentit, ara mateix, qui va enviar la carta?

Faig una llambregada a la taverna. Necessito deixar de mirar la cara de la Ruth. La noia del pírcing s’ha esfumat. L’home dels cabells greixosos persisteix amb la sopa de lletres. La Ruth i jo. I l’Abril. El bar Los Gatos a Eivissa. La noia dels llavis de sang. Records que es fan catedrals.

La cervesa de la Ruth es manté intacta. Opaca.

—I el que et va dir a tu? —em pregunta—. Com t’ha anat? Escrius? I els poemes que et va deixar, què?

No sé per on començar. Començo per la part menys polèmica i li dic que sí, que escric, que intento escriure una novel·la però que em bloquejo i m’encallo sovint. Però que escriuria encara que l’Abril no m’ho hagués dit, suposo. Com es podia decidir escriure o no? Que escriure era una necessitat, encara que de vegades costés trobar les paraules. M’embalo i m’embolico. El seu mòbil m’interromp. La Ruth el mira fixament. Es decideix. Hola. Sí, sí. Vindré una mica tard. Estic amb una amiga. Fes-li tu el sopar a la nena. Sense acomiadar-se, deixa lliscar el mòbil dins la bossa. La Ruth té una filla, penso.

—I els poemes? Què? Els has publicat? —insisteix.

Jo ja sabia que l’hi acabaria explicant. Obvio el somni de l’incendi. Obvio que tinc ganes de fer una foguera i veure com les flames es cruspeixen els poemes de l’Abril.

—Estic a punt a renunciar-hi. Tot aquest temps que els arrossego i... els deixo. A part... Això de publicar... I ha passat molt de temps... I jo encara estic en el mateix punt.

—Què vols dir que els deixes?

—Que no puc més. Necessito respirar.

La Ruth calla.

—Hosti, és que ella no és aquí, saps? —continuo—. No li puc consultar res. És estrany i és esgotador i... Quina editorial voldrà uns poemes prehistòrics que...

—No cal que et justifiquis, Laura. No pots i ja està.

I tu què, penso. Vas fugir i no et vam tornar a veure mai més. Sí, sí, la carta. Però em vas deixar sola. De sobte, sembla tenir molta pressa. Agafa el mòbil i defuig mirar-me. Ens hem acomiadat amb la promesa que aviat tornarem a quedar i ens donem els números de telèfon.

Laura, mira endavant, em dic. Acaba la novel·la de la Lola. Escriu! Escriu ara que has començat les vacances! Cura’t amb les paraules. Les teves paraules. Escriu amb determinació, escriu amb tossuderia, fes d’escriure el centre de la teva vida. I tanca aquest dol.

5

La carta de l’Abril em va desconcertar. Ara veig, amb la perspectiva que donen els anys passats, que mentre llegia la carta allà dins el cotxe, amb la Clara, encara no havia entès que no veuria l’Abril mai més.

La Clara conduïa. Jo no apartava la vista del sobre blanc que havia deixat damunt les cuixes. L’eixugaparabrises dibuixava un arc perfecte. La pluja persistia com un lament i a l’asfalt s’hi reflectien els llums dels cotxes i dels semàfors. Se sentia l’estrèpit dels clàxons i el soroll d’una sirena d’ambulància. La gent caminava de pressa. Cúpules de paraigües negres, de ratlles, grocs i verds. Pensava què els diria a la llibreria. Pensava què li diria a la Ruth. Primer era la Ruth. Sabia, per com m’havia contestat al telèfon, que ella, també, ja havia rebut la carta. Tenia la veu ofegada i una punta de plor a la gola. Ens hem de veure, m’havia dit.

Vaig agafar el drap de la guantera i el vaig passar pel tros de vidre del conductor. La Clara em va dir gràcies. Dos clotets se li enfondien a les galtes. Me la mirava i, després d’encara no cinc mesos, no em creia que allò m’estigués passant a mi. Estimar d’aquella manera. No t’enamoris, m’havia dit l’Abril a Eivissa. Torna’m a llegir la carta, em va demanar. I mentre la llegia, la Clara bufava. Joder, la tia... No és allò... voldries... o, en tot cas, si vols, fes-te càrrec dels meus poemes. Et diu: et demano, bla, bla, bla... Sí, l’Abril és així. Era. L’Abril et demana coses i tu, simplement, les fas. Et demanava. L’Abril s’havia mort, em repetia. I em sorprenia aquella falta de reacció. A l’enterrament m’havia sentit com una actriu esperant entre cametes. No havia sentit res. Cap mena d’emoció. Com si allò no anés amb mi.

