Per la reixeta

PER LA REIXETA

SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ

DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)

FONS DE L’ARXIU HISTÒRIC

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

HISTÒRIA / 179

DIRECTORS

Mónica Bolufer Peruga (Universitat de València)

Francisco Gimeno Blay (Universitat de València)

Pedro Ruiz Torres (Universitat de València)

CONSELL EDITORIAL

Pedro Barceló (Universität Postdam)

Peter Burke (University of Cambridge)

Guglielmo Cavallo (Università della Sapienza, Roma)

Roger Chartier (EHESS)

Rosa Congost (Universitat de Girona)

Mercedes García Arenal (CSIC)

Sabina Loriga (EHESS)

Antonella Romano (CNRS)

Adeline Rucquoi (EHESS)

Jean-Claude Schmitt (EHESS)

Françoise Thébaud (Université d’Avignon)

PER LA REIXETA

SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ

DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)

FONS DE L’ARXIU HISTÒRIC

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Albert Toldrà i Vilardell

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpiao per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Albert Toldrà i Vilardell, 2017

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2017

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta:

Martin van Meytens el Jove, Monja agenollada (1695-1770),

Beldevere Museum (Viena)

Maquetació: Textual IM

Correcció: Carla González Collantes

ISBN: 978-84-9134-118-5

A la Lluïsa, si fa sol

Sol·licitació: Abús comès pel sacerdotconfessor consistent a sol·licitar un penitenta cometre actes deshonests. Delicte punit amb breus penes,el penitent té l’obligació de denunciar-lo.

Enciclopèdia Catalana

[...] aquel Confesor la dijo no lo hiciese,ni se confesase con tal sujeto, que si estas cosas humeaban vendríadicho Confesor a parar en la Ynquisición.

Declaració de Cecília Martí a l’ermita de Santa Cristina,

Artana, el 29 gener de 1787. AUV, Vària 64/1, f. 113v.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ: Confessió, sol·licitació i repressió

I. LA SOL·LICITACIÓ

1. Aproximacions

2. Contactes

3. Fornicacions

4. Fetitxismes, sacrilegis

5. Violències, sadomasoquismes

II. EL PROCÉS

1. L’inici: les denúncies

2. Les diligències informatives

3. Delictes associats

4. El procés jurídic

5. La sentència i la pena

III. LA SOL·LICITADA I EL SOL·LICITADOR

1. La dona sol·licitada

2. La reacció a la sol·licitació

3. La denúncia

4. Els informes sobre les dones

5. El sol·licitador

ALGUNES REFLEXIONS

ANNEXOS

I. Fra Francesc Carrà

II. Fra Tomàs de Sant Vicent

TEXTOS I BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ:

CONFESSIÓ, SOL·LICITACIÓ I REPRESSIÓ

Qualsevol text en què apareguen junts els conceptes sexualitat i Església ens remet indefectiblement als actuals escàndols d’abusos sexuals i pedofília. Ací parlarem d’una altra qüestió, la sol·licitació sexual en confessió, des d’una visió històrica. Els temps han canviat, però, hi ha cap relació entre tots dos tipus de casos? Evidentment. Tot i les diferències, l’esquema és el mateix: homes, sacerdots, amb poder i impunitat, en circumstàncies propícies, abusen sexualment de víctimes, víctimes que sempre tenen el denominador comú de la feblesa, la submissió i la impotència. Però, tret d’això, serà difícil o inexacte generalitzar: cada cas és un món, i hi trobarem absolutament de tot.

Els registres inquisitorials de la seua persecució ens permeten un accés –privilegiat és poc– a determinats episodis i manifestacions indubtablement preciosos per a la història de les mentalitats, de la dona i de la sexualitat, la història de la Inquisició i, encara, per a la de la mateixa Església, tot i que certament incòmodes per a aquesta; potser per això els historiadors religiosos hi han passat de puntetes.