Li vaig demanar a la Clara que em deixés al centre. Que primer passaria per la llibreria i demanaria la tarda lliure. Que així podria parlar amb la Ruth tranquil·lament. I què has de fer, tu, ara? Em va preguntar la Clara. Llegir els seus poemes? Vaig sentir com el cor, tímidament, se m’accelerava. Llegiria l’Abril, és clar que sí. L’Abril et demanava coses. Em demanava coses. I jo, simplement, les feia. És clar que llegiria els seus poemes. Com pots renunciar al desig d’una persona que estimes i se’t mor?

Un proverbi xinès diu que l’ombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que l’amor arrossega la mort.

6

No vaig viure l’escena en directe, però pel que l’Abril em va explicar, devia anar més o menys així.

Primavera. Ensumàvem l’aroma de les flors i la fi del curs. Aquell dia l’Abril va arribar, com de costum, enfilada dalt del Renault gris metal·litzat del seu pare. I, com sempre, va aconseguir aparcar davant la porta d’entrada, just davant la biblioteca. L’Abril era d’aquella mena de persones que podien aparcar a primera línia de platja a ple mes d’agost i al centre de qualsevol poble un dia de mercat. Va accionar el fre de mà, va redreçar el retrovisor i s’hi va fer una última llambregada abans de baixar del cotxe. Pantalons de pinça foscos, jersei d’un marró pujat i una jaqueta de punt. La veig caminar amb determinació. La llum del sol centelleja en els seus cabells llisos i daurats. Núvols amb panxes grasses decoren el cel. Li veig els ulls àvids i el pas ferm de qui sap cap a on va. Busca alguna cosa dins la bossa. En treu un paquet de Marlboro rebregat i el Zippo daurat de les vores gastades. Encara el conserva, li n’agrada l’aroma. Encén una cigarreta i s’espera sota l’arc de la porta.

Ella sempre arribava abans. Des que havien començat a sortir, mig any després que l’Abril el veiés per primera vegada caminant pel passadís, carregat de llibres i amb la bandolera de pell gastada, havien agafat el costum d’esperar-se i entrar junts a l’edifici. S’abraçaven i es besaven. L’Abril s’amarava de l’olor d’espígol de l’Adam, li estirava els pèls de la barba i li buscava els llavis. L’Adam era molt alt. I et venien ganes de tirar-t’hi a sobre, que et rodegés amb els braços i et protegís de les inclemències del món. Quan et mirava et feia la sensació que a la terra només existies tu. Era amable i de veu suau. Inspirava confiança. Per això, anys després, quan ens vam escriure aquelles cartes, jo tenia la sensació que els meus sentiments quedaven ben protegits.

Però aquell dia l’Abril no es va llençar als seus braços. Dos gestos absents de l’Adam li van frenar l’impuls. Dos gestos petits, imperceptibles per a algú que no fos la seva parella i que no fes quatre anys que l’esperava cada dia sota l’arc de la porta d’entrada de la universitat. Quan l’Adam veia l’Abril de lluny, esperant-lo, aixecava la mà esquerra, tot somrient, i amb la dreta es pentinava enrere els cabells. I aquell dia de maig l’Adam no va fer ni una cosa ni l’altra. I aleshores l’Abril va entendre que alguna cosa no anava bé. L’Adam s’acostava i no somreia. Premia els llavis i inclinava avall el cap. Ascendia a pas lent, com si volgués demorar la trobada. L’Abril va absorbir el fum de la cigarreta i se’l va empassar.

—Què passa?

No es van abraçar, no es van besar. L’Adam li va agafar la mà. Respirava fatigosament per l’esforç de la pujada. L’Abril va tancar els ulls. L’olor d’espígol barrejada amb l’olor de pell de la bandolera de l’Adam.

—Nina, aquí no. —L’Adam li va col·locar un ble de cabells rere l’orella.— Anem al bar.

I així va ser com, després de quatre anys d’universitària, l’Abril es va perdre la primera classe per voluntat pròpia. No fallava mai. Ni per un refredat, ni per una grip. Complia els horaris com una interna en un orfenat. En aquella època ja es manifestava aquella tenacitat que anys més tard la mantindria amb vida.

L’Adam la va agafar per l’espatlla, ella li va encerclar la cintura i van baixar en silenci. Veig l’Adam amb el solc vertical d’enmig de les celles més profund i l’Abril amb els llavis prims, amb el rictus de la boca en forma de «u» al revés. Els veig asseguts a les cadires metàl·liques de la terrassa del bar del campus, l’Adam fent giravoltar el paquet de tabac entre els dits i l’Abril resseguint una línia imaginària de la taula. Veig l’Adam omplint-se els pulmons d’aire.

—Saps aquella sol·licitud que vaig enviar?

La sol·licitud. Aleshores l’Abril hi va caure. Va recordar una tarda que van fer l’amor. Com l’Adam li deia tens la pell de sorra fina i li resseguia el melic amb la punta de la llengua. I ella li demanava que seguís, sobretot que seguís, i ell s’entretenia perforant-li l’enteniment, saps quin és el meu somni? I ella després, després, i ell li agafava les natges i mentre s’hi acoblava li explicava a cau d’orella que volia viatjar a Alaska i anar a pescar. Després, després. Vull notar el glaç a la pell i fer vida en un vaixell. Després, després. Olorar el peix fresc. Ho saps, que el salmó salvatge és més vermell? Després, després. I després, asseguts al llit, nus, l’Adam va explicar a l’Abril que somiava una feina que el lligués amb el mar.

Però aquella primera sol·licitud es devia perdre a l’estret de Bering. No en van parlar més. Quan l’Abril anava a visitar l’Adam al seu pis de trenta metres quadrats i es passejava per les rajoles esquerdades fins a la seva habitació, comprovava com anava creixent la col·lecció de llibres marítims i navals. Però mentre la biblioteca augmentava, ella donava per descomptat que l’amor entre ells dos superaria les quimeres àrtiques de l’Adam. Fins al dia que ell va enviar una nova sol·licitud i li va dir, amb els ulls encesos, vindràs amb mi, oi, nina? Ella li agafava els cabells i el feia callar a petons.

Aquell dia de maig va resseguir el cendrer amb la cigarreta una vegada i una altra. Fins que la va apagar. Va aixecar els ulls cap al cel. Els núvols s’havien dispersat. Aleshores va clavar la mirada en la de l’Adam. Les ninetes li havien crescut i ella podia veure dues Abrils petites en els ulls del seu amant.

—T’han contestat?

L’Adam va moure tres mil·límetres el cap, de dalt a baix. Va agafar el paquet de Marlboro i va estirar una cigarreta amb les dents.

—M’hi podria incorporar cap a principis de l’any que ve.

Ella li va posar un dit davant els llavis. Però ell va continuar i li va fer la pregunta que ella tant temia.

—Vindràs amb mi, nina?

L’Abril es va emmirallar en aquells ulls grans i molls. Tenia la sensació que, si s’hi tirava a dins, s’ofegaria.

L’Abril i l’Adam devastaven la vida enfilats dalt un tren de mercaderies. Tots dos posaven la banya en projectes quimèrics, sense miraments. Tothom tenia clar que si algú havia d’estar amb l’Abril era l’Adam, i que si algú havia de viure amb l’Adam, aquesta era l’Abril. Jo mateixa me’n vaig adonar aquell dia al passadís, l’Adam amb la gavardina verda i carregat de llibres. I si aquella tarda d’amor l’Adam havia confessat a l’Abril el seu desig d’anar a pescar llagostes gegants a Alaska, l’Abril hauria d’haver arrufat les celles. Bé, potser aquella primera vegada no. Però, i la segona sol·licitud? Per què es va negar a veure l’evidència, l’Abril?