La sol·licitació és, amb diferència, el tema més negligit dels nombrosíssims estudis sobre la Inquisició; és clar que hi ha temes «estrella», i al costat de la bruixeria, l’heretgia, els jueus i els moriscs, aquesta ha estat una qüestió marginal, un dels «neglected children of historiography», en expressió d’Alexander Murray (1997: 63). Un exemple: en la procel·losa Historia de la Inquisición en España y América, editada per la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC) l’any 1984, en tres volums i més de 3.000 pàgines, no s’hi dedica ni un sol capítol a la sol·licitació. I, efectivament, era una qüestió menor per als mateixos inquisidors, com es desprèn de l’estudi d’aquests processos. Fa la impressió que el seu interès, més que controlar els sacerdots, hagués consistit merament a arrabassar una parcel·la de poder al bisbe i als ordes monàstics, fer constar la seua autoritat excepcional sobre tots els religiosos.

Comencem fent una ullada al sagrament qüestionat, la confessió. El cànon 21, Omnis utriusque sexus fidelis, del IV Concili del Laterà (1215-1216), és el que fa obligatòria per a tot cristià la confessió anual, abans de la comunió pasqual, i l’estableix com a pràctica sagramental central, enfocada com un acte judicial i alhora terapèutic; aquest cànon serà el definitori fins a Trento.

Amb la Reforma, la confessió és un dels punts de trencament entre catòlics i protestants; el concili de Trento (1545-1563) la redefineix, amb la qual cosa enforteix el paper i l’autoritat del sacerdot en la seua parròquia i el poder del bisbe sobre la diòcesi, i també la concepció judicial i la dramatització del sagrament. La nova confessió –i penitència– establerta per Trento serà estrictament individual i privada i, com a ritual purificador, íntimament associada a la comunió. Tot plegat és una relativa innovació respecte als precedents medievals, en què la penitència era concebuda com un acte públic, com continuaran practicant els reformats; en aquest sentit, es tracta d’una «privatització», que culminarà amb la implantació dels confessionaris.

Des de Trento, la penitència passa a tenir un paper central per al món catòlic, i a partir d’ara, qualsevol crítica al sagrament serà sospitosa de luteranisme. Plenament contrareformista, la Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia, del dominic i catedràtic de Salamanca fra Bartolomé de Medina, de l’any 1579, defineix la confessió com a «sacramento de perdón de peccados, en el qual el Sacerdote, por la autoridad que tiene de Christo, absuelve los peccados hechos después del baptismo» (I, 2).

La confessió és oral, sense testimonis escrits absolutament secreta, però aquest requisit xoca amb la dimensió publica del sagrament i la visibilitat que se li atorga. A les petites comunitats, en què tots es coneixen i se saben els pecats, tema de conversa, les confessions no passen desapercebudes. Un altre dels requisits és que siga íntegra: no es poden confessar uns pecats a un confessor i la resta a un altre: s’han de dir tots en una confessió única. Santa Teresa de Jesús, al seu Camino de perfección (1588), dirà: «Aquí vendrá la tentación de dejar de confesar pecados muy graves por miedo de no estar en desasosiego. ¡Oh, válgame Dios! ¡Qué daño puede hacer aquí el demonio, y qué caro les cuesta el apretamiento y honra!» (V).¹ I obligatòriament, com a mínim una vegada a l’any, des que es té ús de raó; fra Ortiz Lucio ens la concreta: «comúnmnente tienen uso de razón de doze años, y aún acaece que de siete le tienen y pecan mortalmente» (XIX).

En la doctrina tridentina s’insisteix que ha de confessar el mateix rector de la parròquia, no un sacerdot estrany, la qual cosa accentua el seu caràcter de control social. L’Església pretén doblegar el comprensible rebuig dels fidels a confessar els pecats al mossèn local, massa familiar, i en especial els pecats d’índole sexual; però els penitents sovint buscaran el rector visitant o els missioners, que no els coneixen ni controlen tampoc el compliment de la penitència. Reticència i desconfiança és la resposta popular, amb un rebuig a la confessió generalitzat per part dels homes, mentre que les dones restaran més sotmeses. D’altra banda, el llenguatge judicial emprat no facilita en absolut que la gent s’acoste a l’intimidant tribunal de la penitència.