7

Les vacances són per fer net. Eliminar carpetes de l’ordinador. Posar dins una bossa d’escombraries de les grosses aquell jersei de llana amb els punys donats, els pantalons que ja no et passen més amunt de les cuixes i l’abric amb la marca d’una cremada de cigarreta. Llençar una col·lecció de petxines que vas començar i que no t’has mirat mai. Neteja. Somniar que se’t crema la casa perquè puguis tornar a començar, un somni que posa en evidència un desig latent. Encendre, purificar. Com ho faria, això de calar foc als poemes? A casa, a dins la pica de la cuina? Me’ls emportaria a algun lloc? Al bosc? Al costat del mar? Prepararia una cerimònia amb espelmes i encens? Penso tot això i veig l’Abril, allà dalt, apartant els núvols perquè li pugui veure el somriure irònic.

De moment, aquest matí, he tornat a posar al fons de l’armari els poemes i els diaris. Però he deixat a la vista les fotos d’Eivissa.

Ahir la Ruth em va enviar un whatsapp dient que avui havia de baixar i si fèiem un cafè. Jo de seguida li vaig posar l’emoticona del polze cap amunt, i ara que l’estic esperant en aquest bar d’arcs i parets de pedra sento com si m’estiressin l’estómac amb els dits. Vull tornar a casa, amb la Clara, i fer plans per a aquestes vacances. Em fa mandra haver de parlar de mi. I encara em fa més mandra que em pregunti pels poemes i pel coi de carta que vaig enviar. He arribat d’hora i ja tinc ganes de marxar. Què m’uneix a la Ruth més enllà d’uns records diluïts com una tinta que s’esborra?

M’he assegut a la taula que dona al costat del pati exterior. Els potos, d’un verd exagerat, descendeixen per les parets. M’encanto en la diferència de color entre les fulles que neixen, d’un verd clar i lluent, i les fulles que ja fa temps que hi són, fosques i en forma de cor. S’acosta el cambrer i em deixa el cafè damunt la superfície de marbre polit. És un home alt, prim, de cabells grisos i que sempre he vist amb una camisa negra. M’encisen els seus gestos delicats. La manera com col·loca el cafè damunt la taula. El detall de la galeta. I que sempre somriu. De vegades la vida és tan simple com aquest moment únic d’un cambrer que somriu quan et serveix un cafè. En aquest temps que sempre fuig no hi ha espai per a gestos delicats ni per a cafès amb amigues, ni, encara menys, per a una amiga remota que ja no saps ni qui és.

Quan em disposo a treure de dins la bandolera la novel·la que llegeixo, arriba la Ruth. Alta, apersonada, avui va tota de rosa. Abans de petonejar-me, m’arriba la fragància de terra i de pi després de ploure. Obro els narius. Ensumo aire fresc. Deixa un munt de carpetes sobre la taula.

—Què prens? —em pregunta.

—Un cafè. Descafeïnat. Mira’t els tes. N’hi ha un de cítrics amb taronja que és deliciós!

I, ara, de què parlarem? Del temps? Li pregunto si encara conviu amb la francesa de la casa rural? Si han adoptat o parit una filla? Torna el cambrer delicat. Ella li demana el te amb cítrics. Mira el pati exterior i després em mira a mi. S’ha canviat el pentinat i el color, ara porta els cabells estirats i tenyits de negre. Li fan joc amb les ulleres i els ulls i contrasten amb el jersei de llana rosa i els texans fúcsies. La Ruth d’abans no portava totes aquestes capes. Em costa reconèixer-la.

Treu el tema de les lectures. És hàbil: sap com trencar el gel. Millor parlar de llibres que no pas d’on som i què fem. La Ruth, a la universitat, s’enfadava amb mi perquè guixava les vores dels llibres amb tota mena d’anotacions i subratllava amb llapis de punta gruixuda. Sembla que hagis de foradar la pàgina, em deia. El seu objectiu era evitar que el llibre semblés que s’havia llegit, el conservava net com si l’acabés de comprar. Jo li deia que traspassava la meva ànima als llibres. Si sabés que ara els guixo en bolígraf... Si algú deixa un llibre net vol dir que és una persona d’emocions contingudes?

Miro de no distreure’m i fixo l’orella en el que m’explica: la seva última adquisició literària, una història, diu, sense concessions i amb un punt de gir al final de la primera part que deixa sense alè el lector. Un estil preciosista. El paisatge com un protagonista més. Penso que no ha perdut gens la facultat de saber explicar el que llegeix. Parla i no para de mirar-se el rellotge. I quan em pregunta què estic llegint, em venen ganes de riure. Si és que soc inoportuna. Però no tinc temps d’inventar-me un altre llibre. Li explico que llegeixo una història d’uns personatges que hereten els papers del seu amic mort. I que el personatge protagonista persegueix l’amic mort però també la novel·la que se li resisteix. Emmudeixo. M’adono que m’acabo de descriure a mi mateixa i m’espanto. Una cosa és saber de què va el llibre que llegeixes, i l’altra, explicar-ho en veu alta i, al mateix temps, entendre-ho.