El delicte de sol·licitació, sollicitatio ad turpia in confessione, és definit per la butlla Cum sicut nuper, de l’any 1559, en la preparació de la tercera i darrera sessió (1562-63) del concili de Trento: l’Església vol enfortir els sagraments. Abans no es distingia de les simples transgressions del celibat, però ara esdevé un delicte greu, un sacrilegi, i el sol·licitador, sospitós d’heretgia i, per tant, qüestió de la Inquisició. Tanmateix, el delicte es definia de manera restrictiva: només era sol·licitació la que es feia estrictament durant la confessió, i a una dona.

Gregori XV, l’any 1622, n’amplia la definició i n’elimina ambigüitats: es considera també sol·licitació la feta al lloc destinat a la confessió –in loco confessionis–, o immediatament abans o després de la confessió, o simulantla –pretextu confessionis–, o emprant informació obtinguda en aquesta–ex auditu in confessione. I a tots dos sexes. La butlla confirma l’obligatorietat, per al confessor que rep la denúncia d’una sol·licitació, d’obtenir la promesa de delatar-la a la Inquisició com a condició per a l’absolució. Benito Remigio Noydens, en la seua Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes (1676, 15a ed.), ens dóna un bon exemple d’aquesta definició amplificada.²

El delicte de sol·licitació es defineix, doncs, també en funció del temps de la confessió, els moments anterior i posterior, uns límits vagues; la butlla diu inmediate. Es crea així el concepte del temps penitencial, que va des que la dona s’acosta al sacerdot amb intenció de confessar fins que la confessada no fa una altra activitat. El concepte post confessionem inclou les penitències de flagel·lacions, o les propostes de citar-se, visitar-la o presentar-se en sa casa, sovint amb l’excusa d’una malaltia. Hi ha una elaborada jurisprudència sobre el tema, un dels preferits dels tractadistes; de fet, una de les línies de defensa de l’acusat de sol·licitació serà al·legar que aquesta no es va perpetrar durant la confessió, ni immediatament abans ni després.

La malaltia de la filla de confessió és una magnífica excusa tant per abusar-ne com per gaudir d’intimitat. Alguns aprofiten la indefensió de la dona al llit, o es fan els metges per examinar i tocar el cos de la dona; és clar que algunes d’aquestes malalties no són sinó pretexts per rebre la visita del confessor, en especial en el cas de les monges. Entra també dins del concepte, com he dit, el fet d’aprofitar la informació íntima obtinguda en confessió per als fins deshonestos previsibles; es tracta, generalment, de dones que confessen la seua feblesa pel sexe, els seus desitjos insatisfets, o que s’insinuen al confessor.

Alguns tractadistes estrictes opinen que es comet sol·licitació sempre que el confessor té relacions sexuals amb la seua filla de confessió, la qual cosa faria innecessària tota aquesta amena casuística del lloc i del moment. I paradoxalment, si la proposta sexual es fa mentre el sacerdot administra qualsevol altre sagrament, no és sol·licitació. O si el confessor incita la penitent, en confessió, a cometre qualsevol altre pecat –un homicidi, per exemple–, no es considera tan greu: la sexualitat rep un tractament específic.

No és gens senzill, doncs, definir aquest delicte amb precisió: on acaba l’abús, la simple infracció del celibat sacerdotal o el concubinat i on comença la sol·licitació? Quin és el límit objectiu en la relació afectiva confessor-penitent? Què significa amb exactitud «sol·licitar»? La qüestió és tan complexa que ni els mateixos tractadistes ni els inquisidors es posen d’acord, i l’escolasticisme arriba a extrems delirants: Lea ens explica que, per exemple, si un sacerdot confessa una dona malalta i aquesta perd el coneixement –suspensió momentània del sagrament– i ell la viola, aleshores no incorre en sol·licitació (1983: 493).

El delicte no consisteix en el contacte sexual entre penitent i confessor, sinó en l’ús de la confessió amb aquesta finalitat. Totes dues coses són pecat mortal, però la diferència –gens menyspreable– és que la primera no és competència de la Inquisició, però la segona, sí. En altres paraules: és un assumpte de fe, no de moral. Als inquisidors, si no apareix la figura quasi herètica del sol·licitador, no els interessa la vida sexual dels sacerdots o els monjos. Això, en tot cas, és problema de llurs superiors, abats i bisbes.³

La confessió és el moment de trobada d’homes religiosos amb dones, una situació d’excepció tant per a l’home (perillosament proper a una femella) com per a la dona (confiada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...