La Ruth m’agafa la mà. Em sobta aquest gest de tendresa.

—Si fa no fa com tu, oi? Com va la novel·la? —Una llambregada al rellotge una altra vegada. Té pressa?— Escolta, l’altre dia em vaig atabalar una mica i em sembla que no vaig tenir prou en compte els teus sentiments i el que això, vull dir tot això dels poemes, ha suposat per a tu. I haver-me d’enviar aquell paperot a mi.

El bar s’ha omplert de mares, pares i mainada. El cambrer, sol·lícit, desplega tot un arsenal de jocs de construcció de fusta.

—Mira, jo amb això del llegat he passat moltes fases. —Engego la lletania:— Al principi m’hi vaig llençar com una boja. Esperava com una mena de revelació, saps? No ho sé. Algun poema que em donés una visió nova de l’Abril dels últims anys.

Obro la finestra d’un record i em veig asseguda en una terrassa d’una plaça rodona i empolsegada plena de til·lers al poble on va néixer l’Abril. He quedat amb el seu germà. Em porta una caixa de cartró i em mira amb els ulls blaus aigualits. El vent li despentina els cabells fins i rossos. M’explica que l’Abril li va dir que, si mai li passava res, em donés aquesta caixa. Hi ha uns poemes, em diu, i unes llibretes. Feia temps que la meva filla l’ajudava a picar a l’ordinador uns poemes, m’explica. Són aquests, impresos. No sé on és la còpia de l’ordinador. És això, li dic, i li ensenyo la carta rosa pàl·lida dins el sobre blanc. El germà de l’Abril té la cara descolorida i va sense afaitar. Li confesso que em sento confosa. I que no sé si estic preparada i que no sé, tampoc, si estaré a l’altura. Ell em diu: fes el que sentis, fes el que et digui el cor. I encara no sé, quan em diu això, que aquestes paraules plenes de pols i perfumades de til·ler em perseguiran uns quants anys, tots els anys que dura un dol persistent.

Continuo explicant la història a la Ruth, ara que ja he engegat. Un dia després que el germà de l’Abril em portés la caixa amb els poemes de l’Abril, soc a l’altell i dono una primera ullada als poemes. És com si entrés a les entranyes de l’Abril i em sento aclaparada perquè, mentre va viure, no m’hi va deixar entrar mai, tan endins. Penso que va negar la seva mort fins al final i que, per això, no ens vam poder dir adeu. I m’enrabio. Segurament sense cap dret. Però m’enrabio perquè jo hi volia tenir una conversa i guardar-me-la, aquesta conversa, com un tresor. Per això m’enrabio. Perquè en comptes d’aquesta conversa m’ha deixat d’herència un llegat escrit. I mentre fullejo un plec de fulls que es titula Poemes meus tinc l’esperança de trobar-hi algun vers que m’interpel·li directament. Els conto. Cent dos poemes. Miro en diagonal els títols. No sembla que n’hi hagi cap dirigit a mi. Se’m fa un nus a la gola. M’ho llegiré tot. És clar. Ella m’ho ha demanat. Potser hi haurà algun poema dedicat. Potser podré entendre alguna cosa entre línies. Potser hi trobaré l’Abril de carn, de fetge i d’ànima.

—Fa poc que he entès que la meva postura ha estat egoista o egocentrista o no sé com dir-ho...

La Ruth aixeca una cella. M’escolta, m’escolta de veritat.

—Vull dir... Buscar-me a mi dins els poemes? Buscar-hi una pretesa Abril que no vaig conèixer? Quina paranoia, tot plegat! Són uns poemes i prou. Molt críptics.

El que no li explico a la Ruth és que a dins d’aquella caixa també hi havia els diaris. Això és una altra història.

—I no vau tenir mai una conversa final?

—No.