A l’edat mitjana no existia un lloc específic per a la confessió, una indefinició que ens revela l’ambigu paper medieval d’aquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava l’engrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones s’ha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de l’església, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu d’Europa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento s’obliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan l’església és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera.⁴

Trento ordenarà també una dràstica mesura per evitar el contacte físic amb la penitent: el confessionari. Com a moble és relativament modern; apareix a mitjan segle XVI, i el 1614 s’imposa a tota l’Església catòlica. El model inicialment adoptat és perfeccionat el 1565 per Carlo Borromeo per a l’arxidiòcesi de Milà; combina diferents elements: dignitat del sagrament (elevat), jerarquia (sacerdot més alt que penitent), privacitat (parets), gestualitat (assegut, de genolls), evitació d’escàndol (reixeta), protecció d’irreverències (tanca amb clau). Es localitza a la nau principal o a les capelles.⁵

Però tot plegat no s’aplicava, o d’aquella manera; continua veient-se normal confessar en qualsevol lloc. L’any 1625, dues cartas acordadas del Consejo de la Suprema Inquisición (a partir d’ara, la Suprema) insisteixen en la prohibició de confessar en cases particulars o llocs tancats com sagristies, claustres o capelles. La confessió ha de tenir lloc en confessionaris visibles o al cos de l’església. I un edicte del 1781 encara es lamenta de l’incompliment de les ordres anteriors. A més a més, en molts llocs del País Valencià el confessionari no s’instal·la fins a finals del segle XVIII o principis del XIX. No totes les parròquies podien pagar-se ràpidament aquest moble, i als convents femenins el locutori servia tant per a les visites com per a la confessió, amb una reixa senzilla o de vegades doble, amb una separació entre les dues reixes que en alguns casos no permetia tocar-se.

Als nostres documents es fa palesa la tardana i insuficient introducció del confessionari; així, a Cocentaina, Maria Uris declara l’any 1651 «que me llamó dicho fray Staña a la sillita donde acostumbra confesar».⁶ Dels dos confessors que sol·liciten Tomasa Arganza, l’any 1657 a València, un era assegut «en una silla donde suelen confessar», i l’altre, «estando él sentado donde acostumbrava confessar y esta asentada en tierra».⁷ El 1697, una tal Felícia, d’Oliva, conta com és sol·licitada «estando este centado en un banquillo de ladrillo [...] estando ella arrodillada como si se confesase».⁸ El 1704, Margarida Esteve declara que confessava, a València, «en una silla que estaba junto a la capilla de Nuestra Señora de los Affligidos».⁹ Encara el 1705, fra Jeroni Alminyana confessa, a Xàtiva, al convent dels agustins, «sentándose para ello en un poyo que ay en dicha portería».¹⁰

Se suposa que aquest moble és un poderós dissuasiu, que impossibilita qualsevol contacte físic. Però el seu efecte pervers, diu Haliczer (1998: 141), és que crea encara una intimitat major que permet converses més compromeses que abans. I a pesar de tot, la introducció del confessionari fracassa en el seu propòsit: la sol·licitació no sols no minva, sinó que continuarà creixent al llarg dels segles XVII i XVIII. No desapareix, sinó que canvia: els tocaments se substitueixen per paraules.

Un estratagema del sol·licitador, per no incórrer en el delicte i escapar de la Inquisició, és precisament prescindir del confessionari i fer servir un banc de l’església o qualsevol altre lloc: molts dels contactes sexuals tenen lloc a la sagristia de l’església, a capelles fosques o a la porteria del convent. Així, fra Pere Terol, franciscà del convent de Vallada, és denunciat l’any 1736 per Joana Àngela Torres, que conta al comissari com, amb tota la malícia del món,

después de haverse confessado, antes de levantarse de sus pies la dixo el Religioso que ella necessitava de confessarse otra vez y de explicar mejor lo mismo que havía confessado, y assí que bolviesse a aquella misma Iglesia entre las doze y una hora de aquel mismo día. [...] La dixo que para oirla no era menester sentarse en el confessonario, sí que se sentassen en qualquiera otra parte, y que con esto se sentaron los dos juntos y lado por lado en un banquillo que en la Iglesia havía.¹¹