Miro al meu voltant. El bar s’ha buidat de mares i nens. Faig una llambregada al rellotge. Fa mitja hora que estic amb la Ruth. Ella també mira el rellotge i cap a la porta. I activa la cuixa dreta.

—I així que escrius. Una novel·la.

I en el moment que la Ruth deixa de mirar-me als ulls i fixa l’atenció dins la tassa del te de cítrics, m’adono del que està pensant. L’expressió dels ulls la delata. I el somriure trist. No, Ruth, no m’ho facis, això. Em torna a mirar. Atura la cuixa. I jo no ho vull, però abaixo la mirada. I ara soc jo que miro fixament la tassa petita amb el cafè ressec enganxat a les vores.

—Escriu, et va dir. Has complert aquesta part. I ara vols abandonar els poemes? Tu saps què hauria donat jo, per un llegat així?

No, Ruth. No m’ho facis, això.

—Cremar. De fet, els vull cremar —contraataco.

8

Una persona que estimes et dicta una voluntat. Fes-te càrrec d’això i d’allò. I a tu aquesta última voluntat se’t va fent feixuga perquè et sembla que no estaràs a l’altura. O per-què penses que és injust, que no vols tenir aquesta responsabilitat. Que no vols continuar lligada al dolor. Que vols respirar. Però no pots treure el cap fora de l’aigua. Per això el desig d’aquesta persona estimada que se n’ha anat per sempre t’atrau perquè ha confiat en tu i alhora et repel·leix perquè voldries ser lliure, treure el cap de l’aigua i emplenar els pulmons d’aire.

No em vaig posar a escriure perquè m’ho hagués deixat escrit l’Abril. Simplement, va passar, després d’un any sense escriure pràcticament res. M’havia enamorat de la Clara. Era temps d’estimar i no pas d’escriure. Però de mica en mica vaig anar trobant les paraules i va ser com trobar la clau que finalment encaixa al pany, la pots fer girar i obres la porta. Més endavant, vaig voler començar una novel·la. I em vaig encallar. I ara encara estic en aquest punt. Cal que expliqui tot això a la Ruth?

Un dia la Clara em va explicar la història d’una monja que no semblava una monja. I em vaig imaginar que era una monja impostora. Que, en realitat, aquella monja volia escriure i es tancava al convent per poder-s’hi dedicar. Vaig escriure un conte curt. Tot seguit, vaig escriure un altre conte que vaig titular Rèquiem. Anava d’una dona que se li acaba de morir l’amiga i se n’anava de retir a escriure, en una casa enmig de camps de cereals daurats. Em costava molt. Per escriure has de tenir alguna cosa a dir i saber com dir-la. O no?

Reculo vint-i-cinc anys, el dia que el meu pare em va comprar una màquina d’escriure elèctrica. Va ser en aquell moment que vaig decidir que volia ser escriptora, quan vaig desembolicar el paper de quadres verds i vermells que cobria la caixa de cartró. L’embalum ja prometia un objecte més elegant que l’Olivetti que havia heretat de la meva germana i que també havia fet servir la meva mare, la de la cinta negra i vermella que m’embrutia els dits i la de la lletra «a» que s’enganxava amb la «w». Allà tenia aquell artefacte nou, blanc, brillant i amb les tecles finíssimes. El tacte, fred i suau, em va conquistar i frisava per sentir el soroll dels dits picant les lletres. Vaig treure del calaix metàl·lic l’últim conte que havia escrit a mà. Aquell estiu havia viatjat a Galícia i havia evocat al paper les onades gegants de Finisterre i una dona de mirada borrosa. Una dona que coneixia una parella jove i que s’enamorava de la noia. Una dona real que jo havia conegut al bar on treballava; desitjava fer-la viure en un món i en un escenari inventats. Vaig començar a picar la història. Al principi, premia massa fort les tecles i no calculava la diferència de pressió respecte a l’Olivetti. Però de seguida li vaig agafar la cadència. Els meus dits lliscaven al ritme del que transcrivia i de totes les frases noves que se m’acudien. Em veig posseïda pel soroll de les tecles, picant les tecles pel plaer de picar-les, per sentir el compàs dels meus dits, per conquerir el cos de la dona que recreava amb cada pulsació.