Recordem que es considera sol·licitació la que té lloc al confessionari o lloc ordinari destinat a escoltar confessions, encara que no hi haja confessió: la presència del sacerdot i la penitent fa suposar el sagrament, és una simulació. Fra Francesc Mir i Maria Ortolà mantenen a Dénia, el 1718, una relació en què empren el confessionari com a lloc per citar-se:

Convinieron en tener correspondencia ilícita, y para ella y por evitar la nota, la previno dicho fray Francisco que quando quisiere hablarle, no le buscase en otra parte sino en el Confesonario, donde simulando Confesión tratarían del lugar y ora donde se podrían ver, y con efecto, en el espacio de quatro meses en que residió dicho fray Francisco en dicha ciudad, acudió esta como unas sesenta veces al dicho confesonario, donde simulava confesión, haciendo esta como que se confesava, y él como que la absolvía, pero tratavan de su torpe correspondencia, y señalavan el lugar donde podrían verse solos.¹²

Hem d’explicar una mica la nomenclatura sobre el cos i el sexe que empren tractadistes, inquisidors i confessors. Els models lingüístics de referència són el mèdic, el jurídic i el teològic. Es tracta generalment de transposicions al castellà –llengua oficial de la Inquisició– o al català de termes tècnics llatins; així, per exemple, besar és oscular, les abraçades són amplexos i les mirades, aspectos. Aquest llenguatge sexual, amb tecnicismes i llatinismes difícilment compresos per les penitents, requereix tot de traduccions i d’explicacions complementàries fàcilment malinterpretades. D’altra banda, quan el confessor vol fer-se entendre o ser barroer, o en les declaracions de les testimonis, també trobem termes populars –i ací és on apareixen els mots valencians. Vegem-ne alguns exemples, sense pretendre exhaurir la qüestió.

Els genitals, tant masculins com femenins, genèricament s’anomenen «las partes, la natura o la naturaleza, miembros o partes vergonzosas, ocultas, pudendas, venéreas, secretas o secretiores, reservadas, indecentes...» Més popularment, «allá abajo, las vergüenzas, aquella parte». Pel que fa als genitals masculins, són «las partes viriles o verendas». El penis és «el miembro o miembro viril» i, popularment, el «carajo». Els testicles, en termes grollers, són «los cojones, los botones, los compañones, la bolsa». Per al sexe femení trobem les denominacions de «partes femíneas, vientre, madre, el vaso o la oficina de la generación, el seno de la impureza» i, popularment, «agujero, coño». Per oposició a l’anus, la vagina és el «vaso natural, la parte anterior». En català apareix el mot figa des del segle XVIII, així com «el badall» o «el botó». El cul, d’altra banda, és «las ancas, asentaderas, nalgas, asientos, parte posterior». I l’anus, «el vaso o óculo prepostero» i, en termes populars, «el sieso». La regla és denominada sovint amb vocabulari eufemístic: «el accidente, la costumbre, el achaque, la pensión, la purgación».

Una relació sexual estable es denomina correspondencia ilícita o torpe, mal trato o estar amancebado. Per designar actes sexuals genèricament s’empra –i només aquest vocabulari ja resumeix el concepte catòlic del sexe–cometer o hazer torpezas, suciedades, llanezas, desembolturas, cosas feas, torpes o deshonestas, carnal inmundicia, pecado carnal, contra el sexto, ofender a Dios, fragilidad. Les carícies són tocamientos o tactos torpes, impúdicos, impuros, deshonestos, lascivos, o bé estregarse, juntar partes con partes. Si es fan per sota la roba, són immediatamente. La masturbació és designada sovint així, com a tocamientos; també molície, fregar, refregar, fricar, menear las partes o movimientos deshonestos consigo mismo/a, picardías. Popularment és fer la punyeta. L’excitació és el movimiento carnal o sensual, alteración (de las carnes), causar novedad, estímulos de la carne, titilaciones. Específicament per a la dona, advertirse mojada, tener humedades.