Durant aquesta època escrivia molt. Poemes, contes, sentències, projectes de novel·la que no vaig acabar mai... No pensava si escrivia bé o malament. Inventava personatges que protagonitzaven històries que jo volia viure. Quan es va interrompre, aquesta fluïdesa? Quan van aparèixer els primers bloquejos? Bloquejar-se és prendre consciència de la dificultat? Em feia càrrec de les meves limitacions com més novel·les m’empassava? Escrivia perquè admirava el que llegia i jo volia escriure de la mateixa manera.

Ara em costa narrar més de cinc frases seguides. M’aturo i rellegeixo. Canvio una coma. Busco un verb més apropiat. Bec un glop de te. Agafo, de nou, l’escaleta i marco amb un retolador verd les escenes escrites. Faig córrer la rodeta del ratolí per repassar l’escena precedent. Canvio paraules. Escric cap enrere i no puc saltar cap endavant. Com aquell somni recurrent: vull agafar l’autobús, o un avió. De vegades és un tren. Faig tard. Sempre, per alguna cosa o una altra, em confonc, o no enllesteixo mai la maleta, o els peus se’m claven a terra. I si alguna vegada aconsegueixo pujar al tren, autobús o avió, perdo la persona que m’acompanya.

L’Abril em va deixar un centenar de poemes titulats Poemes meus on vaig voler trobar l’Abril de veritat, l’Abril sana, l’Abril que no amagava els sentiments, l’Abril de cor endins. Què hauria fet la Ruth? Què hauria fet la Ruth, ella que m’enveja tant?

Hi havia dies que m’aixecava amb la determinació ferma d’avançar en la revisió dels poemes. D’acord, em deia. Endavant! Però, potser, abans d’entrar a la dutxa, havia obert la persiana i m’havia fixat en un núvol allisat per la tramuntana. M’havia tapat amb el barnús i havia obert la finestra. I m’havia imaginat caminant sota aquell cel transparent. Caminar amb l’únic objectiu de caminar. Respirar el vent i l’olor de la terra. Fixar-me en la llum filtrada entre les fulles d’un arbre. Trepitjar el camí fressat i compassar els batecs al ritme de les meves passes. La tramuntana em netejaria l’ànima i potser podria afrontar amb garanties el que quedava de setmana. Però em deia després, Laura. Com l’Abril a l’amant que se li escapava dels dits. Em dutxava. Després em servia un suc de taronja, em preparava un te i em feia unes torrades. Ho netejava tot i escampava els poemes. Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Sabia que ho faria, sabia que, com sempre, jo faria el que ella em dictés. Et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Demanar. Expressar a algú la necessitat d’obtenir (d’aquest algú) alguna cosa. Fer-se càrrec. Carregar-se d’alguna cosa. I, si escau, publica’ls. No va dubtar. Si escau. Era escaient publicar-los? Era escaient publicar-los, un any després de la seva mort? I més endavant, sis anys després de la seva mort? O deu?

Però no és ben bé això. El que m’amoïna pensar és que potser seria ella, ara, qui no els voldria publicar. Quins descartaria? Quins voldria revisar? L’Abril sabia que la força del temps no té pietat.

I, enmig de tot això, l’Abril de veritat la vaig trobar als diaris. Em va costar un any començar a llegir-los. És curiós com em vaig abocar als poemes i, en canvi, com vaig arraconar els diaris. Com vaig obviar que l’ànima de l’Abril la trobaria a les llibretes i no pas en uns poemes que no m’entraven. I m’adono, ara, que els imperatius de les paraules que em va deixar d’herència, «fes-te càrrec», «escriu», van eclipsar la meva perspectiva com un núvol que travessa el sol. Cada any l’Abril va escriure en una llibreta, del 1998 al 2009, un any abans de la seva mort. Quan vaig començar a llegir-los ja no vaig poder parar. Em vaig empassar la llibreta del 1998 i la del 1999. Aquella Abril era viva. En aquells dos primers diaris mirava de buscar-se i trobar-se sense l’Adam. Després, en els primers moments de la malaltia, hi va escriure el desconcert. I, en la llibreta del 2001, ja no parlava de les limitacions sinó de tots els projectes que tenia ganes de tirar endavant. Jo llegia i llegia. Però quan vaig arribar a l’entrada del 25 d’abril del 2002 vaig haver de parar. El cor em va fer un salt.