L’orgasme és el deleite, punzadas, venirle, tener gusto. I l’ejaculació, tant per a l’home com per a la dona, segons la medicina galènica, és seminar, evacuar, tener polución o desahogo, ministrar o derramar su materia, echar o arrojar la simiente o semilla, tener efusión de semen. El coit és acto conyugal, venéreo, carnal, uso del santo matrimonio, cópula (fornicaria, carnal), estuprar, fornicar, comercio carnal, entrar intra vas. Popularment, pecar, tener parte o acceso, hacerlo, hoder, dar un polvo. En català apareixen les formes populars estar-li damunt, fotre, fer-ho. Per oposició a la marxa arrere, és a dir, amb ejaculació interna, acto perfecto o consumado. Si no hi ha hagut penetració, és acto cometido. Per oposició al coit anal, modo natural o naturali, ordinario. El coit anal és el pecado o acto nefando, sodomítico, por la parte posterior, intra vas preposterum. La dona, passiva, da su cuerpo o el coño, o se deja gozar; l’home, actiu, goza carnalmente, usa de la mujer o tiene acceso carnal.

La sol·licitació és perseguida per la Inquisició espanyola teòricament des del 1559. Abans era competència de la justícia episcopal, mitjançant els tribunals diocesans, força indulgents: hi havia la sensació que aquesta justícia era una farsa. D’altra banda, l’autoritat del bisbe es limita als sacerdots seculars, i deixa fora els confessors regulars, sotmesos exclusivament als superiors del seu orde.

A partir de les crítiques dels reformats contra la confessió i la sol·licitació, el concili de Trento se sensibilitza en relació amb la qüestió: el breu del papa Pau IV Cum sicut nuper (1559) atorga a la Inquisició de Granada, a petició del seu arquebisbe, Pedro Guerrero –màxim representant espanyol a les darreres sessions de Trento–, la jurisdicció sobre la sol·licitació, i anul·la les exempcions dels diversos ordes religiosos. Dos anys després (1561), en un altre breu, el mateix papa n’atorga la jurisdicció a la Inquisició, dirigida per Valdés, per a tots els territoris de la monarquia hispànica; aquesta disposició, amb intencions centralitzadores, no es publica fins al 1573: la Suprema ha de ratificar totes les sentències. Després, fins al segle XVIII, diversos breus papals aniran perfilant successivament el delicte (la delació és obligatòria; l’absolució del sol·licitador a la seua víctima-còmplice no és vàlida) i la jurisdicció serà exclusiva del Sant Ofici.

Per a la Inquisició aquesta nova jurisdicció suposa un poder preciós, que sotmet a la seua autoritat tots els sacerdots, tant seculars com regulars, passant per damunt de bisbes, abats i generals provincials d’orde: una ampliació del poder del Sant Ofici a costa de l’episcopal. Tanmateix, el Sant Ofici no hi té precedents d’actuació: la sol·licitació com a desviació herètica és una figura delictiva nova. La Inquisició, evidentment, serà més dura en la repressió que no els tribunals episcopals. Tanmateix, en comparació amb el rigor emprat en altres delictes, no serà gens severa amb els sol·licitadors. Fins i tot es podria dir que els toleraven.

Per als confessors amenaçats, seculars i regulars, la novetat significa caure sota la terrible bota del Sant Ofici; si escau, intentaran acollir-se a la jurisdicció episcopal o del mateix orde, sempre més benigna. Els sacerdots seculars, en aquest sentit, resten més desprotegits que no els regulars, en no tenir darrere un poderós orde que intente afavorir-los.

Per a les jerarquies eclesiàstiques suposa una minva del seu poder i la intromissió inquisitorial als seus camps respectius; els bisbes, poc conformes, intentaran mantenir o recuperar aquesta jurisdicció. El conflicte amb els ordes religiosos era més complicat: els superiors lluiten aferrissadament per mantenir la seua autoritat i per evitar la ingerència inquisitorial i el desprestigi per a l’orde que suposen les condemnes per sol·licitació; practiquen l’obstruccionisme, que es materialitza en el freqüent silenci del monjo per emparar un company contra la Inquisició, substituint la denúncia prescriptiva per una «correcció fraternal»; els superiors intenten protegir-los a tots dos, tant el sol·licitant com el còmplice que hauria d’haver promogut la denúncia i no ho ha fet. Fins i tot de vegades és el mateix comissari de la Inquisició, company d’orde de l’acusat, qui obstrueix les denúncies, i a més a més té el poder de desqualificar la credibilitat dels testimonis que passen per les seues mans.

La primera preocupació dels inquisidors en els processos per sol·licitació, com veurem, serà evitar l’escàndol, assegurar la discreció de totes les fases. El Sant Ofici vacil·larà també en la qüestió de la publicació, en els edictes de fe, de l’obligatorietat de denunciar aquests delictes, la qual cosa –pensen que amb raó i malgrat l’esmentada discreció dels processos– pot generar desconfiança popular cap al sagrament de la confessió. Després de molts debats i alguna reculada,¹³ la Suprema declara finalment el 1576 que s’ha de publicar, dins l’epígraf d’heretgies.

Centrant-nos ja exclusivament en l’actuació inquisitorial, vegem les diverses quantificacions que s’hi han fet (el lector no interessat en la historiografia pot perfectament passar al primer capítol). García Cárcel (1979: 281) diu que la sol·licitació al tribunal de València té una freqüència molt baixa, en comparació amb altres tribunals. Segurament, l’explicació d’aquest índex baix rau en el fet que no fa servir la documentació de l’Arxiu de la Universitat de València (AUV), la que emprarem en aquest treball. Quantifica només 64 processos entre 1540 i 1700. Fernández (2003: 46), per a la Corona d’Aragó, dóna 244 processos, entre el 1560 i 1700. Lea diu que la Inquisició espanyola va rebre durant el seu darrer segle, entre 1723 i 1820, un nombre total de 3.775 denúncies per sol·licitació (1983: 511). De Prado (2003: 90), per al conjunt de l’estat, calcula que entre el 1540 i el 1700 els processos per sol·licitació no arriben al 5% del total de causes, i que n’hi ha més al segle XVII que al XVI.

Henningsen (1984: 629) i Contreras (1984) elaboren quadres estadístics generals, per a tots els tribunals inquisitorials; no hi figuren els processos interromputs ni tampoc les denúncies, només els sentenciats. Així, dels tribunals de la Corona d’Aragó, el de Barcelona té 80 casos; el de Mallorca, 69; el de Sardenya, 15; el de Sicília, 114; el de Saragossa, 103, i el tribunal de València, 64 (tampoc no inclouen els processos de l’AUV). En total, amb els castellans i colonials, sumen 1. 131 casos, un 2,5% dels processos. Dufour (1996: 95-99), només per al segle XVIII, diu que entre 1700 i 1830 hi ha un total de 660 confessors denunciats, una mitjana de sis denúncies anuals, traient els anys de supressió de la Inquisició. Sobre el ritme dels processos, diu que fa la impressió que els inquisidors només se n’ocupen quan no tenen una altra cosa a fer. Pel que fa al tribunal de València, en aquest període els processos oberts per sol·licitació representen el 23,9% del total; és el segon tribunal en nombre, amb 67, darrere de Sevilla, amb 80.

Sarrión Mora (1994: 76), per al tribunal de Conca, detecta dos moments d’augment pronunciat de l’activitat: la dècada del 1580 i la del 1620. El primer coincideix amb la publicació de l’edicte de la sol·licitació, novetat que demana rigor exemplar, i el segon amb la publicació de la butlla de Gregori XV, la més important sobre el tema. Aquests dos períodes són també aquells en què és més alt el percentatge de processos sobre les denúncies presentades. En total, diu Sarrión Mora, és un delicte amb gran proporció de denúncies que no donen lloc a procés. Conclou que la importància relativa de la sol·licitació davant la Inquisició va creixent progressivament a mesura que va decaient l’activitat del tribunal, no per augment de les denúncies –que es manté gairebé estable al llarg de la història del tribunal–, sinó per disminució dels altres delictes.